t9p20web_orig.jpg

~ 23/01/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 20 ~ 

@POTUS

Tornant amb el tema de la polèmica de Twitter per haver anul·lat la compte privada del ex-president Trump, i la curiositat de que aqueixa xarxa social tingui una compta especial reservada per als nous dirigents nord-americans, subministrades per la pròpia xarxa, la premsa va dir el mateix dia​  de la pressa de possessió de Biden, que el compte de twitter anomenat POTUS (l’acrònim de President of The United States​) va tornar a ser habilitada i esborrada l’anterior per al nou president per Twitter. ​Diari ‘El país’:

POTUS Biden.jpg

“Twitter ha entregado este miércoles las cuentas oficiales del Gobierno de Estados Unidos a la Administración de los demócratas Joe Biden y Kamala Harris, tras la jura de sus cargos, siguiendo así la tradición iniciada por la red social con Barack Obama. Se trata de los usuarios @POTUS que antes pertenecía al presidente saliente Donald Trump —aunque el republicano prefería utilizar su cuenta personal, finalmente suspendida por incitación a la violencia—; @VP (en referencia a la vicepresidencia), que ha pasado de Mike Pence (quien sí hacía uso de esta cuenta) a manos de su sucesora, Kamala Harris; la de la nueva primera dama, Jill Biden, @FLOTUS,

Diu que: “Estas​ cuentas institucionales no pertenecen a ningún individuo en particular, sino que están reservadas para el uso oficial del Gobierno de turno.”

Fan el que diuen un “reseteo digital” i començen de ben nou. 

També segons hem pogut conèixer amb aquesta notícia, relacionat amb la llei ‘Convfefe’:

"La red social ha creado otra cuenta, @POTUS45 (en referencia al número de la presidencia del republicano), en la que estarán todas las publicaciones realizadas durante el mandato de Trump en la cuenta oficial y que pasarán a formar parte de la Administración Nacional de Archivos y Documentos (NARA, por sus siglas en inglés).

POTUS 45 Trump.jpg

SANT SEBASTIÀ

Aquesta​ setmana ha estat sant Sebastià, dia 20 de gener, sant Sebastià, que és el patró, juntament amb per exemple Sant Roc, per a protegir contra les epidèmies.

A la catedral de Palma hi ha una relíquia atribuïda a aquest sant.

 

Al Diari Última Hora vàrem veure aquest titular:

"El obispo Taltavull invoca al patrón de Palma para frenar la pandemia"

"Hoy hacemos una plegaria especial para pedir a Sant Sebastià, como han hecho tantas generaciones, la liberación de la peste. Lo hacemos pensando en todos los que han muerto y por todos los enfermos que están confinados en sus casas», invocó el obispo de Mallorca, Sebastià Taltavull, en la plegaria que dirigió en la Seu al patrón de Palma. 

 

No se tenía constancia de una súplica de estas características en décadas, según fuentes cercanas al Bisbat. Pero hay un precedente antiguo: la llegada de la supuesta reliquia de Sant Sebastià a Mallorca durante la epidemia de peste que asoló Europa en el siglo XVI coincidió con un descenso de casos de esta enfermedad, por lo que se le atribuyeron propiedades milagrosas que ahora, en tiempos de pandemia, se reclaman".

misa san sebastian.JPG

El més sorprenent és que no és l'única vegada que aqueix bisbe ha pregat en aquest sant per tal de combatre l’actual epidèmia, ja ho va fer el passat dia 29 de març de 2020.

NAZCA

Al diari de Ibiza hem trobat aquest titular que ens ha cridat l’atenció:  "Un equipo de investigación liderado por un español revuelve el misterio de Nazca".  Ens explica la noticia:

Mapa Nazca.jpg

"Las líneas de Nazca, los famosos geoglifos de Perú que han suscitados numerosos programas de misterio, desde Fernando Jiménez del Oso a Iker Jiménez, son en realidad un complejo sistema de canales de riego. Es la conclusión de la investigación del equipo Salvar Nazca, liderado por el vigués Carlos Enrique Hermida García, y que se presentará el mes próximo en el Congreso Internacional de Turismo Cultural de Córdoba."

 

"No sólo hemos desvelado el misterio con numerosas y contundentes pruebas, sino que también hemos descubierto un sistema que puede salvar millones de vidas en todo el mundo", declara el vigués.

El equipo explica en un comunicado que su investigación, realizada a través de métodos de ingeniería civil, demuestra que las líneas de Nazca son en realidad un complejo sistema de canales para el riego de vastas extensiones del desierto, una técnica preinca ya conocida como cosechas de agua.

 

Se trata, según los investigadores, de "un descubrimiento que marca un antes y un después en la concepción que el mundo tenía de este yacimiento arqueológico de Perú, unos enormes geoglifos que se han convertido hoy en día en uno de los principales atractivos turísticos del país andino".

Dir que, en resum, les​ conegudes com linies de Nazca són antics geoglifs que es troben al desert de Nazca al Peru. Aquestes representacions estan composades de centenars de figures de tot tipus que abarquen disenys molt simples i també molt el·laborats. 

I com a dada important, des de l’any 1994 el Comité de la UNESCO va inscriure aquestes lines com a Patrimoni de la Humanitat.

CONTES I RONDAIES

Irene Font ha triat per aquesta edició una rondalla relacionada amb dimonis i les seves aparicions."El Jai​ endiablat​", del llibre rondalles de formenteres de Joan Castello Guasch.

 

Conta que devers Cala Saona, hi havia un jai, un home molt major, que deia que estava posseït pel diable. Afirmava que no podia anar a missa perquè el diable que tenia dins no li permetia. Un dia es va posar molt malalt, fins el punt que els de ca seva anaren a cercar al capellà, per​ si ell podia fer alguna cosa,​ tot i que el jai no volia saber res de religió, però si deixaven de banda el tema religiós ells dos eren amics, així que acceptà que el religiós hi anés. El capellà li va suggerir que abans que la seva vida acabés, hauria d'estar bé amb déu. Ell tornava a repetir que no podia, que el diable dins ell no el deixava.

rondaies formentera

Després d'una bona estona insistint, el vell va accedir a confessar-se, però amb la condició d'estar tot sol amb el capellà en la habitació. 

 

-Ja no hi ha ningú, va dir es capellà.

-No, encara queda un.

 

Es capellà confús li va dir que no hi havia ningú més que ells dos a la casa. El vell li senyalà a la finestra i li digué:

-Allà està qui falta, el meu pitjor enemic. 

Es capellà es va girar i per la seva sorpresa, efectivament a la finestra hi havia un que guaitava, amb la cara peluda, ulls amb flames i unes gran banyes, era el diable. Va agafar una ampolla d’aigua beneïda i se la va tirar per tota la seva caparrota. Li va ferir just en el front, va començar a pegar bels ferestos i desprenia una pudorada a sofre inaguantable, però de cop, va descomparèixer.

 

Quan se'n va anar, el capellà va procedir amb la confessió i l’extremunció. Li va dir que tanqués els ulls, i mentre, per allà lluny, es sentien com uns bels dins sa fosca nit, cosa mai vista ni sentida a aquelles hores.

Hi ha una altra versió  de' n Macabich que és gairebé clavada, també ens la ubica a Formentera però sense concretar que fos a cala Saona. Parla d'aquell home que no volia saber res de religió, del capellà que el va convèncer i que aquell home va​ posar el mateix i obvi requisit: que ens deixin tots sols.

 

 -​ ”Solos estamos ya, advirtió el confesor, no queda nadie en el cuarto” 

Però el malalt deia que no, que encara hi havia qualcú més. El sacerdot insistint en que tots havien marxat per poder confessar-lo i així rebre el darrer sagrament, i el malalt fort i no et moguis: que sí, que allà en quedava un, i va assenyalar un racó de la cambra. El religiós va mirar cap a on deia aquell home i el que va veure el va espantar: "en​ el marco de un ventanuco se recortaba un rostro feísimo, con dos cuernos apuntados, roja pelambre y encendidos ojos fosforescentes”

IsidorMacabich_1969r.jpg

DIMONIS

Un​ dels molts d’indrets de les Illes Balears considerats com a misteriosos és el pont de santa Eulalia del riu. Allà tots saben que és màgic: fameliars, flor de falguera, la màgica nit de sant Joan, i també, clar la seva pròpia construcció que te la seva part llegendària.

Més o manco totes les versions, són molt semblants i ens parlen de com després de molts d’intents d’aconseguir fer un pont estable i durador s’arriba a la la seva definitiva i actual construcció .

De les diferents versions, ens centrarem en dues que te recollides Macabich a la seva Historia​ de Ibiza​, volum 4, a on ens narra que a santa Eulàlia li contaren, a principis del segle XX, una historia en la que no hi havia manera de fer un pont que aguantés la força de l'aigua, perquè quan baixava la torrentada ho feia amb tanta força que se’n duia el pont.

historia de ibiza 4.jpeg

Cercaven solucions però al final, res. Però “cierta noche tempestuosa, hállabase al calor del hogar, con una hija muy bella, cuando llaman a la puerta: franqueada la entrada al viandante, que parecía extranjero se le concedió hospitalidad por aquella noche. Y en buen amor y compañía, tras un vaso de buen vino, pronto recayó la plática sobre la necesidad del puente. Es cosa fácil, dijo el desconocido. Yo me comprometo a levantarlo esta misma noche si en paga me dais a vuestra hija”

I el Batle va pensar que aquell individu ho deia com una manera de fer un compliment cap a la seva filla i sense témer res estrany, va acceptar: 

 

“-no es pequeña la demanda! Pero levantar un puente en una noche, buena paga merece, sin duda” 

 

Però ningú no s’esperava el que pasaría, i va ser que just en el moment en que el Batlle va acceptar aquella absurda demanda, el desconegut, de manera sobtada i misteriosa, va desaparèixer devant d’ells.

És fàcil imaginar la nit que degueren passar tant el pare com la filla, perquè al cap i a la fi, li havia dit que acceptava el tracte de pagar amb la seva filla: ”y​ tras una noche de insomnio vieron el baile y su hija, al romper el alba, que el endemoniado huésped había cumplido la apuesta…”

Quan se'n​ adonen de la situació el que varen fer va ser anar el més ràpid que varen poder a cercar al capellà, i amb ell cap el pont “y​ bendijo y exorcizó el nuevo puente y la inmediata casa del baile, que, puso además el mismo día puertas y ventanas al amparo de la cruz”.

Seguint amb el pont de santa Eulàlia anem amb la versió més coneguda, estreta també del mateix llibre, a on ja l’autor ens diu que ja sabia de l’existència d’una altra llegenda vinculada amb el pont i que va cercar qualcú que li contés i que li varen escriure i ell a la seva vegada la va copiar:

“Cuenta la tradición que el puente viejo de Santa Eulalia en las inmediaciones de la Villa, o sea cerca del Molino d’enmig, hoy de Can marge, constantemente se derrumbaba a la menor avenida de agua que afluía al torrente donde estaba asentado. Ocasionando esto molestias sin cuento a los vecinos, al no poder transportar sus productos a la capital de la isla”​.

 

Comparativament amb l’altra te un començament molt semblant, però la història acaba de manera ben diferent. El problema era el mateix: el pont es rompia cada vegada que el volien construir, fins que va arribar un moment que optaren per deixar de fer-ho; la gent ja no volia invertir ni sous ni temps en reprendre les obres.

 

“Y se cuenta que el alcalde, persona emprendedora y de prestigio, una noche de invierno se hallaba en la cocina de su casa, calentándose, y en conversación con uno de sus familiares sobre la forma de levantar el puente para que las avenidas de las aguas no lo destruyeran”​.

 

Cercaven alternatives, però ja no en trobaven, havien esgotat els recursos, les opcions, i no veia solució. I així, segurament sense pensar-hi massa, l’alcalde va dir, com qui no ho vol, que l'única opció seria que el fes el diable en persona. I just en aquell moment tocaren a la porta. Era un home que no coneixien, un foraster que va demanar poder entrar per encalentir-se, deia que feia molt de fred fora. El deixaren entrar i es varen seure a prop del foc. Inicialment res de nou, però es fixaren que aquell desconegut de tant en tant directament ficava, com si no res, els peus literalment dins el foc, i clar, ben aviat s’adonaren que no podia ser un altra que el propi dimoni que havia comparegut a casa seva.

Santa Eulalia
Puente de Santa Eulalia

És fàcil imaginar la nit que degueren passar tant el pare com la filla, perquè al cap i a la fi, li havia dit que acceptava el tracte de pagar amb la seva filla: ”y​ tras una noche de insomnio vieron el baile y su hija, al romper el alba, que el endemoniado huésped había cumplido la apuesta…”

Quan se'n​ adonen de la situació el que varen fer va ser anar el més ràpid que varen poder a cercar al capellà, i amb ell cap el pont “y​ bendijo y exorcizó el nuevo puente y la inmediata casa del baile, que, puso además el mismo día puertas y ventanas al amparo de la cruz”.

Seguint amb el pont de santa Eulàlia anem amb la versió més coneguda, estreta també del mateix llibre, a on ja l’autor ens diu que ja sabia de l’existència d’una altra llegenda vinculada amb el pont i que va cercar qualcú que li contés i que li varen escriure i ell a la seva vegada la va copiar.

A la conversa va tornar sortir el tema del pont i aquell al que ja tenien ben identificat com el diable, va parlar damunt del tema i digué que ell es comprometia a aixecar-ho en una nit. Clar, el batle, ben sorprès li va dir que endevant, que li pagaria una fortuna si fes falta, per a ell era una preocupació màxima el poder solucionar el tema. Però el diable va dir que ell no havia de menester ni plata ni or, ni doblers, ni sous. De fet, conta la llegenda que va agafar un caliu roent amb les mans nues i li posà en les mans del batle, però convertit en una onça d’or. “dióle​ el alcalde vueltas en todos sentidos para cerciorarse de su pureza, y una vez examinada detenidamente, se la devolvió al diablo, quien le dijo que se la guardara, que se la regalaba​”. Davant d’això el batle ja s’imagina que el preu seria un altra, i encara així li va demanar quin era el seu preu a canvi de fer l’obra aquella.

El diable va sentenciar: “Deseo​ que el alma del primer individuo que pase por el puente me pertenezca”​. I el batle directament li va dir que endavant. Signaren un acta a on el diable es comprometia a fer un pont resistent i fer-lo en una nit, i a canvi el batle li entregaria l'ànima del primer que creués aquell pont endimoniat.

Al matí següent, en sortir el sol el pont ja estava acabat. El batle se’n va anar cap allà a comprovar-ho. Efectivament, va anar fins a l’entrada del pont i va trobar que era una bona feina d’enginyeria, un bon pont, i en aquell moment va comparèixer en Satanàs que li digué: heu vist com tinc paraula? I jo també, li contestà el batle. I va descarregar un sac que duia a l’esquena. Dins el sac duia un ca, el va amollar i va creuar ben ràpid el pont, fins i tot l’animal en la seva fugida, va estar a punt de fer caure al diable, que podem imaginar com es va quedar.

Pont Santa Eulalia.jpg

Satanàs estava tan enfadat que va tractar de desfer el pont. Venga cops i més cops, però fou impossible “porque​ avisado anteriormente el Cura de la Villa, se presentó en procesión, con bastantes feligreses, para bendecir el puente, y a la vista de la Cruz desapareció el diabólico arquitecto​

Diu que el dimoni només va tenir temps de llevar unes poques pedres que no hi ha hagut manera de tornar col·locar i de deixar una a punt de caure, que segons Macabich encara hi és allà, als peus ‘des Puig de Missa’

Un altra cas semblant ho trobem a Os​ Ancares, a Galícia, on ens​ conta la tradició que temps enrere un poble estava separat en dos pel riu Nava i que hi havia un jove d’un banda que estava profundament enamorat d'una al·lota de l'altra costat.

osancares_3.jpg

Com no hi havia forma humana de creuar, aquell jove va demanar ajuda al Dimoni, qui amb les seves terribles i fosques arts va construir un pont en una sola nit. Un pont que permetia creuar el riu. Però clar, no va ser un favor altruista, naturalment. El Maligne va exigir que li lliuressin el primer ésser viu que naixés a la casa de la parella una vegada s'haguessin casat.

 

La parella es va casar i al poc temps ella va quedar en estat. Mentrestant, el diable, previsor, evitava que naixés cap animal a la casa. Però el que no va poder preveure és que una nit tempestuosa naixessin a l’estable uns moixets. Va ser, la solució perfecta. El marit va prendre un d'aquests moixets, un gatín que dirien allà, i li va donar al dimoni. Així posaven fi al seu pacte i aconseguia que quedés fora de perill el fill que havia de néixer.

 

Arran d'aquests curiosos esdeveniments, aquell poble va passar a dir-se pontes do Gatín.

Seguim amb altres ponts que haurien estat fetes de manera màgica, miraculosa o paranormal, i que haurien estat atribuïdes a éssers demoníacs, i la veritat és que m’ha sorprès les que he hi ha dins el recull llegendari, com el conegut com la Pedra del Diable que hi ha per devers

Plegamans, a Catalunya. El diable duia aqueixa pedra per acabar un pont en una nit a canvi d’una ànima, però el varen enganar i com es va enfadar va llençar la pedrota, un menhir, que encara roman allà. Diuen que aquell pont al que li atribueixen la factoria del diable, seria un antic pont romà.

Pedra diable.jpg
Menhir Sant Hilari.JPG

Hi ha un altra cas molt semblant a sant Hilari Sacalm, a un pont a Sarrià de Ter, a on qui ho duia no era el diable, si no una figura femenina que atribueixen a una bruixa, sota les ordres del dimoni, i que hauria passat el mateix, encara que no anava a peu com l’altra, si no volant, i també va llençar la pedra quan es va saber enganada i allà quedà clavada, al terra, aquell altra menhir.

No fa falta molta imaginació per deduir que al voltant d'aquestes fantàstiques pedres els vespres passaven coses rares: com per exemple reunions de diables però amb un aspecte que m’ha sorprès per la comparança amb el que diguérem la setmana passada d’aquells diables que es ficaren dins cossos de porcs i acabaren llançats per un penya-segat: “De​ molts d'aquests menhirs, com també d'alguns dòlmens, es diu que, en determinades nits, sortien per la seva vora uns porcs negres, guardats per una dona de ferotge aspecte; i es creia que aquells porcs no eren altra cosa que dimonis que grinyolaven molt fort i de manera estranya, que causava molta por al veïnat”.

Continuant amb això de vendre l'ànima al diable hi ha aquesta altra, recollida, com la següent que també contaré a un treball de Ramon Coll i Jordi Montlló, i ens explica:

“com​ prop del riu Llobregat hi havia un hostal, on no teni​en cap pou per proveir-se d'aigua. Per això, una serventa s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu, a una font que hi havia allà. Un dia en què el riu baixava molt ple, la noia va exclamar que més valdria donar-se al dimoni que no pas haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller, que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar, i el diable -doncs no era altre el cavaller- es posà a treballar a bon ritme. Només li faltava una pedra per posar, i la matinada s'acostava. Quan ja s'apropava amb la darrera pedra, la que acabaria el pont, el gall va cantar anunciant el nou dia. I el diable, que només pot treballar de nit, va deixar caure la pedra amb ràbia, ja que no havia pogut acabar el pont i, per tant, no es podria fer amb l'ànima de la serventa”​.

Pont del diable al riu Llobregat.jpg

I l’altra que deia, del mateix treball, diu: que a vallromanes, un petit municipi a prop de Barcelona, al Vallès Oriental “Una​ noia de Ca la Molinera anava sovint a buscar aigua per als seus pares a la font d'en Joaquim. Sempre es trobava el dimoni reposant en una pedra del camí, que li preguntava qui era i on anava. Quan li ho deia, el diable li proposava que, a canvi de la seva ànima, mai més no hauria de traginar amunt i avall per anar a buscar aigua. Quan una dona del poble va saber això, va proposar a la noia d'escaldar un pollastre a les dotze de la nit, per treure-li la força. El diable no va tornar a aparèixer, deixant una enorme pedra sense endur-se” (pedra que diuen encaixava perfectament amb el buit que hi havia al pont abans de la seva restauració, segons velles creences populars) Per​ enganar al diable amb això d’arribar l’alba es feia simplement fent cantar al gall tirant-li per exemple, una poalada d’aigua... una qüestió que jo diria massa simplificada.

Historietes semblants que es repeteixen, com aquesta curiosa  i simpàtica al llibre “leyendas de Ecuador” d’en Edgar Allan Garcia.

 

Conta que els pares franciscans varen encomanar a un indígena de nom Cantuña que fes una església a Quito, l’església de Sant Francesc. Varen acordar el preu i el temps; en sis mesos hauria d’estar llesta. Poc temps per acabar una obra tan gran com un temple, pero en Cantuña, juntament amb altres companys, s’hi va posar de valent. Feien una feinada, pero no hi havia manera. Les obres no avançaven segons lo previst i el temps passava…

En esos momentos de angustia se le presentó Lucifer y le dijo: “¡Cantuña! Aquí estoy para ayudarte. Conozco tu angustia. Te ayudaré a construir el atrio incompleto antes de que aparezca el nuevo día. A cambio, me pagarás con tu alma”.

 

Aquell home va acceptar el tracte, però amb una petita condició de que el Dimoni acabés l’obra el més aviat possible i que col·loqués cada una de les pedres. Dit i fet, dimoni i dimonions es posaren per feina i de manera realment ràpida anaren avançant la feina fins que al punt de la mitjanit ja estava enllestida. Era el moment de cobrar el preu: L’ànima d’en Cantuña. El dimoni estava a punt d’agafar el seu premi quan aquell homenet va demanar un moment. Davant la sorpresa del maligne, en Cantuña va dir que el tracte no s’havia complert. Ens diu la obra:

 

“Me ofreciste colocar hasta la última piedra de la construcción y no fue así. Falta una piedra. El indígena había sacado una roca de la construcción y la escondió sigilosamente antes de que los demonios comenzaran su obra. Lucifer, asombrado, vio como un simple mortal lo había engañado. Así, Cantuña salvó su alma y el diablo, sintiéndose burlado, se refugió en los infiernos sin llevarse su paga.”

Leyendas Ecuador.jpg

Seguint amb presencies demoníaques, anem​ amb una altra de terres eivissenques. En aquest cas l'escena és una casa a on el que feien era vetllar un mort. Un tipus dels que hi havia rumors de molt fosques històries al llarg de la seva vida. Quan va morir, en aquella solitària casa de la ruralia eivissenca hi havia unes poques persones que el vetllaven. De matinada hi quedaven només dues o tres dones devora del cadàver i també un parell d’homes que eren al porxo. Les dones estaven adormissades quan varen sentir un estrany renou que les va deixondir i es varen quedar ben sorpreses, ni més ni menys que varen trobar que al cap i als peus del llit del mort hi havia dos galls negres. Però de la sorpresa en un instant es va passar a l’esglai més espantós, aquells animals es varen començar a fer més grossos i més grossos, “agitando​ las alas, abiertos fieramente los picos y brillantes los ojos como chispas de fuego”.

Elles varen sortir demanant auxili, i just en aquell moment, la tremolosa llum de l’única llum d’oli de l’habitació es va apagar, deixant-ho tot a les fosques. Ben aviat entraren per l'única porta els que estaven al porxo, amb llum i armats… la sorpresa va ser que quan varen entrar en aquella habitació on es feia la vetlla allà no hi havia ningú, ni galls… ni cadàver!

LLUMS I OMBRES

Faust.jpg

Faust

 

Pel·lícula muda del any 1926, un clàssic podríem dir que recomanable. 

UTOPÍES DE LA MITJANIT

El dilluns anava circulant amb el cotxe i de cop i volta vaig començar a sentir com a copets al sostre del vehicle, de seguida vaig saber que eren perquè gairebé a l'instant els vidres de també varen rebre aquells petits impactes. Eren deposicions dels estornells, res misteriós. No sé si els heu vist volar de prop en esbart. És una meravella... i també una porqueria perquè ho emmerden tot. Però aquells vols, tots junts per evitar l'atac dels depredadors, és digne de reflexió. Va ser veure'ls i vaig pensar en els humans. Principalment per la cosa aquella de que acostumem​ a anar als mateixos llocs saturant ho tot, ho arrasem i a més sovint ho deixem tot com els estornells deixaren el meu cotxe. Però hi ha una part en la que no ens semblem. Una part que crec que a més darrerament, quan hauríem d'haver après lliçons de la situació que ens ha tocat viure, enlloc d'haver après res, a vegades dona la sensació que encara s'ha accentuat més. 

No, no ens pareixem als estornells en això d’anar tots a una. Adonar-nos de les nostres febleses, de la situació adversa que estem vivint, totes i tots, que ens esquitxa a tothom i encara així anem remant cadascú en la seva direcció. Sembla com si fos igual el que passi, com si hi hagués qui es creu amb més capacitats o no sé què. El problema és que hi ha ‘xoriguers’, ‘falcons... aus que just en el moment que puguin s'aprofitaran, ja ho fan, de la situació d’indefensió i feblesa… ja sé que són les Utopies de la Mitjanit però estaria be que també ens sembléssim en els estornells en les coses bones...al cap i a la fi ho fan pel seu propi benefici…

"Come together"

The Beatles.

The beatles.