t9p5web-face.jpg

 ~ 10/10/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 5 ~  

El programa ha començat fent-se ressò de la atípica fira del​  llibre que aquest cap de setmana, (del 9 al 12 d’octubre 2020) s’està celebrant a Palma. A continuació s’ha escoltat un inquietant só que un oient ens va enviar per whatsapp (659 16 69 52) i que va ser enregistrat a la ciutat de Palma, estem davant del que es coneix popularment com "The hum".

THE HUM 

Ja fa anys vàrem estar parlant ​ d’un estrany fenomen conegut​ com "The Hum". La seva traducció podria ser el brunzit. Un renou que es sent a simple oida, amb un so com a metàl•lic i del que es desconeix el seu origen.

A la segona temporada li vàrem fer un seguiment i per això parlàrem amb els qui podien tenir informació més fiable: el cap de la patrulla verda de la policia local de Palma, el Dr. I catedràtic d’astrofísica de la Universitat de les Illes Balears, D. Ramón Oliver per si l'origen podria estar a l’espai, amb en Pedro Ripol Sampol, un aventurer d’origen mallorquí, que d'entre d’altres proeses va creuar l’Atlàntic a rem amb piragua. Qui sabia si en aquella solitud  tal vegada els podria haver sentit… és a dir: una recerca per veure si es trobava qualque testimoni o qualque explicació. 

 

La conclusió va ser la certesa de que vertaderament el fenomen es produïa. I aquest diumenge passat ens ho varen confirmar, enviant-nos un vídeo realitzat el dissabte 03 d’octubre de 2020 a les 6 del matí al barri de Blanquerna, a la ciutat de Palma. A més, el mateix dia i a la mateixa hora ens reportaren el mateix a una altra zona de Mallorca, a Cala Llombards, Santanyí. Ens hem de fixar en el renou de fons, apart dels aucellets i d’altres sons. Precisament, un brunzit. Haurem de seguir cercant aquest esquiu i estrany renou.

Quan se va tractar es tema de ses pareidolies, se va comentar que en es Sahara, en es parc nacional de Tassili n'Ajjer, se varen trobar unes pintures rupestres d'uns suposats homos de s'espai. Aquí teniu una mostra.

Tassili.Foto.123rf.com.jpg
Tassili.Foto.ancient-code.com.jpg
Tassili.Foto.steemit.com.JPG

CONTES I RONDAIES

La sirena i el peix Micolau

A la secció ‘Contes i rondalles’ Irene Font, ha comentat una​ rondalla semblant a la del programa anterior, en aquest cas del llibre Llegendes de les Balears,  ​d’Andreu Ferrer i Ginart, 2010, Publicacions de l'Abadia de Montserrat que du per títol: “La sirena i el peix Micolau”, a on es conten que la sirena era una al·loteta jove que tenia​ la curolla d anar se'n cada dia a la vorera de la mar, a on li compareixia un jovenet anomenat Micolau.

SIRENA I PEIX MICOLAU.jpg

“El pare la tenia​ privada d´anar-hi i un dia la va espiar mentre anava al lloc, i va observar-la nadant amb Micolau, va ser en aquell moment quan cridà: Mal tornéssiu mig peix i mig persones. Just en aquell moment l'afirmació es va complir y tornaren mig-mig. Es creu que aquests dos éssers encara són vius.

La sirena marca els camins segurs pels navegants, inclòs es creu que va ser ella que senyalà el camí d´Amèrica a en Colom.

Quan ha de fer mal temps, en senyal d'avís canta, i quan els mariners senten sa seva veu, saben que no tenen que anar al mar. Però els mariners dolents, sels du mar endins. En Micolau l´acompanya allà on ella va.”

Pot cridar l’atenció que és a ell a qui s’identifica, i al que se li dona nom, Micolau. Però ella és la que te el protagonisme tant com per dir que fou ella qui va mostrar el camí d’Amèrica a en Colón… Curiosament hi ha una teoria, bastant estesa de que l’origen den Colon pogués ser Mallorca  encara que també hi ha la que diu que podria ser eivissenc

Destacar com a la majoria de històries de sirenes hi ha el fet comú de la seva veu, des de l'Odissea d'Homer fins Ariel de Disney. I una altra curiositat, a la rondalla mallorquina la sirena tracta d’ajudar als humans, a menys que siguis dolent, en aquell cas… prepara’t perquè t’hauràs d’enfrontar a uns éssers marins justiciers!

HOMES PEIX

Com a continuació de la secció de contes i rondalles s’ha continuat, com a tema principal del programa, amb els coneguts com a ‘Homes-peix’ a on podem comprovar com la rondalla fins i tot amb caire infantil pot tornar-se una història versemblant, com podria ser, per exemple, el de l'home peix de Liérganes,​ el cas d'un al•lot que te una estàtua, un centre d’interpretació i un carrer al seu municipi, a Liérganes (Cantabria), a on fins i tot te un apartat destacat a la seva plana web oficial​ on ens trascriuen la placa que te dedicada:

Su proeza atravesando el océano

del norte al sur de España,

si no fue verdad mereció serlo.

 

Hoy su mayor hazaña

es haber atravesado los siglos

en la memoria de los hombres.

 

Verdad o leyenda,

Liérganes le honra aquí

y patrocina su inmortalidad.

el hombre pez Lierganes

Un cas que podríem dir que si li canviem la ubicació podria ser el mateix que el d’en Nicolau o Micolau.

 

L’any 1674 a prop de Santander vivia un al·lot burgalés, anomenat Francisco de la Vega i Casares. De ben jove va quedar-se orfe de pare, així que la mare, quan ell tenia 15 anys l’envià a aprendre l’ofici de fuster a Bilbao. La màgica nit de Sant Joan es va anar a nedar a la ria bilbaïna amb altres joves, es va allunyar i no tornava, així que després d’esperar-lo una bona estona directament el donaren per ofegat.

 

Passen uns anys (entre 5 i 9 segons les fonts consultades), i a Cadis, al sud de la península, uns pescadors diuen que han vist qualque cosa nedant amb aparença humana, tracten d’agafar-lo, però no poden. Va còrrer la veu de l’existència d’aquest estrany ésser. I es tracta de caçar-lo, fins que amb xarxes ho aconsegueixen. Un home, amb el que no es podia interactuar, que no parlava, estava com absent i tenia un comportament certament estrany. Tant com per fer-li una mena d’exorcisme, pel que pogués ser.

 

Durant un bon període de temps l’únic que va dir va ser ‘Liérganes’ i va tenir la sort de que un jove gadità sabia que a Santander hi havia un poble amb aquest nom, que a més, la casualitat va voler que el secretari de la Inquisició,  Domingo​ dela Cantolla,​ fos precisament d’aquell municipi i es va preocupar en saber, si podia tenir qualque relació. Quan li digueren que feia uns anys havia desaparegut aquell jove va pensar que el que havia de fer era tornar-ho a casa seva.

 

Al camí de tornada li acompanya un religiós franciscà, Juan​ Rosendo. Sense cap novetat destacable durant la travessia, quan eren a prop de ca seva, a “un cuarto de legua” aquell al·lot estrany jove va directament a ca sa mare,​ ​“sin errar una sola vez en el camino”.​ Allà ell segueix amb el seu totalment estrany comportament, fins i tot anava nu si no l’obligaven a vestir-se i menjava una mica com els animals, es posava tip a rebentar i després estava uns dies sense menjar, i per si no fos suficient tot això, a més li varen sortir com a escames pel cos, com si s'anés transformant en un animal marí.

Es diu que un grapat d’anys després d’haver estat amb sa mare va tornar desaparèixer, aquest pic ja sí, per sempre, tornant-se a la mar… 

Theatro Benito Jerónimo  Feijoo

Sembla que la història ens diu que és cert que hi va haver qualcú que fa molts d’anys, segle XVII, va viure a Liérganes amb, al manco, aquells llinatges.

 

El que és segur és que Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro ​ (1676-1764)​ el cita a la​   seva obra, al seu Theatro Critico Universal, i ho va fer molt poc després dels fets, i donant-ho com a cert.

La pregunta és, que hi pot haver de cert en aquesta història? hi hauria una explicació lògica?

 

Està estesa aquesta creença que trec del llibre d’en Lorenzo Fernández Bueno, que es titula ‘la España Maldita’ i que tal vegada ens explicaria quin motiu podria haver al darrera d’aquesta situació… 

“¿Obedecía este aspecto a su extraordinaria adaptación al entorno marino o tal vez era víctima de alguna enfermedad? A este respecto, Gregorio Marañón, en su libro Las ideas biológicas del padre Feijoo, dijo que «la mudez, la tez blanca, el pelo rojizo, la piel escamosa… eran debidas, probablemente, a la ictiosis. La glotonería y el hecho de comerse las uñas, datos todos que aparecen en el relato del padre Feijoo, interpretados desde un punto de vista clínico, no son sino síntomas de cretinismo, enfermedad endémica propia de regiones montañosas, y entonces frecuente en la montaña santanderina». Además, las cualidades natatorias de Francisco de la Vega y su capacidad para permanecer sumergido durante minutos eran debidas a la insuficiencia tiroidea que padecía, ligada a quienes sufren de ictiosis.”

 

Podria ser que hi hagués una base científica per aquell comportament i aquells fets com seria una malaltia? 

 

I si aquell pobre home l’únic que pretenia, és una suposició, era amagar-se per mor de la seva malaltia, la ictiosis, per tal d’evitar l’escarni públic, o encara molt pitjor, que fos acusat de segons que per la Inquisició?

      

Fos com fos, crec interessant veure el que diu en Feijoo, al que, per cert, se li acusà de ser, en aquest cas, massa crèdul:

 

“Verdaderamente​ es cosa lastimosa, que nuestro nadante hombre perdiese el uso de la razón, no solo mirándolo como fatalidad suya, más también como pérdida nuestra, y de todos los curiosos; pues si este hombre hubiese conservado el juicio, y con él la memoria, ¡cuántas noticias, en parte útiles, y en parte especiosas, nos daría, como fruto de sus marítimas peregrinaciones! ¡Cuántas cosas, ignoradas hasta ahora de todos los Naturalistas, pertenecientes a la errante República de los Peces, podríamos saber por él! Él solo podía haber exactamente averiguado su forma de criar, su modo de vivir, sus pastos, sus transmigraciones, y las guerras, o alianzas de especies distintas. ¡Qué bien explorados tendría los lechos de varios Mares, Océano nuevo dentro del mismo Océano, y fondo sin suelo, respecto de innumerables especulaciones filosóficas, …. Pero lo que más de cerca pica la curiosidad filosófica, y lo que solo por el mismo hombre podía saberse, son algunas circunstancias del mismo hecho: cómo se acomodó este hombre tan repentinamente a un género de vida en todo tan diverso del que en tierra había tenido: cómo se alimentaba en el Mar: si dormía algunos intervalos: hasta cuánto tiempo sufría la falta de respiración: cómo se evadía de la voracidad de algunas bestias marinas, etc”

 

Anem a fer una espipellada d’altres casos semblants d’aquests individus al llarg del temps:

Un cas, pot ser dels més antics a un “llibre de història” seria el que va recollir Plini el Vell (23 aC-79 dC), historiador romà de fa 2000 anys que diu textual al seu Historia Natural: ”fue​ visto por ellos en el océano Gaditano un hombre-pez con un parecido perfecto al hombre en todo su cuerpo; afirman que subía a las naves a horas nocturnas e inmediatamente sobrecargaba de peso el lado en el que se sentaba y, si permanecía mucho tiempo, incluso las hundía.”

Però precisem una mica més, anem a ampliar el que hem trobat al parell de rondalles referides al que respon al nom de Nicolau o Micolao. I és que moltes vegades podem trobar citat a aquest Nicolao (o amb un nom semblant), com per exemple al Quixot, Capítol XVIII de la segona part, ens parla de les capacitats d’un bon ‘caballero​ andante’ ​i diu:

 

“descendiendo​ a otras menudencias, digo que ha de saber nadar como dicen que nadaba el peje Nicolás o Nicolao”.

 

Així tenim que el 1605, any de la primera publicació de ‘El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha” aquest 'home-peix' ja era popular.

QuijotePortada.jpg
QuijoteNicolao.jpg

Un altra cas, ara tornem a la ploma del pare Benito de Feijoo que ens ho narra. Fa comparança amb l’anterior i al mateix llibre. Ens parla d’un sicilià conegut com a Pesce Cola, (ens aclareix que vol dir Pez​ Nicolao)​ i ens conta que era de família pobre, que va néixer a Catania i com que no tenia com guanyar-se la vida i era hàbil per nedar va decidir tractar de cercar fortuna a la mar, i ho va aconseguir: pescava coral i ostres.

Tot el dia era a dintre de l’aigua, i si un dia no entrava patia el potser a dia d’avui coneixem com a atac d'angoixa. Estigues la mar com estigués feia de correu, de missatger (duia una cartera de pell que impedia que les cartes es banyessin).

 

En resum: com si fos un tritó, però no deixem de banda que era un ésser humà, ni tan sols es parla de que pogués patir malalties com el cas del de Liérganes) Estem davant del cas d’una persona que era considerat tot un prodigi, i ho era, atès el que diu a continuació:

“Así vivía este racional Anfibio, hasta que su desdicha le hizo víctima de Neptuno, a quien adoraba. El Rey Federico de Nápoles, o por hacer una prueba relevante de la extraña habilidad de Nicolao, o por una curiosidad filosófica de saber la disposición del suelo del mar, en el sitio donde está aquel violentísimo remolino de las aguas, a quien la Antigüedad llamó Caribdis, [...], le mandó bajar a aquella cavernosa profundidad. Dificultando Nicolao la ejecución, como quien conocía el monstruoso tamaño del riesgo, arrojó el Rey en el sitio una copa de oro, diciéndole que era suya como la sacase de aquel abismo. La codicia excitó la audacia. Arrojóse a la horrorosa profundidad, de donde después de pasados cerca de tres cuartos de hora (que todo ese tiempo fue menester para buscar la copa en el marítimo laberinto) salió arriba con ella en la mano. Informó al Rey de la disposición de aquellas cavernas, y de varios monstruos acuátiles, que se anidaban en ellas; [...] O fuese que el rey deseáse relación más individual de todas las particularidades, o que Federico fuese uno de los muchos Príncipes, que fastidiados ya de los placeres comunes, solo encuentran lisonja sensible al gusto cuando la habilidad del que los divierte viene sazonada con su peligro, procuró empeñar a Nicolao a nuevo examen, y hallándole mucho más resistente que a la primera vez, [...] no solo arrojó al agua otra copa de oro; mas también le mostró una bolsa llena de monedas del mismo metal, asegurándole, que si recobraba la segunda copa, sería dueño de ella, y del bolsillo. La desordenada ansia del oro, que para tantos mortales ha sido fatal, lo fue también para el pobre Nicolao. Resuelto se tiró a la segunda presa; pero fue para no volver jamás, ni muerto, ni vivo, muerte y sepultura encontró en una de aquellas intrincadas cavernas, quedando dudoso si se metió incautamente en alguna estrechez donde no pudo manejarse; o si habiendo penetrado a algún enredoso seno, no acertó con la salida; o si en fin fue apresado por alguna de las bestias marinas, que él mismo había dicho habitaban aquellas grutas.”

 

Un tràgic final, semblant al de la nostra rondalla.​  

 

Per poder datar aquesta ens podem basar en el rei al que fa referència, Federic de Nàpols que va viure al segle XV,(1452-1504), però n’hi ha d’altres històries ubicades més enrere en el temps, al segle XII.

A un treball de Inmaculada Caro Rodríguez, de la Universitat de Sevilla, podem trobar que: “entre 1166 y 1189 había noticias de un hombre pez que desempeñaba la labor de correo marino.

A finals del seglo XII, Walter Mapes i Raimón Jordan mencionen a Nicolás Pesce “el buceador'"

 

"El cual estaba acostumbrado a vivir en el agua tanto tiempo que tenía el don de predecir tempestades, y precisamente por este don fue llevado ante el rey Guillermo de Sicilia y allí, separado de su medio natural fue languideciendo hasta morir”  ​

Aquest hauria mort de tristor… però és que a més l’autora ens cita a un altra: “En 1210​ Gervasio de Tilbury alude a un Nicolás de la costa de Apulia que pedía aceite a los pescadores para que éste le facilitara su descenso.”

 

Sempre amb referències directes al nom, molt semblant: Nicolau.

 

Hi ha més referències, anant a vells llibres ens trobem altres històries semblants, per exemple, al llibre “La Descripción​ del Reyno de Galicia”​  ens parla dels mariños:

 

”Los Mariños​ quieren algunos dezir que vienen de una mujer criada en las aguas de la mar, que eran de hermoso rostro y que un hidalgo de este Reyno la tomó en su poder, hasta que quitadas las escamas que como pez traia…”​.

 

Aquesta descripció és de 1675 i aqui la teniu digitalitzat per Google.

Jardin-flores-curiosas-Torquemada.jpg

O un altra, al “Jardín de flores curiosas”, digitalitzat per la Biblioteca Nacional de España, d’en Antonio de Torquemada, (que no és en Tomàs de Torquemada l’inquisidor, és un altra,) ens parla també d’això, els anomena hombres marinos​​, i diu:

 

“nos diga lo que siente de los​ hombres marinos, porque dicen muchos que los hay, y tan al propio y natural que no les falta más de la razón para poderse tener por hombres, como lo son todos los otros.” ​i l’altra respon “Es verdad que autores muy verdaderos dicen y afirman​ que hay en la mar cierto género de pescado, que llaman tritones, semejantes en todo a un cuerpo humano", ​i segueix: “y​ a las hembras llaman también por este nombre, nereidas".

I Pero Mejía fa en sa Silva un capítul particular d'ells al·legant a Plinio, que diu que:

 

"de la ciudad de Lisboa hicieron saber a Tiberio César cómo habían visto un hombre de estos metido en una cueva tañiendo con una concha”​ (Deu haver relació entre el cant de les sirenes i aquesta conxa marina?), i segueix aquest llibre que és una mena del que actualment diriem una miscelània: “También Teodoro Gaza, referido por​  Alejandro de Alejandro, dice de un monstruo marino que, por ser cosa tan notable, aunque asimesmo lo refiera Pero Mejía no dejaré de contároslo; y es que en Epiro estaba una fuente en un alto cerca de la mar, y que debajo della había una cueva en la cual se metía un hombre marino y, estando escondido, esperaba las mujeres que iban por agua, y cuando veía alguna ir sola salía muy paso y escondido y por detrás se abrazaba con ella y, llevándola por fuerza, la metía en la mar para tener acceso con ella; y que así llevó algunas, hasta que los de la tierra, entendida la burla, le pusieron ciertos lazos en que cayó, y preso le tuvieron algunos días, sin querer comer cosa ninguna, y así por esto como por estar fuera de su natural, que era el agua, murió.”​

 

Aquest seria un estrany cas dels homes peixos, perquè en general no he trobat que  fossin dolents, però sempre hi ha excepcions, com aquest al que varen glapir i un altra que ara, després de concloure amb aquest llibre, veurem.

Anem ara amb una particularitat física, s’ens conta d’un altra d’aquests homes-peixos que anomena ‘homes marins’​:

 

“otro monstruo marino el cual le certificó un Diaconeto Bonifacio Napolitano, hombre de muy grande autoridad, haber visto en España, que le trajeron de la provincia Mauritania, que tenía el gesto como hombre algo viejo; la barba y el cabello, crespo y  respeluzado; el color, casi azul; todos los miembros eran de hombre, aunque era de muy mayor estatura; solamente se diferenciaba en tener unas pequeñas alas con que parecía hender el agua cuando nadaba”

 

En aquest llibre se’ns fa dubtar de que sigui possible l’existència d’aquests éssers mig homes mig peixos, recordem que sense coa de peix, més amb estranyes aparences i comportaments. Fa una semblança amb els simis i ens dona una explicació citant a un altra autor, el llibre és de 1575 i l’he adaptat una mica al castellà més actual:

“La materia de estos tritones o hombres marinos trata muy copiosamente Olao Magno, el cual dice que hay mucha abundancia de ellos en el mar Septentrional y que es verdad que se suelen meter en los navíos pequeños, de los cuales trastornan algunos con su gran peso, y que asimismo se suben en los navíos grandes, y, a lo que parece, no para hacer daño, sino que están mirando lo que va dentro de ellos; y que comúnmente andan en manadas o en cuadrillas muy grandes, a manera de ejército, y que ha acaecido entrar algunos de ellos en las naos y estar tan embebecidos y descuidados mirando, que algunas veces los han prendido; los​ cuales en viéndose presos, dan unos gemidos dolorosos y grandes y unas voces mal formadas y a la hora se oyen una infinidad de otros gritos y voces de la misma manera, que atruenan y ensordecen los oídos que los están escuchando, apareciendo encima del agua tantas cabezas de tritones como si fuese algún grande ejército de muchas gentes, y así con esto como con el gran ruido que hacen comienzan a levantarse las ondas como si viniese alguna muy grande tempestad. Lo cual es señal que estos tritones o hombres marinos andan siempre juntos, si no es cuando algunos se desmandan, y cuando sienten que alguno de su compañía es tomado o preso hacen aquella muestra, de manera que ponen temor a los marineros de que se atreverán a subir y entrar muchos en la nao y los pondrán a todos en algún notable peligro, y por esta causa los tornan a soltar y con esto cesa el miedo, porque también cesan las voces y el ruido y todos se tornan a esconder debajo del agua”

Triton.JPG

Continua dient que no sembla que siguin racionals però sí que: “tengan algún uso de razón más que los otros pescados”, ​i aquí ens parla dels anteriors, dels mariños, i ens justificaria l’origen d’aquests éssers, mig home, mig peix: 

“No quiero que pasemos adelante sin que sepáis una común opinión que se tiene en el reino de Galicia; y es que allí hay un linaje de hombres que llaman los marinos, los cuales se dice y afirma por cosa muy cierta, y ellos no lo niegan, que descienden de uno de estos tritones o pescados que decimos, antes se precian de ello. Y aunque se cuenta de diversas maneras, como cosa muy antigua, todas vienen a concluir en que, andando una mujer ribera de la mar entre una espesura de árboles, salió un hombre marino en tierra y, tomándola por fuerza, tuvo sus ayuntamientos libidinosos con ella, de los cuales quedó preñada. Y este hombre o pescado se volvió a la mar y tornaba muchas veces al mismo lugar a buscar a esta mujer; pero, sintiendo que le ponían asechanzas para prenderle, desapareció. Cuando la mujer vino a parir, aunque la criatura era racional no dejó de traer en sí señales por donde se entendió ser verdad lo que decía que con el tritón le había sucedido”.

 

I ja per concloure, quins són els motius pels que diu que no​ pot ser massa cert això del ‘ayuntamiento’​. Per una banda ens diu seria que contradiu:

 

 “la regla general de filósofos y​ médicos, los cuales indubitablemente afirman que es imposible de la simiente de varón y de un animal irracional que sea hembra poderse engendrar otro animal que sea de la especie de uno dellos, ni aun de otra diferente”, ​ dit d’una altra manera, també textual: que ens hem de guiar “por la orden​   común de naturaleza, que los filósofos y médicos que sustentan ser imposible que de dos animales de diferentes especies no puede suceder generación, que tienen muy gran razón”

 

Però l’altra motiu pel que no pot ser cert és irrefutable:

“Una cosa me parece a mí que hay de por medio para tenerlo por fábula antes que para darle crédito; y es que, ya que la naturaleza diera lugar a que de un ayuntamiento como ése se engendrara alguna cosa, que fuera algún monstruo, y no hombre racional, como decís que lo fue, y que dél han procedido todos los de su linaje; porque de ello se seguirían dos inconvinientes no pequeños. ​Un ja l’he dit, i l’altra és que: “habría hombres en el mundo que no descenderían de nuestros primeros padres Adán y Eva, pues este tritón no es ni se puede tener por hombre racional ni descendiente de Adán, y así, tampoco su hijo y descendientes dél se pueden tener por tales”.

LLUMS I OMBRES

Life_Aquatic-filmaffinity. llums i ombres

A la seva secció, en Xisco Garcia, també s’ha capficat dins el mon submarí.

NOTÍCIES ESTIU

Per concloure s’ha comentat una noticia publicada per diversos mitjans de comunicació, com per exemple a la edició digital de "La Razón", a on se’ns parla dels ‘vaixells fantasma” plens de cadàvers, que arriben a les costes del Japó, quins motius pot haver al darrera?

UTOPÍES DE LA MITJANIT

Hem estat parlant de diferents casos d'homes peix, i reflexionat m’he adonat que la majoria de vegades, sempre hi ha un constant? qualcú que vol viure la seva vida, un d'aquests anomenats ‘home peix’, sense fer mal a ningú… i sempre hi ha qui el critica, el persegueix, el castiga o s'aprofita d’ell!

Si vol viure a la mar, i no fa mal a ningú, perquè no ho respectem? qui som els demés per valorar les actituds dels altres? tan senzill i tan complicat com això... Es tracta de respectar, de deixar fer als altres, que visquin la seva vida. No creure que la teva visió és la correcta, i encara que ho pensis, guarda-te-la si ningú te l’ha demanada, penso que tal vegada aquell home peix era, fins que el capturaren, l’home més feliç de la terra. 

George-Harrisos-Pisces. Foto: Resa MK

“a​ vegades tinc el sentiment de que la meva vida és una ficció, soc la prova viva de totes les contradiccions de la vida, una meitat que va a on l’altra meitat ja ha estat, he de baixar-me d’aquesta gran nòria… i nedaré fins que pugui trobar aquelles aigües​..."

 

D’en George Harrison, Pisces fish, peix Piscis.