t9p25web_orig.jpg

~ 20/03/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 25 ~ 

OBITUARI ANTÓN GARCÍA ABRIL

anton-garcia_abril.jpg

En aquest programa hem dedicat la esporàdica secció d’obituari a Antón García Abril. Autor de centenars d’obres musicals a on es mescla sentiment, passió, poesia… i encara que pel nom no el coneguem, és molt més conegut del que pensem, la seva producció està plena d’obres mestres, que formen part de la història d’aquest país, i pels que ja tenim una mica d’anys, ens rememora temps passats.

 

Hem escoltat un variat que penso representatiu amb qualcunes peces seves de pel·lícules, sèries, programes de TV i cançons:

Los Santos Inocentes, el Crimen de Cuenca, Fortunata i Jacinta, Sor Citroen, Adiós Texas, Monsenyor Quixote, Anillos de Oro, El Hombre y la Tierra,  tal vegada a Valldemossa...

Ha estat també la nostra manera de commemorar el ‘Dia mundial de la Poesia’.

FONÒGRAF

Tornem amb un altra cas a on s’ha de reescriure la història. Un altra invent atribuït a Thomas Alva Edison que sembla que no ho va ser, atès el que diu aqueixa noticia. Ens referim a la qüestió de quan s’enregistrà la primera veu humana.

 

La majoria contestaríem que el primer enregistrament de veu el va fer Thomas Alva Edison... idò no. Una vegada més un “invent” o “descobriment” atribuït a Edison, havia de canviar de nom. En aquest cas pel de Édouard-Léon Scott de Martinville.

La BBC ens ho conta en aquest article que va sortir fa uns dies a la seva plana web a on diu que els membres del "First Sounds Initiative" (un col·lectiu que s’encarrega de posar a disposició de tothom les primeres gravacions de són de la humanitat) varen començar a sospitar que damunt d’aquest tema no era tot tal i como es sabia. I a rel dels seus descobriments, l’any 2008 aquesta història fou reescrita... dues vegades!

Édouard-Léon Scott de Martinville.jpg

En Patrick Feaster, un historiador del so, va descobrir, de casualitat, el nom de Eduard-Leon Scott de Martinville.

 

Segons hem pogut conèixer en aquest treball de la BBC, no li va cridar molt l’atenció allò que havia fet, però a mesura que va investigar tot va canviar i molt, sobretot quan va descobrir unes fotocopies que havien estat registrades el 25 de març de 1857.

Descobreixen dos fonoautogrames que estan datats el 1860, és a dir, 28 anys de la data oficial establerta per n’Edison.

Però que són els fonoautogrames? Ho llegim textual: “Eran hojas de papel cubierto en hollín que habían sido marcadas por la vibración de una cerda de jabalí provocado por sonidos; gracias a que habían sido sumergidas en un fijador, esos rastros de algo que sucedió una decena de décadas atrás estaban perfectamente preservados.” Els investigadors varen aconseguir ‘traduir’ aquelles marques sonores i escoltar la gravació, que es corresponia amb la musica de “Claro de Luna”, sonant com “un fantasma atravesando una cortina velada del tiempo”:

El més curiós és que tenim dues versions. En el primer enregistrament d’aquest ordinador que se va presentar, s’escolta com una nina cantant aquest “Claro de Luna”. , però resulta que 6 mesos més tard, els investigadors s’adonaren que havien reproduït el so al doble de velocitat del que toca.

fonoautograma2.jpg

Finalment, era el mateix Scott de Martinville el que es sentia en aquest primer enregistrament d’una veu, a mitjans del segle XIX... Scott va morir per un aneurisma de forma totalment anònima, un any després del famós fonograma d’Edison. Fou enterrat a una tomba sense nom, perquè la família no va poder pagar la làpida. Al seu testament, això és important, Scott va demanar als seus fills que ni ell ni el seu invent fossin oblidats...

L’any 2015 la UNESCO va inscriure al Registre de la Memòria del Mon el següent: “Les primeres gravacions de la Humanitat de la seva pròpia veu: els fotogrames de Leon Scott de Martinville" (circa 1853-1860)....

LLUMS I OMBRES

A la secció Llums i Ombres, Xisco Garcia ens ha comentat, relacionat amb el tema principal del programa, la pel·lícula ‘El cor de l’àngel’.

El_coraz_n_del_ngel-834451362-large.jpg

DIMONIS

Podria semblar ridícul parlar del dimoni, però hem de tenir present que en aquesta sèrie de programes estem fugint de la imatge grotesca, del nostre dimoni, del de pamfonteta que diria Guillem d’Efak.

Ens fixem amb l’altra figura, la del diable, no en banyeta, si no la figura del maligne com a tal, i que no era cosa de broma. Per que, per exemple, si per invocació al dimoni eres acusat d’heretge la cosa es posava lletja. Això és el que els hi va succeir a una parella a les Illes Balears, any 1458, abans de la inquisició, que varen ser cremats acusats per invocació, per entregar-li l'ànima i també per adorar al diable. A més que tractaren ‘indegudament’ el cos de Jesucrist, així consta a la crònica.

I és que clar, la figura del dimoni està vinculada a la religió, a les creences. Al cas illenc, majoritàriament a partir del segle XIII, ha estat el cristianisme. Per aquest motiu moltes de les històries, estaran relacionades, però hem de recordar que aqueixa figura, la del dimoni, o dimonis, és universal i atemporal.

La setmana passada que amb la Dra. Vázquez vàrem estar parlant de l’origen de la nostra civilització i de les religions monoteistes preponderants, comentàrem coses de Mesopotàmia, i allà també tenien, apart del seus deus, els seus dimonis, al seu cas el conegut com a Pazuzu, deu dels vents, que amb el vent creava la destrucció, (surt a la pel·lícula el exorcista) i un grapat de mil·lennis després segueix tenint protagonisme. Tal vegada sigui perquè mai l’ha perdut… i que fins i tot el mantingui, a la nostra tradició es deia que:

 

“El vent arremolinat, que alça gran polseguera i enterboleix l'espai és anomenat bufarut, i es diu que porta el dimoni embolicat, el qual, per no ésser vist, s'embolcalla amb el vent, i alça una polseguera que enterboleix l'espai i es posa als ulls, i dificulta la vista, ja que no vol ésser vist, i, així pot anar tranquil·lament pel món, passant desapercebut.”

 

Talment com en Pazuzu, un nom de dimoni amb milers i milers d’anys. La gent sol senyar-se quan fa vent polsós, per evitar que la pols entri als ulls, i, amb ell, la malignitat diabòlica. Si entra una brossa dintre l'ull, entre altres fórmules per fer-la sortir, hi ha la següent oració, que respon a la creença que pot ésser d'origen infernal, i portada per vent que menava el diable. (que deia: si es del diable no la vull, si es de la verge maria si que la vull).

PazuzuDemonAssyria1stMillenniumBCE.jpg
Costumari.jpg

Pot sonar a dia d’avui ridícul, no per tothom, perquè hi ha qui creu fermament amb aqueixes històries, però el que crida l’atenció és la repetició, al llarg dels segles, de les creences i l'adaptació de la creença, anem al Costumari de Joan Amades i ens diu això:

“Les nostres àvies barcelonines deien que si el llamp les sorprenia en el precís moment de badallar, el dimoni que havia desencadenat la centella els entrava al cos per la boca i els produïa la mort instantània, no pas per l’efecte directe del llamp, sinó per l’acció concreta del dimoni. Hom creia semblantment quant als altres fenòmens, i evitaven badallar de cara a la tempesta, a la boira, a l’arc de sant Martí i, sobretot, al vent, ben cregudes que s’endimoniarien i podrien morir a l’acte. La dienda refereix diversos casos d’aquest gènere. Aquesta creença, comuna a diversos pobles europeus, pressuposa un origen diabòlic als meteors en general”.

Creença comuna a diversos pobles europeus... i tant, de fet probablement, ja ho he dit amb en Pazuzu, ens ve de molt més antic aqueixa creença amb el dimoni, fins i tot pot ser vengui des de el propi origen, en qualsevol cas ben estesa i arrelada. Com ho són les relacions amb el dimoni de Catalina Tomàs, la santa illenca de la que ja parlarem al programa 341 i a la que, com diguérem, li va comparèixer el dimoni, encarnat, des de que era només una nina. Com quan un dia, hora de dinar, tenia la tasca de dur el menjar a uns segadors que per allà feien feina. I el maligne no va tenir altra ocurrència que empènyer-la barranc per avall.

Mig estormeiada per aquell gran cop, i amb el menjar tudat i tots els plats romputs, la nina es va preocupar pel que podia passar. Per ajudar-la en aquella situació li haurien comparegut Sant Antoni, Santa Catalina de Siena i Santa Pixeris, que entre els tres l’aixecaren d’en terra i varen compondre el menjar i els plats, com si res hagués passat. I clar, com no podia ser tampoc d’altra manera, aquells segadors digueren que era el menjar més bo que havien tastat mai.

En aquells temps de son Gallard, també es parla de la visita constant de un “impurísimo mancebo para encender en su pecho el fuego de la lascivia”. Que no era altra, clar, que el dimoni disfressat.

Santa Catalina.JPG
AntonioDespuig.jpg

Aquestes presències continuaren també a la seva vida conventual. Seguint amb el Cardenal Despuig, trobem per exemple:

"Un dia queriendo quitar el polvo de un Crucifijo que estaba en la pieza inmediata al torno subió sobre una arca desde la cual el demonio la derribó con tanta violencia que se le quebró la cabeza y una costilla. No satisfecho con este daño en los dias siguientes la sacó de la cama le renovó el dolor de las heridas y le añadió otras nuevas Los facultativos estaban desesperanzados de su salud pero en una noche que todos creian fuese la última se le aparecieron los santos médicos Cosme y Damian acompañados de Sta Catalina hicieron la señal de la cruz sobre cada una de sus heridas y la curaron perfectamente no sin asombro de cuantos presenciaron aquel portento".

Altres exemples més els trobem al llibre de la seva vida escrit per Bartolomé Valparga. Diu: 

 

“Unas veces le daban muchos golpes dejándola molida y quebrantada de modo que no le podia levantar de la cama haciéndola estar en ella muchos días enferma de los grandes golpes que le habían dado Otras veces la arrastraban por el dormitorio y entre otras una fue tary sin piedad que tenia to das las manos heridas y ensangrentadas que fue estando las monjas en el coro cantando maitines hallándola después tendida en el suelo sin poder se levantar padeciendo grandes dolores de los maltratamientos que le habían hecho los Demonios y quedò con las señales en las manos de las heridas que en toda su vida fe le quitaron Si estando buena se echaba Sobre la cama por descansar un poco arremetían a ella y la arrojaban con gran crueldad al suelo y la arrastraban diciendo ella todo sea por amor de Dios y porque sabían que ella sentia mucho que la maltratasen y arrastrasen en público delante las monjas para que con eso no la tuviesen en algo tan bien la arrastraban delante dellas como agora diremos…”

Santa Catalina Tomàs.JPG
Santa Catalina i els dimonis.jpg

O també:

“Y así una vez arrebataron della los Demonios en presencia de las monjas y la yvan arrastrando por el monasterio y acudiendo las religiosas a socorrerla llorando de verla traer de aquella suerte sentían a los mismos Demonios que venían como sin aliento a modo de los ganapanes quando llevan sobre los hombros alguna cosa muy pesada y que con gran fuerça la echaban encima de la sierva de Dios y procurando ellas a ayudar y favorecer la abraçavan fingiendo que le daban grandísimos golpes que al parecer dellas cada uno bastaba para quitarle la vida sino se la conservara con particular favor el que le daba animo y fuerças para padecerlo de suerte que ella viendo que las que le ayudaban temblaban de miedo las animaba y esforçava diciendo no temáis mis hermanitas ni tengáis miedo de nada que Christo es con Nosotros”

La coneguda tonada: Sor Tomasseta von sou, ja vos podeu amagar, perquè el dimoni vos cerca, dins un pou vos vol tirar, pot ser tingui una base, perquè el capítol 17 de l’obra de Valparga ens parla precisament d’això. Es conta que un bon dia na Sor Tomasseta es trobava al menjador del convent, parant taula perquè hores més tard les religioses poguessin sopar, quan de sobte van comparèixer un grapat de dimonis que la agafaren i “con gran ímpetu y furor infernal” la tiraren dins la cisterna del convent.

Ella no sabia nadar, i l’aigua la tapava. Va estat submergida segons es conta, un període llarg de temps i mentre queia, va pronunciar el nom de Jesús diverses vegades. També va cridar a una monja que era al menjador i aquesta va avisar a la superiora i a la resta de companyes i totes elles ben de pressa, i amb cordes i escales, anaren a la cisterna per mirar de treure na Catalina.

Quan l’agafaren ella encara murmurava el nom de Jesús i duia a les mans una relíquia de Santa Catalina Màrtir i un bocinet de rosari.

Va estar més de tres dies sense coneixement i finalment s’hauria recuperada.

Valparga01.JPG
Valparga02.JPG

Seguint amb la seva vida, Valparga titula el capitol XV del seu llibre “Como los demonios apedrearon a la bendita virgen”.

I diu: “Siendo pues cerca de la fiesta de Santa Catharina un dia retirada en su celda puesta de rodillas invocando al Señor en muy fervorosa oración acudió el del infierno sobre ella apedreándola con tanta multitud piedras que le tiraban que unas se daban con otras de tal te que sintiendo los golpes y a causa del gran ruido acudió allí la priora diciendo Que ruidos y rumores son. Respondió la bendita virgen No vee que me apedrean Y así quedó molida toda de las pedradas. Dios la vida no dando potestades sus enemigos para que le pudieran quitar si no como al pacientisimo Job con tal no la matasen".

Però no seria l’única vegada. Afegeix al mateix capítol:

“Otro dia yendo ella a oyr missa quando llegó a un que està entre el Priorato y el Coro pequeño le tyrò el tal pedrada a la cabeça que le hizo una gran herida que corrió mucha sangre siendo tanta la fortaleza desta religiosa que sin turbación alguna como si no la hubieran passò adelante a oyr su misla poniendo en el golpe pañizuelo. También estando en fui obediencia del torno arrojó el Demonio una piedra y no la acertó dando con a un barreño y no le rompio con fer de barro o por que pretendió más que espantarla.”

Capítol XVI: “Como los demonios arañaron y rasgaron el cuerpo desta bendita religiosa y le pusieron fuego en la cabeça”: “después de haberle dado muy despiadados y crueles golpes añadiendo crueldad la crueldad arañaron y rasgaron todo su virginal cuerpo y parecía con peines y cardas de hierro como hacían los tiranos. Como hubiesen cardado toda y como les gasse allí la priora y la viese tan atormentada y trabajada que era pena y lastima mirarla le dixo con gran admiración y dolor Que es esto hermana Y ella que apenas podia hablar dixo Mire como estoy y qual me han parado”

Valparga03.JPG

Un resum del que hauria patit és el que podem trobar al llibre Vida abreviada de Santa Catalina Thomassa, de Mosen Antoni Maria Alcover:

 

"Tanta era la fúria i ràbia dels dimonis contra ella, que de vegades, quant anava a extasiar-se o tenia l'oració més vitenca, la tiraven amb una grapada fora de la cel·la o de la tribuna, la rossegaven pen terra, l’escarrinxaven amb ganxos y puats de ferro, la ferien amb cadenes, verdancs y llenderes, li tiraven brases de foch damunt el cap, la se'n duien a l’aire y li feien pegar esclats y tonverses, la rebatíen a la paret, l'apedregaven, la feien redolar per l’escala y la deixaven croixida, atupada y plena de cops, bravarols y sanch."

CONTES I RONDALLES

S'ENCANTAMENT DE SON LLUC

En Es Penyal de Son Lluc, devora Son Servera, en Es Puig de Ca S’Hereu conten que davall ell, hi ha un encantament.

Quan el sol s’amaga s’hi solen veure flamarades, d’una banda a un altra. L’autor afirma que l’al·lota que li contà, li digué que ella va veure qualcuna d’aquestes fogonades, d’aquest foc descontrolat, mentre coïa ametles a ca S’Hereu. És a dir, que cosa rara va veure aquella persona, encara que altra qüestió serà esbrinar que devien ser aqueixes fogonades.

XXIV.JPG

Una vegada, en Voreta, un serverí de l’any tirurany, passava per baix del penyal suposadament encantat. Afinà una dobleta de sis lliures dins un cocó i… bona grapada cap a la seva butxaca!

Al dia següent, com era de suposar, tornà a passar per allà a mem que trobava, si tornava tenir sort, però aquesta vegada trobà un home vellet que li va dir: -Vols ser ric per tota la vida?

En Voreta evidentment va dir que sí, que clar que volia, i aqueix jai li digué que es tornés a presentar el vespre següent, amb dues llesques de pa torrat amb oli verjo, una llesqueta en cada mà. També li digué que hauria de asseure’s d’esquena baix el penyal, en un punt fixe i quan el rellotge de l’església batallés les dotze, sense regirar-se per coses que vegi trauria l’encantament.

 

Ell li va prometre que ho feria seguint totes les indicacions al peu de la lletra. I així ho va fer, tot anava bé quan just la campana batallà les dotze i sortí una serpota com una biga de tafona, enorme, i un munt de siulos i verducades, tot tremolava i en voreta estava allà, a punt de regirar-se.

Sense esperar-ho, la serpota va agafar una de les llesques de pa, la de la mà esquerra i confirmà que realment era oli verjo. Va fer el mateix amb l’altre mà i digué el mateix. L’animal li va dir que això no era tot, que si realment volia rompre l’encantament hauria de tornar el vespre següent però aquesta vegada amb tres, la tercera dalt la boca del cor. Voreta va murmurar que el més important és que veies la fi d’allò, malgrat el dimoni “en pas”.

A l’endemà següent, a les dotze de la nit, allà estava el personatge de la història, amb les tres llesques, d’esquena baix es penyal. Surt la serpota però no era com l’altre vegada, era encara més enorme, del tamany d’una torre de molí de vent, a més, era més gruixuda, saltava a la vegada que siulava fortament. Voreta seguia allà, malgrat la por que regnava pel seu cos.

Però de la tremolor, les llesques li botiren, li varen botar per culpa dels dents, que li varen jugar una mal trot. Va pegar un bramul espantós, un crit tan fort que la serp es va adonar.

- Me la has feta, si m’haguessis donat temps de menjar les tres llesques sense regirar-te hauria esclatat amb doblers de vint, i tots serien teus. Però t’has regirat i m´has redoblat l’encantament. Tu i els teus sereu pobres tota la vida!

1616756910973.jpg

Va pegar un bramul ferestíssim i va desaparèixer, deixant a en Voreta totalment sol. Aquest sen va anar a ca seva, com desganat, mustiï per el que havia passat.

Diuen que, evidentment, ell i la seva descendència foren pobres tota la vida. L’encantament de Son Lluc segueix allà, talment com en Voreta el va deixar, així que qui s’arriscà per anar-hi a treure’l?

INVOCAR AL DEMONI COM A PECAT

Font mystica.JPG

Tresors ocults, que hi ha de part històrica? Perquè és tan recurrent? Al llibre Font Mystica y Sagrada del Paradís de la Iglesia, editat a Barcelona l’any 1737, a on es fan preguntes i respostes de coses religioses, ens trobem qualcunes molt curioses, com per exemple: és lícit deixar-se saludar per los saludadors?.

 

Un saludador és, segons el DCVB: “Home o dona a qui s'atribueix el do màgic de poder guarir certs mals amb la seva saliva o amb contactes o paraules especials”.

 

I la resposta diu: “a esta espècie de gent no se ha de donar fàcilment crèdit, ni deuen admetre per curar malalties, ni bestiar, si no que tingan llicencia del Senyor Bisbe i se valgan en las curas de remeis naturals i oracions licites” [...] “si en ella te algun pacte lo dimoni y finalment si no son christians o si diuen que, poden entrar en un forn de foc ences sense cremarse o si amb una bufada o escopinada poden matar al que esta rabiant o si son persones de mala vida, no pot deixar-se curarse d’ells, perque solen tenir pacte amb lo dimoni, si be que pot estar molt be que algú tinga la gracia, gratis data, de saludar”.

Una altra pregunta que fa: i si en les oracions vanes, per curar de mal i es lo nom de jesús, y de maria, lo senyal de la santa creu i altres coses bones, se podran dir?

 

Contesta que no, perquè “es tracta del dimoni mesclar coses santes en les oraciones vanes per enganyar a les animes”.

 

Dona explicacions damunt de com el dimoni engana a la gent (encara que sigui pregant) dient els noms de Jesús i això per acabar afirmant, apart de que és pecat mortal, diu: "Amb esta capa de sant nom de jesuchrist, Verge Maria i dels sants espargeix el dimoni les supersticions, curant amb elles molts (aqui enumera malaties d’animals i de persones) i acaba afegint que el millor remei és, després d’haver fet els remeis naturals o aplicar les medicines convenients, acudir als remeis espirituals de la Iglesia amb viva fe, fer dir els Evangelis, exorcismes alguna missa i alguna caritat". 

 

Així doncs, curiosament no sembla que negui que el sistema de curació mitjançant la invocació al dimoni sigui possible, el que diu és que seria pecat!

Saludador-c.-Espalter-s.-XIX-w.jpg

I referit a la figura del dimoni, amb relació al que ha contat Irene Font al ‘contes i rondalles’ de dimonis que vigilen tresors, aqueix manual religiós també ho inclou: “també es pot pecar amb l’adivinció, la qual pot ser de dos maneres: amb pacte expres amb lo dimoni tacit, amb pacte expres quan expresament se invoca al dimoni per coneixer alguna cosa oculta, com fora un tresor escondit o quant sabent que lo dimoni asisteix a algun senyal o per manifestar lo que es ocult se usa de tal senyal”. Podem deduir que en aquest cas seria pecat, pecat mortal… 

UTOPÍES DE LA MITJANIT

El 21 de març és el dia mundial de la poesia. La poesia, que hom vincula a les paraules. Paraules que fereixen, paraules que animen, paraules buides que no diuen res, paraules que enganen, que conhorten. La poesia, molt més que paraules: ‘un llenguatge en el silenci em dirà si tu m'estimes, la mirada dels teus ulls i el geste del teu somriure.

 

Ara poc ens veiem, pocs somriures rere les mascaretes, pocs ulls amb el distanciament social, i també, poques abraçades. Llunyanes i enyorades abraçades… i molt manco besades...

Però ens queden les paraules, ens queda la transmissió de missatges, però sabeu? Les paraules no són més que això, paraules. I no sempre es fa l’ús que s'hauria de fer, massa sovint unes paraules quan no toquen i on no toca fereixen poden ferir molt.

Això són les “Utopies de la mitjanit” i estaria be que ens preocupéssim una mica menys del que un ha dit si no més be del que volia dir, i que potser sigui millor no fer massa cas a segons que. A tots i totes ens aniria més be... imagineu un món amb més poesia?

Més poesia de la que fan els poetes i poetesses, però també més poesia de la que trobem als petits detalls, al dia a dia, rere les petites coses...

I les paraules? Amb les paraules tractem de fer això, poesia: perdó, gràcies, t’estimo, i tantes d’altres que són plenes de sentiments...

Demà és el 21 de març, ja ha començat la primavera i és el dia mundial de la poesia…

serrat-sabina.JPG

De la mà dels poetes Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina

"Paraules d'amor"