~ 12/12/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 14 ~
MONS DIVERSOS
Aquesta setmana ens hem trobat a premsa amb dos sorprenents titular, per una banda: “un exgeneral retirado del ejército asegura que los extraterrestres existen y que Trump estuvo a punto de revelarlo”. Està estret del diari digital 20minutos.com, però no és l’únic, n’hi ha d’altres que també ho han publicat.
Resumit diu que “El profesor Haim Eshed, general retirado del ejército israelí, asegura que los extraterrestres existen, que han entrado en contacto con los humanos y que se ha mantenido en secreto porque "la humanidad no está preparada" para afrontar la evidencia.”
Com a mínim resulten unes declaracions sorprenents. Segueix el 20minutos: “En una entrevista con el medio Yediot Aharonot explica que Estados Unidos e Israel han tratado con alienígenas desde hace años. Eshed, de 87 años y exdirector del área de seguridad espacial de Israel durante 30 años, añade que existe una "Federación Galáctica" y que los contactos con los humanos tienen como objetivo investigar y entender "el material del que está hecho el universo".
Afegeix que hi ha una base subterrània secreta a Mart a on hi ha nord-americans juntament amb representants de civilitzacions extraterrestres, i que en Trump va estar a punt de desvetllar-lo però que els extraterrestres... li digueren que no ho fes! Perquè si no hi hauria hagut pànic massiu, perquè creuen que la humanitat encara ha d’evolucionar i arribar al punt d’entendre l’espai i les naus interestelars.
Sempre segons aqueixes publicacions ens respon al per què el general ho diu ara, “si dic això ara i no fa cinc anys és perquè abans m’haurien duit a l'hospital per dir-ho… ara no tinc res a perdre, tinc els meus premis, els meus títols, soc respectat a universitats a l’estranger…”
La pregunta que un es pot plantejar és: perquè haurà fet aquestes afirmacions? Afirmacions que de tant en tant qualcú ressenyable i destacable fa, tal vegada no tan sorprenents o tan agosarades com aqueixa… i també, vols dir que només conviuen els extraterrestres amb els nord americans a Mart? I els xinesos i els russos, i la resta de països del mon? no tenen res a dir? i perquè callen?
Massa dubtes, i digueu-me mal pensat, però, pot ser ho digui per que ha tret un llibre i sigui màrqueting?
En qualsevol cas, podem pensar que tal vegada aquest senyor no és rellevant, que no te capacitat per fer afirmacions d’aquest tipus, que no sap del que parla. Fent una recerca resulta que segons la web del museu nacional de l’aire i de l’espai de Washington), aquesta informació està datada a l’any 2016, idò ens diu que: és catedràtic d’aeronàutica i d’astronàutica, pilot i entrenador de vol, membre del institut americà d’aeronàutica i astronàutica, també Cofundador de la Agència Espacial d’Israel i del Institut de Investigació Espacial al
Instituto Tecnológico de Israel-TECHNION. Ah, i la NASA ja ha deixat clar que de vida alienígena res de res.
L’altra noticia curiosa que hem conegut aquests dies, la podem llegir a ABC:
“Unas notas inéditas revelan que Isaac Newton creía que las pirámides de Egipto tenían la clave del Apocalipsis.
Isaac Newton también sentía una atracción hacia el mundo oculto. Sus intereses en la alquimia y en las ramas oscuras de la teología solo salieron a la luz 200 años después de su muerte y ahora quedan reflejadas en unas notas inéditas del matemático subastadas por Sotheby's por 420.000 euros.
Los manuscritos revelan su obsesión con las profecías bíblicas, las pirámides egipcias y el Apocalipsis. «Son artículos realmente fascinantes porque en ellos se puede ver a Newton tratando de descubrir los secretos de las pirámides»".
Efectivament, els anys 30 del segle XX es varen trobar uns manuscrits seus que parlaven de temes, a ulls d’ara tan poc científics, com l'alquímia, la càbala, teologia i també interpretació de textos bíblics, que damunt d’això aniria aquesta publicació. Segons va publicar National Geographic. El matemàtic que l’any 1937 va adquirir aqueixos documents deia de Newton:
“«Newton no fue el iniciador de la edad de la razón. Fue el último de los magos, el último babilonio y sumerio, la última gran mente que miró al mundo de lo visible y del intelecto con idénticos ojos que aquellos que iniciaron la edificación de nuestra herencia intelectual hace 10.000 años [...]
¿Por qué le llamo mago? Porque miró al universo y todo lo que hay en él como si fuera un enigma, un secreto que puede ser leído aplicando el pensamiento puro a ciertas evidencias, ciertas claves místicas sobre el mundo que Dios ha dejado a la vista para la caza del tesoro de cierto tipo de filósofos de la hermandad esotérica.
Él creía que esas claves podían hallarse, en parte, en las evidencias de los cielos y en la constitución de los elementos (eso favoreció que se tuviera la falsa impresión de que era un filósofo natural experimental)».
Però n’hi ha més, segons aquest article de la National Geographic, diu: “No menos sorprendente resulta la cantidad de tiempo y energías que Newton dedicó a sus estudios sobre religión y teología. El genial matemático escribió miles de páginas en las que estudiaba las profecías bíblicas, la cronología de los reinos judíos o la estructura del templo de Salomón. Una vez se atrevió incluso a calcular la fecha de la segunda venida de Cristo, que situó en el año 2060.”
OVNIS ABANS DELS OVNIS
Si mirem amb uns ulls més actuals els miracles recollits en els vells llibres, ens trobem amb situacions que a dia d'avui les catalogaríem, d'una altra manera i d'això hem parlat: d'aquells fenòmens estranys recollits a les cròniques que si enlloc de figurar a un llibre religiós, una hagiografia o similar estigués a un guió de cinema o a un llibre actual de ciència ficció ho interpretaríem com el que es coneix directament com a OVNI.
Evidentment a Font de Misteris ho tractem sempre des del major dels respectes, evitant entrar en les creences més que res perquè damunt això de creure cadascú és totalment lliure.
Només faltaria!
Un cas, estret del Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de nostra Senyora de Lluc, de Rafael Busquets.
Se’ns narra com uns mariners que venien de Barcelona es trobaren enmig d’una tempesta, es veien perduts, sense solució i després d’encomanar-se a la Mare de Déu de Lluc i de fer-li la promesa que si els salvava anirien en pelegrinatge a veure-la... “proferido el voto, sosegó el viento, calmó el mar y ellos se hallaron sin peligro” i clar, en arribar a terra no podien fer altra cosa que complir la seva paraula i pujar al santuari: “apenas pusieron el pie en las arenas, junto al torrent de Parells, dirigieron su camino por el de Sóller al santuario. Sobrevínoles la noche en los enmarañados bosques de Escorca, áspero sitio y poblado de malezas, donde apenas el dia tiene introducción, ni el sol dominio” “Cargó sobre los descaminados peregrinos, copiosa lluvia, pesada nieve, ruidosa tempestad, procelosos vientos y oscuridad peligrosa”.
Davant d’això aquells pensaven: vaja quina gràcia, sortim de la tempesta marina per acabar així, però la Mare de Déu va anar, així ho diu, “la piadosa los socorrió luego con una hermosa luz, semejante a la resplandeciente columna que conducía a los israelitas después de su salida de Egipto”.
Es podríem pensar també que era qualcú que havia anat a donar un cop de mà, però nega una intervenció humana el text, perquè diu: “Daban voces los marineros, pensando era persona humana la que los alumbraba, pero la luz se les huía, guíandolos hasta la entrada del Santuario, como la Estrella de Belèn a los Magos, y luego desapareció.” Quasi res…
Un altra cas, a les primeres dècades del segle V, concretament a la illa de Menorca. Mentre el bisbe Sever ocupava el càrrec, arribaren a Menorca les relíquies de Sant Esteve que estaven fent una espècie de tourné per terres cristianes i que en certa manera donaren bon impuls a aquest credo a les nostres illes.
Damunt d’això, trobem a l’obra Las Islas Baleares D’en Quadrado i en Piferrer: “Globo de blanca y rutilante luz posado sobre la iglesia donde se custodiaban las reliquias, lluvia dulce como el maná y otros prodigios menores acompañaron al soberano prodigio de la gracia.”
A un altre llibre, Episcopologio d’en Furió, ho tenim amb més detall:
“Había en aquel lugar dos monjes a los cuales Dios había escogido por testigos de sus maravillas. Estos estaban sentados sobre las yerbas de un campo vecino a las puertas de la iglesia pasando junto de ellos un varón principal llamado Julio en compañía de otro. Yendo de la ciudad a la iglesia vió un admirable prodigio como también lo notó uno de aquellos dos monjes y lleno de miedo comenzó primero á dar gritos y luego volviendo en sí con la mano procuro mostrar lo que con la lengua no podía explicar.
Era un globo de una luz hermosísima que representaba la figura de un hombre del tamaño de unos vasos que vulgarmente llamamos orzas de tan grande resplandor y claridad según nos refirió el mismo hermano que le pareció que el sol con toda su luz caía en tierra. Este abismo de claridad según nos refirieron los sobredichos venía bajando tras de la iglesia donde el pueblo se había juntado y llegó tan cerca del suelo que el dicho hermano lleno de pasmo se fué huyendo pensando que aquella esfera luminosa había dado sobre la dicha iglesia pero detúvole su compañero el cual también vió este prodigio creyendo que aquella admirable luz estaba algo más lejos.
A más de esto, otras matronas hebreas entre las cuales era la mujer de Melecio de quien arriba hemos hecho mención viendo este prodigioso espectáculo desde sus casas también juzgaron que la luz venía a dar sobre la iglesia. Nosotros no osamos afirmar si aquella luz fué algún ángel ó el mismo San Esteban”.
Un altra exemple, tornant al llibre titulat Libro de los Milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat:
Un vaixell petit va de Mallorca cap a Barcelona. Hi havia una gran borrasca, les ones cobrien el petit vaixell, la cosa es complica i més encara per a un que cau a l’aigua: “cuando uno de los afligidos navegantes, natural de Mallorca, arrebatado por una furiosa ola, se halló en lo profundo del mar, muy lejos del navío sin esperanza de socorro humano. Acudió como pudo al de nuestra Señora de Montserrat, estrella del mar, reina de cielos y tierra, suplicándole con humilde corazón que le socorriese” i en aquell moment: ”Apareciósele la gloriosa Señora vestida de una luz resplandeciente, diciéndole con aquella voz que da nueva gloria á los ángeles: No temas, hijo, ves aquí á quien llamas; y asiéndole de la mano, le sacó sobre las olas” i el deixa damunt del vaixell. Diu que això hauria succeït allà per l’any 1323.
Podríem estar davant de casos d’exageració o inventiva, però hi ha altres miracles a on sí que veiem que pot tenir una causa lògica per als nostres ulls del segle XXI i també pels seus, perquè ens ho defineix: ”Y queriendo usar de ella con aquellos hombres afligidos, uno de ellos (que era muy su devoto) levantando los ojos al cielo, vió en lo alto del mástil una luz, á la que los navegantes llaman de S. Telmo”.
Aquest seria una causa objetiva, res d’estrany, si no fos perquè afegeix: “oyéndose á este mismo tiempo una voz que ahuyentando el temor de la muerte, les dió esperanzas alegres de su vida, diciéndoles: Que la Virgen Maria de Montserrat era con ellos”. I és que normalment el foc de sant Elm no dona missatges.
Un més, estret del llibre: Memoria para Servir a la Vida Eclesiástica de Furió.
Joana Oliver es trobava pregant de genolls a l'església del convent. Era habitual que passés vespres sencers així. Amb això que per sorpresa de tothom, mentre estava entregada a la profunda oració, va desaparèixer, es va volatilitzar, per tornar a aparèixer al mateix lloc, a la mateixa posició, però ni més ni manco que 72 hores després. Aquella dona va contar que havia estat pujada al cel i que des d’allà havia pogut contemplar la terra i les altres meravelles i creacions de déu a l’espai.
Un altre apunt de la mà de Joseph Barberi i la seva obra biogràfica de Sor Clara Andreu, religiosa nascuda a Palma, i que va passar tota la seva vida com a monja de clausura a Inca. A partir de la pàgina 80 d’aquesta obra publicada l’any 1807 ens conta que sor Clara va tenir allò que es coneix com a rapte, una espècie d’èxtasi. En aquesta ocasió va dir que havia pujat a la glòria, i que hi havia com una esfera de llum realment pura, que la tenia com hipnotitzada. Va dir també a aquesta esfera hi havia com una cadira, una trona que servia perquè el Bon Jesús pogués seure. Quan ella es va trobar davant el Redemptor, ell li va demanar que és el que volia i la monja va respondre que necessitava entendre les virtuts de la perfecció de la vida per aprendre a gaudir-les a l’altre món. I en Barberi afegeix:
Añade la Venerable Madre que entonces se le dió una muy sublime inteligencia de aquel globo luminoso y como en el estaba simbolizada la eternidad de Dios la fecundidad del Padre la generación eterna del Verbo la procesión del Espíritu Santo y el modo como las tres divinas Personas habían concurrido á la generación temporal de Jesu Christo Conoció del modo que es permitido á una criatura mortal muchos arcanos del Ser Supremo de su soberana independencia de la eminencia de su santidad de la sublimidad de sus obras de los prodigios de su amor de los efectos de su justicia de los tesoros de su misericordia de las operaciones de su gracia de la equidad de sus preceptos y de la fidelidad de sus promesas En fin dentro de aquel globo se vió la Venerable Madre á sí misma unida con Dios por la caridad.”
Un altra cas, un que cau a un pou i que a més s’havia enfonsat una mica damunt d’ell, aconsegueixen treure-ho i aquell home afirmà que dins el pou va veure un “resplandor más claro que el sol” i que quan aqueixa llum li pegà a la cara va quedar sense por a la mort, una mort que donades les circumstàncies era molt més que probable.
Molt semblant al cas d’uns que la casa els hi va caure a sobre, varen quedar sota 8 o 10 pams de runes i enderrocs i quan varen sortir, ple de pols, digueren que pogueren respirar perquè hi havia com una mena de columna lluminosa per a on ells respiraven i així no es varen ofegar…
Una puntualització: estem veient com aquelles llums estan vinculades amb deïtats, amb ajut, i volia comentar que a vegades aquelles llums, per estranyes que ens semblin, poden tenir certa explicació. Serien per exemple les llums que es produeixen properes a un terratrèmol de consideració. És el que va passar, per exemple l’any 1755 quan el ferest terratrèmol de Lisboa. en aquella ocassió quan es va voler valorar a Espanya els mals produïts per aquell terratrèmol es va demanar a les ciutats a on hagués pogut afectar que enviessin una mena d’informe, i des de Marbella escrigueren unes diligències per explicar la seva situació i anant al que ens interessa deien:
“El miércoles cinco del corriente, a las dos de la madrugada, vieron diferentes personas que iban a trabajar a la parte de Levante, una exhalación o figura de columna de fuego de veinte varas de latitud que iluminaba como el Sol en su ocaso, la que se mantuvo hasta las cinco, reduciéndose a esta hora media vara”
Segons va publicar la BBC fa uns pocs anys, aquelles llums, semblants a aurores boreals serien produïdes perquè els moviments de la terra properes a les falles geològiques produeixen una càrrega elèctrica, que són conegudes, des de el 1600, (això segons l’associació sismològica dels EEUU). A la notícia ens posa qualcuns casos a on s’han vist aquests estranyes llums i que fins i tot han servit, per salvar vides! Gent que les ha vistes i va anar a un lloc segur, com va passar molt recentment, quan el terratrèmol de l’Aquila, a Itàlia el 2009, (recordem que varen morir, fa 10 anys, més de 300 persones i devers 50.000 es quedaren sense casa).
Tal vegada, és una advertència a tenir present, és allò de saber interpretar la natura. Això també ens deixa palès que molts dels fenòmens són reals, i que molts tenen una explicació. Encara que després estan les visions místiques, clar.
Tornant a n’en Furió, en aquest cas al seu Martirologio, trobem una altra referència fascinant i que també ens recorda a moderns casos vinculats a la temàtica ovni. Diu així:
“En el monasterio de capuchinas de Palma la memoria de la Venerable Sor María Clara Fuster que siendo de noble prosapia á los doce años abandonó los deleites del mundo para vivir mortificada en Cristo Jesus bajo la dirección de la venerable abadesa Sor María Dionisia Bernarda Gomez fundadora de aquel ameno vergel en el que Sor Fuster buscó siempre a su celestial Esposo que se apacienta entre lirios la cual logró verle sentado sobre un globo luminoso en compensación de las muchas mortificaciones y trabajos que padeció por su amor la venerable virgen continuados hasta su dichoso tránsito acaecido cuando contaba solos 23 años de edad”
CONTES I RONDALLES
A la secció s’ha tractat d’una d’aquestes contarelles que entrarien dins la categoria de les anomenades com a llegendes urbanes.
Aquesta d'avui és actual i és referent a aparicions inesperades, a ensurts terribles, incloent accidents de trànsit. Imagina que vas una carretera, un dissabte nit, amb el cotxe baixant de na Burgesa perquè has anat a veure ses meravelloses vistes, on es veu tota la ciutat de Palma. Un camí ple de corbes, algunes més pronunciades que d’altres. Vas baixant i a meitat de camí t’apareix just en front teu, una figura que realment només pensaves que pogués sortir a contes i històries, i sí, efectivament, és la llegenda de la Dama de la Corba.
La dama blanca o de la corba és un esperit femení que vesteix amb túniques completament blanques. Hi ha qui afirma haver-la vista voltant per algunes zones rurals i sobretot, per carreteres. Totes aquestes, associades a un rerefons tràgic. Hi ha moltes versions segons els diferents tipus d'aparició. Alguns diuen que apareix en boscos, fins i tot n'hi ha que estan ubicades més concretament a la sortida de Sa Cabaneta cap a Pòrtol, a Marratxí, Mallorca, en un camí que du cap a Son Caulelles. A més, es diu que la seva aparició indica que algú d'aquest poble, morirà aviat. O també, que és ella la que directament va a cercar a la seva pròxima víctima per dur-la amb ella.
Una altra i també esborronadora versió és la que s'explica referida a la carretera de Sineu. Té lloc en una freda i fosca nit, en el moment en què un conductor, un pare de família que passava habitualment per aqueixa carretera amb poca lluminositat, lúgubre i vella. Només amb la companyia de la ràdio. Va passar pel destacament d'Aviació, i duia ja una bona estona conduint, quan de sobte aquest va veure una silueta a un dels costats de la carretera, amb un braç estès i amb una llarga fosca cabellera tapant-li la cara. Ell, sorprès, es va aturar. Ella va pujar al cotxe sense dir res. Quan va arrancar, amb ella a dintre, la va mirar de reüll i va veure els seus cabells desordenats, una màniga mig trencada i una expressió de por en els seus ulls. Aquesta només mirava la carretera i li va dir que li dugués on pogués. L'home estava més pendent d'ella que de la pròpia carretera. En un moment es va adonar que entre els seus cabells tenia una fulla de pi, com si hagués sortit des bosc. En una d'aquests distraccions, va accelerar despistadament i ella li va cridar: "Alerta en aquesta corba!, Alerta en aquesta corba!".
El cotxe va fregar per uns centímetres la vora de la carretera però no va arribar a caure pel terraplè. Uns segons que van semblar una eternitat varen passar fins que el cotxe es va quedar aturat. Del pànic ell va sortir precipitadament del cotxe, i va revisar que els pneumàtics no estiguessin rebentats. Alleujat i desangoixat cridà: “Gràcies a Déu no ha estat res, quina sort!” va guaitar cap el cotxe per veure com estava ella, però sorprenentment no va veure ningú. Mirà també pels seus voltants però res, estava completament tot sol. S’havia volatilitzada. Es va quedar paralitzat per uns instants. Quan va ser conscient de la situació va sortir escopetejat cap a la caserna de la Guàrdia Civil més propera, per denunciar els fets. Va fer una descripció del que ha havia passat i de la estranya dona. Diuen que un dels policies li afirmà que la descripció que estava donant era sa d'una dona que havia mort feia sis anys en un accident de circulació, el seu cotxe va perdre el control a la mateixa corba on l'home gairebé la va perdre, al mateix revolt on la aquella estranya dama, li va salvar la vida.
LLUMS I OMBRES
En Xisco Garcia al seu llums i ombres, la seva crítica o comentari cinematogràfic ens ha comentat la pel·lícula 10.000.
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Hem parlat de estranyes llums i d’estranys éssers, hi ha qui ho associaria amb Mares de Déu, àngels, o per altra banda extraterrestres. Fins i tot aparicions d'éssers fantasmals. Moltes situacions que són atribuïdes a estranyes presències, estranyes llums i estranys fets. Avui hem tractat bàsicament de coses, el que sigui, però coses que suren i que no sabem que són. Llums que volen i presències de gents estranyes i és que cadascú amb això i amb altres temes, pot creure amb una o una altra, no? Qui sap... a on en Borja tal vegada vegi una nau extraterrestre pot ser la meva veïnada vegi una intervenció divina, de la deïtat que volgueu, que tan se fa, i el meu cosí pot ser vegi un possible fenomen físic relacionat amb la refracció de la llum o un altra trobi que tot això no és més que una invenció. Es tan fàcil i evident com això, perquè també podria ser que cap d'ells tingui raó i la veritable resposta és que tot sigui un holograma o que siguem el producte del somni d’un pingüí antàrtic… i és que parlem de creences, de fe, del que seria el sentit de la vida per a cadascú.
El vertaderament important és que per fer que la vida tingui sentit i per això el que hem de fer és respectar, Utopies de la mitjanit, respectar les opinions dels altres. Sempre i quan, evidentment aquelles creences, les que siguin, respectin als altres. No val si les teves creences et fan pensar que ets superior, no val si et fan creure que tens la raó i els altres no. Al cap i a la fi, en resum i bàsicament, tots som iguals:
bàsicament amb les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i els mateixos anhels, ah, i entre tots els anhels: que passi el més aviat aquesta estranya situació, que torni la nostra normalitat.
No hi ha correcte ni incorrecte, no hi ha blanc o negre, tot el que hem de menester es un punt de vista global i únic.
Quan era jove vaig tenir un somni, una dolça il·lusió, un desig d’esperança i unitat.
Però bufa un vent fred, i cau una obscura pluja, ajuntem les nostres mans, els nostres cors, només hi ha una direcció.
Dels "Queen", "One vision", una visió.
