~ 12/09/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 2 ~
MERLERES
En aquest programa 319 hem començant parlant d’un aucell: la mèrlera.
Quins misteris i curiositats podem trobar damunt d’aquest ocell?
Un aucell fàcilment identificable, ja sigui pel seu característic cant com pel seu color, que reb molts i variats noms: mèrlera, mirla, merlerot, mel·lera, tord negre, tord roquer, merla… fins i tot aucell solitari.
Un aucell que segons el llibre ‘Aucells Esquius’ de Janer Manila, Rayó i Vicenç Sastre te una particularitat amb el seu cant que li fa ser encara més simpàtic i és que malgrat ser un au solitària quan creu que hi ha un perill:
“la ‘veu d’alarma’, la que serveix per advertir la presència d’un depredador és simple i senzilla perquè l’entenguin tots els aucells d’un mateix lloc”.
Però n’hi ha un d’aquests aucells, peculiar, que tendria el seu nom en masculí, no és una mel·lera, seria un mel·loro!
La pista ve d’una publicació del GOB, Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, a on al volum de 1996 del seu anuari ens parla del “mel·loro rosso”. Aquesta rondalla la teniu al vostre abast aqui i al volum VIII del recull de N’Alcover editat per Moll,
La rondalla parla d’un encanteri que transforma a un príncep, fill d’un rei poderós, en una mel·lera, mel·lero ens diu, i que s’ha de desencantar. Entra en joc una fada i altres éssers, a la vegada que hi capfica el concepte religió
“—Llibret, llibret! la bona fada m’ha comanadet que tot quant jo demanaria, me fos alcançadet: te deman tal cosa.” I a l’acte li sortirà aquella cosa que haurà demanada. Amb això i amb so suc de cervell que té Vossa Altesa, arribará dins poc temps a desencantar es “Mèl·loro Rosso”.
—¿Aquesta m’és vera? diu N’Elienoreta, agafant aquell llibret i estojant-lo-se, ben estojat. (Aqui la pregunta que un es demana és què devia ser aquell llibre, tal vegada un grimori?)
—”Tan ver, diu sa fada, com avui han dit missa!” (entra directament la part religiosa, tan ver com que avui han dit missa, actualment probablement es diria quelcom com: tan ver com que avui ha sortit el sol, o que la nit es fosca o semblants. S’ha de puntualitzar que n’Alcover, l’autor, era mossén)
“Dit això i sa fada descomparèixer com s’ànima de Robert, va esser tot u. Ja vos assegur que li va venir ben de nou tot alló, a N’Elienoreta”.
Sense entrar massa en els detalls, no deixa de ser una rondalla més, un conte fins i tot infantil, però no tant atès el que diu l’anuari abans citat referit a la rondalla «Es Mèl·loro Rosso»:
“És sens dubte menys patètic en relació a altres transformacions, però, el príncep que pateix l'encantament de viure sota l'aparença d'una mèrlera està igualment sotmès a transformació forçada. ¡Compte!, però, perquè aquest aucell te propietats remeieres («en passar-lo per davant la vista d'un malalt, el malalt se cura», ens diu la rondalla), la qual cosa ens fa pensar en un aucell molt famós en els antics bestiaris: el calandrí (en versions al castellà, aquest aucell és nomenat 'caradrio’), que tenia la propietat de pronosticar la guarició o la mort d'un malalt en funció de si el mira el rostre o de si no el mira”.
I més crida l’atenció això darrer: “Cal fer notar que en les descripcions del calandrí (o 'caradrio'), que provenen pel que sembla de la Bíblia —Deuteronomi: relació de les espècies prohibides—, es diu que aquest aucell és blanc.
En la rondalla que comentem, el «mèl·loro» (això és: una mèrlera, aucell de plomatge negre) és «rosso»” ( això és: clar = blanc?)”.
A la rondalla el remei per a una dona malalta i moridora és passar-li per devant, un aucell determinat, aquell que anomena “mel·loro rosso”, i que l’ha de mirar:
“Jo, diu sa fada, només puc advertir que és una casta d’aucell que té tal virtut, que, si el passen per devant sa vista de la senyora princesa, romandrà sana i bona a l’acte” .
Què deu ser això del ‘Caradrio’ que surt als vells bestiaris?
En ho expliquen al llibre: Bestiario Medieval (Ed Siruela, 1986, a càrrec de Ignacio Malaxecheverría)
“Existe un ave llamada caradrio, como está escrito en el Deuteronomio. El Fisiólogo ha dicho de él que es un pájaro completamente blanco, sin mancha alguna, cuyos excrementos curan los ojos ofuscados; se le encuentra en las cortes de los reyes.
Cuando alguien está enfermo, puede saberse con la ayuda del caradrio si el enfermo está destinado a vivir o a morir: en efecto, lo llevan a presencia del enfermo, que está en el lecho, y si la enfermedad es mortal, el caradrio aparta la mirada del enfermo, y todos comprenden que está destinado a morir; pero si la enfermedad tiende a su curación, el caradrio mira fijamente al enfermo y éste al caradrio, y el ave absorbe la enfermedad y la dispersa, y así se salvan juntos el caradrio y el enfermo.”
Però és que a més fa una curiosa comparança: “Conviene, pues, aplicar todo esto al Salvador. En efecto, Nuestro Señor es todo blanco, sin mancha alguna; de hecho, dijo Él: «Vendrá el príncipe de este mundo, y no encontrará en mí ninguna mancha»
Podría estar fent referència a que la mel·lera blanca seria entesa com una representació del Bon jesús?
Abans hem comentat la varietat de noms q reb aquest aucell, idò anem al Tesoro de la lengua castellana d’en Covarrubias, 1612, on ens mostra com, antigament no era el mateix nom. Fa 400 anys era Mirla, també femení com la majoria d’accepcions que rep en la nostra llengua:
Així q imagineu que tingués relació la mèrlera de la rondalla amb el ‘caradrio’, aquell aucell identificable amb la mèrlera però en blanc. Sí, el ‘mirlo blanco’, aquella rara avis, que també te la seva part curiosa.
Al llibre ‘Investigació damunt dels animals’ de n’Aristòtil ens diu: “Existen dos variedades de mirlos: uno es negro y se encuentra en todas partes; el otro es blanco, de tamaño igual al primero y casi de la misma voz. Este último se encuentra en Cilene de Arcadia y en ningún otro lugar” i a més el relaciona amb Hermes...
Un animal ple de simbolisme, com també ho demostra aquesta part del costumari de n’Amades que ens diu que una merla caçada o be la nit o be el dia de Sant Joan et dona una mena de poder. Si possaves el bec sota el coixí d’un que dormia, et respondrà a tot allò q li demanis.
Obtenir missatges, i no és l’única referència, n’hi ha més: Segons en Jacinto Verdaguer al seu “Dietari d’un Pelegrí a Terra Santa”, diu referit a aquest animal:
“L'amable solitari grech que víu en la cova, consagrada per Jesucrist, convertida fa molts segles en santuari, no té altra companyia que alguna merla manyaga que hi vola des de Sant Sabas, com per donar-li noves de sos companys de vida eremítica”.
Una au dòcil, que aniria tal vegada a donar-li recolzament, però no sempre al folklore està relacionada amb el que s’entén com a bo, i és que també te la seva altra vessant i també dins l’obra d’en Verdaguer!:
“Sabèu quin es aquest aucell que fà l'ofici de diable? “Doncs es la merla. No endebades nostre poble de montanya, quan no vol anomenar lo dimoni, que Déu nos lo tinga lluny, li diu ‘l'àngel merlench’, tal vegada perquè, disfreçat de son negre plomatge y lletja figura, s'atreví a temptar lo patriarca Sant Benet”
I tornant a la actualitat més prosaica, estem devant d’un aucell sens dubta increïble, amb unes capacitats que encara ni acabem de conèixer, fins i tot hi ha autors q parlen de “mirlorizacion”, de com s’adapten i es van estenent per les ciutats, o per exemple un investigador de la Universitat de Münster va fer q les mèrleres comprenguessin compassos i ritmes diferents, apart de la seva capacitat imitadora (que es reflexa a velles llegendes com la de l’Alhambra), com a transmissora de missatges… en resum: un animal fascinant.
LLUMS I OMBRES
A la secció de llums i ombres d’en Xisco García, ens ha analitzat i comentat una pel·lícula, a on el protagonisme, entre d’altres, el te el racisme. A l’acomiadament s’explica el per què d’aquesta elecció.
INCIDENT DYATLOV
Aquest estiu diaris de tirada nacional com ara el País van publicar una informació relacionada amb un dels casos clàssics del misteri del segle XX. Una història que fins ara no tenia explicació lògica però que segons aquestes darreres informacions, no deixaria de ser més que un accident.
Aquí teniu l’enllaç a la noticia i a continuació una petita introducció a aquest fascinant enigma.
Al gener 1959 un grup d'experimentats esquiadors russos de l'Institut Politècnic Ural, va emprendre una aventura cap a aquesta imponent serralada muntanyenca. Durant el viatge, el 28 de gener va sorgir el primer contratemps seriós. Yuri Yudin, un dels membres de l'expedició, va emmalaltir presumptament a causa de l'advers clima i va romandre reposant en Vizhai, l'últim poble abans de la muntanya. Malgrat aquest revés, tant a nivell tècnic com anímic, el líder del grup, Igor Dyatlov, va decidir continuar amb el viatge i així creuar el pas de la muntanya Kholat Syakhl, situada ja en la serralada Ural...
Quan tots dos es van acomiadar, van acordar tornar-se a trobar finalitzada l'expedició, el 12 de febrer. Però un altre nou revés en forma de tempesta va obligar a modificar els plans originals del grup, que hagué de variar el seu itinerari original per tal de trobar un lloc a on muntar un campament i refugiar-se. Malgrat això, s'ha trobat documentació que diu que, per exemple, el dia 2 de febrer es va desenvolupar sense cap sobresalt...
Però va caure la nit, misteriosa i freda i va succeir l'impensable. El grup va sortir de sobte de les seves tendes de campanya, sense esquís ni provisions ni abrics amb els quals enfrontar-se a una temperatura que fins i tot era inferior a 30 graus sota zero. En aquestes condicions, no ja estranyes per a gent experimentada com ells, sinó per a qualsevol persona amb sentit comú, la supervivència era poc menys que impossible...
Arribat ja el dia 20, 8 dies després del termini límit de la fi de la missió, familiars i amics dels esquiadors van començar a mostrar una seriosa inquietud que va desencadenar en una lògica recerca. Després d'aquesta, els confosos oficials van tancar el cas dels alpinistes desapareguts com a arxiu secret, morts tots ells per causa estranya i desconeguda.
Sabem que durant aquesta recerca suposadament no concloent es van trobar alguns dels diaris dels expedicionaris, si bé aquest importantíssim detall no es va conèixer fins els anys 90 del passat segle. La veritat és que aquests escrits no van revelar en principi res estrany i això precisament és el que fa a aquest cas més misteriós encara...ja que sense cap dubte, el dia 26 de febrer, quan Mikhail Sharavin va descobrir el campament, no estava ni remotament preparat per a contemplar aquella visió.
Quan aquest va arribar al lloc juntament amb les autoritats que coordinaven la cerca es va adonar que la tenda de campanya estava esquinçada...des de dins cap a fora, les pertinences estaven escampades al voltant d'ella i que no hi havia absolutament ningú...
Es van descobrir també per a sorpresa dels presents, petjades de nou persones, dues d'elles amb calcetins, una amb una sabata només i la resta descalces. Pertanyien totes elles als expedicionaris desapareguts. Aquestes petjades es perdien a devers cinc cents metres, a l’entrada d’un bosc, i allà precisament és on es van trobar els dos primers cadàvers, que vestien solament la seva roba interior i que corresponien a Georgy Krivonischenko i Yuri Doroshenko.
Ja de tornada al campament van reparar en altres tres cossos més que per la seva posició semblava que tornaven del bosc i que es corresponien amb Igor Dyatlov, Zina Kolmogorova i Rustem Slobodin, tots ells morts per hipotèrmia, si bé Slobodin mostrava també una fractura en el crani.
Van haver de transcórrer dos llargs i angoixants mesos perquè la resta de cadàvers fossin recuperats. Els cossos sense vida de Nicolas Thibeaux Brignolle, Ludmila Dubinina, Alexander Zolotaryov, i Alexander Kolevatov, es trobaven a uns setanta cinc metres del bosc, sepultats sota una capa de neu d'uns quatre metres de gruix.
A diferència dels seus companys, aquests sí donaven senyals de mort violenta. El crani de Nicolas estava destrossat, mentre que Dubinina i Zolotaryov tenien múltiples costelles trencades. A més a na Dubinina li faltava la llengua.
També a diferència dels seus companys, ells duien robes d'abric, com si la seva sortida del campament hagués estat més premeditada, lo qual fa suposar que van partir a la recerca d'aquells que van sortir corrent de forma precipitada.
A més, posteriors anàlisis van revelar que els cossos contenien elevades traces de radiació...
A dia d’avui segueix sense està massa clara la resposta a l’enigma.
CONTES I RONDAIES
A la secció ‘contes i rondalles’, a on Irene Font ens du i ens comenta una historieta q forma part del nostre recull rondallístic, ha triada ‘Es d’es Soldats’.
A Eivissa, concretament a la murada del convent on era el baluard de Santa Llúcia, una nit turmentosa tenim a dos soldats mallorquins fent guàrdia i mentre jugant a les cartes devora d’una bona fogatera.
Senten bels i dedueixen que era una cabreta, però malgrat semblar-ho l’esglai va ser majúscul… què era aquell monstre que els va visitar?
Arrel d’aquesta història hem conegut una mica més la tradició de sant Sebastià i sant Antoni així com les ‘neo-festes’
NOTÍCIES ESTIU
UTOPÍES DE LA MITJANIT
A “Utopies de la Mitjanit” per acomiadar el programa ho hem fet amb la cançó Black Bird, de The Beatles. Com hem vist Blackbird en anglès és Mèrlera, però també s’utilitzava per referir-se a una al·lota afroamericana.
Paul McCartney, autor de la cançó, els hi va dedicar a un grup de nines que als EEUU varen ser detingudes pel fet d’anar a classe.
Han passat més de 60 anys i encara queda molt de camí per recórrer:
“Merlera q cantes de matinada, agafa aquestes ales rompudes i apren a volar, tota la teva vida vares esperar aquest moment per aixercar-te. Pren aquests ulls enfonsats i apren a mirar, tota la vida has esperat aquest moment per ser lliure. Mèrlera, (blackbird:, aucell negre, al·lota negra), vola, vola cap a la llum de la fosca nit…”