t9p21web_orig.jpg

~ 13/02/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 21 ~ 

DÍA MUNDIAL DE LA RÀDIO

Aqui  ho pots escoltar

13 de febrer, Dia Mundial de la Ràdio. Per aquest motiu comentam molt breument la declaració institucional de la Sra. Audrey Azoulay, Directora General de la UNESCO, que ens diu que la ràdio segueix essent fonamental. Fins i tot en aquesta situació a nivell mundial ha salvat vides, ha permès a comunitats amb accessos molt limitats educar en la distància, i segueix dient: “Com​ veiem, la ràdio continua sent un mitjà de comunicació indispensable, que demostra dia a dia la seva resiliència i la seva capacitat d'innovació”.

“En​ aquest segle de les imatges, la ràdio continua sent la companya dels nostres matins, el sò de les nostres nits, el mirall íntim d'un món que s’ha d’escoltar per a poder comprendre-ho. Amb l'univers de les ràdios web, els pódcast, els telèfons intel·ligents i les noves tecnologies, la ràdio s’està desenvolupant en una veritable segona joventut. Amb el lema d'aquesta edició del Dia Mundial de la Ràdio, “Nou món, nova ràdio”, es reafirma el paper central de la ràdio, en el present i en el futur.

Dia-Mundial-de-la-radio-780x470.jpg
UNESCO.jpg

Perquè necessitem més que mai aquest mitjà de comunicació universal, humanista, portador de llibertat. Perquè, sense la ràdio, el dret a la informació, la llibertat d'expressió i, amb ella, les llibertats fonamentals, es veurien afeblides; també la diversitat cultural, ja que les ràdios comunitàries són les veus dels qui no tenen veu. En aquest Dia Mundial de la Ràdio, la UNESCO fa una crida a totes les persones —audiència, professionals del sector audiovisual i radiodifusors— perquè celebrin la ràdio i els seus valors i promoguin la informació fiable com un bé comú”.

Des de Font de Misteris ho subscrivim i desitgem que sigui així, i evidentment: gràcies per permetre’ns ser una petita part d’això. 

TEMPS FANTASMA

Aqui  ho pots escoltar

Fa​ unes setmanes “El Confidencial” va treure un article molt curiós on ens parla de la coneguda com “hipòtesis del temps fantasma”. Una teoria que diria que estem vivint a l’any 1724 Tot això comença quan el Papa Gregori XIII va impulsar el calendari que utilitzem ara, el conegut com a calendari gregorià que ens diu que ara és l’any 2021.

Això es va començar a imposar l’any 1582, i amb aquest nou calendari es donava per eliminat el calendari julià que era el que estava vigent des de l’any 48 aC.

 

Aquell calendari, bàsicament, estipulava que cada 4 anys s’havia d’afegir un dia més al calendari per coincidir amb un any solar, i així començaren els anys de traspàs. Però com es va demostrar més endavant; l’any solar dura 365,24219 i no els 365,25 que s’havia estipulat... i amb aquest fet tenim un primer gran embull perquè durant 1600 anys s’havia contat “de més”, i cada 128 anys es guanyava 1 dia. I clar, no quadrava...   

Així que Gregori XIII va decidir que​ s’havia de retocar el calendari perquè la data solar no es corresponia amb la de la Terra.

Gregory_XIII.jpg
Heribert Illig.jpg

Però encara així va ‘desquadrar’ de tres dies. I arribem a la dècada dels anys 90 del segle XX quan un grup d’historiadors alemanys revisaren aquest problema i varen proposar la teoria que ara volem comentar: “La hipòtesis del temps fantasma” que consisteix en el fet que aquests tres dies de més que Gregori XIII no va afegir al calendari no és un error matemàtic, sinó que per aquests historiadors és una evidència que ens demostraria que l’Edat Mitjana no va existir...! 

 

És a dir, que per aquests grups d’historiadors, actualment no​ estam vivint al segle XXI sinó al segle XVIII, concretament a l’any 1724. El temps que s’hauria afegit artificialment està comprès entre els anys 600 i 900 de la nostra era, i això es traduiria en que personatges com Carlemany no hauria existit i s’hauria inventat amb propòsits desconeguts...

Ho​ justifiquen perquè, segons ells, hi ha proves com la desaparició i reaparició del poble jueu entre l’any 711 i el 1096; l’absència de registres sobre grans qüestions d’aquesta època com l’expansió de l’Islam per l’Orient Mitjà o directament la falta de progrés a Occident... 

TITOS

Aqui  ho pots escoltar

Amb l’excusa del dia mundial de la Ràdio ens hem anat de discoteca:

“Lo primero, hice quitar todos los ayuntamientos, como son bailes, comedias, escuelas y cosas semejantes, y cuanto más presto y lejos de la gente se apartase tanto era más seguro…”

Així comencen unes sorprenents diligències que varen ser recollides a un llibre el 1598 per explicar com es va tractar de lluitar contra una epidèmia de pesta a l’Alger, i ara, més de 400 anys després ens tornem a trobar amb una situació més o manco semblant a on, a la nostra comunitat, els llocs de bauxa, allà a on ens podíem reunir i socialitzar duen tancats des de, aviat, farà un any. Així doncs, com que pensem que la ràdio és molt més que anar a seure a un estudi, com que la radio és proximitat, entreteniment i moltes altres coses, i aprofitant que dia 13 de febrer és el dia internacional vàrem decidir mostrar de manera virtual, (i en les imatges que acompanyen aquest escrit) el que passa amb aquests llocs com deia “De ayuntamiento” que romanen tancats, com es veu i es viu una de les més populars i antigues discoteques de les nostres illes després de quasi un any tancada.

 Aqueixa situació que estem vivint ens ha fet canviar de ple tota la nostra vida, de manera provisional però radical. No és el primer pic que passa a la historia ni serà el darrer. No ens podem reunir, ni abraçar, tampoc ens podem besar, hem de mantenir aqueixa distància tan feixuga... llocs com aquest, a on era tot festa, ara romanen tancats, esperant que torni la normalitat que ens pugui fer viure amb el que de sempre ha estat normal. Per viure sensacions diferents, mostrar coses distintes i esperem que per sorprender-vos, ens hem vingut a un dels punts neuràlgics i pioners de la festa a les Illes. Un lloc amb una llarga història, no de bades l’any 1935 ja estava obert. Parlem de la discoteca Tito’s a la Plaça Gomila de Palma.

Titos 05.jpg
Titos 01.jpg

Situada a la barriada del Terreno, a prop del castell de Bellver, entre son Armadams i Porto Pi..., és plena d’històries i anècdotes, com per exemple pot ser el cas d’Errol Flynn, que venia a aquesta discoteca i ho feia amb el seu vaixell, el Zaca, que diuen que el deixava a la porta. Una nau que amb el temps s’ha convertit en una mena de vaixell fantasma, al igual que ell mateix.

A la seva història trobem que l’any 1943, a un moment en que l’actor passava una etapa difícil, amb depressió, diuen que a punt del suïcidi, i veu a un catàleg aquest vaixell i decideix comprar-ho.

Es podria dir que aquell vaixell va servir una mica d’estendard per a un turisme balear incipient. Se sap que al Zaca, conegut anteriorment com a Black Witch, (Bruixa Negra), Errol Flynn va fer grans festes: balls, música, beguda, sexe... tots els escàndols que ens puguem imaginar per aquella època.

Any 1959 i Errol Flynn ja ha arribat als 50 anys d’edat. No es troba bé, te moltíssimes deutes i com a solució, decideix vendre el vaixell, la seva joia de 43 metres d’eslora. Poc temps després ell va morir víctima d’un atac de cor.

Després de la mort d’en Flynn es vaixell va quedar amb 4 tripulants al seu amarrador del Club Nàutic de Palma.

El problema va ser que no hi havia gaire doblers pel manteniment de la nau, i la viuda de Flynn, Patrice Wymore, tampoc en podia aconseguir més. Per tant, se va decidir finalment que el playboy anglès Freddie Tinsley s’encarregués de la venda del Zaca, ja que ell va assegurar que podria donar-li sortida a l’embarcació a França.

Però el que va fer en Tinsley no va ser precisament noble.

 

En arribar el vaixell a França, a Villefranche Sur Mer, l’anglès va treure del Zaca tot allò que fos valuós i el va abandonar.

Zaca.jpg
Errol Zaca.jpg

Era l’any 1965 i any 1965, amb es Zaca abandonat, quan es comença a contar un succés estrany. Els mariners locals comencen a dir que al Zaca passen coses rares. Es deia que veien passejar per coberta ni més ni manco que el fantasma del propi Errol Flynn i que el vespres la nau cobrava “vida”. Era com si encara es celebressin aquelles festes... però al vaixell no hi havia ningú.

Durant 14 anys diuen que s’anaven produint aquells fets, fins que l’any 1979 es va realitzar a bord del vaixell un doble exorcisme anglicà-catòlic. Desprès d’aquesta cerimònia res més va passar al Zaca, almanco en quant a qüestions sobrenaturals.

L’any 1987 el Zaca es comprat per un altre anglès, Phillip Coussins qui l’ha de malvendre, ja enfonsat, l’any 1990.

A partir de l’any 1993, gràcies a la restauració que va manar fer el seu propietari, Roberto Memmo, el Zaca reprèn la seva esplendor. Fins el punt que és un des protagonistes d’excepció de tota regata clàssica i també ha retornat, en moltes ocasions, a les Illes Balears.

Lo curiós de tot això, és que segons va publicar el diari La Razón el passat estiu l’actor, a més de suposades aparicions al que va ser el seu vaixell, també les tindria a la seva gran casa de Mulholland Drive, a Hollywood.

Referent a les seves aparicions a on va ser casa seva, la més fascinant la va contar la filla del cantat Ricky Nelson, Tracy, qui el 29 de desembre de 1985 va sentir crits estranys, com a d’advertència i renous de vidres que es rompien. No va fer gaire cas, però dos dies després, el 31, el seu pare moria d’un accident d’aviació.. Tracy, va entendre que havia estat Errol Flynn que avisava de la desgràcia.

mulholland-house.jpg

Una altra història de per aquest barri te com a protagonista a Camilo José Cela, i ens la conta el​ seu fill, Camilo José Cela Conde, catedràtic de la UIB. Està estreta del llibre Cela, piel adentro​, i on ens parla de la manera de ser del seu pare, ens diu, posant qualque exemple, que des de nin era molt cabota tant com per posar-ho com a lema al escut del seu marquesat, ‘qui resisteix, guanya” (Cela era marquès de Iria Flavia i ara ho és el seu fill, el Dr. Cela).

Aquesta caparrudesa més d’una ocasió li va fer estar en seriosos problemes, com hauria pogut passar un dia:

Camilo Jose Cela Conde.jpg

”cuando​ mis padres vivían en el chalé de Bosque 1 y CJC se acercaba todas las tardes, sin saltarse ni una sola, a los bares que quedaban en la cercana plaza Gomila a pasar el tiempo con los amigos, el escritor se encontró, de repente, algo más aburrido que de costumbre. Los personajes de Camus matan árabes en la playa cuando se ven en una situación parecida y aprieta la calor; CJC se limitó a acercarse a un guardia urbano, que, en el extremo de la barra, se tomaba una cerveza para descansar por unos momentos de las fatigas de ordenar el tráfico. ​(hem de pensar en els coneguts com a guardies urbans amb aquells casc blancs) El escritor le saludó con finura para rogarle, a continuación, que le prestase el casco. El guardia se quedó de piedra.

—¿Cómo dice? ¿Que le preste qué?

Camilo José Cela repitió con mal disimulada impaciencia su deseo y pasó a explicarle luego que el casco era propiedad municipal, es decir, de la ciudad, o sea, de los vecinos; en consecuencia, de él mismo o de sus amigos allí presentes. De cualquiera, antes que del propio guardia. El agente del orden, algo mosca por no haber seguido del todo bien la cadena de razonamiento, quiso ganar algo de tiempo: —Sí, bueno, pero ¿para qué quiere usted el casco? —El destino final no influye sobre el derecho al usufructo.

—¿Cómo dice?

—Que lo quiero para mear dentro.

“El guardia se tomó muy a mal que le quisiesen mear en el​    casco y se puso como una fiera, dando grandes voces y amenazando con llevarse detenidos al escritor y a sus amigos bajo acusaciones vagas y un tanto generales de alteración del orden, desacato a la autoridad y escándalo público, todo a la vez” 

Camilo Jose Cela.jpg

L’amo del bar, tractant de posar una mica de seny, i en “Camilo José Cela insistía en que le dejasen el casco; se trataba de una cuestión de fuero y no de huevo.

—Aquí el agente se resiste a ceder el uso de un bien público y eso no puede ser.

—¡Pero es que usted me lo quiere mear!

—Está usted equivocado. Yo me conformo con que me deje mearlo, que no es lo mismo.

El més sorprenent és que això hauria acabat amb en Cela amb el casc i amb el guàrdia, tot dos junts, prenent qualque cosa en aquella Plaça d’en Gomila,  que si be és cert que als darrers temps no era el que va ser, sí que encara tenia els seus punts, com la mateixa discoteca Tito’s, que ara roman tancada, però que recuperarà el temps perdut per tornar ser el que va ser: La locomotora que va donar vida tants d’anys en aqueixa zona de Palma que com diu en Carlos Garrido: tenia un ambient “un poco decadente, frívolo, desenfadado y hasta familiar de otros tiempos.”

Titos 02.jpg
Titos 04.jpg
Titos 03.jpg

Per aquí a prop també hi ha històries per avergonyir-se, com aquesta historia cruel, dramàtica, absurda, esglaiadora i feresta que va ocórrer precisament per aquell redol i que a més la història te un nom d’allò més dramàtica: el “fogo dels jueus”. 

L’any 1691 els jueus, com a tal, feia molt que havien abandonat la nostra ciutat. Tal vegada encara quedarien petits grups de Cripto-judaïtzants, és a dir, gent que practiquen el judaisme en secret. I aquests grups eren molt perseguits.  Aquest mateix any, en el conegut com a tercer procés inquisitorial, es va acusar a 88 persones de professar una fe contrària al cristianisme (crida l’atenció que diuen les cròniques, que hi havia més de 30.000 persones vingudes de tot Mallorca com a espectadors per aquest procés).

jueus.jpg

Els acusats van vestir sambenitos en els quals hi havia pintats dimonis i bísties i tres d'ells van ser condemnats a morir cremats a la foguera. Eren el rabí Rafael Valls i els germans Tarongí, home i dona que eren els seus deixebles.

 

Varen ser conduïts al lloc on estava disposada la pira i recorden els testimonis que va ser un espectacle dantesc.  S'explica que els tres van cridar i van tractar de cobrir els seus cossos de les flames... però evidentment de res va servir. Especialment esgarrifós és el cas de Caterina Tarongí, qui fins al seu darrer alè va cridar amb totes les seves forces que no renegava de la seva fe jueva.

Va ser en aquells dies, quan van prendre rellevància els famosos 15 cognoms xuetes, els descendents, es calcula que més de 18.000 a dia d'avui, i que van patir odis i discriminacions fins fa molt pocs anys.

 

Recordem aquests cognoms: 

Aguiló, Bonnin, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. 

 

Cal dir com a curiositat que altres com els Maimó, o Abraham o Salom, amb molta semblança amb els anteriors, mai van tenir cap problema per això. 

 

Aquest fragment de La Fe Triunfante, mostra la barbàrie d’aquell dia al ‘Fogó dels Jueus’:

“Dígase la verdad ,que como los reducidos recibieron con ojos serenos la soga y se sentaron en el palo con ánimo sosegado, así al contrario estos impenitentes, los hermanos Tarongí y a Rafael Valls al ver de cerca la llama comenzaron a mostrar su furor ,forcejeando a toda rabia para desprenderse de la argolla ,lo que al fin consiguió el Tarongí ,aunque ya sin poderse tener cayó de costado por el mismo fuego del que huía. 

 

Y su hermana Catalina que antes se había jactado de que había de arrojarse al incendio, al lamerle las llamas gritó repetidas veces que la sacaran de allí, aunque siempre pertinaz en no querer invocar a Jesús .Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada-que va mucho de hablar a obrar ,y donde llega fácil la lengua no acompaña siempre el corazón-Mientras llegó solo el humo era una estatua ,en llegando la llama se defendió ,se cubrió y forcejeo como pudo y hasta que no pudo más ,.Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendiose en lo interior de manera que aun cuando no llegaban las llamas ardían las carnes como un tizón y reventado por medio se le cayeron las entrañas como a Judas".

Cremen viva Caterina Tarongí.jpg
El terreno.jpg

Fets terribles i reals esdevinguts ben a prop d’un dels punt més festius de la segona meitat del segle xx a les Illes Balears. A la barriada d’El Terreno que, segons el cronista de Palma, el nom li vendria del terreny del que era propietari Antoni Despuig Dameto, el cardenal Despuig, que el volia dedicar per tenir el seu museu. Les peces acabaren a Raixa, a Bunyola. Ara tenim una bona representació al museu de la Ciutat que hi ha al Castell de Bellver. Les cases del cardenal eren una mica més lluny de la plaça Gomila. Són les que a dia d’avui es coneixen com a Natzaret. La fisonomia va canviar al segle XIX quan es va començar a parcel·lar el que esdevindria en aquest barri pel que han passat gent molt il·lustre i molt coneguda, però també gent anònima, com quan l’epidèmia de 1821 a Palma a on la gent fugia del centre i es va fer un poblat de casetes de fusta, arrasant el bosc de Bellver per treure la matèria prima.

Després foren reutilitzades el 1835 amb una altra feta que va fer que la població s’espantés: el terratrèmol de 1835. Poc després es va començar a urbanitzar, fins que els any 80 del segle XIX els carrers ja tenien nom.

El punt neuràlgic, tant a dia d’avui com abans, podem dir que es la plaça que hem citada, i perquè ho dic? Idò perquè era a on estava ubicada la casa dels Gomila que donen nom a la plaça.

 

El seu nom es va posar perquè varen cedir els terrenys precisament amb aquesta finalitat: donar espais públics a la zona.

La casa d’aquells Gomila era just al mateix punt a on l’any 1935 es va fer una de les discoteques més conegudes jo diria que com a mínim arreu d’Europa.

gomila.jpg

Sortint de Tito’s per la porta de darrera, la que pega cap el carrer Joan Miró, si voltem a la esquerra hi ha un espai ample, que va cap el conegut com a Parc de la Quarantena, que a un temps va ser el llatzeret. Un tancat entre murades a on es passava la quarantena obligatòria i a on, clar, també hi ha recollides històries com a mínim estranyes. Entre els serveis que dispensaven als que passaven la quarantena obligatòria hi tenien un oratori.

Sant Magì.jpg

En aquell temps era fonamental, una petita església, a on hi havia una Mare de Déu a la façana, just dalt la porta. El cas és que segons consta a velles cròniques, l’any 1542 hi havia un vaixell ancorat davant del llatzeret, mentre els mariners i la càrrega havien de passar el temps establert pels morbers per tal d’evitar la propagació de possibles epidèmies. Per passar el temps s’entretenien com podien, i en aquest cas feien una partida a les bolles, i com que va perdre un d’ells es va enrabiar, va agafar una de les bolles i amb força la va llançar contra la imatge que hi havia a l’oratori. Aquella imatge no era una altra que la que encara a dia d’avui es coneix com la Mare de Dèu del Miracle. Resulta que la bolla li va encertar una cella i just d’aquell punt, a una estàtua de pedra, va començar a brollar sang. Un degotís sanguinolent que va anant tacant la façana

Des de llavors a aquesta Mare de Déu que miraculosament va començar a brollar sang se la venera amb aquest nom. Actualment a l'església de sant Magí a Palma.

Però no acaba aquí la història d’aqueixos navegants, perquè segons els cronistes, aquests navegants quan varen veure el prodigi d’aquella imatge de pedra de l’esglai varen fugir per la porta de cap a la mar, era l'única sortida possible, tornar al seu vaixell. Aixequen àncores i se’n van. Just quan eren enmig de la badia, a la vista de tothom, en un dia clar i solejat del cel baixà com un raig que va xuclar primer al genovès que havia tirat la bolla i després al vaixell i a tots els navegants… I els va fer descomparèixer…

Quina quantitat d’històries només en aquest petit redol a on hem tingut moments de festa, de diversió, de companyia, de socialització, temps que encara que a moments ens sonen llunyans, tornaran!

Titos 07.jpg
Titos 06.jpg
Titos 08.jpg

Amb aqueixa visita només hem volgut, en aquest dia mundial de la ràdio, ser els vostres ulls, els vostres records i fer un crit a l’esperança de que més prest que tard ens sortirem, totes i tots plegats d’aqueixa situació, com s’ha sortit tantes vegades al llarg de la història. Tornarà la normalitat i pels qui els agrada... també els balls.

UNED

UNED.jpg
Aqui  ho pots escoltar

Sabíeu que la història ens demostra que els caps nazis tenien un interès real per l’esoterisme, la màgia i les relíquies? En base a aquesta curolla és d’on surt el guió de la pel·lícula ‘a la recerca de l’arca perduda’.​    

Aquesta pel·lícula és l’eix central del curset que el cap de setmana del 19-20 de febrer de 2021 es realitzarà a la seu de la UNED de les Illes Balears i per saber-ne més hem parlat amb la seva directora Judit Vega. 

 

Si voleu ampliar la info.

CONTES I RONDALLES

Aqui  ho pots escoltar

LLEGENDA DE LA DONA D'AIGUA DE CAN GARRIT

Això era en Biel Perxanc, un fadrí de Pollença, ja major que vivia tot sol, i tenia tota la casa per a ell. Acostumava a passar molt de temps fent feines a l’hort, i a l’horabaixa tornava a ca seva per sopar i dormir. Un dia quan va tornar a ca seva, es va trobar amb totes les feines domèstiques fetes: els plats estaven escurats, les gerres plenes d'aigua, el llit fet, els animals atesos... Però clar, el problema era que ell havia sortit de ben matí i ho havia deixat sense enllestir. La sorpresa era màxima, a més no li havia donat la clau a ningú i cap del poble tenia accés a la casa. Aquells estranys fets es varen anar repetint durant un parell de dies seguits: quan tornava a ca seva, seguia trobant-se sempre totes les feines fetes.

Desesperat per la curiositat, en una ocasió va decidir no anar a la Vila (que així es diuen els terrenys a on tenia el seu hort) i quedar-se a ca seva per veure qui o que era realment el que li estava fent les feines. Duia una estona amagat quan de sobte va sentir uns remors dins es coll del pou, uns renous que mai abans havia sentit. Va seguir amagat i poc temps després va veure una dona que sortí d'allà mateix, del brocal del pou, i que es posà a fer les feines. En aquell moment ell va sortir del seu amagatall i li preguntà si era ella la que havia estat fent totes les feines tot aquest temps. Ella li va dir que sí, però com si no res, amb tota la naturalitat, i ell intrigat li va demanar que qui era ella, que d'on sortia

-Sóc la dona d’aigua,​ ​ li respongué. 

Ell, sorprès, li va suggerir que ja que era la dona de la seva casa per tot el que havia estat fent, també podria ser la seva dona, i li va oferir matrimoni. (una actitud una mica masclista i fastigosa, tot sigui dit de pas i sense entrar ara a valorar-ho…)

Ella tot d'una li va dir que sí, però li va posar una única condició: Mai podria anomenar-la pel nom de Dona d’aigua.

Rondaies de Mallorca
pozo.jpg

La dona no tornà a ficar-se al pou i varen tenir dos fills, un nin i una nina.

Passat un temps, un dia ella va anar a la Vila a llevar les males herbes del sembrat, però en lloc de fer això, va agafar les flors de les faveres. 

Al dia següent Biel Perxanc hi va anar i quan va veure el mal que ella havia causat, a l’horabaixa quan tornà a ca seva, li va preguntar a la seva dona què perquè havia fet allò.

Ella segura d’ella mateixa li va dir que com tanmateix hi hauria una gelada les hauria cremat totes.

Però a l’home no li va convèncer aquella explicació i al donar-li una bona envestida li digué dona d’aigua, les úniques paraules prohibides.

No van passar ni uns segons quan, en al sentir aquestes paraules, va agafar a un nen de cada mà i va tornar anar al pou amb ells, d'on mai més varen tornar a sortir. 

I encara se sap l'existència d'aquest mateix pou.

 

Es troba situat a Can Garrit al carrer de Montision, a Pollença i qui sap els secrets que segueix amagant…

LLUMS I OMBRES

Aqui  ho pots escoltar
Sim_n_del_desierto.jpg

"Simon en el desierto"​, basada en una hagiografia, amb un rere fons: Les temptacions del diable! de Luis Buñuel.  

DIMONIS

Aqui  ho pots escoltar

Seguim amb el tema principal del programa, anem a conèixer una mica més a que o a qui fem referència quan parlem del Dimoni, perquè te molts de noms, alguns molt rondallístics però en te d'altres més potents. No és el mateix anomenar-lo Diable, Satanàs, Belcebú, l’Àngel Caigut o Dimoni que amb noms com Barrufet, Banyeta, Barsebuc, Barrabàs, Peu Rodó o l'Home de la Pota Grossa.

I és que tots​ aquests són noms indicats per referir-nos a la mateixa figura, la del ésser que, teòricament per la enveja que tenia del poder de Déu, va allunyar-se, i dedicar-se a anar en la seva contra, aconseguir la separació entre l'un i l'altra per fer els seus adeptes, (es suposa que robant ànimes però també hi ha els que directament triarien el camí directe cap a ell). Seria una representació, és igual de quina de les religions majoritàries parlem, del mal en majúscules. 

Aquesta figura també sabem que te molt de poder, tant com per fer coses sobrenaturals. I també té una imatge física a l'imaginari. Una aparença que està recollida a vells papers, així si un dia vos ho trobeu no fos cosa que vos confongueu i per be o malament no ho reconegueu.

 

"el​ dimoni és alt i escardalenc, amb el cos tot cobert de pel, amb ales de ratapinyada i amb uns pits prominents com els d'una dona; porta dues banyes, a tall de boc, i una llarga cua, peluda com tot ell. Segons uns, és negre, i segons altres és de color vermell; té uns ulls vermells i brillants com si fossin de foc, porta una llarga barba tota apuntada."

Aquesta seria l'antiga representació i també a dia d’avui actual, principalment pels dimonis de les colles de les festes que responen a una imatge ben semblant.

demonio.jpg

Aquesta seria la imatge popular, la seva imatge que deien "veritable", fàcilment recognoscible. Però no sempre és així, ja sabem que el dimoni jugaria a l’engany, segons Joan Amades: "si bé sovint es presenta a l'home ricament abillat o disfressat, de la millor manera que li cal, per a millor enganyar i seduir al que vol fer-se seu." 

Però malgrat això, dins​ les seves capacitats transformadores no aconsegueix burlar del tot, perquè "també​ creu el poble que té els peus com un boc. Quan es presenta dissimulat, sota alguna disfressa humana, no pot, en tot, amagar completament la seva fesomia i, per més que dissimuli, sempre se li coneix en les banyes o la cua." ​També diu que: “presenta​ a tothom que l'invoca; sovint sota una figura que difícilment pot descobrir l'humà que parla amb ell. Es presta sempre a donar ajuda a tothom que es troba atribolat; fa amb la major facilitat les obres i empreses més gegantesques i difícils; sempre amatent a servir a tothom i disposat a prodigar la seva valuosa ajuda en tot trànsit difícil, a canvi tan sols de posseir la seva ànima un cop l'ajudat mori”​.

Això ens dificultaria el poder identificar-ho. De fet, tal vegada no sempre el q un creu q te al davant pot ser sigui el q un creu o el que a un li agradaria q fos. I és que dins les diferents i possibles presencies d’estranys essers, com ho deu fer un per saber quina és la identitat de l’aparició? Un exemple: imagineu q esteu a la vostra habitació, q teniu pensaments una mica... diguem libidinosos, fins i tot una mica impurs, i esteu escrivint un whatsapp, un missatge directe mitjançant qualque ‘app’ o ja pels més clàssics, una carta al vostre objecte de desig, a la vostra persona estimada i de cop i volta a l’habitació compareix del no res una aparició, un ésser estrany. A qui ho atribuiríeu? (continuarà…)

UTOPÍES DE LA MITJANIT

Aqui  ho pots escoltar

El 13 de febrer és el dia mundial de la ràdio, i aqueixa​    setmana hem complit 8 anys com a Font de Misteris…

La ràdio, que aquest darrer any ha tornat estar tan present i ha estat tan útil gràcies als informatius, la radio que t’acompanya, que després es pot tornar pòdcast i t’entreten. La ràdio viva, la ràdio que entra a casa teva, al teu cotxe, a la teva feina, al teu refugi perdut, a la teva intimitat, la ràdio que ens fa volar la imaginació, distreure’ns, tantes coses… 

De ben petit, molt petit, he escoltat ràdio, a dia d’avui també, clar, i quan hi ha qualque succés o esdeveniment important la ràdio és més ràpida, més àgil, més diria que eficaç i compleix, encara avui, any 2021, una gran labor pública (això sense entrar a valorar aquells llocs a on directament no hi arriba la tele)

A dia d’avui poder escoltar la ràdio segueix essent també una de les maneres més econòmiques i senzilles d’entreteniment, de cultura i d'informació, per això en aquestes Utopies de la Mitjanit m’agradaria fer una crida a la permanència d’aquest sistema mitjançant les ones hertzianes. Fa uns programes parlarem de les xarxes socials i com decideixen que i no que es pot o no publicar. Crec que la radio encara és un sistema que a dia d’avui deixa pales en el seu conjunt la seva independència, la seva objectivitat i la seva eficàcia.

Estaria be que fos per molts d’anys, i gràcies, gràcies de tot cor per permetre’ns ser-hi part activa, és tot un honor i un privilegi,

“Quan era jove, escoltava la ràdio, eren temps feliços, i no fa tant, però han tornat de ben nou com un amic perdut…”

 

La ràdio, de sempre i per sempre!

Dels "The Carpenters" 

 

"Yesterday once more"

Carpenters.jpg