t9p17web_orig.jpg

 ~ 02/01/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 17 ~  

"ANO SANTO XACOBEO"

Aqui  ho pots escoltar

Aquest 2021 és el que es coneix com a “Ano​ Santo Xacobeo”, “l’Any Sant Jubilar Compostelà”. És l’any en el que el 25 de juliol, dia del patró, Sant Jaume, cau en diumenge. Però donades les circumstàncies sanitàries actuals, Roma ha optat per allargar aquest jubileu.

Així, durant l’any 2021 i 2022 s’aconsegueix la coneguda com indulgència plenària a qui arribi a la catedral de Santiago després d’haver fet el conegut com a Camí de Santiago en qualsevol de les seves vessants.

año-xacobeo.jpg

Cal recordar que des de Mallorca surt una variant d’aquest Camí que originàriament era un pelegrinatge religiós amb un origen que es perd en el temps, però que molts d’illencs han fet. Com per exemple l’any 1261 quan en Ramon Llull, el doctor il·luminat, l’hauria fet i que diuen va marcar un definitiu abans i després a la seva vida. Va passar d’una vida llicenciosa i cortesana a una vida contemplativa i apostòlica a on es va començar a dedicar a viatjar, a fer una mena precisament de pelegrinatges per dur a terme la seva tasca de  divulgació de les seves creences.

Així, si volem aconseguir la indulgencia plenària: enguany i l’any que ve són anys sants compostel·lans, anys ‘xacobeos’, i si no... haurem d’esperar fins l’any 2027!

LLUMS I OMBRES

Aqui  ho pots escoltar
El séptimo sello.jpg

CONTES I RONDALLES

Aqui  ho pots escoltar

Al ‘contes i rondalles’ d’Irene Font s’ha parlat de la Torre de Canyamel. Una torre que es pensa que va ser construïda en el segle XIII com a lloc de defensa i vigilància per a la població local. Va ser una de les més destacades a Mallorca. Es creu que el seu origen era musulmà i el seu major desenvolupament està vinculat amb la conquista del rei Jaume I. Des de 2009 funciona com a museu, centre d’esdeveniments i exposicions artístiques, però aquesta torre, amaga més d’una llegenda i qualcuna un tant esgarrifosa…

 

Ens conta Ferrer i Ginart al llibre de ‘Llegendes de les Balears’ la construcció d’aquesta torre ubicada en el camí per anar d'Artà a la badia de Canyamel: El propietari d’aquesta possessió, tenia un esclau, un moro​, anomenat Amet. Li va dir que no el deixaria en llibertat llevat que construís una torre ben alta i gran, però amb la condició que hi hagués només una obertura per poder entrar-hi. L’esclau dissenyà la torre i va començar a construir-la.

Llegendes. Foto. Amazon.jpg

Després d’un cert temps la va acabar, i li va fer saber al seu senyor, al propietari.

 

El senyor el primer que li va demanar va ser si realment només es podia entrar per l’única porta. Aquest li va dir que en efecte, que ningú podia entrar a menys que trobés un cantó, realment ben amagat i difícil de trobar, que feia de clau per l’obertura secreta. Una pedra, que si es trobava, podria entrar fins i tot un gran exèrcit. El senyor, poc convençut es va posar a buscar aquest cantó, va mirar i remirar per tota la torre però no ho arribava a trobar-lo. 

 

Un pic a dintre per pujar a la torre es podia fer-ho mitjançant dues escales de cargol. Una que duia a la part superior de la torre gran i una altra que ho feia però al torreó petit. Aquesta petita actualment està coberta per una teulada, però abans tenia una àmplia terrassa amb un forat just en el mig que donava a baix de tota la casa. Quan el senyor va arribar dalt, va cridar al seu esclau Amet, i li va dir que perquè hi havia un cantó que sobresortia en comparació amb els altres.

 

N’Amet va pujar i va guaitar pel forat per comprovar el que deia l’amo, i en el moment en que va mirar on el seu amo li assenyalava, ell el va empènyer i el seu cos es va anar per avall, quedant esclafat i evidentment, sense vida.

 

Diuen que des de llavors, mai ningú més ha estat capaç de trobar aquell cantó, aquella pedra que suposadament feria de clau d'una porta secreta que et du a la entrada de la torre.

Llegendària història de ​ la Torre de Canyamel, la “casa forta”​ com la va definir el Pare Rafel Ginard. Una antiga fortalesa gòtica que abans pertanyia al terme d’Artà i a dia d’avui al de Capdepera. ‘Sa torre d’en Monsó’, era com se la coneixia fins que baratà el nom per l’actual que li vendria per les plantacions de canya de sucre.

 

Podem dir que és una mostra del que es va viure a les nostres illes a on s’havia de menester fortificacions per guarir a la població d’atacs.

 

Parets de gairebé un metre de gruixa, una construcció quadrada de 16 metres de costat i més de 20 d’alçada, amb els seus matacans, merlets, espitlleres, sageteres… un sistema defensiu per evitar en la mida del que fos possible les greus conseqüències dels atacs.

 

Aquesta rondalla referida a l'obertura tal vegada s’origini quan havia afluixat el perill dels atacs i no s’imaginaven el perquè no hi devia haver una porta a peu de carrer, i probablement no era perquè fos secreta, si no perquè  per poder accedir-hi havia de ser amb una escala, un sistema senzill però efectiu: puges per una escala de mà, i des de dalt la reculls. Quedant a dintre a esperar que arribin les defenses. Un sistema que també és dins el nostre llegendari, diferents situacions semblants, tant és així que d’aquest mateix indret tenim anotacions breus que en narren com podien ser aquelles situacions. Del mateix llibre hi ha aquesta altra:

“Conten que, en temps de les incursions mores, en venien a saquejar les possessions d’a prop de la vorera i un dels llocs molt moretius era la Torre de Canyamel del terme d’Artà. Mes l’amo de la Torre tenia un missatge ​(un missatge en aquest cas era com es coneix als treballadors de les possessions) Mes​ l’amo de la Torre tenia un missatge ben ensenyat i, just que se temien que n’hi havia, deixaven una escala a la part de defora apoiada a baix d’una finestra i tancaven de part de dins; durant la nit compareixien ells i, al veure l'escala, pujaven a les sordes cap a la finestra per entrar-hi, però, a l’arribar a dalt, que anaven a agafar-se en el pitral de la finestra amb llurs mans, el missatge les escapçava els dits amb una destral i ells queien a baix. Una vegada, mentres operava així, li caigué la destral, però llavors les entimà per llur cara una caiera d'abelles i hagueren de fugir a causa de les picades.”

torre-de-canyamel-vista tripadvisor

Tornem estar davant d’un cas a on darrera d’una rondalla o una​ llegenda podem trobar la història real. En aquest cas ho trobem pel fet dels terribles atacs. Si ens anem al llibre de Rondalles de Mallorca​ de l’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria (edició d’Olañeta de 1996) en tenim una que jo diria que de rondalla te poc i sí molt de fet històric…

rondaies de mallorca, arxiduc.jpeg

Això era un pare, dos fills i una filla, que a principis de juny se n’anaren a segar a sa rota devora sa torre de Canyamel, i fermaren una vedella que se’n vien menada a sa vorera des torrent de sa Nyana, i ells se posaren a segar.

 

Sa filla se’n va anar a dur aigo de sa font d’en Bagura i se’n va dur un poc de roba per rentar-la.

 

Serien cosa de les nou o les deu, quan veren davallar tres homos que davallaven de sa part de dalt des torrent, i desfermen sa vedella i li donen per avall, per sa part de dins sa torre, i varen esser moros.

 

Es dos fills, quan varen veure que es moros se’n menaven sa vedella, parteixen de cap a ells, un amb sa fauç i s’altre no la se’n va dur.

 

Com foren a ells armaren un poc de baralla, perquè los volien prendre sa vedella i no pogueren, un d’aquells moros amb un d’aquells garrots que duien que tenien punxa, pegà an es qui duia sa fauç, i el va trastornà i perdé sa fauç.

 

Mentres hi havia aquesta baralla, s’atalaia de sa torre tocà es corn, perque havia vist una altra guarda de moros que pujava de sa part de mar, i aquí fugen aquells homos que se barallaven, i tots es demés treballadors d’aquells redols i tothom acudeix a sa torre per amagar-se.

Quan foren a sa torre se recordaren de sa germana que era a dur aigua, i que no havia comparegut amb so sò des corn i determinaren d’anar a cercar sa germana juntament amb son pare i altres homos que havien acudit a sa torre.

 

Se n’anaren i quan es moros los veren fugiren, però quan varen esser a sa gola, prop de s arenal de devora ses coves, deixaren sa vedella perque no la podien passar per sa gola.

Es qui los encalçaven trobaren aquella al•lota que havia anat a cercar aigo, fermada a un arbre, devora sa font i molt mal tractada, i era que es moros l’havien trobada i l’havien deixada d’aquella manera, casi per morta.

Son pare i es seus germans recolliren sa fia, i la se’n dugueren a Artà que encara era viva, però se morí d’aquesta, i ets altres homos per venjar-la encalçaren es moros fins a sa vorera de mar, però ells tenien una llanxa a s’arenal i allà s’embarcaren. Es de terra no los pogueren seguir més, però varen observar que prenien sa volta de sa cova des Coloms, com qui anar a davant sa cova de s’Ermita, i s’enfilaren per sa muntanya i veren antes d’arribar en es cap Vermei una barca més grossa, i a dins sa llanxa ja no hi havia ningú. Sa barca grossa se fé a la vela, i es d’Artà no pogueren venjar sa mort d’aquella al·lota.

Totalment dramàtica i versemblant… a ben segur històries molts​    semblants es varen anar repetint al llarg dels segles a les nostres terres, principalment a les costes. 

Un altra cas a on podem comprovar quanta d’història s’amaga darrera el que coneixem com a rondalles. 

Aqui  ho pots escoltar

VICTIMES DEL MISTERI

Aqui  ho pots escoltar

Des​ de temps immemorials el que podem anomenar el misteri, les creences, aqueixes coses sense massa explicació, s’han cobrat víctimes, i dic des de temps immemorials perquè fins i tot hi ha qui creu que alguns dels nostres talaiots, eren llocs a on eren sacrificades persones per, per exemple amb la seva sang, aconseguir el favors dels deus. Hi ha historiadors que així ho pensen, i és que els sacrificis humans han estat una constant i una realitat. 

Si anem a la Bíblia, tenim el cas de n’Abraham al que el seu déu li diu que ha de fer un sacrifici. Imagineu que el teu Déu et diu: «Pren​ el teu fill únic que estimes, Isaac, vés al país de Morià i sacrifica’l allà en holocaust dalt d’una muntanya que t’indicaré» . ​

 

Sí que és cert que després diu la Bíblia: «Un cop arribats a l’indret que Déu li havia indicat, Abraham hi bastí l’altar i hi va estendre la llenya. Després lligà el seu fill Isaac i el posà damunt l’altar, sobre la llenya. Abraham allargà la mà i prengué el ganivet per degollar el seu fill. Però l’àngel de Jahvé el cridà des del cel: «Abraham! Abraham!» Respongué: «Aquí em teniu». Ell digué: «No allarguis la mà contra el minyó, no li facis res! Ara sé que tems Déu: no m’has refusat el teu fill únic».

Abraham.jpg

Dona​ la sensació com si en aquells temps fos, “habitual” allò dels sacrificis, és a dir: crear víctimes. Encara que l’habitual a la Bíblia és que els holocausts que figuren, són d’animals. 

Animals​ com a víctimes del misteri, sí. Quants de casos no hi ha en els que uns pobres animalets són encisats o be objecte d’una maledicció? Per exemple el cavall del Comte Mal, o els cans del Comte Arnau, que estan condemnats a estar tota l’eternitat, bé, o fins el dia del judici final, a vagar pel mon dels vius, i ells res a veure tenien amb aquella història.

Comte Mal.jpg

Per exemple en el cas del Comte Mal, un d’aquells que va ser causant de víctimes, també víctimes del de misteri però ell mateix víctima del misteri, clar.

 

Molt resumit: el Comte mal és la representació de la maldat en una persona, va ser un personatge real, al que se li atribueixen tot tipus de malifetes, entre elles, per exemple, tractar d’ultratjar el cadàver d’una novícia que va despertar de la mort quan ell tractava d’abusar del seu cadàver, i va tornar d’entre els morts per maleir-lo i condemnar-lo a estar tota la eternitat vagant amb el seu cavall per les terres del Puig del Galatzó, a Mallorca.

 

Un home tan malèfic que diuen que el dimoni es va dur la seva ànima i el seu cos. I per això quan el volgueren enterrar el seu cos no hi era, directament hauria anat cap a l’infern. I per que la gent no s’adonés el que ficaren dins el taüt va ser una soca de figuera.

Un altra cas semblant seria el que diuen que hauria succeït al municipi de Sant Joan, Mallorca, a on resultaria que no fa encara 100 anys hi va anar a fer feina un home, Cleto Fuster, al que també coneixien com a Mestre Cleto. Un aragonès que va anar per fer feina de barrobiner, feia barrobins, explosius, per rompre pedra. Sembla que era un home molt treballador però que no era creient, i sembla que era bastant radical amb això perquè quan semblava que li arribava l’hora, els religiosos intentaren que es preparés, cristianament clar, per aquell darrer moment. Però no hi havia manera, ni amb les amenaces de l’infern, ni sabent que en poc moriria volia saber res ni de capellans ni de religiosos.

Al butlletí número 100 de Sant Joan, publicat l’any 1980, ens conta tota aquesta fantàstica història que segueix dient que quan el Vicari, Sr. Ferriol:

“vegent,​ que la misericòrdia de Déu no conmovia aquell cor, empipat i perduda la paciència, provà d'altre manera:

  • ¡Venga Cleto, que el demonio ya está en la puerta!

  • ¡Que entre el demonio!

 

I seguía cridant fort: - ¡Quiero el demonio!

 

El Sr. Ferriol, se'n va anar coa baixa, encomanant aquella ànima a Déu. I en Cleto, moribund treguent forces no sé d'on, seguia cridant i repetint: -iQuiero el demonio!”

La família, els veïnats, tothom astorat, aquell home semblava que es volia condemnar o que havia perdut el seny. Aquella manera de desafiar a Déu no tenia massa sentit. Tant és així que el vespre abans de morir, que es veu que era costum anar a vetllar al que era moribund, i com que, diu l’escrit: “Era​ gent senzilla més supersticiosa que religiosa, que creia en coverbos i bruixeries.

 

Tots els veïnats que anaren a vetllar, hi anaren ben preparats. Esperaven que el dimoni se presentaria. Uns duien un bon garrot d'ullastre, altres una destral i altres eines per envestir al dimoni quan vingués”

Imaginem l’escena, fa un 100 anys, anar a vetllar a una casa, tots armats per si apareixia el dimoni...tan segurs eren de la situació!

Encara així una monja, que el cuidava, li digué: 

 

- Sr. Cleto, ya que no os habéis confesado, besad este crucifijo y Dios con su infinita misericordia os acogerá en sus brazos.

I en Cleto Fuster: “treguent forces per darrera vegada:​

 

- ¡No quiero a Cristo, quiero el demonio!

 

I pegant una revinglada refuant el Santcrist cap a la paret, romangué mort… El cadàver va tornar negre. I en vers de la fredor de la mort, aquell cadaver pareixia rebre el foc abrasador de l'infern.

Boletín Sant Joan 100 1980 Mallorca

La monja i l'esposa, taparen amb el llençol aquell cadàver.

Les campanes de l'església començaren a tocar a mort, amb un so més trist que mai.

Conten que una vegada que el fuster els va haver duit el baül, la dona, Na Librada i les filles, entraren dins la cambra per posar el cadàver dins la caixa. Els veïnats i veïnades han fuits cadascú a ca seva.

Quan estiren el llençol, ¡oh esglai! ¡el cadàver ha desaparegut!.

Conten que el dimoni que ell tant havia demanat el se'n va dur en cos i ànima cap a l'infern….

Un cas, com hem dit, ben semblant al del comte mal, en aquest cas ho substituïren per un feix de garballons, no fos cosa que en agafar el taüt s’adonessin que era buit…

I encara que en aquest tenim més dades, és més proper en el temps, i amb informació, que li donen més credibilitat, perquè ens diu les dades d’aqueixa família, el carrer del municipi de sant Joan a on vivien, la casa exacta, també que va estar casat amb na Librada Scritx Andreu i que tingueren tres filles: Rufina, Petra i Maria Dolores. 

Afegir que, cercant he trobat que sí hi va haver un Cleto que era de fora les Illes i que hi va anar a fer de barrobiner a Sant Joan a principis del segle XX. 

 

Al programa anterior parlarem d’una família de bruixes menorquines, conegudes com Ses Erissones que agafaren gran fama a finals del segle XVII i principis del XVIII a Ciutadella. I clar, tanta fama dona per més fets i successos dignes de ser recordats i que se vinculen directament amb el tema principal d’avui.

Brujas, medicos y el santo oficio.jpg

Al llibre que ja citarem, Brujas,​ Médicos y el Santo Oficio​, d’en José Luis Amorós sen’s conta que en aquell moment una de les Erissones, na Inés Comellas vivia a ca un home anomenat Jaume Alemany, llaurador de la possessió de son Xoriguer, a Ciutadella. La bruixa, que s’ens diu que era viuda, no pagava res per viure allà, i a més rebia ajudes d’aquell senyor. Passat un temps, els veïns varen començar a queixar-se de la presència d’aquella dona de tan mala fama per aquelles contrades i finalment en Jaume Alemany es va veure obligat a treure-la de son Xoriguer. 

 

Molt poc temps després de que la bruixa fos expulsada d’aquella casa, en Jaume va començar a patir temptacions ben estranyes i terribles. Es parla de desitjos de penjar-se, de tirar-se a la mar i fins i tot va menysprear completament a la seva dona i els seus fills. 

 

Sense perdre del tot la raó, aquell home va atribuir tots els seus mals a la influència de la bruixa, o a qualque menjar o beure enverinat que ella li hagués donat en qualque moment. 

 

Va arribar un punt que per por en Jaume li va negar a la bruixa fins i tot un poc de blat que demanava per almoina, Motiu pel que ella el va maleir. No sabem, al manco no encara, que va passar després…

Un altre apunt de Ses Erissones d’aquell mateix principi del segle XVIII ens diu que a Ciutadella vivia un fuster de nom Juan Prat, que tenia relacions amb na Eulalia Pons. Un dia abans de la seva boda, i com si es tractés d’una espècie de conte infantil, resulta que qui havia de ser sa cunyada, va advertir a na Eulalia que, altra vegada na Inès Comellas, la havia amenaçat dient que si no fugia a ca el vicari per casar-se amb el seu fill, n’Andreu Gonyalons, llegiré textual:

 

“todos​ los días de su vida estaría pasando trabajos con el tal Juan Prat si con él se casaba hasta que le haría morir a mala muerte y que todo lo que haría en su casa resultaría malamente”.

 

Però la boda no es va suspendre. I poc després pareix ser que la amenaça es va començar a complir. Na Eulalia, que fins abans de la boda havia tingut una bona salut, es va començar a posar malalta, fins a arribar el punt de que ja no podia fer feina. El matrimoni només podia viure de lo que guanyava el marit amb el seu mul. Però ell, en Juan Prat, tampoc va tenir gaire sort.

Un mal dia va rebre una molt greu punyalada quan era a un hostal i per si fos poc, va acabar els seus dies a la presó. 

Crida l’atenció la quantitat de fets atribuïts i de denúncies que tingueren aqueixes dones, i les coses que feien i de les que se les acusava: des de convertir-se directament en gall a fer maleficis semblants al que a dia d’avui seria una mena de vudú, però tot això podria quedar en cosa anecdòtica, si no fos perquè varen ser preses, també per la inquisició, però al final el que va passar va ser que, segons consta als arxius, apart de tot el que has dit d’elles, varen ser detingudes també per mor d’un: “grave​ y atroz delito de haver dado violenta muerte a una niña recien nacida, hija de dicha Juana Jover y nieta de dicha Inés Comellas, y echándola las mismas de secreto en el campo santo, haviendo procurado antes de todo el aborto de dicha criatura con repetidos medios ilicitos”

 

Varen ser acusades d’infanticidi, elles ho negaren, però vist el que duien al seu darrera no varen ser cregudes. Aquesta és la comunicació del Governador cap els inquisidors damunt d'aquest fet, datat a 4 de juny de 1706: “Ha​ llegado a mi noticia extrajudicialmente que hallaron una niña muerta recien nacida en el campo santo fuera de los muros desta Ciutadela, con unos pañuelos dentro de la boca y sospechando de dichas mujeres, madre y hija fueron llevadas en dicha carcel y luego recibiendolas su dicho confessó dicha Juana haber parido dicha hija y por ​haberla parido ya muerta, ella misma la llevo en dicho campo santo. De lo que se puede presumir habiéndola hallado con los pañuelos en la boca, no haberla parido muerta, ni tampoco haberla bautizado"

Bruixes.jpeg

D’ella​ deien que tenia un fill cada any encara que el seu home era fora de Menorca, clar, en aquella època podem imaginar el que suposava, però aquí directament varen ser acusades d'infanticidi, però també, entre d’altres acusacions, de l’estranya mort de Juana Olives, que hauria mort per una ‘estranya malaltia’. Això està estret de la biografia de Bernardo-José Olives de Nadal publicada l’any 87 per en Ferran Martí Camps. Aqueix Bernardo José Olives es va casar amb la suposada víctima de fetilleria, amb na Joana Olives, i quan ella va morir, amb 19 anys, ell es va dedicar a la vida religiosa i les acusades, Inés Comellas i Joana Gonyalons foren empresonades, per la part civil i per la part eclesiàstica. 

 

Sembla que hi havia la creença de que moriren cremades per bruixes, però no fou així. Inés Comellas va acabar de mort natural amb uns 60 anys a les reales​ carceles i la seva filla, Juana Gonyalons: convicta​ de haber dado muerte violenta a una hijita suya acabada de nacer y presunta autora de otros crímenes, murió de garrote vil en la misma cárcel de Ciudadela, sentenciada por el Gobernador y Capitán General D. Francisco Falcó, el 17 de enero de 1707.

 

Per acabar, de moment, amb Ses Erissones, anecdòticament crida l’atenció que aquest senyor, Bernardo Jose de Olives, que hauria enviudat per mor de les bruixes, un pic ja com a capellà, va casar a la filla de la bruixa que creien que havia​ causat la mort a la seva dona i també va batiar al seu net…

LLUMS I OMBRES

Aqui  ho pots escoltar
Platillos_volantes.jpg

Si hi ha un cas dins el mon del misteri, esgarrifós, trist, digne d’anàlisi i de reflexió és el conegut com el cas dels ‘Suïcides de Terrassa’.

TUSITALA

Hem conversat amb en Pep Pazo que ens ha contat la història de Alain Bombard, un home que va dedicar tots els seus esforços a demostrar, empíricament, com es podia sobreviure a un naufragi, sense menjar ni beure.

Aqui  ho pots escoltar
bombard_portrait.jpg

UTOPÍES DE LA MITJANIT

Aqui  ho pots escoltar

M’agradaria dir que aquest 2021 de ‘per sé’, serà un bon any, que serà un any feliç i a on tot anirà bé, però el problema és que sovint oblidem que en una bona mida és a les nostres mans.

No depèn només dels altres, clar que sí que influeixen factors externs contra els que no hi ha opcions, però el que crec a ben segur és que no depèn de ritus fets o deixats de fer la nit de cap d’any. 

Depèn de nosaltres ésser més empàtics, més solidaris, més implicats. Depèn de nosaltres defensar el nostres valors i lluitar pels nostres objectius. Depèn de nosaltres ser conscients del que volem i del que no. I a més, hem de tenir clar que no tot serà fantàstic aquest any, i més aquest, que serà un any, per a la majoria, difícil. Però és que crec que fonamentalment depèn de nosaltres fer que torni la nostra vida, la nostra normalitat.  

Però hem de tenir clar que som capaços de més del que pensem.

Al manco a jo, la vida, m’ha mostrat que hi ha i que tenim més capacitat de fer coses de les que imaginem. També m’ha mostrat que els somnis sovint es compleixen i que a vegades amb molt menys aconseguim molt més.

Això són les Utopies de la Mitjanit, i el nostre desig és que cada dia siguem més. Que siguem més els que, dins la lògica i la realitat, siguem utòpics, que cada siguem més el que creiem que es pot lluitar pel que creus, que es pot somiar i que els somnis es facin, molt sovint, realitat. Ja dic, el nostre desig és que cada dia siguem més: 

falta un exercit de somiadors per creure més en l’amor i més primaveres amb somriures que dibuixin flors, quina sort saber que ets aquí​.

De tot cor, molt feliç any 2021 per a tothom, que els somnis, projectes i bones intencions es vegin complides. Molts d’anys amb seny, respecte i responsabilitat.

Suasi.jpg

D’en "Pep Suasi i els electrodomèstics"

 

"Exèrcit de somiadors".