~ 17/04/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 29 ~
OVNIS
En aquestes dues publicacions de premsa ("CNN" i "La Sexta") trobem que des del pentàgon s’han comentat estranys vídeos d’albiraments d’objectes voladors no identificats, i un altra pic, per part oficial s’ha donat un tracte, com a mínim, infreqüent.
Han dit que les imatges, a on es veu volant una figureta amb forma triangular que haurien estat enregistrades per personal de l’armada, són autèntiques, i que estan incloses dins el fenomen conegut com aeris que no es poden identificar i que s’han de estudiar.
A saber si després negaran haver-ho dit o que no sigui tot una invenció de qualcú. El que sí és segur és que els darrers mesos les notícies a la premsa generalista damunt aquest fenomen s’estan multiplicant. Seguirem a sobre.
LLUMS I OMBRES
TITANIC
Al seu dia ja parlàrem d'una relació entre el vaixell Titànic i les nostres illes. El veler Hispània, declarat bé d'interès cultural pel Consell de Mallorca el 2008 hauria estat un dels últims, si no el darrer, que hauria vist navegant el luxós creuer que s'enfonsà ara fa 109 anys.
Hem cercat una altra relació i per això hem de parlar de Matilde Escalas i Chamení. Nascuda a Palma a l’any 1870, i que va ser compositora, intèrpret i pedagoga.
El seu entorn era molt musical ja que molts dels seus germans es dedicaren també a les arts i la música i el seu pare es dedicava a la venta de pianos.
De molt jove va estudiar música a Palma mostrant un gran talent per la música i l’art en general.
S’integrà en l’ambient de la Renaixença barcelonina, i conegué, entre altres, a Santiago Rusiñol, qui probablement la retratà a la seva obra Miss MacFlower.
Visqué a Paris però també va fer estades a Mallorca: Santanyí a l’estiu, i els hiverns a Palma. A 1914 fou anomenada provisionalment professora de música a l’Escola Normal de Mestres. Els estudiosos, diuen que es conserven aproximadament unes 25 de les 50 partitures que pareix que varen existir. La resta pot ser foren destruïdes a un bombardeig a ca el seu germà que les custodiava.
I una d'aquestes partitures seria el tema que volem citar, perquè hi ha la teoria que diu que la darrera música que va sonar al Titànic no hauria estat Nearer My God to Thee, si no Autumn, tardor. Obra que, segons alguns familiars de Matilde Escalas, seria de la seva tia.
Hi ha publicacions i testimonis que afirmen que la darrera obra escoltada al darrer moment del vaixell seria aquella. Si fos així, la darrera peça que es va escoltar hauria estat obra d'una mallorquina. El sempre fascinant Titànic...
AKELARRE
BRUIXES
Si hi ha una figura que relacionem amb el dimoni (per la seva interactuació amb les bruixes i bruixots) és la dels bocs, cabrons, cabrits… Com el que fa molts d'anys es va trobar un capellà anant a Maitines a la catedral d’Eivissa. Va veure a l'animaló, un cabrit, tot solet pel carrer i va decidir agafar-ho, no fos cosa que qualque desaprensiu el ferís o el robés. L'agafà i l'embolica amb la seva capa. I camina que caminaràs amb aquell animalet que anava tranquil i adormissat.
Pujant el carrer de Santa Maria, va notar que topava amb qualque cosa que li va fer estar a punt de travelar i caure. Va mirar que era allò i quina sorpresa en veure les potes d'aquell animal que s'estava convertint en un cabró. El va amollar a la vegada que es senyava, moment en el que aquell estrany ésser que, evidentment, hi ha qui atribueix al dimoni, va desaparèixer.
A un dels llibres de Cels Gomis trobem: “Lo boch representa un gran paper en totes les tradicions de bruxeria. Generalment los aplechs de bruxes que es celebraven la nit del dissabte eren presidits pel dimoni en forma de boc negre. Sentada aquella mala bèstia a una cadira de repòs, hi era adorada per les bruixes i els bruixots, qui li donaven lo nom de gran boch, amb les més ridícules y porques cerimònies…”
Fa referència als aquelarres, i això de les ‘porques cerimònies’ és per la cosa aquella de que per mostrar-li submissió se li havia de donar una besada al anus.
CONTES I RONDALLES
Del llibre “Llegendes de les terres de lluc”, escrit per en Gabriel Janer Manila i il·lustrat per en Joan Guerra, una llegenda tràgica titulada “N'aina, petita història d’un amor secret”:
Les terres de Móssa en aquell temps eren d’un senyor moro molt jove i de cor generós. Comandava sobre la contrada i tenia molts d’esclaus al seu servei. N’hi havia una, concretament n’Aina, una al·lota bella i amatent, sobre la qual havia posat gran part de la seva confiança, fins tal punt que volia acabar casant-se amb ella. Ell l’observava als matins, quan ella acudia al jardí a veure els brolladors, el joc d’aigua, els peixos del safareig…
Però un dia, la noticia d’aquell amor secret arribà a les orelles d’una bruixa, una mala dona que habitava en una cova passada els alzinars de ponent. Aquesta s’ompli de gelosia i en trobar el doll de l’aigua de Mossa se’n va anar cap a l’avenc de Femenia, un fondal esquerp i ben profund. I després d'un encanteri va fer descomparèixer l'aigua, duent-la cap a l’avenc de Femenia.
El senyor moro, sen dugué un gran disgust de veure com la font s’eixugava, i clar, podem imaginar i creure que a partir d'aquell moment tot va ser tragèdia: l’hort de les cases començà a eixugar-se, els arbres del jardí començaren a esgrogueir-se, el brollador s’aturà de cantar, els peixos del safareig acabaren la vida dins el fang…
Un matí de tardor, n’Aina li preguntà al senyor que era el que li passava, que el veia trist i capficat, aquest li digué que no hi havia aigua a Móssa, que la mala bruixa els hi havia eixugat la font, que estaven en una situació realment greu… Ella li digué que si li prometia la llibertat abans d’una setmana tindria aigua. Ell, confús, li demanà el perquè es volia anar, i n’Aina li digué que enyorava a la seva gent. El senyor acceptà el pacte.
Diuen que n’Aina partí a pregar a la mare de Déu de lluc, foradaren el lloc on ella havia marcat, i després d’alguns dies, comparegué un ullal d’aigua fresca, més viva que mai. Però el senyor de Móssa no estava precisament alegre, ja que això significava que n’Aina, la seva estimada, partiria.
Li tornà a dir que perquè no es quedava, i aquesta li digué que si ho feia, la bruixa tornaria a prendre l’aigua i se l’enduria a l’avenc. Li suplicà que per favor es quedés, perquè sinó moriria de mal de tristor. Dels ulls d’Aina en brollà una llàgrima quasi tan viva com l’aigua que brollava.
- Quedat t’ho suplico, li digué el senyor de Mossa
Dies després, el jardí tornava a verdejar, el brollador cantava i els peixos del safareig resplendien com vidres de colors. Però una matinada, la trobaren estesa ran d’aquell safareig, la rosada li cobria la pell de la cara, els ulls entelats i els llavis blaus.
Aviat varen comprendre que la mala bruixa havia cercat enverinar-la, encesa de molta ràbia i gelosia. L’aigua tornà a descomparèixer de les terres de Móssa, el senyor plorà durant dies i nits, de fet, diuen que, passat algun temps, va morir d’enyorança ja que no pogué resistir la mort de l’estimada.
I és que relacionat amb la bruixeria també estaven els saurins, aquells amb la capacitat de trobar aigua. En el que ha contat Irene al ‘Contes i Rondalles’ es veu reflectit, però en aquell cas, seria mitjançant la intervenció divina, i és que la mateixa situació per a uns podria tenir un origen diví i per a altres demoníac, com el que trobem al cas de Pere Juan Triay, nascut al Mercadal, a Menorca.
Va ser jutjat per la inquisició mallorquina després de que 10 homes i 2 dones testifiquessin contra ell per diverses causes. La primera, que mitjançant els seus poders, era capaç de trobar aigua on no n’hi havia i també doblers amagats. Per això emprava paraules estranyes i malsonants que donaven a entendre que era un bruixot.
Es va dir també que era capaç d’endevinar coses futures, que tenia pacte amb el maligne i que coneixia el nom de tots els dimonis, que els havia vist moltes vegades i que precisament d’ells havia après tot el seu art.
També es va dir que a causa d’aquest tracte diabòlic havia emmalaltit i perdut tot el pèl del cos i que per curar-se havia entregat precisament la seva ànima al príncep de les tenebres. També se’l va acusar també de tenir un poder especial que el permetia veure la gent nua a través de la seva roba, a més de que mitjançant un encís que feia amb un barral d’aigua, podria invocar els esperits de pares i padrins difunts.
També es va dir de Pere Juan Triay que els vespres, quan dormia, li compareixia un dimoni i que per defensar-se d’ell, es posava un rosari al coll. Es deia que al manco dues vegades havia tingut un dimoni dins el seu cos. Per tot això (entre d’altres) va patir presó, 100 fuetades i 6 anys de desterrament fora de les balears…
MONS DIVERSOS
A la secció mons diversos hem comentat les següents notícies:
“Los OVNIS, la pasión secreta del príncipe Felipe, duque de Edimburgo”.
UTOPÍES DE LA MITJANIT
L’altra dia vaig llegir una mena d’antiga llegenda àrab que he adaptat una mica, i que diu que hi havia un que tenia una empresa familiar, tampoc massa gran, però el suficient com per, després de dues generacions, haver-se fet potent. Havia viscut la mar de be, fent feina, tampoc massa, i ara gaudia de la vida. Però a poc a poc aquella empresa anava minvant, les ventes no eren les que havien de ser, el procés de fabricació cada pic anava pitjor, la logística fallava, de cada pic hi havia més despeses i menys ingressos i aquella persona no sabia ben be que fer, així que va optar per anar a un bruixot, o una bruixa, que tan se fa. Li explicà que estava veient com de cada pic hi havia menys ingressos, com les contes del banc anaven minvant i no li veia remei. El bruixot o la bruixa va anar a la rebotiga, va tornar amb una misteriosa capseta que va embolicar en un pedaç de seda vermella i després amb un altra de seda negra, li posà una mena de llacet que va lacrar i li digué que el que havia de fer era durant una setmana, cada dia, a primera hora, abans que ningú hi anés a cadascun dels departaments, anar ell, amagar la capseta i estar, dissimuladament, pendent de que ningú la veiés ni toqués, i així, una setmana. A la setmana següent a un altra departament, i que un pic feta la volta esperés dues setmanes i en aquell moment tornés al bruixot per explicar-li com havia anat la màgia i per tornar-li la capseta.
I podeu deduir que la màgia es va produir, quan tornà al bruixot per tornar-li la capseta, el bruixot li escoltà contar-li entusiasmat com les coses tornaven a anar be, com en només unes setmanes tot havia donat un bolc. El bruixot amb parsimònia va rompre el lacre, va llevar el llacet, desembolicà els mocadors de seda i li mostrà el contingut de la capseta... era buida... i és que només feia falta la seva preocupació, la seva implicació… és un exemple ja dic que adaptat, senzill i infantil, però estaria be que com a Utopia de la Mitjanit ens ho prenguéssim una mica com el que és, una manera de dir que sovint esperem que les solucions, que les tenim davant, però que esperem que es produeixi la màgia quan la solució és la les nostres mans, enlloc de posar fil a l’agulla i fer feina per a solucionar-lo... i mentre, pel camí, qualcú s’aprofita...
