~ 05/09/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 1 ~
Aquest primer programa de la temporada s’hauria d’haver fet des del palau de l’Almudaina, però per una qüestió de responsabilitat s’ha decidit ajornar-ho fins que la situació sanitària sigui l’adequada per dur a terme l’activitat en condicions.
Això no lleva que el programa, fidel a la seva cita, enceti aquesta novena temporada puntualment per tractar tots aquells temes sorprenents, anecdòtics, històrics i misteriosos que caracteritzen els continguts de FdM
Al llarg de la segona part de la darrera temporada vàrem estar comprovant com ha hagut casos més o manco semblants al que ens està tocant viure en l'actualitat per mor de la COVID19. En aquest programa 318 hem vist un altre d’aquests casos I és que la pandèmia va tornar a amenaçar les illes, fa ara fa just 200 anys, a la també coneguda com a Pesta de Llevant.
LA PESTA DE 1820
Demostrant una mica de previsió, poc abans, 1817, es va crear el q a dia d'avui coneixem com a protocol. Malgrat això la situació se'ls va anar de les mans, produint-se una tragèdia. No només pel desconeixement de la malaltia: “Confesemos que las actuales luces que nos alumbran, todavía no alcanzan á iluminar estas obscuridades” sino també pel fet de les imprudències i tal vegada negligències.
I efectivament, hi havia obscuritats, aquest era el tractament per al tifus.
Malgrat les “obscuritats” que reconeixien es tractava de lluitar, cercar consol i remei, i no perdre, com a mínim, la humanitat.
I quin és el remei actual per a la pesta bubònica? Idò segons podem veure a la pagina oficial de la OMS te el que podríem anomenar ‘mala cura’.
En aquell antic protocol i a més per experiència pròpia varen tractar d’evitar el contagi, però no va ser possible, la temuda i innombrable pesta bubònica va entrar a Mallorca, i el maig de 1820 es va començar a sentir per la zona del llevant de l’illa.
No entrarem a valorar semblances amb, per exemple, l’actualitat de l’any 2020 arreu del mon, anem amb les dades: la primera víctima, 9 de maig de 1820 va ser atribuïda a una altra causa, el motiu de la mort inicialment va ser que va caure d’un arbre, però una setmana després ja es varen adonar que la realitat podia ser una altra: ja hi havia més de mitja dotzena de morts. Encara així, al principi no veien massa perill i ho deixaren com a cosa interna, sense imaginar que podria ser, com sí era, la pitjor de les opcions possibles. Passades dues setmanes se’ls hi havia anat de les mans i ja començaren a pensar q podria tractar-se de la pesta, però un enviat governamental, el Dr. Pasqual sembla que no acceptava q fos la pesta ni tan sols res contagiós; uns dies després ja va haver d’acceptar la realitat. En menys d’un mes la malaltia estava estesa per tot el municipi de Son Servera. S’hagueren de fer hospitals de campanya per allunyar als malalts, els cadàvers eren conduits fora vila a on eren enterrats directament amb calç, les robes cremades i les cases dels contagiats tancades… la situació de cada pic s’agreujava i es tornava més dramàtica… i malgrat això hi havia qui pensava que no, que no podia ser que fos pesta:
Tot ens feria pensar que sí, però fou al contrari: “continuó el contagio, aumentó el terror y espanto, y el desórden e inobediencia amenazaban consecuencias fatales sin que bastasen la actividad y cuidado de estas Autoridades para hacer observar las mas precisas reglas sanitarias como son enterramiento de muertos y espurgo de las casas. Por dínero nadie queria trabajar, cayendo enfermos casi instantaneamente los que se obligaban a la fuerza a desempeñar tales servicios.”
A 1820, sembla que hi havia qui no respectava les mesures, i qui sap si també va influir que qui va ser enviat per les autoritats, el Dr. Pasqual, hagués negat el que ja semblava una evidència (Tal vegada podrien estar confosos per la situació de fam al Llevant Mallorquí d’aquells anys que els hi fes pensar abans en altres malalties que no en una de les pitjors i més extremes). En qualsevol cas, fos com fos, al final, dia 14 de juny, era el propi Dr. Pasqual qui moria pel contagi, però just abans va reconèixer que la malaltia era la temuda pesta…
Al llibre “Noticias y relaciones históricas de Mallorca”. de Juan Llabrés, trobem noticies de l'època que ens resulten sorprenents: dia 26 de maig a Palma s’assabenten de l’epidèmia de Son Servera que cataloguen com ‘funebre noticia’ i ens detalla que l’origen va ser un vaixell provinent d’Àfrica a on hi havia qualque malalt q va anar al poble produint-se el contagi que el situen en dia 15 de maig… però hem vist q la primera mort segons els sanitaris va ser el dia 9.
Davant de la noticia, que es fa des de Palma? Primer de tot s’envia un destacament inicial de 300 soldats per acordonar la zona. Poc després serien més de 2000. Entre ells hi havia presidiaris armats, emprats per evitar q la gent es botés el cordó sanitari i per ajudar a les tasques que ningú no volia fer: “Los diez presidiarios armados que pasaron a Artá al mando del teniente D. Antonio Canela, enterraron en un día todos los cadáveres de los apestados, algunos ya corrompidos, y a los insepultos en el lazareto; no había sepultureros, nadie se prestaba a semejante cometido y los enfermos huían del lazareto de Bellpuig. Otros diez fueron a Son Servera con el oficial D. Pascual Saco y amplios poderes para imponer el orden y hacer cumplir las disposiciones de sanidad”. També es varen demanar voluntaris per allistar-se i ajudar en aquestes tasques a la ciutat de Palma, també varen desallotjar el Convent de Jesús extramurs, (a on avui hi ha l’hospital psiquiàtric de l’Ibsalut) perquè el llatzeret era massa petit pel q preveien que se’ls hi venia a sobre. El poble de Son Servera i els seus voltants, incloent-hi la banda de la mar, va ser acordonat. Es separaven els sans dels malalts i també del personal sanitari i autoritats. En qüestió d’un mes ja hi tenien barraques-hospitals. És interessant no perdre la perspectiva, parlem de fa 200 anys, no imaginem hospitals com els entenem a dia d’avui. Els sanitaris tractaven, en la mida del possible de socórrer als malalts. La situació, límit, se’ls hi anava de les mans. Finalment el poble va ser tancat, es varen prendre mesures més serioses i això podria servir com a resum: “En una palabra se vio palpablemente, lo que insinuaba la comisión de medicina en su juicio del 1º de Agosto, que la policía y orden son las armas con que se debe atacar la peste, y que con ellas y no con medicinas deben libertarse del sepulcro millares de personas” (Breves apuntes sobre las enfermedades que se manifestaron en Son Servera á principios de mayo de 1820“
Aquesta epidèmia va fer que per evitar la propagació s’enterressin els cadàvers amb calç, i poc després es va estendre la mesura: prohibició d’enterrar dins les esglésies…. (curiosa aquesta mesura profilàctica, perquè resulta que ja hi havia una prohibició molt anterior a enterrar dins les esglésies: A finals del segle XVIII, en Carles III ho va prohibir, però ningú va fer massa cas, després a principis del XIX, 1804, ho tornen prohibir, en aquest cas Carles IV, sense tampoc massa èxit, fins q per mor d’això: “Prohibió la Junta Superior de Sanidad los enterramientos en las iglesias y ordenó a los Ayuntamientos que todos los cadáveres sin excepciones, se sepultasen en los cementerios con una capa de cal viva, y en las villas donde no hubiera se habilitase un terreno a tal efecto”. Aquest és el motiu de la ubicació de molts dels cementiris actuals, encara q hi ha, com a Formentera o Eivissa Vila q el cementiri nou és molt recent, les poblacions han crescut tant que el cementiri, apart de petit, ha quedat engolit per les cases.
Altres fets que podem considerar anecdòtics alhora que tràgics seria el que succeí amb uns recent arribats: “Habiendo llegado á Palma procedentes del Lazareto de Mahón cuatro individuos á quienes se inoculó el típhus bubonario en Tánger el año anterior, se les envió a esta de Son Servera a servir de sepultureros. Persuadidos estos individuos por la inoculación que sufrieron se creían libres de contraer la enfermedad y en su consecuencia despreciando mis avisos y de los otros facultativos, no quisieron sujetarse á ningun método de precaución entregándose á los mayores excesos”
Tres varen acabar contagiats, i el quart... “pasado por las armas el otro el 27 de Junio por un atentado atroz que cometió el 25 del mismo” i el motiu: “Fué fusilado Antonio O..., uno de los cuatro enfermeros procedentes del lazareto de Máhón, inoculados dé1 tifus bubonario en Tánger el año anterior, y enviados como sepultureros a Son Servera, por el delito de violación de una joven convaleciente de la calle de las Creus, en cuya casa entrara con el pretexto de dar unas fricciones de aceite” i com a cosa curiosa, va ser afusellat per un grup dels presidiaris armats i ho feren “en el Tancat de Ca s'Hereu, junto al tronco de un olivo próximo al lugar que actualmente ocupa la caseta del paso a nivel del ferrocarril” i sabeu? Un any després aquella olivera va morir, diuen que per mor d’aquella execució…
El cas d’aquells tres també ens pot servir per il·lustrar com la història es repeteix: es creien a salv, en el seu cas perquè havien estat inoculats amb el bubó. Idò sembla q la inoculació no servia, (la OMS a dia d’avui desaconsella la vacunació pels casos de pesta bubònica) i la ignorància q hi havia amb la malaltia els duia a pensar coses com que “No obstante de los recelos q tenia de que las enfermedades aumentarían en número y gravedad en razón directa del calor se vió lo contrario. A proporción que crecía este, disminuían notablemente los enfermos, presentando el contagio un carácter menos mortifero”
Fins final d’aquell any 1820 no tornà la normalitat a la zona després d’haver deixat un rastre de mort i desesperació, les xifres de dos dels municipis afectats així ho reflecteixen “Son Servera, de sus 1.684 habitantes habían fallecido del contagio, 1.040 personas de las 1.340 atacadas por la enfermedad. De los siete médicos que prestaron asistencia, perecieron tres.
En Artá, desde el 26 de mayo, fecha del primer caso advertido hasta el 23 de agosto, de sus 3.626 habitantes murieron
1.267”.
Unes dades aborronadores que afortunadament ens duen a pensar que qualsevol temps passat va ser pitjor… però, no penseu que no estaria de més aprendre del passat?
LLUMS I OMBRES
Encara que hagi qui no llegit la novel·la o be no hagi vist la pel·lícula, podem afirmar que gairebé tothom ha sentit xerrar de tauró.
Una obra que va fer canviar la manera de veure i considerar a uns animals q normalment no representen cap perill, però que en una ocasió sí ho feren, i damunt d’aquest fets és a on Peter Benchley ambienta el seu llibre que va servir de base per a la pel·lícula que en Xisco García ens comenta al seu llums i ombres.
No hem d’oblidar que al mediterrani, també des de sempre hi ha hagut taurons. Sí, des de sempre per que fins i tot hi ha qui afirma q els taurons son coetanis del dinosaures.
Taurons que habiten a les nostres aigües, i que han deixat imatges sorprenents com aquestes publicades per la Gaceta nautica.
Però tornant al cas que va servir per la novel·la resulta que l’any 1916, plena I Guerra Mundial, a New Jersey, EEUU, un gran focus de poliomielitis va fer que una gran quantitat de gent decidís, per tal de millor la seva dolència, anar als balnearis devora la mar. La gran afluència de gent va fer que els pocs freqüents, i en aquell cas repetits, atacs a éssers humans es popularitzessin i fins i tot marquessin un abans i un després en la manera que pensem que actuen aquesta animals.
La veritat és q hi ha ben pocs casos al mon d’atacs de taurons i són uns animals que, com quasi sempre per culpa de l’activitat humana, estan en perill d’extinció.
LLEGENDA PAS DE SES OSQUES
CONTES I RONDAIES
Aquesta novena temporada inaugurem una secció q crec que és necessària. A FdM acostumem a citar les nostres rondalles q des de fa molts d’anys han anat passant de generació en generació, fins a dia d’avui, que sembla que han perdut en general, el seu ja llunyà protagonisme.
Pot ser no imaginem el q també podem trobar dins elles: aparicions espectrals, el que es coneix com a fenòmens poltergeist, possessions, crims, històries truculentes i plenes de misteri. Històries, moltes d'elles dignes de ser objecte d’una sèrie de TV, i és precisament per això q tenen al darrera les nostres llegendes Balears q comencem la secció "contes i rondalles". La idea es comentar amb Irene Font qualque rondalla des del punt de vista de la darrera generació.
Es de Corona
Ens situem a Eivissa, a on una dona que anava cap a Vila (A Eivissa es coneix com Vila la ciutat d’Eivissa) va sentir el renou de un ninet plorant. Amb angoixa i preocupada, es va acostar delicadament. Vertaderament hi havia un ninets allà enmig del no res. Ella, sorpresa, el va recollir , e va abrigar per tal d’evitar que agafés fred i va continuar camí avall, sense saber ben bé que fer. El nin mentre, va començar a forfollar, cercant com una xucladissa. Ella, que també alletava un infantet i li sobrava per donar-li a un altra li va donar del seu pit, però acte seguit, va sentir en es mugró com unes estretes que no eren de geniva. Va ficar-li es dit dins la boca i va trobar un parell de dentetes. Això li va fer recordar la costum eivissenca de donar als infants de pit quan treuen els seus primers dents, cinc faves bullides.
Però no havia encara tret la mà de la seva boca quan l'infant, li va cridar: i dentasses, per menjar favasses! i va sortir corrent. La dona completament espantada no es creia el que acabava de presenciar, acabava de confondre, ni més ni manco, a un barruguet amb un nin real.
I què són els barruguets? idò aquesta és la seva entrada a la enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
Pot ser el q en castellà es coneix com a ‘duende’ estigui perdent el seu om propi illenc, ja sigui: barruguet, follet, homonet de colzada, dimoni boiet...Que per cert no massa tenen a veure amb els que es coneixen com a ‘gnomos’
ENTREVISTA LA CAZA
Aquest estiu 2020, l’illa de Mallorca ha estat triada per la gravació de la segona temporada de La Caza, una sèrie televisiva que va ser emesa per TVE el passat any 2019.
la primera temporada va ser rodada al Monteperdido, a Osca, als Pirineus, i va rebre premis pels seus “espléndidos escenarios naturales”, i pel seu “sólido guión y protagonistas categóricos”
Així que n’Oscar Amores va entrevistar al guionista de la sèrie, l’escriptor Agustín Martínez, q ens va contar el perquè, el com, a on i qualque secret d’aquesta sèrie que, sorprenentment te relació amb el que fem a Font de Misteris
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Per acomiadar el programa s’ha fet amb la cançó titulada Polio, del grup Staff Benda Bilili.
Un grup musical compost per persones amb, entre d’altres un fet comú: haver estat afectats pel virus de la Polio. Aquest virus fa poc que la OMS el considera pròxim a ser erradicat.
