~ 22/05/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 33 ~
ADN COLÓN
Aquesta setmana la majoria de mitjans s’han fet ressò del nou intent d’esbrinar l’origen de Colón, mitjançant l’estudi del ADN de les seves restes.
“La investigación genética del ADN de Colón descifrará el enigma de su origen. Un proyecto científico de la Universidad de Granada y varios laboratorios internacionales analizarán los huesos del navegante para determinar si era italiano, valenciano, portugués, mallorquín, gallego, manchego o navarro.”
Crida l’atenció que s’hagi exclòs la possibilitat defensada per Nito Verdera de que fos Eivissenc. Estarem a sobre per saber en que acaba… probablement en res clar.
MARGARET ALICE MURRAY
La desconeguda i avançada a la seva època, Margaret Alice Murray, ha ocupat uns minuts del programa. Pionera en l’egiptologia, en la arqueologia, en l’estudi del jeroglífic i en la investigació científica i defensa del nostre patrimoni arqueològic illenc.
Margaret Alice Murray, més coneguda a Menorca com a Miss Murray, va néixer l’any 1863 a Calcuta. Inicialment i pel fet de ser dona, no va poder-se matricular en els estudis d’arqueologia.
Després d’un llarg periple d’excavacions i investigacions, el mes de juliol de 1930 aquella arqueòloga, amb 67 anys, va aterrar a Menorca acompanyada de dues dones més: Edith Guest i Hilda Campion.
L’expedició, es posà a fer feina en dos poblats talaiòtics: a la Torreta (a la zona Favàritx), i al sud de Maó, a Trepucó. Murray va tenir el suport del conegut com a Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó creat a l’any 1905. Amb ella no era el primer pic que es denunciaria l’atac que estaven patint molts dels jaciments de l’illa.
La britànica tornaria en altres ocasions a Menorca, la darrera el 15 de juny de 1949 Murray pe fer una conferència damunt la seva tasca investigadora. Tenia 86 anys. Va morir l’any 1963 amb més de 100 anys.
Apart de la seva vessant arqueològica, també va aprofundir en la temàtica de la bruixeria i les deïtats femenines. Va publicar, apart de la multitud de llibres damunt història,
“El Culte a les Bruixes a Europa Occidental” i “El Déus dels bruixots”.
Ella considerava q les antigues caces de bruixes eren en realitat un ataca contra les dones com a tal, no tant la lluita contra l’heretgia o la bruixeria.
Així ens ho explica Maria Lluïsa Serra i Belabre al llibre Dones i èpoques:
“Relacionat amb el tema de la dona i el seu paper a la història de la societat occidental, Margaret realitzà i publicà un polèmic estudi, The Witch-Cult in Western Europe (1921), en el qual sostenia que la caça de bruixes havia estat en realitat un atac perpetrat per l'establishment de la societat patriarcal contra les religions centrades al voltant de la dona”
Referent a la seva feina com a arqueòloga a Menorca, crec q serveix aqueix article publicat a la revista de Menorca, de 1933, a on Flaquer i Fàbregues, any 1933, diu:
“Lástima fué, en verdad, que el templo de Trapucó apareciera profanado (cosa ya imaginada por hallarse en campo abierto); no obstante, las sagaces observaciones de la Doctora Murray y la precisión con que se verificó el cometido, la permitieron determinar tres estratos, el más profundo de las cuales, cubierto de cenizas, denotó el final del destino religioso del monumento. Las apreciaciones de la Doctora Murray podrán ser discutidas, pero el escrúpulo con que verificó su trabajo resplandece en toda la obra y a mi me cabe la satisfacción de haberla presenciado casi diariamente”.
D’aquesta arqueòloga me vull quedar, per comprovar la seva importància per a les nostres illes, amb la seva frase que deia:
“l’illa de Menorca és un dels llocs més importants per l’estudi de la civilització primitiva d’Europa. Amb l’objecte d’aconseguir una completa informació, les excavacions d'aquests antics llocs requereixen anar molt amb compte i fins q això no es faci, aquests lloc haurien de ser preservats de la destrucció.
Els megalítics de Menorca, formen, per ells mateixos un capítol sencer dins la història del mon i poden proporcionar informació i coneixements q a altres parts no poden ser trobats”
CONTES I RONDALLES
ES GAT PUTIFEINA
No fa molts d’anys, hi havia un jove que festejava a Formentera una al·lota molt plantosa, polida però molt putifeina, (aquesta paraula fa referència a q era malfeinera, q no vol treballar), fins a tal punt que sa mare estava realment preocupada de veure-la així. Un dia sa mare li digué a Pere, es jove que la festejava, que li sabia molt de greu l’advertència que li havia de fer: que la seva filla, Maria, mai anava de feina, no en volia. I que si es cassava amb ella, ja sabia el problema q tindrien.
Però en Pere no estava gens preocupat, estava segur que trobaria sa manera de fer-la treballar, així que va decidir tirar cap endavant. Però tan endavant va arribar, que el diumenge següent d’aquelles paraules, es varen cassar.
El dematí següent a la boda s’aixecaren i mentre en Pere es vestí, es rentà i posà es ormejos de sa feina dins una senalla, na maria es va fer ses piules. I d’encendre es foc i de fer s’esmorzar no en xerrà ningú. Així que en Pere, sense dir res, es va tallar un trosset de pa amb formatge i s’en va anar a treballar. Tornà es mig dia, amb una bona gana i ben cansat, i quan arribà va trobar a na maria ben arreglada, prenent es soleiet. I de dinar, ni senya; fornells freds i es gat que hi dormia dins.
-
Que no ha fet es dinar es gat?- digué en pere
-
Ell? ja ho veus que no -respongué ella.
-
Així que Pere sense alterar-se va parar ell mateix sa taula i varen dinar de fred, pa i companatge i una escudella d’olives trencades.
Però a la nit va passar el mateix, ni aigua calenta ni sopar fet.
-
Tampoc ha fet es sopar, es gat? -preguntà ell.
-
Tampoc, deu estar molt cansat - respongué ella.
Així que un altra pic, en Pere portà pa, sobrassada, formatge i un altre escudella d’olives i soparen també de fred. Però els dies passaven i na Maria no feia ni brot. I en Pere ja va decidir xerrar amb ella.
-
S’ha de acabar lo que mos està fent aquest gat- digué ell en to innocent- Però ara veuràs com l’espavilarem.
Va tancar ses portes amb pany i clau i li digué a sa dona que es despullés, que havien de espavilar a n’és gat però ho tenien que fer d’una manera que en Pere sabia. I així ho va fer, en Pere va posar-li es gat damunt sa esquena a na maria, amb ses potes de davant una damunt cada espatlla. I aquest li digué: Tu aguanta’l fort i no l’amollis quan jo li pegui, perquè si ho fas, podria ser que ses cimades t’arribessin a tu per s’escarpó.
L’home va agafar un sarment i es va posar a donar cimades a es moix. I no voleu saber la que es va armar, cada cimada era un meulo d’es moix, i cada meulo eren dos arpades damunt ses espatlles de na maria, i altres dos per s’espina, amb ses potes de darrere, i ella que s’exclamava d’allò més fort.
I com ses cimades eren una darrera s’altre, i junt amb això, es meulos, ses arpades, es crits, es bels i es gemecs.
Na maria li deia que li feia molt de mal però a en Pere no li importava, li deia que continués aguantant-lo perquè sinó ell mateix li feria més de mal si l’amollava. I així va continuar fins que el braç n’hi volgué.
-
Ja el pots amollar, em penso que ja n’hi haurà prou, per fer-li entendre quina és sa seva feina, no ho trobes?
Na maria amb s’esquena sagnant, afirmà amb es cap. Però fonc ben de veres que en tingué prou.
Al dia següent, per quan en Pere acabà de vestir-se ja trobà aigua dins sa safa, foc encès, cafè damunt sa taula i s’esmorzar a punt.
-
Es moix ha entès sa lliçó no? digué en Pere
-
Fotri! sí! respongué na Maria - però no ha estat es moix, he estat jo.
A en Pere no pareixia importar-li. L’únic que li importava era que totes ses feines estiguessin fetes, perquè sinó tornaria a momprendre es moix
I així ho conten, que va ser veritat, que cada dia, llavonses ençà, en Pere mai troba ses feines sense fer. Al manco, així ho diuen, i és de creure.
Referit en aqueixa rondalla, recordar que cap excusa es vàlida. Davant qualsevol tipus d’agressió ‘aquests tipus, denuncia-ho: 016. Un telèfon per atendre qualsevol cas de violència de gènere…
LLUMS I OMBRES
ACAMBARO
Continuem amb el tema que la setmana passada vàrem iniciar: Acámbaro, figuretes impossibles. I si parlem d’enigmes ja clàssics del Dr. Jímenez del Oso, llibre "En busca del misterio".
“Entre 1945 y 1952 obtuvo cerca de cuarenta mil pequeñas esculturas de barro, amén de otro tipo de objetos, como puntas de flecha, figuritas de la cultura chupícuara, máscaras, piezas de jade, pipas de arcilla y algún que otro resto fósil. Ante tal conjunto de objetos, las preguntas obligadas son: ¿quién? ¿cuándo? y ¿por qué? Ninguna de ellas tiene respuesta satisfactoria.
El propio Julsrud contribuyó sin quererlo al misterio. Años después de formada la colección, sufrió un accidente con fuerte traumatismo» craneal y quedó trastornado. Sus figuras pasaron a ser «las figurillas del loco» y él se negó a que nadie volviera a verlas. Harry Möller, que le hizo una entrevista cuando aún vivía, tuvo que conformarse, a pesar de haber sido amablemente recibido, con ver algunas fotografías.
Los necios son crueles y abundantes, y el pobre loco y sus parientes debieron sufrir lo suyo a costa de la colección, por eso, muerto Julsrud, su familia cerró las puertas del viejo caserón con las figuras de barro dentro y se marchó de Acámbaro.
Tiempo más tarde, el tenaz Möller consiguió de los herederos de Julsrud que excepcionalmente le abrieran las puertas de la casa y se las mostraran, pasando a ser uno de los pocos afortunados que han visto y tocado las estatuillas.”
A dia d’avui, 80 anys després de la seva troballa, aqueixes figuretes es troben al Museo Waldemar Julsrud del que la plana oficial del Sistema de Información Cultural del Gobierno de México, diu: "En 1945 el arqueólogo alemán Waldemar Julsrud encontró figuras de arcilla enterradas al pie del cerro de El Toro, en las afueras de Acámbaro, Guanajuato, México. Eventualmente se encontraron miles de figuras y artefactos.
Había similitud a los artefactos identificados con la cultura Preclásica de Chupícuaro (800 a.C.─200 d.C.) encontrados en los alrededores de esa área. La autenticidad de los hallazgos era desafiante porque la colección incluía dinosaurios. Debido a que muchos arqueólogos creen que los dinosaurios se extinguieron hace más de 65 millones de años y la sabiduría humana de ellos ha sido limitada hacia los últimos años. Si eso es verdad, el ser humano posiblemente no pudo haberlos visto y modelado hace cuatro mil 500 años".
PEDRES D'ICA
Un altra cas semblant al de Acámbaro és el de las Piedras de Ica, al Perú. Una història que comença quan a l’any 1966, el doctor Javier Cabrera veu per primer pic una pedra amb uns estranys gravats. Inicialment no li va donar cap importància i la va emprar com a petjapapers, però el gravat que tenia aviat li va cridar t l’atenció del doctor Cabrera, ja que representava un peix ja extingit.
El doctor es va posar en contacte amb els germans Uchuya, en Basilio, en Jesús i n’Heliodoro, de professió artesans i huaqueros (saquejadors de jaciments) que li contaren que a causa de la crescuda del riu Ica, una vessant de la muntanya havia caigut, deixant al descobert unes coves.
Allà, a un indret que volien mantenir en secret, es podien trobar moltíssimes pedres més com la que el doctor tenia.
En poc temps, el doctor va aconseguir una biblioteca lítica, com li deia, de més de 11000 pedres, cada una més fascinant que l’anterior i q ell, segons temàtiques, va agrupar en col·leccions. Així ho explicava el dr. Cabrera al seu llibre el 1976:
La humanidad gliptolítica llegó a la Tierra hace cientos de millones de años para crear genéticamente a los ancestros de la especie humana, y la abandonó antes del impacto de un gran cometa, hace 65 millones de años. El lugar de despegue de las naves de los gliptolíticos habría sido las pampas de Nazca, y el lugar de destino, las Pléyades. Esta humanidad superior dejó su legado intelectual en piedras grabadas, soporte elegido por su capacidad de resistencia al paso del tiempo.”
Damunt aqueixes pedres, la lògica ens du a pensar que serien una falsificació, q no poden tenir milions d’anys, i amb dibuixos q no haurien de ser-hi, per començar per que en aquella època no hi havia éssers humans i per altra banda pel q surt representant en aquelles imatges, per exemple, mapes de terres desconegudes, fins i tot de pangea, (pangea era el continent únic abans de q es formessin els continents com els coneixem ara), éssers humans fent us de telescopis, o operacions quirúrgiques, (trasplantaments d’òrgans, cesàries…) plantes desconegudes a Amèrica del Sud, gent volant damunt estranyes naus, i fins i tot: éssers humans i dinosaures!
També hem parlat amb Vicente Planells per tractar de saber una mica més com podia ser el Dr. Cabrera al que va conèixer personalment i amb el que va estar conversant.
Per saber una mica més d’aquestes pedres i del q representen citem el llibre de Juan José Benítez, "Mis enigmas favoritos":
“Mi primer libro, «casualmente», fue dedicado a esa anónima, fascinante y -según la ciencia- imposible «humanidad». Porque, de haber existido, tendríamos que remontarnos al período Cretácico, al final de la Era Secundaria. Es decir, a más de sesenta y cinco millones de años. Sólo así «encajarían las piezas». La paleontología no acepta el «matrimonio» seres humanos-dinosaurios. Y, sin embargo, esta supuesta «aberración» se repite una y otra vez en las piedras de Ica. Y para Javier Cabrera no cabe la menor duda de que tal convivencia pudo ser real. Pero esto, obviamente, nos llevaría a aceptar la existencia de una «humanidad» muy anterior a la nuestra. […] Los análisis efectuados sobre la pátina que las cubre y las piedras encontradas en los enterramientos precolombinos demuestran que no es una falsificación. Pero hay más. En los últimos años, una serie de hallazgos -ajenos a la «biblioteca» propiamente dicha- han hecho buenas algunas de las «escandalosas» aseveraciones de Javier Cabrera.”
“Recuerdo que fui testigo de varias de estas hipótesis, allá por los años 1974 y 1975. Por aquel entonces, basándose en la «información» grabada en las piedras, el doctor Cabrera anunció que la hormona antirrechazo, vital para los trasplantes, debería buscarse en los fluidos de la mujer embarazada. Curioso: nadie tomó en consideración sus palabras. Seis años más tarde, en 1980, un equipo de médicos ingleses llegaba a idéntica conclusión…”
“Y otro tanto ocurriría con la extinción de los dinosaurios. Cabrera había «leído» en las piedras que la violenta y rápida desaparición de estos monstruos pudo deberse a la caída de un enorme asteroide o, quizás, al choque de un cometa. En mi libro Existió otra humanidad (1975) se recogen estas «proféticas» palabras... Años después, todo un premio Nobel norteamericano -al que me referiré más adelante (Luis Walter Álvarez, NOBEL DE FISICA, HIROSHIMA- lanzaba al mundo y a la comunidad científica esta misma y plausible teoría”.
“Cabrera también se pronunció sobre la existencia de «dos lunas» en torno a la Tierra. Así aparecen, con toda nitidez, en muchas de las piedras grabadas. Y lo que todavía no sabe mi buen amigo Javier Cabrera es que, en 1990, cuando trabajaba en una serie de investigaciones a lo largo de la cordillera de los Andes, fui a tropezar con varias y antiquísimas «leyendas» en las que, justamente, se menciona a una remota civilización integrada por «hombres de corta estatura y grandes cráneos» que tuvieron que refugiarse en las cavernas del altiplano como consecuencia de la caída de una de las dos lunas que giraban entonces alrededor del planeta.¿Y cómo explicar la presencia, en los «mapamundis» de la «biblioteca» de Ocucaje, de la lengua de tierra que unía en la antigüedad los continentes suramericano y antártico?¿Es que los supuestos «falsificadores» tuvieron acceso a los ya mencionados mapas de Piri Reis y a las fotografías aéreas infrarrojas de Estados Unidos? ¿Unos humildísimos y prácticamente analfabetos campesinos?"
Això com a resum dels q defensen la autenticitat de les conegudes com a Piedras de Ica. Ara ens queda saber que pensen els contraris, però ja serà al programa 351, i amb totes les dades, com sempre, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Aquesta setmana ha mort, amb 76 anys, en Franco Battiato. Un artista italià q entre d'altres arts era cantautor. El vaig començar a escoltar fa uns 35 anys i fins no fa molt, apart d’agradar-me molt del q fa, el tenia com un cantant com surrealista. Cançons que, així a priori, semblen sense gaire sentit. Però és q quan un els hi comença a cercar la lògica tal vegada resulti q sí q en tenen. Cançons amb més transfons del q sembla inicialment i a les q durant molt de temps tampoc li vaig prestar massa atenció.
Però com sovint passa prejutgem i traiem conclusions errònies q ens poden fer afirmacions q poden sonar ridícules. I el q és millor, per mor d'haver descobert q les seves cançons podien tenir molt de sentit ha resultat que ho he redescobert i q m'agrada encara més. Estaria be, com a Utopies de la Mitjanit q no ens deixéssim dur pel q prejutgem, q fóssim una mica més oberts, fins i tot comprensius i empàtics amb els q són al nostre voltant, tal vegada així aprendríem q hi ha més coses q ens uneixen i q cada dia es pot aprendre i gaudir del q i dels qui ens enredolten... Descansi en pau Franco Battiato.
"Busco un centro de gravedad permanente, Que no varíe lo que ahora pienso de las cosas, de la gente"
D’en Franco Battiato: