~ 19/12/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 15 ~
El temps principal del programa l’hem dedicat a seguir parlant d’aquelles situacions en les que s’han produït fenòmens que a dia d’avui serien considerats OVNI, però amb la particularitat de que són anteriors a la ‘popularització’ d’aquest fenomen.
Si hi ha un punt que a nivell com a mínim nacional, és tingut com a ‘punt calent’ d’aquesta fenomenologia comprendria d’una o una altra manera, l’illot del Vedrà, a la costa sud-oest d’Eivissa, i que estaria inclòs dins l'anomenat ‘triangle del silenci del mar balear’
CONTES I RONDALLES
S’ha de dir que efectivament hi ha casos recollits per allà, com el famós cas Manises que va acabar essent part d’una consulta al Govern espanyol del 79 al congrés dels diputats, i podeu imaginar que no va ser per causes religioses, va ser per que va ocasionar que l'exèrcit de l’aire sortís a fer una batuda amb un avió de guerra, a veure si podien saber que eren aquells llums estranys que havien ocasionat el desviament d’un avió, però clar, és el que dèiem, aquest cas que dic, anomenat Cas Manises, és de l’any 1979, i es relacionen els llums amb objectes no identificats, però que passaria anys abans, quan encara no es tenia la idea aqueixa de que poguessin ser el que ara es consideren ovnis?
S’ha comentada una rondalla d’en Jordi d’es Racó, extreta del tom XXIV de l’Aplec de Rondalles Mallorquines. Ens parla d'un lloc a on Ramon Llull es va exiliar, que per cert, va ser a on va rebre aquella il·luminació que el va fer famós.
Aquesta contarella ens explicaria ni més ni manco que una teoria de com hauria sorgit el meravellós i encisador puig de Randa, al terme d’Algaida, a Mallorca.
La creació hauria estat perquè un gegant immens i deforme, venia d’Alger, amb una senalla de terra dalt es cap i amb una crossa per què coixejava una mica d’un peu. Era tan gros que no cabia en cap barca, i el que varen fer va ser ficar-lo entre dues, damunt d’elles, com si fossin patins, i amb ell d’aquesta manera, varen dirigir-se a Mallorca.
Però per devers Cabrera, poca sort varen tenir, que cada barqueta prengué una direcció, una cap al costat de Cabrera i un altre per l’altre costat. El gegant apurat, va fer us de la crossa per fer-se fort i l’afitora devers Cala Pi de Llucmajor. Degut a que la crossa era tan gruixada i llarga va fer aquell pou que hi ha, amb un fons de vuitanta canes (una cana equival a aproximadament un metre amb seixanta centímetres). Va haver de deixar caure la senalla amb terra que duia damunt del cap, i era tal quantitat, que va ser així que es va formar el puig de randa.
També es diu que de l’esforç que va fer aquell gegant, va suar moltíssim, fins el punt que li regalimava per tot el cos, i va ser tanta la suor que formà sa font de la vila dins Son Reus.
D’aquells voltants podem destacar dues curiositats ‘botàniques’: una diu que dins es monestir, hi ha una rosa que manté la seva flor de forma permanent des de l’època de Ramon Llull, i una altra seria la de la coneguda com la Mata Escrita.
Aquesta conta que mentre en Ramón Llull era allà, de retirament, va començar a fer els seus escrits damunt les fulles d’una mata, que encara hi seria, i que te com a marques a les fulles com si vertaderament estiguessin escrites.
OVNIS ABANS DELS OVNIS PART II
Seguim amb situacions anteriors a quan es va començar a parlar d’OVNIS, anys 40 del segle XX, a on visites o visions d'éssers estranys no eren considerades com tal vegada ho serien avui, seria el cas de les estranyes presències i llums que li varen succeir al Pare Palau. Aquest religiós es va anar de retirament voluntari al Vedrà, a Eivissa, (ara no entrarem a valorar el ni el motiu ni la seva biografia).
El Vedrà, considerat des de sempre com un lloc màgic. I en aquest cas els fets haurien succeït l’any 1864 quan es va retirar a viure a una cova. Escriu un diari:
Dia 14 d’abril “Al entrar el día 14, el ángel que dirige mi misión me despertó y dijo: “Sal fuera de la cueva y adora a tu Dios” i a més una altra veu li digué: “Hasta ahora no me has conocido, porque yo no me he revelado a ti; en adelante me conocerás y me amarás” (cal remarcar que estava tot sol al inhòspit illot del Vedrà). Segueix: “La luz de la luna era muy opaca. Y vi venir frente a mí de lejos una sombra, que por ser lejos no tenía a mi vista; y se acercaba hacia mí. Al paso que se aproximaba, distinguía lo que era. Venía sola, y la figura era blanca como la luz misma de la luna; y la figura representaba una niña de 16 años, toda cándida, toda bella, toda amable. Al instante de haber llegado se abrieron los cielos, y a la luz radiante del sol vi quién era la que tenía yo delante. El monte se llenó de la Gloria de Dios. Y vi a la hija del eterno Padre en toda su belleza, cuanto posible es al ojo mortal. Mi pena era no verla con la claridad que yo deseaba: un velo cubría su cara, pero muy transparente. Y mientras yo la miraba con toda libertad y tenía atentos mis ojos hacia ella, estaba esta Virgen pura con los ojos bajos sin mirarme. Callaba, y yo también callaba; pero una voz muda hablaba y tenía la palabra...” [...] “Abiertos los cielos, bajaron con el Arcángel que dirige mi misión muchas legiones de ángeles, y rodearon la Hija del eterno Dios”
Ell ho atribuia a visions místiques, quin altra sentit podia tenir per a ell?
Tal vegada fossin circumstàncies físiques o meteorològiques que ell no coneixia. I antigament? com devien definir aquestes situacions gairebé impossibles?
Fa uns dos mil anys Seneca va escriure, entre d’altres, la seva qüestions naturals, a on tracta d’explicar les causes de diferents fenòmens que estaven relacionats principalment amb la meteorologia, era cercar la raó, la lògica... encara que trobem paràgrafs a on les descripcions són sorprenents. Com aquests, després de parlar de l’arc de Sant Martí diu:
La creació hauria estat perquè un gegant immens i deforme, venia d’Alger, amb una senalla de terra dalt es cap i amb una crossa per què coixejava una mica d’un peu. Era tan gros que no cabia en cap barca, i el que varen fer va ser ficar-lo entre dues, damunt d’elles, com si fossin patins, i amb ell d’aquesta manera, varen dirigir-se a Mallorca.
Però per devers Cabrera, poca sort varen tenir, que cada barqueta prengué una direcció, una cap al costat de Cabrera i un altre per l’altre costat. El gegant apurat, va fer us de la crossa per fer-se fort i l’afitora devers Cala Pi de Llucmajor. Degut a que la crossa era tan gruixada i llarga va fer aquell pou que hi ha, amb un fons de vuitanta canes (una cana equival a aproximadament un metre amb seixanta centímetres). Va haver de deixar caure la senalla amb terra que duia damunt del cap, i era tal quantitat, que va ser així que es va formar el puig de randa.
També es diu que de l’esforç que va fer aquell gegant, va suar moltíssim, fins el punt que li regalimava per tot el cos, i va ser tanta la suor que formà sa font de la vila dins Son Reus.
A continuació parla del que entenc que són els estels fugaços i els llamps per continuar amb això:
“De estos resplandores algunos se mueven a gran velocidad, como las estrellas fugaces; otros permanecen en un lugar fijo y emiten tanta luz, que ahuyentan las tinieblas e imitan el día, hasta que, agotado su alimento, primero se vuelven más oscuros, después, a manera de una llama que se apaga, se debilitan poco a poco y se extinguen. Algunos de ellos aparecen entre las nubes, otros sobre las nubes, cuando el aire espeso eleva hasta las astros el fuego que había alimentado durante mucho tiempo en las proximidades de la tierra.”
Sense sortir l’època de l’imperi romà, trobem altres casos: extret del llibre “Secuestrados por los ovnis”, de Manuel Carballal, on cita el llibre Història Natural de Plini el Vell:
Any 222 abans de Crist:
¨Tres llunes van aparèixer també al mateix temps, per exemple, baix el consolat de Gneo Domitio y Gayo Fauno¨
Any 85 abans de Crist:
“Baix el consolat de Lucio Valerio i va caure Mario, un escut en flames envoltat d'espurnes va travessar el cel”
Any 66 abans de Crist:
“Baix el consolat d'Octavio i Cayo Suetonio, va ser vista una espurna que queia d'una estrella i s'engrandia a mesura que s'acostava a terra. Després de tornar-se gran com la lluna, va difondre una espècie de llum boirosa; després va tornar cap a les estrelles en forma de torxa. És l'únic relat que es té d'un succés semblant. El procònsol Sileno i el seu seguici estaven entre els que el van veure.”
Ara estret del llibre d'Història de Roma d’en Livi.
Any 214 abans de Crist:
“A Hadria, va ser vist un altar al cel, i prop d'ell la figura d'un home vestit de blanc.”
Any 218 abans de Crist:
“A la província de Amiterna, es van veure en nombrosos llocs uns éssers semblants a homes vestits de blanc, de molt llunyana procedència.
L'esfera de el Sol es va fer més petita. En Preneste, centellejaven llums al cel.
A Harpia, es va veure un escut en el cel. Naus fantasmals van aparèixer al cel.”
Pot ser te explicació, malgrat no li veiem així de primeres, ni ells tampoc li devien veure. Probablement fets coms aqueixos donen origen als mites, a les creences i... a moltes més coses.
Un altra clàssic: Vides paral·leles, recull de biografies de Plutarco a on a la de Timoleón, general grec del segle IV a.C., que ens conta Plutarco que va anar a Delfos a fer una ofrena i va ser el triat per a una expedició mitjançant el que anomena prodigi:
“porque, desprendiéndose y volándose de entre las ofrendas que allí estaban suspendidas una venda, en que había bordadas coronas y victorias, vino a caer sobre la cabeza de Timoleón, como dando a entender que era enviado a la expedición coronado por la mano del dios”.
El tenim al front de les naus per designi diví, i afegeix: “hízose con ellas a la vela; y hallándose a la noche en alta mar llevado de favorable viento, pareció que de repente se rasgó el cielo, enviando sobre la nave una gran columna de fuego resplandeciente, y que alzada en alto una antorcha semejante a las de los misterios, y siguiendo el mismo curso, vino a fijarse en el punto de Italia hacia el que dirigían el rumbo los timoneros.
Los adivinos declararon que aquella visión concordaba con los sueños de las sacerdotisas, y que el fuego del cielo significaba que las Diosas protegían la expedición, por cuanto la Sicilia estaba consagrada a Proserpina”
Deixa clar l’autor que aqueix foc del cel siginificaba que les deesses protegien l’expedició. Però no sempre aqueixes ‘senyals’ eren tingudes com a cosa bona.
Un bon cas seria el testimoni de l'historiador mexicà Muñoz Camargo, segle XVI, Historia de Txacala :
“Diez años antes que los españoles viniesen a esta tierra, hubo una señal que se tuvo por mala abusión, agüero y extraño prodigio”.
Narra el que va passar 10 anys abans de l’arribada dels espanyols al que és Mèxic quan va haver un: “extraño prodigio y fue que apareció una columna de fuego muy flamígera, muy encendida, de mucha claridad y resplandor, con unas centellas que centelleaba en tanta espesura que parecía polvoreaba centellas, de tal manera, que la claridad que de ellas salía, hacía tan gran resplandor, que parecía la aurora de la mañana. La cual columna parecía estar clavada en el cielo, teniendo su principio desde el suelo de la tierra."
Aquest fenomen hauria durat un any! i hauria succeït l’any 1517 (aclarir que l’historiador va néixer el 1529, per la qual cosa no va ser testimoni directe).
Pot ser te explicació, malgrat no li veiem així de primeres, ni ells tampoc li devien veure. Probablement fets coms aqueixos donen origen als mites, a les creences i...
Ens explica també el que haurien fet els habitants d’aquelles terres davant d’això: “Y cuando esta abusión y prodigio se veían, hacían los naturales grandes extremos de dolor, dando grandes gritos, voces y alaridos en señal de gran espanto y dándose palmadas en las bocas, como lo suelen hacer.” Però no només això, pque com d’altres que hem vist també ho atribuien a les deitats: “Todos estos llantos y tristeza iban acompañados de sacrificios de sangre y de cuerpos humanos como solían hacer en viéndose en alguna calamidad y tribulación, así como era el tiempo y la ocasión que se les ofrecía, así crecían los géneros de sacrificios y supersticiones.” segueix: “Con esta tan grande alteración y sobresalto, acuitados de tan gran temor y espanto, tenían un continuo cuidado e imaginación de lo que podría significar tan extraña novedad, procuraban saber por adivinos y encantadores qué podrá significar una señal tan extraña en el mundo jamás vista ni oída.”
A un altra d’aquests ‘prodigis’ ens parla del que anomena ‘el templo del demonio’ que s’hauria pegat foc tot sol: "El templo del demonio se abrasó y quemó, sin que persona alguna le pegase fuego, [...] salían por las puertas de dicho templo llamaradas de fuego que parecía llegaban al cielo, y en un instante se abrasó y ardió todo” [...] “Y cuando se acercaban a echar el agua y querer apagar el fuego, que a esto llegó multitud de gentes, entonces se encendía más la llama con gran fuerza, y así, sin ningún remedio, se acabó de quemar todo.”
Encara n’hi més, sempre textual: “El cuarto prodigio fue, que siendo de día y habiendo sol, salieron cometas del cielo por el aire y de tres en tres por la parte de Occidente «que corrían hasta Oriente, con toda fuerza y violencia, que iban desechando y desapareciendo de sí brasas de fuego o centellas por donde corrían hasta el Oriente, y llevaban tan grandes colas, que tomaban muy gran distancia su largor y grandeza; y al tiempo que estas señales se vieron, hubo alboroto, y asimismo muy gran ruido y gritería y alarido de gentes".
Si seguim amb aquesta estranyíssima fenomenologia recollida pels cronistes a Mèxic, tenim: “El quinto prodigio y señal fue que se alteró la laguna mexicana sin viento alguno la cual hervía y rehervía y espumaba en tanta manera que se levantaba y alzaba en gran altura, de tal suerte, que el agua llegaba a bañar a más de la mitad de las casas de México, y muchas de ellas se cayeron y hundieron; y las cubrió y del todo se anegaron.”
I per concloure amb aquests estranys fenòmens segons aquest llibre, ens parla d’una mena d’au, molt estranya, que varen caçar. Un animal volador que tenia “en la cabeza una diadema redonda de la forma de un espejo redondo muy diáfano, claro y transparente, por la que se veía el cielo y los mastelejos y estrellas que los astrólogos llaman el signo de Géminis; y cuando esto vio Motecuhzoma le tuvo gran extrañeza y maravilla por gran agüero, prodigio, abusión y mala señal en ver por aquella diadema de aquel pájaro estrellas del cielo”. què devia ser? any 1517… al final aqueix aucell simplement va desaparèixer…
L’explicació a tot això era perquè: “había de venir el fin y que todo el mundo se había de acabar y consumir, y que habían de ser creadas otras nuevas gentes y venir otros nuevos habitantes del mundo.”
a moltes més coses.
LLUMS I OMBRES
A la secció de Xisco Garcia, Llums i Ombres, ens ha parlat de la pel·lícula ‘Luces Rojas’
Un altre apunt vinculat amb aquesta estranya fenomenologia te a veure amb Sant Vicenç Ferrer, i concretament amb la cel.la del convent dels dominics de València on va viure. Al llibre de la seva vida i portents de Vidal Micó publicat l’any 1735, diu que ja entrat el segle XVI, es trobaven a la cel.la Sant Lluís Beltrán, que segons el llibre era a on feia “disciplinas de sangre con las que esmaltaba las paredes” i en Fra Nicolau Factor. Estaven en intensa oració, quan allà mateix va comparèixer un nigul lluminós tan intens que es van amagar per complet al seu interior.
Altres testimonis presents com foren, per exemple, Mossèn Lluc Porcinas, digueren que fins que aquell nigul lluminós no va desaparèixer, no pogueren veure de nou a Beltrán i a Factor.
Un altra cas, estret del Costumari d’Amades, (i també el trobem al llibre Sant Antoni Abat d’en Rafel Ginard). És una història que fou coneguda tant a les nostres illes com a Barcelona. Resultaria que el Sant es trobava a Tebaida, fent miracles, quan va ser reclamat pel governador d’aquella Barcelona Romana del segle III de la nostra era.
El motiu de que fos reclamat pel governador era que la seva filla estava greument malalta i no sabien com sanar-la. Per això va pensar que tal vegada, Sant Antoni podria curar-la.
Però el sant no tenia manera de arribar ràpidament fins a Barcelona. (La Tebaida d’aquella època seria l’actual Luxor, que es troba a uns 5000 km de Barcelona.)
Així que per poder arribar abans de que aquella nina es morís, Sant Antoni va fer ús d’un curiós transport que no era altra cosa que un nigul. Es va pujar, arribà a Barcelona, va curar a la nina, se’n tornà pujar i es tornà cap Egipte.
Un altra cas relacionat amb el transport és el que li hauria succeït al segle XIII a Jaume Sacor, del Bisbat de barcelona, creuant la mediterrania amb el vaixell mallorquí “Deu ho vol”. A on es varen trobar amb una situació extrema: “la fuerza de las olas les rompió el timón, y arrebató las áncoras, las áncoras, trayéndolos tres días de una parte á otra, combatidos del viento y de los golpes del mar, con los cuales haciéndose pedazos el árbol, se abrió la nave por la media popa, dejando los miserables navegantes en las manos de la muerte, con cuyo temor, confesando sus pecados publicamente los unos á los otros, llamaron á grandes voces á la Virgen Maria de Montserrat que los socorriese. Hizolo la piadosa Señora enviándoles una luz del cielo, que se puso en un rincon de la nave, hasta que la tormenta cesó.” En aquest cas, igual que un altra que contàrem la setmana passada, podria tenir explicació raonable, i tornar ser el conegut com a foc de sant telm... seria raonable si no fos perquè aquella llum també els transmetia missatges de viva veu… o al manco... així ho conten…
Fenomenologia estranya relacionada amb missatges, a on cadascú ho pot interpretar a la seva manera, sovint amb nefastes conseqüències com podem comprovar al llibre "Seres Míticos y Personajes Fantásticos" de Manuel Martí. Una història que parla dels “gentils”. Als que considera com els primer habitants del País Basc. Haurien estat ells qui introduiren en aquelles contrades l’agricultura. També haurien construït els nombrosos monuments megalítics que per allà es troben. I vincula aquests personatges amb els objectes voladors no identificats? Diu així:
“La llegada del cristianismo supuso la extinción tal y como se relata en la leyenda de Kixmi, nombre que en lengua de los gentiles significa Mono y con el que estos denominaban a Cristo. Según la versión de esta leyenda que recoge Barandiarán en Ataun, los gentiles se divertían un día en el collado de Argaintxabaleta, en la sierra de Aralar, cuando vieron que del lado de Oriente avanzaba hacia ellos una nube luminosa. Asustados por el fenómeno, llamaron a un sabio anciano para que contemplase la misteriosa nube y les declarara lo que esta significaba.
El anciano les dijo que había nacido Kixmi y que había llegado el final de su raza. Pidió que lo echaran por el precipicio, y así lo hicieron sus vecinos y seguidos por la nube luminosa, huyeron hacia occidente y al llegar al vallecito de Arrantzaran se metieron precipitadamente debajo de una gran losa que desde entonces se llama Jentilarri, “sepultura de los gentiles”.
En aquest cas el que va rebre la senyal la va interpretar de manera funesta per a ell, però d’altres podriem assegurar que les saberen aprofitar, com el cas de l’elecció d’un bisbe de Saragossa, (ho trobem al flos sanctorum, llibre de vides de sants, any 1734,) Sant Braulio, un bisbe d’aquells que han passat a la posteritat. És del segle VII, fill i germà també de bisbes, i ell ho acba essent, i el més curiós és la manera de ser triat per ser-ho:
Es veu que no estava massa clar qui havia de succeir a la mort del seu germà quan: “de repente bajó del Cielo un globo, ó bola de fuego muy resplandeciente, y se asentó sobre su cabeza, y se oyó una voz que dijo aquellas palabras del Profeta Isaías: Este es mi siervo por mi elegido, en quien reposa mi espintu. Quedaron los Prelados admiradas de aquella novedad, é hicieron gracias á nuestro Señor por haber declarado con tan ilustre milagro su voluntad; y conformándose todos con ella, le eligieron por Obispo.
Un altra cas d’una estranya llum s’hauria donat a Menorca, al Monte Toro, sempre segons antigues llegendes relacionades amb ‘invencions de Mares de Déu’. Es tracta de que abans al Monte Toro hi havia un convent de religiosos de l’ordre de la Mercè. Una nit, un dels religiosos, el de més edat, era a la seva cel·la fent exercicis espirituals, amb una petita lampareta, però de cop i volta es va encendre una lluminària extraordinària. Es va il·luminar tot, i va guaitar a mem que era. I es va trobar amb un immens focus de llum que baixava del cel per pegar directament al cim del Monte Toro. Avisa als seus superiors del que havia passat però la comunitat va considerar que no era més que producte de la seva imaginació, com si es tractés de qualque tipus d’al·lucinació. Però a la nit següent un altra vegada es va repetir, i:
“Comprendió que se reian de sus palabras sus demás compañeros, y no quiso molestarles, pero á la tercera o cuarta noche que se repitió el prodigio les hizo subir á su celda para que pudieran contemplarlo.” Els seus companys li contestaren: ”Mirad, buen padre lo que haceis, que no por vuestros sueños é ilusiones habéis de turbar el convento llamándonos á ver milagros y prodigios que solo deben existir en vuestra acalorada imaginación”.
Ell seguia convençut de allà passava cosa, i els afegí: “Yo os ruego, que os preparéis por medio de la comunión y ayunos para recibir las órdenes del cielo, que pronto, creo, ha de comunicarnos alguna cosa grande y extraordinaria”
El següent vespre ja hi ha va haver un parell que anaren a contemplar el prodigi i al poc, tota la comunitat aquella es trobava observant aquella potent llum que baixava del cel per tocar el cim del Monte Toro. Decideixen anar a veure que era. Just quan estaven arribant en aquell punt es troben, “un bosque que les impedía el paso”. I quan en vista de que no podien continuar amb la seva expedició decideixen tornar enrere… “les salía al encuentro un bravo toro que arrodillándose ante la cruz, y después haciendo una señal con su cabeza, los peñascos que no permitían salir del bosque á los religiosos se separaron, y siguiendo al animal pudieron llegar hasta la cumbre del monte".
Aquell Toro els hi acompanya a una cova que era tapada amb unes pedres i a partir d’aquest moment comença la història de la Mare de Déu del Monte Toro.
I no podem concloure aquest tema de estranyes presències, llums i senyals que a dia d’avui serien, pot ser, relacionades amb el fenomen ovni, sense conèixer una mica més de la Beata catalina Thomàs.
Un cas ho trobem a la biografia de Santa Caterina Thomas de Ruleno, 1755. La filla d’una amiga seva rebia constants atacs per part del maligne i en un d’aquests la va tirar per una escala molt alta i li va fer bastant de mal a un costat. Va haver d’estar al llit molt de temps i en una ocasió, la mare:
“pasando por delante del mismo quarto, vio en él un golpe de luzes muy grande, de que admirada paró, y mirando con mas cuidado, vio quatro personas del Cielo que bañadas en decibles resplandores tenían rodeada la cama, la una era la serenísima Virgen María; la otra santa catalina martir, la tercera la venerable virgen Sor Thomasa, más la quarta nunca pudo conocerla, por más que lo procuró”
La visió va durar molt de temps i no va ser imaginació perquè un pic acabada la situació va entrar a la cambra i es va trobar que la seva filla estava totalment recuperada i que ni tan sols tenia cap ferida.
Tenim una altra història, ja que estem amb Santa Caterina Thomàs, que crec que simplement és fascinant.
Quan era nina, orfa, havia d’anar a una festa, però ella no volia anar. Volia quedar-se amb la seva padrina vella a casa seva, era una nina de devers 3 anys diu la biografia: El cas és que s’amaga per no haver d’anar amb les seves ties a les festes populars de la vila i quan les ties donaren per segur que ja era de camí, ella sortí del amagatall i se n'anà amb la seva padrina.
Aquesta li demanà perquè s’havia quedada, i ella, 3 anys, diu: “Que como la daban grandísimo disgusto, y enfado aquellas vanidades, no había querido ir, sino que se había escondido para poderle quedar y hacerla compañía à ella. Admirada la buena vieja de tanta pureza en el Ángel; y enternecida al ver tanto juicio discreción en tres años de edad, no pudo contener las lágrimas, que luego se asomaron à los ojos y así llorando de ternura, y gozo, la dijo: O hija mía, y si tu Padre viviese ahora quan grande alegría, y consuelo tendría en verte”
Li respongué que se n’anava a la seva habitació a resar el rosari. Es posa de genolls “ y derramando tiernas lágrimas, empezó à rogar con afectuosas instancias por la alma de su Padre” i així va estar una estona fins que… “ hasta que la apareció una persona del Cielo toda vestida de resplandores, la qual consolándola la dijo : No te aflijas hija, ni desconsueles; sino está contenta, y alegre. Vee allí à tu Padre. Hallose en un instante la inocente toda bañada de consuelos y mirando hacia donde la señalaba, vio a su padre todo luces, y resplandores y anegada en un mar de alegría, y dulzura por la felicidad en que le veía, como fuera de sí, con júbilos excesivos de su alma, repetía preguntando: y pues que ha vuelto a vivir mi Padre ! Que ha vuelto à vivir!".
Aqueixa ‘persona del cielo’ es posa a parlar amb ella, dient que ha fet be en no anar a la festa i a continuació: “vió una gran multitud de gente, toda muy resplandeciente, que con grande gozo, y alegría cantavan con extremada melodía, al compás de suavísimos, y exquisitos instrumentos, haciendo una música del Cielo…”
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Aquests dies comencen els bons desitjos de Nadal i també de cara al proper any. I des d’aquí també volem sumar-nos: molts d'anys i feliços i amb salut.
Però malgrat enguany sigui tot estrany i no puguem abraçar-nos ni besar-nos per mor de les òbvies circumstàncies, això no lleva que entre tots haurem de fer, quan això passi, que torni la normalitat. que ningú ho dubti, entre tots i totes farem que això sigui així. La història tendeix a repetir-se, i no com a Utopia de la Mitjanit, més be com a objectiu, hem de fer que es repeteixi i quedar-nos amb la part bona: tenir els mateixos anhels, ganes de lluita, força, esperit i ànims que teníem el 2019, i la mateixa projecció de futur!
La història es repeteix i sempre s'han superat circumstancies semblants. Així que fins que arribi aquell moment, que arribarà i més prest que tard, fins aquell moment: respecte, seny i responsabilitat i bones festes... però recordem, per no angoixar-nos massa, que al cap i a la fi, no és més que un altra Nadal… haurem de tenir paciència… quin remei.
Algunas cosas no hace falta entenderlas. Miramos al cielo esperando una señal. Algo parecido a lo que vio Ezequiel, Una rueda, un disco, una luz cegadora.
Enrique Bunbury: Ezequiel y todo el asunto del Big-Bang