~ 10/04/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 28 ~
EL DESASTRE DE SON OMS
Aquesta mateixa setmana s’ha fet publica la troballa a Egipte de la Ciutat perduda de Luxor, i ens ha fet pensar que no només els egipcis tenen la seva història antiga, aquí també la tenim, i volem recordar una trista efemèride per a l’arqueologia i pel coneixement de les nostres illes.
Enguany es compleixen 50 anys de la destrucció del jaciment de Son Oms a l’illa de Mallorca, ubicat a l’aeroport de Son Sant Joan i que va desaparèixer per la construcció de la segona pista.
De Son Oms sabem que al segle IV aC, la comunitat talaiòtica, s'instal·là en els terrenys del terme municipal de Palma, i allà aixecaren el poblat conegut com a Son Oms Vell) i a prop d’un quilòmetre, un gran complex cerimonial, el de Son Oms.
La importància d’aquest espai també és que aquest conjunt va ser utilitzat fins l’època romana i malgrat la seva importància va ser destruït.
Entre els anys 1959 i 1964 aquest indret va ser excavat pels arqueòlegs Guillem Rosselló Bordoy i Lluis Pericot.
Un decret del 25 d’abril de 1963 va declarar, aquest indret com a Monument Històric-artístic. La màxima protecció possible a un espai com aquest. DECRETO 1070/1963, de 25 de abril, por el que se declara Monumento histórico-artístico el conjunto talayótico de So'n Oms, en el término municipal de Palma de Mallorca (Baleares):
“El conjunto talayótico de Son Oms, en Palma de Mallorca (Baleares), con su notable túmulo “escalonado”. constituye eI marco arquitectónico singularisimo y característico de la cultura de los pobladores indígenas de aquel archipiélago mediterraneo y español, la cual en épocas prehistóricas, o en los albores mismos de la historia occidental produjo las asombrosas y maravillosas esculturas de bronce, las cabezas de toro de Costitx que hoy son gala del Museo Arqueológico Nacional. y que representan una de las más geniales creaciones del arte antiguo universal.”
“Tan singular conjunto monumental merece ser conservado con la categoría que le corresponde, preservándolo de este modo de amenazas destructivas con lo que se aumentará el inventario de estos monumentos baleáricos con uno de los más notables conocidos hasta ahora.
Por lo expuesto, a propuesta del Ministro de Educación Nacional y previa deliberación del consejo de Ministros en su reunión del día diecinueve de abril de m11 novecientos sesenta y tres.
DISPONGO:
Artículo primero,-Se declara monumento histórico-artístico el conjunıo talayótico de So'n Oms, en el término municipal de Palma de Mallorca (Baleares).
Artículo segundo.- La tutela de este monumento, que queda bajo la protección de Estado, será ejercida por el Ministerio de Educación Nacional.
Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a veinticinco de abril de 1963. Francisco Franco”
Així mateix, comentar un article publicat pel Diari de Mallorca de 18 de febrer de 1971, signat per Luis Pericot, historiador, arqueòleg, doctor i catedràtic de prehistòria on ens parla de:
“la cantidad y calidad de las sorpresas que la Arqueología mallorquina está produciendo, impulsada por un núcleo cada vez más numeroso de arqueólogos isleños y por el interés de los peninsulares e incluso extranjeros, apasionados por los problemas científicos que las Baleares presentan”.
Per, a continuació, denunciar la imminent destrucció de Son Oms:
“Tenía noticia de la inevitable destruccion del conjunto de Son Oms con motivo de la expansión del aeropuerto de Palma. Ello me entristecía, recordando mis numerosas visitas, con Rosselló-Bordoy a la rara construcción escalonada que alli excavaba mi amigo, y a sus enigmáticos corredores subterráneos.”
Segueix amb la descripció del que hi varen trobar per reclamar que es tractés de salvar tot el que es pogués, però finalment l’únic que es va lliurar de la destrucció va ser el santuari, del que Carlos Garrido diu que:
“El santuario talayótico de Son Oms, aunque reconstruido y en un lugar diferente al original, constituye uno de los monumentos prehistóricos más interesantes del término de Palma”.
El problema no és només la destrucció d'aquell que deien “túmulo escalonado” i to el que hi havia, si no també tot el que es va deixar d'investigar, talaiots i talaiòtics, la presència dels romans a Mallorca... a més, aquelles excavacions d'urgència impediren, en un moment d'expansió urbanística, la investigació a altres bandes que també s'han anat destruint.
L'equip del programa, fa uns anys, va visitar de matinada aquell enclavament es varen fer les conegudes com a psicofonies, aquesta nit se n'ha posat una.
CONTES I RONDALLES
SA FONT DE XORRIGO
A devora la vila d’Algaida, dins la possessió de Xorrigo, hi ha una font. D’aquesta brolla un rajolí d’aigua molt fresca i ben bona, però és dins una cova a on hi ha que anar per una espècie de carreró que només cap una persona. I aquesta és l’única font que hi ha per aquells entorns.
I relacionat amb aquesta font, es conta que el senyor de Xorrigo tenia un esclau moro. Un dia aquest se li presentà i li digué:
-Dins aquesta possessió corre aigua. Si me prometeu donar-me la llibertat, jo faré brollar la font.
El senyor de la casa es va posar molt content, ja que l’aigua, en aquell temps, era un be molt apreciat y escassejava molt. Per aquest motiu li va dir que li prometia la llibertat si aquest aconseguia fer que de la font brollés aigua.
I treballa que treballa així ho va fer l’esclau, va aconseguir fer que la font no solament brollés un rajolí d’aigua, sinó una gran quantitat, en abundància i a més, completament cristal·lina. Però va arribar es moment de complir la seva paraula i el senyor de Xorrigo es va negar a donar-li la llibertat que li havia promès.
Davant d’això, l’esclau no va dubtar en eixugar la font al veure que aquest no havia complit la seva part, així que va desviar l’aigua fent que la font no tregués gens d’aigua, de fet, això va ser el que li va contar al pastor del poble, que era molt amic seu.
A aquest li perjudicava molt aquella determinació, i amb gemecs i plors, li demanà que per favor deixés un raig d’aigua, encara que fos petit, tan sols per poder apagar la seva set quan guardés al bestiar. El moro li va fer cas, i així ho va fer, i deixà ben amagadet un rajolí d’aigua sense que el senyor ho sabés. Un rajolí que encara segueix brollant en aquesta font d’Algaida.
De fet, a Palma hi ha una dita popular referent a aquesta font. Quan un no vol o no pot donar aigua a un altre, li diu: “ves a beure a Xorrigo”.
Una altra que ens ha contat Irene Font la situem a la font coneguda com de Santa Margalida, a Felanitx, situada al centre de la plaça principal del poble. Una font molt antiga i pot ser que fins i tot d’origen romà, que subministrava aigua a la petita població que habitava allà en aquells temps.
Resulta que en 1490 va haver una gran sequera, i per solucionar aquell problema, es va tenir que excavar més en aquella font per la captació d’aigua.
I en l’actualitat allà continua, hi ha unes escales que donen accés a la font, on presideix la imatge de Santa Margalida, en el centre a la part superior de sa font.
Capficant-nos en la part llegendària, es conta que na Maria enganxa es una dona d’aigua, però de les malèfiques. I que es pot trobar vivint tant en cisternes, pous com fonts i aljubs. I se diu que qui la miri, intencionadament o no, pobre d’ell perquè seria, precisament, enganxat, i estirat cap al fons d’on viu, sense tenir possibilitat de sortit mai.
Amb ella es relaciona aquesta font de la que xerrem, ja que diuen que en dies de lluna plena i a mitja nit se reflexa nítidament la seva imatge en l’aigua, atraient a tots els que la mirin. I qui sap el que pot passar després, jo t’asseguro que no estic tan intrigada com per a comprovar-ho, i tu?
DIMONIS
En aquell jaciment de son oms, a on ben probablement es feien sacrificis animals, segurament es veneraven els bous, tan presents a la nostra història antiga i també al nostre llegendari.
Com a final del que es digué al programa anterior damunt Sor Isabel Sabater i les seves topades amb el dimoni, tenim aquest relat:
«Dicen las religiosas haber oído repetidas veces de las hermanas que habían convivido con Sor Isabel, el relato de los ejercicios piadosos del Coro cuando se hallaba libre de ocupaciones que le impusiera la Obediencia».
En él se dice que «tomando sus enemigos Ia forma de toros, se colocaban junto a cada jamba de la puerta de entrada al Coro para impedirle el paso. Mas, cuando regresaba a la celda para el descanso, muchas veces la encontró fuertemente cerrada, sin posibilidad de abrirla».
I un detall més, com a curiositat, a dia d’avui, les monges tancades del convent on va professar conserven una rajola molt especial. Allà estaria marcada una potada del dimoni, que la va pegar a un moment de ràbia per no poder agafar la dona.
Duem un bon grapat de històries a on es parlen de situacions a on tenim presències demoníaques i ja que hi som podríem explicar "com saber" si el dimoni està a prop. És diu que és quan s’eriça el cabell, quan els pels es posen drets i de punxa, diuen que com si fossin de fil de ferro, sense causa aparent.
Una cosa molt semblant al que a dia d'avui es creu que succeeix a les conegudes com cases encisades.
I parlant de cases, si el que volem es protegir-la, és a dir, evitar que el dimoni tiri cap avall una construcció, també tenim la solució:
“Fou costum que els qui s’havien de fer una casa o una altra construcció anessin a cercar una pedreta ben petita d’alguna de les construccions atribuïdes al dimoni o dels megàlits o d’altres pedrasses que duen el seu nom, per tal de posar-les als fonaments de l’obra, la qual adquiria més solidesa i consistència. No anava bé que la pedra fos grossa ni tampoc tenir-la a casa si hom no havia de fer-la servir aviat per a aquest menester".
I si el que voleu es allunyar el dimoni, hi ha una paraula que es creia que serveix: deixar escrit el nom de Déu en hebreu, el que es coneix com a Tetragrammaton, i allà a on això estigui escrit es suposa que el dimoni es feria enfora.
D’una cosa a l’altra, encara que sempre relacionat, amb allò de les monges i principalment de la beata Sor Catalina Thomàs de nina que vàrem contar, ens anem a la historieta d’un altra infantó que també va ser atacat pel dimoni, però en aquest cas el resultat va ser un altra.
La llegenda conta que un nin, perseguit pel dimoni, va anar a una estàtua de la mare de Déu dels Socors (per exemple la que es venera a l'església dels Socors en el carrer homònim de Palma), i hi va anar per protegir-se sota el seu mant i ella, en aquell moment, es va tornar de carn i ossos, al igual que el dimoni que també era una presència física.
I que va fer aquesta mare de Déu? Directament va apallissar al dimoni amb una garrota.
Apart de la de Palma tenim altres imatges d'aqueixa Mare-de-déu com la que hi havia al santuari de Sant Blai, a Campos, Mallorca. I referit a la de Palma, al segon volum de la “Guia del Patrimonio de les Illes Balears, editat pel que era El Dia de el Mundo, l’any 1996, ens diu:
“La fachada es muy sencilla; como elemento curioso destaca la pequeña talla de la Mare de Déu del Socors, de trazos muy rústicos, que aguanta con una mano un garrote mientras sostiene al Niño Jesús con la otra, y protege bajo sus faldas a una criatura. El origen legendario de esta figura es explicado por Gaspar Valero en estos términos:
'Un niño muy travieso hacía enfadar muy a menudo a su madre. Esta, cansada, le dijo al niño que si no era bueno aparecería el demonio y se lo llevaría. Las travesuras del niño continuaban una y otra vez, y las advertencias de la madre, ahora convertidas en amenazas, aumentaban de tono. Así fue que un día, el diablo se presentó delante del pequeño, dispuesto a llevárselo. El pobre niño, inocente al fin y al cabo, invocó a la Virgen y, una vez aparecida, se escondió detrás de sus faldas, a la busca de protección. La Mare de Déu, con una buena cachiporra ahuyentó así al terrible demonio.
Según Binimelis, el origen de esta tradición se sitúa en la ciudad siciliana de Palermo, donde los agustinos habían instaurado su veneración, llevada a Mallorca por el padre Joan Eixarc en 1480. Popularmente la imagen de la Virgen del Socorro se conocía como la Mare de Déu de la Maçota".
Que vaja quin mal son per a un infant, encara que s’hauria posat a salv amb aquella imatge. Però, parlant d’imatges, per mal sons tenim un sant, al que es sol representar només amb el cap, al que li atribueixen la capacitat de guarir-te del dimoni. Sant Anastasi, del que al Costumari, ens diuen textualment:
“Segons creença estesa, la testa d’aquest sant té la virtut d’esquivar els dimonis i els mals esperits. Com a resultat d’aquesta creença, s’havien imprès estampes grosses només amb la testa d’aquest sant i una inscripció al peu que en ponderava la virtut expressada. L’estampa de la capçalera dels seus goigs també només mostra la testa. Les gents porugues del diable i dels mals esperits tenien estampes d’aquestes a la paret, especialment dels dormitoris, puix que hom creu que el dimoni s’aprofita del son per a introduir-se per les cases i dins del cos”
Per acabar, anem amb els dimonis que, també de manera física, poden servir per defensar o protegir una cova. Serveixi com a mostra això estret del BSAL:
“La fantasía popular ha relacionado frecuentemente nuestros monumentos prehistóricos con la existencia de fabulosos tesoros y apariciones sobrenaturales. La carta que seguidamente transcribimos es una prueba más de ello; "Santanyí, dia 2 d'Agost del 1897. Sr. D. Jaime Planas, Muy señor mío y estimadísimo amigo: Supongo que ya tendrá noticia de que se va limpiando una cueva en la Alquería Blanca, llamada "dels diners, o cova on hi surt por o el dimoni en forma de un gran calàpot". Yo he ido a verla y voy a darle algún conocimiento de ella. Le escribiré en mallorquín a fin de entenderlo mejor. Aquesta cova es diu sa cova des diners i del dimoni, perquè fa ja uns 40 anys que alguns hi anaren a cercar diners i es diu que lis sortí un calàpot molt gros i es convertí en un senyor i els "azotà" i que tots moriren des retgiró. Açó sent que ho conten, però jo no ho crec i m'en ric de tot açó. Ara, alguns homos, per el que els han dit els endavinadors que els hi han fetes ses cartes, s'han proposat escurar-la a fi de trobar els grans diners que hi ha en ella. Es una cova molt semblant a la que vostè anà a veure en la Punta del port de Felanitx. Diners fins el present no n'hi han trobat cap que jo sápiga. El que han trobat és una especie de campanilla, dos perns i algunes cobartoretes d'aram i una gran multitut d'ossos de criaturas racionals i irracionals, els quals indiquen que era una fossa. Jo m'en ric de tot quant diuen i els digué: Aquí ni encontrareu diners ni el dimoni, sinó que vos cansareu de treure tests i girar pedres. No els agradà es meu parlar, però el temps ho dirà. Si vostè ve en el present any, anirem a veurer-la i veurá el que és dita cova. No li dig res mes.
Memòries a D. Pedro i vosté disponga de son servidor i amic. Guiem Vadell, Pbre.”
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Vos heu fixat amb quina rapidesa passen les noticies i ens oblidem? Molt curiós tota la història aqueixa d’aquell vaixell tan grossot que es va quedar travessat al canal de Suez i que va posar en perill, sembla, tota l’economia del mon. Deien que podia ser catastròfic, coses de la globalització i que normalment no pensem, i que a més només ens recordem quan hi ha denous, i de les que a l’hora de la veritat no s’aprèn absolutament res, perquè no és que segueixi igual, és que anem a més.
Com amb el tema de la pandèmia, allò si que eren Utopies de la Mitjanit, que hi havia qui pensava que sortiríem més forts, més bona gent, més empàtics…
Tornem al vaixell aquell.... deia allò de l'economia, tota l’economia del mon tremolant, i al final va haver de dependre d’una cosa tan atàvica i ancestral com l'influx de la lluna.
Crec que és molt poètic i molt simbòlic. Al igual que els egipcis es basaven en les crescudes del Nil per viure, al igual que la lluna marcava la vida i els quefers, avui, any 2021, ha estat la lluna qui ens hauria salvat de la catàstrofe, aquella lluna plena de primavera que marca el calendari litúrgic i de mini vacances.
La lluna va ser la que propicià que aqueix vaixell pogués sortir del canal i desembossar-lo, i és que al final, vulguem o no, estem subjectes al que determina la naturalesa, per molt que ens pensem que som deus. i ja dic, te, al manco per jo, la seva part poètica…
