t9p12-web_orig.jpg

 ~ 28/11/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 12 ~  

MONS DIVERSOS

Per començar hem​ comentat el fet de la descoberta, sembla que de casualitat, d’una columna metàl·lica a un desert a Utah, als EEUU. Com si fos semblant a la pel·lícula 2001​ una Odissea a l’Espai​, enmig d’una zona rocosa del desert. 

 

 A continuació una teoria arqueològica d’un historiador que​ creu haver trobat la casa de Jesús, a Natzaret.

Utah Foto. elfinanciero.com.mx.JPG
Casa Jesus Ken Dark

GARROT

El programa d’avui l'hem titulat, directament, garrot.

 

Garrot te vàries accepcions, com per exemple un pal grossot. També és pot dir donar garrot fent referència a donar turment a un presoner amb una corda, que retorçada amb un pal estrenyia un membre del cos. En castellà també se li diu garrot a fer un torniquet. Però el tema del programa és directament el conegut com a garrot vil. Aquell terrible instrument emprat pels botxins per “fer justícia”​.

Garrote_vil,_de_Ramón_Casas.jpg

LLUMS I OMBRES

El verdugo Berlanga

En Xisco Garcia, al seu Llums i Ombres ha triat la pel·lícula ‘El Verdugo’ (1963) de Berlanga que estem segurs que encaixa perfectament amb el programa d’avui.

Amb la pel·lícula ens podem fer millor una idea de que devia sentir el botxí, podem entendre tal vegada com vivia el botxí i la seva família aqueixa situació.

La definició de garrot, anant a l’enciclopèdia Espasa és: ​

 

Pena​  de muerte que consiste en la estrangulación del reo mediante un corbatín de hierro aplicado a la garganta​. També, ens diu el possible origen de la paraula per definir allò: ‘el Garrote’ i hi ha la teoria de que podria venir de la nostra paraula garriga​ ​ però de la seva accepció d’alzina: “pudiendo​ tomarse en este sentido, como invento de las antiguas hermandades contra los malhechores al evocar la representación de un cuadrillero estrangulando a un malhechor ligado a un árbol, en un monte espeso de encinas​.

Per dur-ho a terme en aquest cas, a la víctima se li fa posar l’esquena i el cap aferrat al tronc, i des de darrera del tronc amb una corda voltant el coll, enganxant-la a un pal i començaven a fer-li donar voltes, fins que la corda es va girant i enrodillant i la víctima o be s’ofegava o be se li rompia el coll.

 

Com a sistema oficial per aplicar la pena de mort la tenim datada des de 1832. Abans ja hi havia pena de mort. De fet no​    va ser fins 1978 que no va ser abolida, i fins l’any 1995 que ho va ser al 100%. 

garrote vil
Real cedula.JPG

Però tornant a l’any 1832, el rei Ferran VII, va substituir penjar del coll pel garrot, segons va dir, per humanitat. A partir del 24 d’abril de 1832, aquest rei va dir que partir d’aquell moment s'havia de matar mitjançant el garrot, un collar de ferro travessat per un pern que acaba amb una bolla i que al girar el mecanisme, apart d’ofegar, havia de rompre el coll. I així era si esclafava el bulb raquidi o si tallava la cervical. En aquests casos s’aconseguia la mort instantània, però, depenia de la capacitat del botxí, i no sempre funcionava com tenien previst, hi ha casos de llargs patiments, ja ho anirem veient també, però la idea era aqueixa: pensaven que la mort seria més ràpida i menys deshonrosa.

 

El que més m’ha sorprès d’aquest canvi de sistema d'execució​  de la pena capital és que a la “Real Cédula”​ el rei Ferran VII va dir:

 

"Deseando conciliar el último e inevitable rigor de la​  justicia con la humanidad y la decencia en la ejecución de la pena capital, y que el suplicio en que los reos expían sus delitos no les irrogue infamia cuando por ellos no la mereciesen, he querido señalar con este beneficio la grata memoria del feliz cumpleaños de la reina, mi muy amada esposa; y vengo en abolir para siempre en todos mis dominios la pena de muerte por horca; mandando que en adelante se ejecute en garrote ordinario la que se imponga a personas de estado llano; en garrote vil la que castigue los delitos infamantes sin distinción de clase; y que subsista, según las leyes vigentes, el garrote noble para los que correspondan a la de hijosdalgo”.

 

Era com a regal a la seva dona i per humanitat!​

Però és que curiosament temps abans era​ al contrari. Ferran VII parla de la implantació del garrot per humanitat, i per altra banda, en Magallanes, quan va tenir un amotinament el va haver d’aturar de cop i ho va fer sentenciant a mort a un parell, però a un dels condemnats, Gaspar de Quesada, com que era noble li va baratar la manera, enlloc de garrot que era el que tenien previst ho va substituir per decapitació. I com a afegit, per donar el perdó als seguidors d’aquest intent de revolta els hi va manar que fossin ells qui executessin la sentència…

El Rei ferran VII també va dir que hi havia tres tipus de​ garrot: el vil, l’ordinari i el noble:

“El garrote ordinario​ se distingue del vil, por no menguar la condición del culpado, y suele tener el palo un girón de bayeta negra, marcándose más esta diferencia por cuanto los del garrote vil llevan en su sentencia, por lo común la circunstancia de ser arrastrados para ir al suplicio” i “El​ garrote noble se diferencia de los otros por las bayetas y blandones que adornan el cadalso, por ir el hidalgo sin ataduras en medio de sus deudos y amigos, por no tocarle el verdugo hasta que el caballero le dá su permiso estando ya en el tablado, y por otras ceremonias que suelen alterarse según el poder y las riquezas del delincuente” , en resum, la única variació era segons el nivell social y econòmic del condemnat i pel ritus (o l’espectacle, si voleu) que es fa. 

 

Fos un garrot o un altra, la mort era la mateixa: un tipus amb collar de ferro al coll i un altra que ho estreny. I a partir d’aquell moment la responsabilitat passava a ser del botxí. No havia de ser fàcil exercir-hi!

garrot. foto. historiageneral.com .jpg

Antigament els botxins vivien a llocs una mica separats. A Palma, com a Barcelona, vivia al límit de la ciutat, a prop de les murades. Al actual carrer de Santiago Rusiñol, al que era el numero 17, quan allà acabava la ciutat intramurs.

 

Una situació de marginació i incomprensió per part de la majoria de la ciutadania, també ben reflectida a la pel·lícula i a la realitat. Serveixi com a mostra el que me varen contar que hauria succeït amb la darrera visita d’un botxí a l’illa d’Eivissa.

Santa Gertrudis.jpg

Era l’any 1949. Antoni Riera Tur, més conegut com Porxillo​, pareix que era un lladre amb moltes deutes i per pagar-les va decidir cometre uns quants assalts. Una nit, al camí de santa Gertrudis anaven en Roques i en Lluquí, cap a Sant Mateu, després de fer una venta. En Porxillo​ sabia que durien sous, així que els espera, per prendrer-lis els diners, i la cosa acaba pitjor del que probablement hagués volgut, amb una escopeta mata a Roques i en Lluqui, aconsegueix escapar i donar avis a la policia. 

 

Al final va aconseguir 20 pessetes i un llapis. Se li aplica la Llei​ dels maquis​, i el jutgen dia 5 d’abril de 1949 a un Consell de Guerra, Ley​ de Bandidaje y Terrorismo​. Apart d’una indemnització de 50.000 pts als familiars del mort, el mes de juliol del mateix any es decideix acabar amb la seva vida mitjançant el garrot vil.

Conten​ que en el vaixell amb el que arribà Bernardo Sánchez Bascuñana, el botxí, (devia ser com el de la pel·lícula de’n Berlanga?) aixecà l’expectació de la gent, va molta gent a veure-ho, i ell es dirigeix cap el Mercat Vell. S’atura a un bar, per prendre qualque cosa. S’asseu i diuen que l’amo del bar va llançar al clavegueram el tassó i precisament els estris mortals que duia aquell Bernardo Sánchez.

 

Un cas de repulsa del poble cap a aquell darrer cas d’ajusticiament per garrot a Eivissa, (No va ser el darrer ajusticiament a l’illa, segons ens va contar fa uns anys el periodista i jurista Nahuel Sibieski, el darrer cas d’ajusticiament a l’illa d’Eivissa va tenir lloc 3 anys després quan un soldat, Cristóbal López, va abandonar la seva guàrdia i va matar un pagés al Puig dels Molins, sentencia: escamot d’afusellament.

Anys 50 del segle XX.

Bar Porxillo.jpg

A la​ pel·lícula es​ veu perfectament que​ el botxí anava amb un maletí, fins i tot es fa al·lusió i dins el maletí duia la seva eina de treball: el​ garrot! el ferro que s’havia d’estrènyer al coll i el pern que havia d’esclafar les vertebres. Escabrós, i més si atenem que per exemple un botxí, Florencio Fuentes Estébanez, va sol·licitar un canvi en el collarí per que: "a​ menudo dejaba salpicaduras de sangre i trozos de pellejos en el palo, y claro, eso es, es terrible!”

 

I és que un pic acabada la feina, el botxí desmuntava els ferros i cap a casa. Resulta que diuen que sovint els amagaven... sota el llit!

verdugo Berlanga.jpeg

Contràriament a com veiem a les pel·lícules i als còmics a on el botxí anava amb el cap tapat, la realitat era una altra, i eren reconeguts. Això els hi feia tenir anècdotes i vivències que són del tot representatives, com aqueixa del setembre de 1913: ​

 

“​ ​Cuéntase un caso curioso ocurrido ayer​. Con motivo de​ haber sido denegado el indulto a los reos de Gador y Gerona, el Presidente de la Audiencia llamó para que_compareciera ante su presencia el verdugo de Madrid con el fin de encomendarla el triste cometido de marchar a dar cuenta de los desgraciados cuya hora final está próxima.​”

 

La policia comença a tractar de localitzar al botxí, en aquest cas era Aureo Fernández Carrasco. Se’n van a la seva adreça i no el troben, demanen pel seu carrer, i ningú no sabia qui era. Al final el localitzen. Resulta que sota el pseudònim de Sr. Manuel​ regentava una taverna, el pluriocupació habitual que tenien els botxins, i amagar la seva identitat, però que va passar quan els seus veïns, els seus veïns es varen assabentar de qui era vertaderament? 

 

“al enterarse el publico de ello hubo comentarios para todos los gustos  y hasta ciertos individuos se permitieron apedrear el establecimiento, que una vez esclarecido el hecho tendrà que cerrarse por falta de parroquianos”

 

I mentre això passava ell es desplaçà primer a Gador, Almeria, per donar garrot a uns condemnats i després a Girona per a uns altres…

Garrot. Foto. flipada.com.jpg

Un altra cas d’un altra botxí, Federico Muñoz, a Barcelona.​ Any 1935 i també dins una taverna. Un home li pegà 3 tirs, incloent el tir de gràcia, una clara execució sembla que com a venjança per haver agarrotat a un anarquista dos mesos abans…

 

El que va matar al va ser indultat el 26 d’abril de 1936, encara que se reconeixia que havia mort al botxí,: El fiscal​      de esta Audiencia ha informado en el sentido de que se puede aplicar el indulto al procesado en rebeldía Genis Urrea, autor de la muerte del verdugo de esta Audiencia. La causa instruida con motivo de este hecho, ocurrido en un bar de San Andrés, pasó de la autoridad militar a la jurisdicción civil.

 

curiositats de la història...

CONTES I RONDAIES

A la secció ‘Contes i rondalles’, Irene Font, ha fet un gir i​ se’n va a analitzar els personatges que viuen  dins “es bosc del cent acres”.

Actualment uns personatge de dibuixos animats. Creats en forma​ de conte infantil fa quasi cent anys, el 1926. La verdadera història i el significat ocult d’en Winnie de Pooh.

 

Winnie de Pooh és un personatge fictici, un osset de peluix antropomorf, protagonista de diversos llibres creats per Alan Alexander Milne. Està basat en un os que va ser la mascota d’un batalló a la Primera Guerra Mundial i que va acabar al Zoo de Londres. El fill de l’autor li tenia estima a aquell os i el seu pare es va inspirar en ells dos. I dels llibres a posteriorment protagonitzar nombroses adaptacions cinematogràfiques en forma de caricatura amb la companyia Walt Disney. 

Les historietes conten com Winnie viu en una caseta construïda dins d’un arbre d’un bosc anomenat “Cent Acres”, i viu aventures amb els seus amics: Piglet, Tigger, Igor...entre altres. 

Anem a veure el que es podria amagar darrera d’aquests amigables i simpàtics personatges: Al examinar-los d’una forma més acurada, es va descobrir que cada un d’aquests representa un problema de desenvolupament neurològic o psicosocial. És el que ve a demostrar un estudi d’una associació mèdica canadenca, la Canadian Medical Association, que l’any 2000 va publicar l’estudi “Pathology in​  the Hundred Acre Wood: a neurodevelopmental perspective on A.A. Milne” que traduït vol dir: Patología en el bosc dels cent acres. Una​ perspectiva de desenvolupament neurològic damunt A. A. Milne. 

bosque-de-los-100-acres.jpg

Segons aquest estudi, el protagonista: Winnie sofriria per una part dèficit d’atenció i hiperactivitat, ja que tè una conducta dispersa, desordenada i és molt oblidadís, però es trastorn que més destaca és l’alimentici, que desemboca en la seva obesitat i obsessió amb la mel.

Tenim també a Piglet, un porquet amb desordre d’ansietat generalitzat, vigila a tots els amics, sent por per absolutament qualsevol cosa i s’estressa molt fàcilment, denota un excés de preocupació i intranquil·litat. 

Un altre personatge és en Tigger, un tigre de color taronja, amb un comportament impulsiu, inquiet i arriscat, que li du a patir hiperactivitat i problemes de concentració. 

Igor, l’ase, la seva personalitat reflecteix el desordre que pateix, ja que és negatiu, desganat, transmet tristesa, i això du a relacionar-lo amb la depressió.

Un dels personatges més intel·ligents és es mussol. En aquest cas ens trobaríem que aquest personatge pateix dislèxia. Queda demostrat quan ens fixem en alguns cartells a ca seva, que estan mal escrits, amb lletres canviades de lloc. A la vegada, com ell mateix es considera tan savi, al tenir una concepció grandiosa d’ell mateix, aquesta auto-idealització li du clarament al narcisisme. 

El conill, un personatge treballador i amb una clara obsessió amb la neteja, que arriba fins el punt de netejar damunt net. Aquesta obsessió es relacionaria precisament amb un trastorn obsessiu compulsiu, degut a la seva repetició d’accions una vegada i un altre, el que es coneix com a TOC. 

Rito, un petit canguret que va acompanyat de la mare a totes bandes. La seva personalitat es relaciona amb un possible cas d’autisme, ja que no es sol relacionar amb la resta d’animals i presenta una dificultat a l’hora de prestar atenció al seu voltant. 

winnie the pooh.jpg

SONS DE L'ESPAI

Fa unes setmanes, parlàrem de diferents sons,​  i ens varen quedar pendents uns que podríem titular: els​ terrorífics sons de l’espai!

 

La​ web xataka.com, va publicar un article titulat: La​ NASA nos regala una lista de reproducción de sonidos espaciales: desde auroras boreales de Júpiter hasta ‘ruidos del pasado’

 

Que també va ser publicat per altres mitjans, com lavanguardia.com que ho fa amb un titular més suggeridor: La​ NASA publica una ‘playlist’ con los sonidos más siniestros y terroríficos del Sistema Solar​.

 

Hem vist i comentat alguns dels exemples. Tots els sons estan aquí.

 

UTOPÍES DE LA MITJANIT

Aquesta setmana ha estat el 25 de nov. Dia internacional contra la violència contra les dones.

És un d'aquests dies que encara que hi hagi qui pensa que tal vegada no sigui tan important o necessari, creieu-me si vos dic que sí, que encara sí i que queda molta cosa per fer. No tan sols per les injustícies òbvies que es produeixen arreu del mon. On són, les nines nigerianes segrestades per Boko Haram l’any 2014?, Com és possible que hi hagi estats a on sigui legal la mutilació genital femenina?. Fins i tot fa dues setmanes RTVE alertava de que hi ha a prop de 3600 nines a Espanya amb el risc de patir-ho.

No, no queda tan lluny. Queda molt a fer, i també aquí, al nostre país. Gent que tal vegada consideraríem normal i resulta que a la intimitat de la llar es tornen monstres. Autèntics depredadors que l'únic que fan és atemorir a la parella, també als fills. Gent amb la que no val la pena estar-hi. Quan te la fa una vegada te la farà una altra, està demostrat. És més a prop del que penses. Des de FdM no tolerem ni acceptem cap tipus de violència ni d’abús... 

Repetirem mil vegades que si no te respecta no t'estima. I si no t'estima no ha d'estar al teu costat. 

Penso en totes aquelles dones i nines que a més no tenen la possibilitat, això pensen, de sortir-ne. Ido sí, hi ha opcions. Que ningú vos digui el que heu de fer, com heu de vestir, a qui heu de veure o a on podeu anar. No s’ha de tolerar de cap manera. 

Com a gran utopía estaria be que més prest que tard no fes falta un dia com el 25 de novembre. I fins que hi arribi: tolerància cero i denuncieu 016, gratuït i anònim. Amb petits gestes es fan grans coses i si tú l'atures a lo millor aconsegueixes que un altra no pateixi l’infern que pot ser et faci patir.

Pedro Guerra, Hogar. Foto. discogs.com.j

¿Qué hacer cuando el hogar no es la morada donde me encuentro a salvo del dolor? ​¿Qué hacer cuando no sé dónde esconderme? ¿Qué hacer cuando el amor golpea y deja marca? ¿Qué hacer cuando no puedo separarme de aquello que me hiere y me hace mal? ¿Qué hacer cuando me acosa y me persigue y tengo miedo de la oscuridad? ¿Qué hacer cuando el amor ya no es amor ni es nada?

 

Ja dic: tolerància zero. ​d’en Pedro Guerra, Hogar.