top of page
t9p27web_orig.jpg

~ 03/04/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 27 ~ 

DIMONIS

Casa diable.jpg

Hem conegut per l’aplicació tik tok una llegenda que sembla que te part de certa d’aquelles que “si no es vero es ben trobato”.

Bàsicament és que la Casa del Diable, a la ciutat de Barcelona, que és diu així perquè es conta que un empresari, Agustí Atzeries es va arruïnar quan reformà la casa, i per acabar-la, es diu que va fer un pacte amb el maligne i al poc temps va guanyar la loteria, i per aquest motiu, li hauria dedicat la casa al diable.

 

Es pot ampliar la informació aquí.

A les illes també tenim qualque casa que hi ha qui pensa que podria tenir relació, com per exemple la que Joan Riera, l'any 2020, a un article del Diario de Mallorca anomenava “la casa que da miedo”.

 

Riera conta que devers el segle XVII, a Palma es devia pensar que el nou veïnat del Carrer Sant Feliu estava simplement boig per haver manat construir una estranya façana  amb ornamentacions molt singulars i paraules en llatí.

Casa Mallorca.jpg
eundo.jpg

“las jambas de las puertas y ventanas se configuraron con pilastras almohadilladas. Sobre las puertas y ventanas se esculpieron una decena de caras monstruosas, caras de pocos amigos. Sobre todo, la que se puede ver en el dintel de la entrada principal, justo debajo del escudo familiar.

 

Es un diablo, algunos afirman que un león, que saca la lengua a todos los que pasan por la calle. Encima, la palabra misteriosa: "Eundo"...

Segons l'article, la paraula “eundo” ha dut diferents interpretacions, com la que diria que podria ser una burla a l’anterior propietari, que va guanyar la casa després d’un judici. Una altra feria referència al caràcter del propietari i seria una forma de dir “Vesten”, o simplement “viatger”...

 

Que volien dir amb aquesta paraula: “Eundo”? En llatí ve a dir quelcom com “anant”, el gerundi del verb anar.

Però, podria ser d'una frase de Virgili que deia: “viresque acquirit eundo”? (amb força anant), una mena de manera de dir: poc a poc i bona lletra?

 

Per la història del propietari, tal i com desenvolupem al programa, qui sap? Al manco sorgeix el dubte.

Mallorca mágica.jpg

MART

crackheadjoedirt.JPG

Diari la Vanguardia, dilluns 29 de març de 2021, titular: "Una teoria de la conspiración defiende que los humanos ya han vivido (y destruido) Marte".  El sots titular diu que, segons aqueixa teoria, l'ésser humà hauria acabat amb la vida en aquell planeta per mor d’un desastre nuclear. Judith del Rio, articulista de la Vanguardia diu:

 “El usuario de TikTok @crackheadjoedirt es el responsable de esta loca teoría que mantiene que los seres humanos ya conquistaron y colonizaron el planeta rojo, pero terminaron extinguiéndose del lugar a causa de un desastre nuclear, lo cual, según este usuario, ‘explicaría’ el color rojizo de su superficie.” 

 

Aquest usuari també explicaria que el planeta mart no és vermell per naturalesa, que va ser a causa de les bombes nuclears, que el va fer patir el conegut com a hivern nuclear, que hauria mort tota la vida del planeta, i diu també l’autora que: “Uno podría pensar que con la cantidad de evidencia científica que existe de que esto, simplemente, no ha sucedido nunca, el usuario se habría quedado solo con sus pensamientos. Nada más lejos, su vídeo se ha convertido en viral en la red social, con más de un millón de reproducciones.”

No és l’única teoria d’aquests tipus, molt abans ja va sorgir una altra referida a la lluna, que la va popularitzar el periodista i escriptor Juanjo Benítez l’any 2004: Ruïnes no humanes a la lluna.

 

Aquesta informació va ser contada per Benítez al seu documental Mirlo Rojo, part de la sèrie Planeta Encantado. Segons conta el periodista, hauria rebut la confirmació d’aquest immens secret d’estat per part d’un ex militar d’Estats Units, qui, amb el seu malnom, Mirlo Rojo, dona nom al documental.

Aquesta informació diria que a finals dels anys cinquanta i principis dels 60, quan ja hi havia satèl·lits en marxa i EEUU ja s’esforçava en ser els primers en posar peu a la lluna, la NASA hauria rebut més de 23.000 fotografies de la superfície lunar on es veurien murs, carreteres i altres construccions que lògicament de cap de les maneres, serien fetes per humans… 

 

I aquest i no altra seria el vertader motiu del gran desig d'arribar allà. Veure de primera mà el que segons el nostre prisma no podia ser de cap de les maneres.

carretera01.jpg
construcciones01.jpg
construcciones-el-la-luna_Mirlo_Rojo1-64

Avançant en el temps i amb la informació que teòricament Mirlo Rojo va transmetre a Benítez, arribem a l’històric 1969, al 16 de juliol, moment en que l’Apol·lo 11 arriba a la lluna i Armstrong i Aldrin posen peu per primera vegada descendint del mòdul Eagle.

En aquest punt aquesta suposada informació d’en Mirlo Rojo es torna encara més fascinant perquè resultaria que una vegada aterrat el mòdul i quan els astronautes ja trepitjaven la superfície lunar, s’haurien detectat alguna casta d’anomalies que, naturalment, durant la transmissió s’haurien tractat d’evitar.

Tenim per exemple que la freqüència cardíaca d’en Armstrong, que malgrat l’enorme estrès de l’aterratge etc, s’havia mantingut estable i a un nivell certament baix, va pujar de cop fins a les 150 pulsacions per minut. Això es deu a que davant d’ells hi havia un grapat d’essers molt alts, vestits de blanc, òbviament no humans, i també algunes naus que quan els astronautes intentaren filmar van desaparèixer ràpidament.

Però, segons Mirlo Rojo, el motiu real del projecte Apolo serien les ruïnes. Concretament les que es trobaven al cràter Moltke i que haurien estat filmades pels astronautes i després simulades al documental d’en Benítez amb certa polèmica. Sempre segons aqueixa teoria, es varen anar documentant altres ruïnes en les següents missions...i ja a la darrera, l’Apol·lo 17, desembre de 1972, les hauria destruït...

Moltke.jpg
Lluna i Mart.jpg

No deu ser més que una teoria de ficció, clar, però: comencen a anar-hi a la lluna, van varies vegades, i de cop s’aturen els passejos per la superfície del satèl·lit... per què? A més, de tant en tant, deien que tornarien i anul·len. Com l’any 2010 que Obama va cancel·lar els propers viatges a la lluna, que estaven prevists pel passat 2020… i van passant els anys i no tornen, i això que la tecnologia ha millorat moltíssim, però no és que estigui descartat, o que hagi interès.

Aquesta teoria diria que no s’ha tornat perquè la Lluna estaria contaminada per les restes de les bombes atòmiques que es varen emprar per acabar amb les restes del que allà hi havia… i venia tot això pel tema de que Mart hagués estat habitat i que hagués estat destruït per, precisament, bombes atòmiques.

Sembla que els científics estan d’acord en que Mart fa molt d’anys, va ser com la Terra, i a causa de no es sap ben be com, va passar a estar com és ara.

 

Es creu, que va poder ser perquè va perdre la capa magnètica que el protegia contra la radiació solar, i que l’hauria perduda fa mils de milions d’anys quan es va congelar el nucli del planeta i els vents solars se’n dugueren la protecció, deixant-lo sense atmosfera i per aquest motiu tot està com el veiem, desèrtic i desolat.

 

Però d’on ve el tema de que mart hagués pogut estar habitat? Per què H.G. Wells i altres deien que els extraterrestres venien de Mart i no d’una altra banda? De fet, tots hem sentit dir marcians, però uranians, mercurians, no tant.

H.G._Wells_by_Beresford.jpg
Buzz Aldrin.JPG
Neil Armstrong.jpg

A finals del segle XIX, quan la tècnica, la tecnologia, el coneixement i diguem que el progrés, anava avançant es feien preguntes, cercaven respostes, s’investigava amb els seus mitjans, i ja es sabia que s’havia de reescriure la història, i d’aquell interès sorgien coses molt curioses, com per exemple que a finals del segle XIX una senyora, Anne Emilie Clara Goguet va convocar el premi Pierre Guzman, 100.000 francs, per al primer que pogués contactar i rebre resposta d’un altra cos celeste.

Tal i com sona, i a més, sabíeu que aquest premi a qui  sembla que va ser entregat? Sí, els guardonats varen ser, 80 anys després de convocar-ho, Buzz Aldrin i Armstrong, perquè efectivament, varen ser els primers en demostrar que es podia mantenir una comunicació real amb un altra cos celeste i el més interessant és que a les bases per poder accedir es descartava Mart del concurs pq… estava considerat un objectiu massa obvi... tothom sabia que estava habitat i era a les altres bandes del sistema solar que volien saber si hi havia vida!

I perquè creien tant fermament que Mart estava habitat?

 

Ens anem als anys 30 del segle XIX quan dos astrònoms alemanys varen fer una mena de cartografia del planeta vermell, a on ells interpretaven que hi havia continents, oceans i fins i tot canvis en la vegetació segons les estacions.

 

Mig segle després, un astrònom italià, Giovanni Schiaparelli, director de l’Observatori de Milà, comença a observar i a fixar-se en que hi ha uns canals, però en italià canal serveix per referir-se a caus naturals d’aigua, però també artificials, i va haver qui, quan va traduir al anglès els seus descobriments, ho va traduir com a canals artificials, i d’aquí podria venir l’embolic.

Va haver qui va agafar això com una afirmació rotunda de restes de construccions al planeta vermell, com va fer per exemple en Percival Lowell, un milionari que va dedicar la seva fortuna i el seu temps a investigar-ho i a ampliar la informació damunt d’aquells canals que es varen convertir, per qüestió de traducció, en canals artificials.

Mapa Giovanni Schiaparelli.JPG
Asimov.jpg

Així ens ho resumeix Isaac Asimov al llibre civilitzacions extraterrestres, un llibre de 1984:

“Durante quince años, Lowell estudió ávidamente a Marte y tomó miles de fotografías. Vio muchos más canales que Schiaparelli y dibujó mapas detallados que llegaron a incluir más de quinientos canales. Señaló los oasis en que se cruzaban los canales, registró la forma cómo las líneas de determinados canales parecían volverse dobles algunas veces, y estudió los cambios estacionales de luz y sombra, los cuales parecían señalar la fluctuación de la agricultura. Estaba completamente convencido de la existencia de una civilización avanzada en Marte”

“A Lowell no le inquietaba que otros astrónomos no pudiesen ver los canales tan bien como él. Señalaba que nadie tenía mejores condiciones de visibilidad que él en Arizona, que su telescopio era excelente, y que sus ojos eran igualmente magníficos”.

Seguint amb altres autors, tenim el llibre Enigma, de l’anyorada “tertúlia de las 4C” de Juan Antonio Cebrián a on ens precisen que aquells canals per Lowell:

 

“representaban un sistema de regadío que atravesaba las bandas sombrías visibles desde la Tierra y marcaba zonas de cultivo. Para él, Marte, más alejado del Sol y más pequeño que la Tierra, estaba secándose, y la civilización que lo habitaba luchaba por sobrevivir. A Lowell le dieron igual las numerosas críticas de los escépticos, publicó libros sobre el tema, y aunque sus teorías fueron consideradas bastante fantásticas por la mayoría de los científicos de la época, no impidieron su éxito popular. Además, Lowell no era ningún fantasioso ni ningún farsante. Desde 1902 hasta su muerte, impartió clases de astronomía como profesor no residente en el Instituto de Tecnología de Massachusetts.

 

También se dedicó al análisis del movimiento de los dos planetas extremos conocidos: Urano y Neptuno. De la irregularidad de sus órbitas dedujo que debía de haber un noveno planeta…”

Juan Antonio Cebrian.JPG
Enigma.jpg
tesla-marconi.jpg

I així va ser, per que Plutó finalment va ser descobert just des del seu observatori 15 anys després de la seva mort…

I havia altres que també anaven per aquella línia: Tesla, el científic i inventor, l’any 1899 estava convençut d’haver rebut senyals d’altres planetes al seu laboratori de Colorado Springs, o The New York Times que va publicar l’agost de 1911 que els marcians havien construït els canals en dos anys, o Marconi, any 1919, que també va pensar haver establert contacte amb Mart, (en el cas d’en Marconi, poc després sembla que va pensar que era més bé amb altres que investigaven les senyals de radio el que havia rebut, a la Terra), fins i tot el govern dels EEUU es va interessar amb allò de les possibles senyals de Mart.

Amb aquests precedents no és d’estranyar que quan Orson Welles va radiar “la Guerra dels Mons” es pogués convertir en tot un fenomen social.

 

Ells, al cap i a la fi, com hem vist, tenien bastant clar que el planeta podia estar habitat i a més per gents d’una civilització molt més avançada, (per la seva suposada capacitat de poder construir canals en tan poc temps) i què millor que venir a la Terra?, de fet era fins i tot lògic que es produís una invasió de Mart.

 

Aquests pensaments de vida al planeta mart, podríem dir que foren fins que la sonda Mariner, anys 60, va demostrar que allà no podia haver-hi vida, al manco com l’entenem a la Terra.

guerra-mundos-wells.jpg

LLUMS I OMBRES

John_Carter-827699875-large.jpg

CONTES I RONDALLES

EN PERE DE BALÀFIA

Hi havia un home, ja garrut, que es deia Pere de Balàfia, i que volia tenir follet, és a dir, ni més ni manco que tenir aquella virtut per fer coses meravelloses, en el sentit de inexplicables o també podria ser no poder ser agafat per què vas molt de pressa, és a dir, la capacitat de desaparèixer. A ca seva eren pocs, però la feina era molta, i no tenia gaire temps per anar a fer el que volia, que era divertir-se.

Ell havia sentir a dir que si podia arribar a tenir follet, podria anar i venir de ca seva a qualsevol banda en poc temps, sense que ningú se’n temés. Però el que no li varen dir va ser com i a on podia aconseguir aquest follet, aquesta estranya capacitat.I se’n anava per tot intentant trobar com fer-ho, fins que un dia va trobar una velleta que pareixia molt espavilada que li comprà una porcelleta “a pagar en tenir”.

 

Però en Pere ja hi havia anat un parell de vegades a cobrar però la majoria de vegades mai tenia sous. Així que se les va enginyar per estar en pau amb ell però sense donar-li cap ni una moneda. I és que ella sabia que en Pere anava darrere d’això del follet.

 

Així que el que va fer va ser, quan un dia en Pere esmorzava a prop seu, i ella li contava rondalles a una neta petiteta que l'ajudava a guardar les cabres, va aprofitar i entre aquestes rondalles una va ser la de com es podia arribar a tenir follet.  Pere no feia cas de les xarreres fins que va sentir allò del follet. Però no va poder escoltar res, i es quedà amb el dubte.

Castelló-Guasch-Joan_2.jpg
Follet.jpg

Així que un altre dia, va anar a ca de la majora amb l'excusa de cobrar la porcelleta.

 

-Què sabeu per què venc?- digué en Pere.

 

La velleta le digué que s’ho suposava, però que encara no tenia els doblers per pagar-li, però just abans d'anar-se'n en Pere li digué que també venia per un altre motiu: Pel follet.

Li digué que un dia la va sentir xerrant d’allò, i que estava molt intrigat perquè ja feia temps que volia tenir-ho. La dona li va dir que solament sabia coses que hi havia sentit y que no tenia la certesa de que fossin certes. En Pere va insistir que necessitava saber-ho. Així que aquesta va fer com si pensés i li va contar el que suposadament sabia: El que tenia que fer era, primerament, despullar-se totalment, resar nou parts de rosari deu nits seguides començant exactament a mitjanit i ho tenia que fer voltant les cases de ca seva sense aturar-se, corrent. També li digué que tindria que fer deu rodades com si fossi un moix, i que amb tot això, podria arribar a tenir follet.

Però amb una indicació important: que ningú el veiés. Si no complia allò al peu de la lletra, no podria arribar a tenir follet. Però si ho complia, li sortiria el pare dels follets i hauria de fer-li una reverència, per així rebre el follet que ell volia. Li va recalcar també que li passaria de tot, també coses negatives.

Aquella mateixa nit a les 00:00 en punt, rosari en mà, en Pere, comença les deu rodades, i com que les cases eren ben grosses, per por de que no el veiessin i que no es trenqués el ritual que feia, donava les rodades el més ample que podia, triant els llocs més plans, però no podia evitar travessar la paret de devora el forn, esmorrellant-la de tant pujar i baixar

Varen passar les deu nits i res li aparegué, no hi havia follet ni cap cosa semblant. Mai va saber si algú li havia vist o si s’havia descomptat, l’únic que sabia era que, de tant de córrer, els ossos li feien més mal que mai, que havia quedat embadalit des fred, que s’havia quedat sense follet i principalment, que havia perdut els cinc duros de la porcelleta que li devia la velleta, que s’havia sortit amb la seva.

I encara ara, diuen que, si us hi fixeu bé, es pot veure el caminet que hi ha enredoltant unes cases velles de Balàfia, que es diuen es Taulell, i fins i tot, l’esmorrell que té la paret, al costat del forn. Així que, qui sap que va passa realment, si li comparegué anys després, si es quedà amb el dubte… ja no ho sabrem mai.

Barruguets.jpg

DIMONIS

Seguim amb el tema dels dimonis. Presències del dimoni de manera física, encarnat... al darrer programa ho vàrem deixar amb sor Clara Andreu, aquella monja d’Inca que també va haver de patir un bon grapat de situacions vinculades amb la presència del dimoni, i ara seguim amb uns casos més de religioses a on el dimoni ha fet de les seves. també del capítol V de la seva biografia d’en Barberi:

Sor Clara 01.JPG

“En otra ocasión empleaba la obediencia en el pavimento de una celda cuando apareció el maligno en forma corporal, la tomó el pie derecho y la precipitó dentro de un balde de agua de cal viva que estaba allí preparado.

 

Acudieron al instante muy perturbadas las monjas creyendo que su Venerable hermana tenía el rostro perdido para siempre y le aplicaron aquellos remedios que encontraron. La Venerable Madre estaba tan conformada con la voluntad de Dios que no cesaba de rogar á las Religiosas que le dejasen hacer al Señor el sacrificio de sus ojos y cara y añade la misma en sus disposiciones Que le habria costado tan poco como dar una almendra á un muchacho.

Después de curada pidió a una de sus compañeras que le ayudara a rezar la parte del oficio divino que le quedaba que satisfacer aquel día y concluido se sintió perfectamente buena”.

Una altra ens conta que en certa ocasió, a l’hora de Matines, anava Sor Clara Andreu per un passadís del monestir per reunir-se amb una de les companyes, quan de cop va veure allà enmig un home ben estrany i ferest, qui tot d’una la va agafar i la va tirar per la finestra cap a l’hort.

Diu que el cop va ser important...a causa de l’alçada de la finestra en qüestió...que podia estar a uns 5 metres d’alt. De fet l’autor diu que:

Quedó afligidísima la Venerable Madre no solo por el dolor de la caída que fue grande por ser muy alta la ventana como se vé hoy día, sino porque se le figuró la turbación que ocasionaría a la Comunidad si a tales horas daba voces á las puertas de la clausura interior.

Hallándose en este conflicto levantó su corazón á Dios y luego vio dos Ángeles en forma de hermosísimos mancebos los cuales tocándola con la extremidad de sus dedos Ia levantaron por los aires y la restituyeron al paraje de donde había caído”.

Sor Clara 02.JPG
Revista Teleclub.JPG

Afegir, com a dramàtica curiositat, que abans de morir es obligada a reconèixer que tots els prodigis que l’enredoltaren al llarg de la seva curta vida varen ser obra del dimoni i no de Déu. El passat 2011 se va enviar al Vaticà la documentació relacionada amb la seva possible beatificació.

Referit a Sor Isabel sabater trobem que a la revista Teleclub de Sineu, publicada el mes de març de l’any 1976 es recorda la figura i portents de Sor Isabel Sabater, nascuda a Sineu a 1725 i que va tenir un bon grapat de topades amb el maligne mentre visqué al convent de la Concepció de Sineu i fins que va morir, l’any 1790. Si atenem al text que va publicar en Bartomeu Mulet a la revista, la informació, diu l’autor, està extreta de:

“Memoriales, epistolario y demás notas del Archivo Conventual, relativo todo ello a Sor Isabel Sabater”.

Sor Isabel Sabater01.JPG
Sor Isabel Sabater02.JPG

Es conta per exemple, que en ocasions, mentre la monja es trobava dins la seva cel.la, es sentia un gran i terrible renou, i que hi havia monges que miraven pel forat del pany, i que veien al maligne com atacava a Sor Isabel.

A continuació l’autor cita un memorial, no es especifica quin, però es centra en les pàgines 33 i 34 i ens diu:

“De noche, al retirarse para el descanso; Sor Isabel encontraba al diablo detrás de Ia puerta de Ia celda, que Le impedía la entrada. Entonces ella le increpaba diciéndole que iría de nuevo al Coro para continuar en oración; así el que saldría ganando sería el Señor teniéndola en su compañía".

Un altre: "Otras veces hallaba en medio de Ia celda figuras de muertos, tendidos en el suelo. Perseguíanle, también, en forma de animales; pues en una carta Ie dice su Director que si las llagas son causadas por las disciplinas extraordinarias las mude en ordinarias; pero que, s¡ son de parte de los animales perversos, tenga paciencia y Io ofrezca al Señor llagado por su amor".

Hi ha un altre fragment realment sorprenent. Diu que quan la monja anava a combregar, de vegades li compareixia el dimoni amb una bona llesca de pa amb oli a la ma, i que amenaçava amb tirar a Sor Isabel al pou si no se la menjava…

O aquest altre, que es més simpàtic que espantós:

«Por las noches, oíanse pisadas como de cabritos corriendo por los corredores del Monasterio; las religiosas inferían ser los malignos espíritus que tanto solían perseguir a la sierva de Dios».

 

I Afegeix també: "Se cita en el mismo Memorial que "cierta noche la echó (el demonio) por el muro del Convento, envuelta con una manta o frazada de la cama".

UTOPÍES DE LA MITJANIT

sepulcro-1.jpg

Avui és el dissabte sant, dissabte de glòria, setmana santa, atípica i diferent. que a més ha començat just quan ho ha fet la primavera. I enguany la primavera, per segon any, serà estranya, anormal i diferent.

 

No ens estem veient ni tan sols amb els amics ni els familiars, amb la gent que estimes. Haver d'estar lluny, sense poder fer vida normal, està essent feixuc, sí. Molt.

 

Però sabeu?, i no és una Utopia de la Mitjanit, si no que és una constatació històrica, ho he dit moltes vegades, però ho vull seguir dient: ha passat altres vegades i se'n varen sortir.

 

Clar que per als que ens ho toca viure ara sembla llunyà però també ho superarem, clar que sí.. I sense entrar a valorar res, l'únic que vull és pensar que aquesta primavera, temps d'esperança, de renéixer, de vida, idò espero que aquesta sigui la darrera primavera en la que ens trobem en aqueixa situació. I que comenci a tornar la normalitat.

 

Mirem cap endavant i que aquesta estació ens dugui l’esperança i la força per tenir la paciència d’entre totes i tots junts sortir endavant.

“Ha estat un solitari hivern, llarg i fred, sembla que han passat anys des de que el sol va estar aquí, aquí ve el sol, els somriures tornen als rostres, el gel s’està fonent a poc a poc, sembla que han passat anys…”

 

"The Beatles",

 

"Here comes the sun

 

(aquí ve el sol).

Beatles.jpg
bottom of page