t9p13web-y-face_orig.jpg

 ~ 05/12/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 13 ~  

OBITUARI

David Prowse.JPG

MONS DIVERSOS

Aqui  ho pots escoltar

Hem començat aquesta edició 330 amb l’obituari 

 

Aquesta setmana ens ha deixat amb 85 anys, David Prowse. Ell​  interpretà al temut Darth Vader a la primera trilogia de “Star Wars” o popularment coneguda com a “La Guerra de les Galaxies”. 

 

Nascut en Bristol en 1935, Prowse havia estat campió d'halterofília i havia treballat en diverses produccions de terror de sèrie B de la Hammer, ocult sempre sota una màscara fent de monstre com també va fer a Star Wars...

 

L’any 2015 dos directors mallorquins, Marcos Cabotá i Toni Bestard, li varen retre un homenatge a la història darrere de l’home de la màscara amb el documental “I am Your Father”.

Aqui  ho pots escoltar

Ens ha sorprés aquesta noticia:

 

Un cazador de fantasmas afirma haber visto a 'la​ niña fantasma de ojos negros' en el bosque de Cannock Chase, Inglaterra​,

S’afirma que hi ha una llegenda que diu que a un bosc de Staffordshire, Anglaterra, s’apareix una nina. que les seves aparicions són objecte de titulars a la premsa local i que diuen que hi ha proves gràfiques de l’aparició d’aquesta nina, i fins i tot hi ha un vídeo a on es veu com qualcú està gravant al bosc, un bosc molt espès, i de darrera uns arbres efectivament es veu el que sembla ser una nina que surt en direcció perpendicular al que grava, s’atura, mira i assenyala cap a la càmera i el que grava deixa de gravar com si fugís. (Aquí el vídeo).

 

El motiu de comentar-ho? perquè va ser publicat per Europapress...

Aqui  ho pots escoltar

GARROT VIL

Aqui  ho pots escoltar

Avui seguirem parlant​ del popularment conegut com a garrot vil: Casos, situacions, motius, llegendes i semblants relacionats amb aquest sistema d’execució

 

Abans del manat reial de Ferran VII de 1832, només s’ajusticiava amb el garrot per fer el favor, la gràcia, només a uns escollits, i per això es va implantar el vil. Abans era un privilegi només per a la classe ‘alta’. Com a mostra tenim el que vaig trobar a un llibre de 1802 damunt pestes, contagis i semblants.

 

Epidemiologia Española O Historia Cronologica de Las Pestes, Contagios ...

Es parla de que la diftèria era coneguda com a ‘garrotillo’, i parlant d’aquesta malaltia cita un autor de 1613 que deia que el nom li vendria “del​ modo con que esta enfermedad sufoca á los pacientes y á la manera que se llama dar garrote el modo con que el verdugo quita la vida á los nobles delinqüentes”

 

Encara que no només als nobles, també la Inquisició ho emprava per evitar un excés de patiment, el que feien era que si renunciaves a les heretgies (o el que fos del que te acusessin) a l’hora d’executar una condemna a mort, si renunciaves primer donaven garrot i després tiraven el cadàver al foc.

 

Un dels casos més terribles i sonats va ser el del que es coneix com “el fogó dels jueus”, a Mallorca. En resum: any 1691, per devers l’actual Plaça Gomila de Palma. Més de 200 persones varen ser preses per la Inquisició, devers 3 anys empresonats i torturats i finalment condemnats a Autos de Fe, dels que ha quedat constància documental. Comencen les sentències, bàrbares, sàdiques i desmesurades: a un bon número d’ells els condemnen a morir cremats, però aquells que abjuraven del judaisme, com he dit abans, els mataven a garrot i ja després els llançaven al foc.

Epidemiologia Española.JPG

La descripció que fa l’autor del llibre triat, Francisco Garau, un religiós jesuïta de l’època, crec que és més que significativa. Estret del llibre “la​ Fe Triunfante”​, edició de 1931:

La fe triunfante.jpg

“Y​ habiéndose entendido por parte del Procurador Real, que había de haber algunos relajados a la Justicia y brazo seglar, mandó levantar un brasero de ochenta piés en cuadro y ocho en alto y disponer en él a buena proporción, veinte y cinco palos con su tablita para asiento de los que habían de morir a garrote y prevenir la leña necesaria para tan grande hoguera.

 

Eligió para esto un campo yermo, que se ensancha espacioso entre Lazareto, está sobre la orilla del Mar y las faldas del collado, que llaman del Castillo de Bellver: así por la capacidad del puesto, como por la distancia de la Ciudad, para que no sintiera la pesadumbre del humo.

 

Aunque otros glosaban había sido oculta Providencia Divina, que suavemente disponía para su desengaño a los Reos, que murieran casi en el propio lugar, que habían escogido, para el embarco en la fuga: y supieran los venideros o los que queden, que sabe Dios hacer braseros en que arda, donde buscó la perfidia su escape, en que navegara para obstinarse proterva”.

Aquell testimoni ens explica el que deia abans de matar-los primer amb el garrot i després cremar-los, però donarien aquest privilegi només a aquells que renunciessin a les seves creences, i no tothom ho va fer!

Les descripcions que fa dels cossos cremant-se vius són esgarrifoses, però anem al garrot:

“Pedro Onofre Cortés, ya​ católico y así después de haberle hecho pedir perdón del escándalo y rogado a todos encomendaran a Dios su alma, le hice hacer una breve protestación de la Fe, adorar devotamente la Imagen sagrada de Jesús crucificado, que llevé siempre en las manos.

 

Montáronle en un jumento y empezóse la procesión hacia el brasero y aunque era el calor excesivo, el polvo como niebla espesa y el trecho largo de más de dos mil pasos, ni les faltó jamás quien les exhortara, ni en las calles, plazas y campos, quien les oyera, llenara y embarazara el camino.

 

Serían entre cuatro y cinco de la tarde, cuando se llegó al brasero: donde se vieron juntas pasadas de treinta mil almas; habiendo concurrido de todo el Reino muchos de la payesía a la extrañeza de la función.

 

Estaba aquel dilatado espacio, ocupado todo de muchas tiendas, tablados, coches, calesones, carros, que por entre la gente hicieran una alegre perspectiva a no ser tan funesta la función. Reconciliáronse Sacramentalmente todos de nuevo con vivísimas muestras de dolor verdadero en loables prendas de su eterna salvación.

 

Singularízose entre todos Francisca Forteza, pues a la última vuelta del garrote, pronunció el dulcísimo nombre de Jesús, como lo había prometido, en protestación de su Fe y de su amor.

 

Acabóse con todos y puestos sus cadáveres sobre la leña, pegado el fuego, se abrasaron en breve y consumieron todos.”

La fe triunfante cuatro autos.jpg

Això tan bèstia ens serveix també per veure com ​ és una cosa​ ben antiga, ens ve d’enfora, i des de quan a les illes? 

Segons les cròniques ja l’any 1490 a la porta plegadissa, això és a Palma, varen cremar els cossos d’un home i d’una dona, però abans els havien mort amb el garrot. Per heretges i apòstates. (molta semblança amb els fets de 1691)

 

Ja poc després, l’any 1501, el mateix amb dues dones. Garrot i cremades. 

cronicon.jpeg

Un altra: 1495, “la​ mujer de Hugo de San Juan, Veguer de la ciudad, por haber muerto á su esposo envenenándole con huevos en que había puesto arsénico: fué agarrotada y colgada en el patio del Real Castillo". (actualment conegut com l’Almudaina), 

 

1508 7 dones y un home. "1545:​ Capturó el Lugarteniente en la capilla de la Trinidad de la Catedral á 6 bandidos á quienes se recluyó en el Real Castillo: dióse garrote á 4 por facinerosos, homicidas y enemigos de S. M.; había entre ellos algunos clérigos y personas de distinción." ​(En aquest cas tal vegada ens mostra com varen ser mort per garrot per la seva condició distingida)

 

Una ​ altra: també Palma, i referida a un sospitós de la famosa​ mort d’en Berga, novembre de 1619: "En 7 de Noviembre fué​ sentenciado á muerte Jerónimo Pablo Cavallería, debiendo ser llevado al suplicio por los lugares acostumbrados de la ciudad y, después de darle garrote, cortada la cabeza y puesta en lugar eminente; confiscados sus bienes, declarados inhábiles sus descendientes para toda clase de honores, demolidas sus casas, y que, antes de ser ejecutado, se le atormentara para obligarle á declarar quienes fueron los demás complicados en el crimen. En 15 del mismo mes fué ejecutado Cavallería; sacósele antes á la vergüenza, vestido con ropa larga de luto, y por las calles de la Almudaina, se le llevó á un cadalso enlutado que se había erigido en la plaza de Sta. Eulalia: allí confesó publicamente sus delitos; se arrimó á un palo que estaba en medio del tablado y le dio garrote el verdugo; después de muerto fué puesta su cabeza en la Torre dels caps de la Cuesta de la Seo".

N’hi ha més 1631: "21 Diciembre, Asesinato del Reverendo Jaime​ Juan, presbitero, beneficiado en la Seo. A cosa de una hora de la noche subieron dos hombres á su casa, que la tenía en la calle del Palau Episcopal, y lo ahogaron empleando una cuerda de guitarra, robándole dinero y otras cosas. Hechas las debidas averiguaciones se descubrió que eran los delincuentes, un sobrino del difunto y un esclavo moro llamado Zaim, á los cuales se 'capturó uno tras otro, confesando su delito paladinamente. En 9 de Enero se los sentenció á muerte: en 10 se les dio tormento para indagar si tenían ó no cómplices, y no produjo resultado la diligencia. El sobrino del muerto fué arrastrado por un caballo desde la plaza de Cort hasta delante de la casa donde se perpetró el delito; allí le cortaron la mano derecha y en la plaza de Sta. Eulalia, lo degollaron y descuartizaron: el mismo día sacaron al moro en un carro nuevo con dos sacerdotes para catequizarlo, lo que no consiguieron; siguió el camino de su correo y se le cortaron una tras otra ambas manos, la derecha frente al lugar del crimen, la izquierda en la plaza de Sta. Eulalia, en la cual ya estaban colgados los cuartos de aquél, y después fué llevado fuera de la ciudad, á la plaza de S. Antonio dels Porchs, donde le dieron garrote y lo quemaron; la mano del sobrino se clavó en el Castillo".

Un més: “​ 17​ de gener de 1645: "Fué el Virey á Manacor, en cuya parroquia se había asilado un tal Ventayol; sacóle del asilo y le hizo dar garrote” (un asilat a una església era intocable per part del govern civil. I en aquest cas, a més, tenim l’agreujant de que un pic mort, el virrei tornà el cadàver a l'església a on s’havia refugiat aquell anomenat Ventanyol). Al día siguiente se constituyó el Vicario General en dicha villa, y en 9 de Febrero se publicó la excomunión del Virey con participantes, y el 12 fué anatematizado por razón de aquel hecho. En 16 del mismo Febrero fué pregonado” i acaba: “El Vicario General en bando público, con asistencia de tambores y trompetas y muchos alguaciles y notarios á caballo. El mismo día se puso entredicho por el Vicario General y se levantó el 20, por haber pedido el Virey la absolución, previa multa de 400 libras que pagó dicha autoridad, y se repartieron entre la viuda del difunto​, obras​ pías por el mismo, una lámpara de plata, etc", A​ixí que després d’haver infringit la llei, botar-se l’asil i desafiar, el problema li durà un mes, qüestió de clases... I després: aquí no ha passat res…

 

Any​ 1666.​ “A 27 Setembre 1666 al matí sentenciaran en Alsamora de la vila de Manacor, casat ab una de Campos, dita Amallera de llinatge Llabrés, y li donaren volta de garrot, y mort lo aportaren en ciutat ahont arriba á las 2 de la tarde, y el posaren penjat en ún palo en el carrer del Sol devant casa del senyor Jordi Catllar, per haver mort proditoriament á un tal Castelló qui estava devant dita casa del Sr. Catllar, donantli una carta en las mans y mentras la lletgia li tira arcabusada y morí; estigué penjat en dit palo fins á la nit, y li tallaren una ma, y tornaren el cadáver á Llucmayor á fer quarters per posar á diferents llochs”

cronicon 2.jpeg

Casos extrems, reals, inhumans, i que semblen molt antics.​ Però les execucions varen seguir. Al programa anterior vàrem veure el darrer cas d'execució per garrot d'Eivissa, 1949. Però no va ser el darrer de Balears.

L'estiu de 1944, Pedro Tudurí feia feina a una tintoreria al Carrer Hort d'en Moranta de Palma. Es va presentar a la seva feina un home anomenat Bernardí Ramis, d'uns 60 anys, per reclamar uns diners d'un lloguer que li devia en Tudurí. La cosa es va anar escalfant i van discutir violentament. Fins el punt que Tudurí li va pegar a l'home amb una gruixuda barra de ferro, destrossant-li el crani. Després, com si no res, hauria sortit del local per tornar a casa.

Al matí següent va tornar a la tintoreria, va recollir el cos del mort, ho va anar esquarterant poc a poc i va cremar les restes a la caldera que allà hi havia. 

Cronicon Mayoricense. Todocoleccion.JPG

A partir del dia següent, quan ja no hi va haver cap resta del cos, ell mateix va començar a estendre el rumor que Bernardí

Ramis havia marxat a atendre uns negocis a Barcelona, i​ ningú va sospitar.

 

A l'any següent, el 1945, decideix muntar una taverna als baixos del lloc on vivia, al carrer de l’Ermità de Palma. El negoci ben aviat va demostrar ser totalment ruinós i va decidir traspassar-lo. Troba un matrimoni català i emprenedor que es fa càrrec del negoci pagant 300 pessetes mensuals. Però aquests també s'adonen que no és rendible i volen rescindir el contracte. Tudurí s'oposa.

 

no arriben a cap acord, fins que dos mesos després Tudurí traça un pla. Convida al marit, a Marcial Jiménez a la tintoreria amb l’excusa d’aclarir un tema i una vegada allà, repeteix el procés que havia dut a terme dos anys enrere. Això és, cops terribles al cap amb una barra de ferro i mort. Ja es capvespre va a cercar a la dona, na Valentina, i la duu també a la tintoreria. Allà, gran cop al cap i morta.

 

Ajunta els cossos i marxa a casa seva. Allà, li va dir a la seva dona i les seves filles que estava cansat i que es retirava a dormir, perquè a l'endemà, diumenge, ben prest el dematí ha d'acabar unes feines a la tintoreria.

Al dia següent, a les 6 del matí, va al local i fa desaparèixer els cossos trossejant-los i cremant-los.

També torna a repetir la història que havia dit després del primer crim: Els desapareguts han marxat. Diu que s'han discutit i s'han tornat al la seva Barcelona natal.

Al final el descobriren per què un antic client d'aquella ruïnosa taverna, un tal Agustí, va reparar en que l'assassí duia posada roba del difunt Marcial. Així que va denunciar, i poc després, el 1947, Tudurí és detingut. A l'any següent comença el procés, que s'allargaria en el temps fins al mes de febrer de 1951. Tudurí, després d'un bon grapat de testimonis i proves incriminatòries, va ser condemnat a mort.

En aquell moment va arribar a Palma el botxí, que venia de Valladolid.

Durant la matinada del dia 20, Tudurí va ser ajusticiat mitjançant el famós garrot Vil.

Menorca magica. Carlos Garrido.jpg

El garrot, aquell sistema tan ‘castizo’, com diria en Javier Krahe també va ser emprat a la Menorca sota dominació britànica. malgrat ser un sistema espanyol. Ens ho conta Carlos Garrido a la pàgina 50 del seu Menorca Màgica on ens conta que al Penyal de’s Jans, i hi havia un soldat jan (era com es coneixien als soldats britànics) que es veu que estava una mica trastornat, ja sigui per alcohol o pel motiu que sigui, el cas és que va matar amb la baioneta, i sense causa aparent, a un pagès que passava per allà. Un altra que ho va veure i que hauria de ser la propera víctima es va salvar perque va poder llevar-li l’arma al soldat.

 

“Desarmado y​ enajenado, el soldado jan se fue directamente a su acuartelamiento denunciando el robo de la bayoneta. El oficial, viendo unas escandalosas manchas de sangre en los blancos calzones del militar, le preguntó que había ocurrido. Y el soldado, en una última muestra de nula cordura, confesó su crimen y la sinrazón del mismo. Formado consejo de guerra, el criminal fue puesto en una jaula que colgaron sobre una roca, en el mismo escenario del crimen. Después del escarnio se le dió garrote”.

Es veu que els britànics varen respectar les formes i tradicions perquè el varen matar amb el sistema del garrot…

CONTES I RONDAIES

Aqui  ho pots escoltar

LA DAMA I L'ANELL

A la secció de ‘contes i rondalles’ Irene Font ens ha contat la llegenda de ‘La dama i l’anell’.

Es conta com fa alguns​ cent d’anys, morí al barri de sa Calatrava, a la Ciutat de Mallorca una dama de l’alta noblesa. Ella hauria deixat al seu testament un requisit: volia que el seu enterrament fos precisament al monestir de Santa Clara.

En aquell temps, després de les exèquies, el cos era vetllat pels assistents durant tota la nit abans de la seva inhumació. A causa del cansament generat després d’hores i hores vetllant el cadàver, alguns d’ells varen decidir anar-se’n del temple sagrat, uns altres es varen quedar adormits sobre els bancs, excepte un d’ells, un home que romania despert amb fosques intencions.

 

Quan ja tothom dormia i es va veure lliure de mirades, es va atracar al cos de la dona morta. S’havia adonat que duia un valuós anell, molt ostentós, en una de les seves mans.

convent santa clara.jpg
el valor de una sortija.JPG

El va intentar treure, però com va veure que era li era impossible i que havia de fer via si no volia que el descobrissin, va pegar-li mossegada al dit a on era la joia. La seva idea era arrabassar-li el dit, però no duia altra sistema que les seves dents… li clava les dents i en aquell precís instant… la morta despertà a la vida!, despertà d’aquell profund somni, d’aquell somni etern, que segons aquesta llegenda no va ser tan etern.

Ella, en despertar, ficà un crit que va espantar i despertar a tots els familiars, amics i assistents que allà reunits i adormissats vetllaven el seu, en teoria, cos mort. Aquests varen sortir, imagineu l’escena, varen sortir escopetejats. En quant al lladre, no cal dir que del terrorífic esglai, va ser ell el següent, perquè va quedar sec, va morir a l’acte just al costat del fèretre de la “ressuscitada”. 

Que deu haver darrera? només una lliçó en forma de contarella per evitar que s’anés a robar a les tombes, o realment va ser un miracle, un miracle de resurrecció? O tal vegada va ser per una confusió, i lo que realment aquella noble dama donada per morta estava patint era un cas de catalèpsia o una lipotímia duradora? 

LLUMS I OMBRES

Aqui  ho pots escoltar
Salvador_Puig_Antich.jpg

En aquesta ocasió en Xisco Garcia ens ha dut una pel·lícula​ que narra uns fets tràgics, reals i propers.

 

L’execució de Salvador Puig Antich a la pel·lícula homònima.

El cas d'en Puig Antich va​ ser, juntament amb en Heinz Chez, el darrer cas a Espanya, i en el cas de puig Antich, el seu botxí, podríem dir que va acabar malament els seus dies. Hi ha versions diferents, però segons una d’aquestes versions, fins a on me varen contar, hauria acabat en la més absoluta misèria, vivint i morint, a Manacor, a l’illa de Mallorca. 

 

Segons aquesta teoria, gairebé ningú no el coneixia, ell, Antonio López Sierra, hauria mort l’any 1996. No recordo si la informació me va arribar quan encara hauria estat viu (m’ho contà qualcú molt vinculat amb Manacor). Però a més anava seguida aqueixa versió amb una altra part que penso que era llegenda urbana. El botxí hauria estat vivint, sense que cap del dos ho sabés, al mateix carrer que la darrera parella de Salvador Puig Antich… (Ella és mallorquina i del llevant, però no sembla certa aquesta història. També hi ha qui diu que el botxí hauria viscut, un pic retirat de la seva feina, al barri de Malasaña, a Madrid).

I per acabar anem a un parell d’antigues llegendes també relacionades amb el garrot:

Al llibre de "La Historia​ y Milagros Hechos a Invocación de Nuestra Señora de Montserrat", publicat el 1556 i digitalitzat per Google, (he cercat al de la Mare de Déu de Lluc però no n’he trobat cap) miracle 224:

Jaume Teixidor, a Villanueva de Meyà (actual Vilanova de Meià, Lleida) Estaven en guerra, el seu grup era de 18 persones i els atacants més de 200, li peguen foc allà a on eren refugiats i per no morir ofegats o cremats s’han de rendir. Els capturen i a 4 d’ells: Teixidor i altres 3 els torturen. A un d’ells, Antoni Ferrer de Garsola, el degollen amb una daga i als altres: “pusieron a cada uno un dogal a la garganta para ahogarlos con garrotes”​. En el cas del protagonista ell s’encomana a la Mare de Deu, mentre als tres els hi donen garrot, i tots 4, un pic morts, al fons d’una bassa al riu Segre, "y​ el dicho Jaume Teixidor, estando con los otros en el piélago muerto, o tenido por tal​, la​ sacratísima Madre de Dios que nunca desampara a los que con mucha devoción a ella se encomiendan, le socorrió”​. I ell que era com a mort, al fons d’aquella bassa, amb les mans fermades i el garrot al coll, es va trobar lliure d’una i una altra i com si no res hagués passat i en un no res era a l’altra banda del riu, sa i salv.

Continua contant que els enemics el veuen, li disparen, el feren ‘en​ el anca’ i el volen capturar. Ell no podia córrer per la ferida, així que tracta d’amagar-se, però no hi havia a on, “y​ no hallando buen lugar pque todo era raso, reclama siempre a Nuestra Señora de Montserrat que en aquella necesidad le socorriese, pues en otras le había tan maravillosamente socorrido, y alli se paró”​. El cercaven i ell allà enmig, sense mourer-se, “pasando​ muchos de ellos muchas veces junto a él, jamás le pudieron ver”.

Ell compleix la seva promesa amb la Mare de Déu i donen testimoni d’aquests fets un caramull de gent, fins i tot un notari.

libro milagros montserrat.jpg
libro milagros montserrat una pagina de

Un altra miracle tret d’aquest mateix llibre de 1556 ens parla d’un altra que va poder fugir de la justícia i de la mort per garrot: 1536, un canonge, D. Pedro de Estrada, de l'Església Colegial de San Pedro de Cervatos a Cantabria. Mentre ell era a Perpinyà, hallando fe​, es varen amotinar uns soldats. N’agafen cinc i un era ell, (que seria innocent, evidentment). 

 

Els condemnen a tots 5 a mort, i ell com que era devot de la mare de Déu de Montserrat, idò el mateix que l’altra, i mentre ell pregava li diuen que es confessi, que l’han de matar amb el garrot.

 

Ell demana que abans confessin als altres i a ell després. Així ho fan: confessen i maten als altres. Van cap a ell, li posen el dogal, el duen al confessor mentre ell seguia pregant a la Mare de Deu, i com que la Mare de Deu no feia cap intercessió, diu que han d'esperar perquè vol confessar-se amb un franciscà, però li diuen que no, i manen que el botxí fes la seva feina:

 

‘y​ respondió el verdugo, que nunca Dios permitiese que le matase nadie sin confesion’ i aquells dient-li que fes la seva feina, així que el botxí diu: aquí mateix, "mas​ el carcelero no permitió que allí se le diesen, (​el garrot),​ por no bajarle muerto por las escaleras abajo”.

Així que el duen a un pati, (per no baixar-lo mort per ses escales!) li tornen negar confessió i li dona garrot: “por​ mandado de la justicia le puso el dogal al cuello y le dio el garrote”. Acaba que finalment arriben uns religiosos, l’agafen i no era mort, de fet, diuen que ni tan sols tenia ferides!

UTOPÍES DE LA MITJANIT

Aqui  ho pots escoltar

Aquests dies s'està parlant molt de les festes nadalenques, de si ens podrem reunir més o manco persones.

 

Sense entrar a valorar la situació, ni les mesures, ni res d'això, només vull, com a Utopia de la Mitjanit, que ens adonem de lo afortunats que som els que tenim amb qui reunir-nos, malgrat ara no es pugui, però pel simple fet de tenir amb qui. La sort de tenir qui t'estima i a qui estimar. Malgrat que la distància, les normes i la situació actual d'aquest estrany 2020 ens ho limiti o pitjor: ens ho prohibeixi.

 

Al cap i a la fi és només un altra Nadal. I tornarà la normalitat, i tornarem a abraçar-nos i a besar-nos. I tornarem mirar-nos als ulls, i brindar, i riure i també plorar, i tornarà la normalitat. Però ara no ens queda un altra que tenir una mica de paciència… i també respecte, seny i responsabilitat per poder, tornar a la normalitat i acabar amb les distàncies físiques.

 

Però mentre tant, que tal si aprenem a valorar més el que tenim?

De Skylar grey, "Everything I need", tot el que he de menester.

Skylar Grey.JPG