~ 27/03/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 26 ~
"RADIO RELOJ"
Començem amb una curiositat:
27 de març, canvi d’hora, de l’horari d’hivern a l’horari d’estiu. Com a curiositat hem comentat una emissora de radio, a Cuba, a on cada minut diuen l’hora. La podeu escoltar aquí.
OUMUAMUA
Oumuamua l’objecte interestelar que el 2017 va passar relativament a prop de la terra i del que no hi ha una certeza del que pugui ser, ha tornat ser notícia i ho ha estat, bàsicament pel fet de si te o no un origen natural. Ho vàrem comentar al programa 22, on diguérem que l’astrofísic de Harvard, Abraham Loeb afirmava que després d’analitzar el que i el que no podria ser, va arribar a la conclusió de que aquell objecte podria ser una mena de sonda o nau extraterrestre, d’un origen molt llunyà i probablement sense dur vida a dintre. Però ara ha tornat sortir a premsa aquest tema, perquè per exemple l’ABC va publicar una noticia a on deia com a titular:
“Avi Loeb se equivoca: Oumuamua no es una nave extraterrestre”, i com a sotstitular: “Continúa la polémica alrededor del extraño objeto interestelar que cruzó el Sistema Solar en 2017. Un nuevo estudio demuestra que se trata de un fragmento de nitrógeno sólido procedente de un mundo similar a Plutón.”
No de Plutó, si no d’un mon que pogués ser semblant a Plutó, perquè vendria de moltíssim més lluny. Ens diu que dos investigadors de la universitat estatal d’Arizona, Steven Desch i Alan Jackson, han tractat de donar explicació al objecte aquest, i si be als sotstitular deia que: “un nou estudi demostra” ja després quan ens ho explica ja ho diu d’altra manera, diuen que “creuen que és molt probable” que fos un bocí d’un planeta molt semblant a Plutó i diu: “era bastante peculiar en varios aspectos, el misterio rodeaba su naturaleza y la especulación corría desenfrenada sobre lo que podía ser".
En resum diuen que l'objecte aquell havia de ser de nitrogen, de gel sòlid de nitrogen i expliquen a la noticia el perquè, per continuar diguent: “Con esos datos en la mano Jackson aventura cuál pudo ser la historia de Oumuamua: «Probablemente fue arrancado de su planeta por un impacto hace unos 500 millones de años, y expulsado después de su sistema principal. Estar hecho de nitrógeno congelado también explica la forma inusual de Oumuamua. A medida que las capas externas de hielo de nitrógeno se evaporaron, la forma del cuerpo se fue haciendo cada vez más plana, igual que lo haría una pastilla de jabón cuando sus capas externas se eliminan con el uso”.
Referit al tema de que sigui d’origen extraterrestre ells afirmen, sempre segons aquesta notícia, que “se trata de una mera especulación, surgida de la incapacidad de explicar inmediatamente las inusuales características de Oumuamua.” I segueix: “«A todo el mundo le interesan los extraterrestres –sostiene Desch– y era inevitable que este primer objeto llegado de fuera del Sistema Solar hiciera pensar en civilizaciones alienígenas». Pero en ciencia, afirma el investigador, «es importante no sacar conclusiones precipitadas. Han hecho falta varios años para encontrar una explicación natural que coincida con todo lo que sabemos de Oumuamua. E incluso ahora es demasiado pronto para decir que hemos agotado ya todas las posibles explicaciones naturales»”.
Per què descartar el possible origen extraterrestre? Com sol succeir, neguen que pugui ser d’origen extraterrestre però no asseguren tenir resposta definitiva a que pugui ser. I és que fins i tot davant de la seva explicació diuen: “es massa prest per dir que hem esgotat totes les possibles explicacions naturals” però directament es descarta, per la seva part, l’opció de que sigui perquè hi ha vida intel·ligent a l’espai, i la meva pregunta és, perquè sempre s’ha de negar?
I davant d’això, què ha fet el senyor Loeb? Ell, que afirmava que era possible que fos d’origen extraterrestre ha respost i ho ha fet de manera oficial, a publicacions científiques.
José Manuel Nieves firmava un article com a continuació del que hem comentat abans, també a l’ABC, i ens explica el perquè no pot ser el que diuen els altres dos científics: El resum és que ell te clar que no pot ser el que diuen els altres dos científics i acaba afirmant:
“nunca se han detectado icebergs de nitrógeno entre el sinfín de rocas que pueblan y recorren nuestro sistema solar; si el primer objeto interestelar estuviera hecho de nitrógeno congelado, esta clase de icebergs serían claramente habituales, cuando es obvio que no es el caso. Por todos estos motivos, la hipótesis del nitrógeno no concuerda con los datos observados, y no contradice mi conclusión: la explicación más plausible es que el objeto fuera creado por otra civilización”.
Diu l’autor de l’article que tal vegada la única solució serà esperar a que torni haver un altra objecte semblant al Oumuamua per poder investigar-ho millor i així: “aclararnos de una vez si hemos visto, o no, la primera muestra de tecnología construida por una civilización ajena a la Tierra.”
Com a frase final per acabar amb el tema ens quedem amb la que va publicar Abraham Loeb, al seu article a la Scientific American, que traduïda de l'anglès ve a dir:
“El més curiós és que, aquesta quantitat d'objectes interestel·lars recentment descoberts, permet cercar «botelles de plàstic» entre totes les roques que arriben a la vorera del sistema solar. Aquestes botelles podrien portar missatges importants d'altres civilitzacions".
Citant a Immanuel Kant al seu llibre Crítica de la raó pura:
"Si fos possible saber, per qualsevol tipus d'experiència, si hi ha habitants d'almenys alguns dels planetes que veiem, damunt d’això podria apostar tot el que tinc. Per això dic que no és només una opinió, sinó una forta creença, damunt la que me jugaria molts dels meus privilegis a la vida) de que hi ha habitants d'altres mons”.
OVNIS
Torna a parlar-se de la possibilitat de més desclassificacions de documentació relacionada amb el tema OVNI. Ja ho comentàrem al programa 19. John Ratcliffe, un alt funcionari d'intel·ligència de l’administració Trump diu que el Govern pensa publicar un informe a on es pretén desclassificar diferents casos d’albiraments de suposats OVNIS. Així ho va afirmar a una entrevista a FOX News.
“Hi ha molts més albiraments dels que s’han fet públics. I quan parlem d’albiraments, ens referim a objectes que han estat vists per pilots de la Marina o de la Força Aèria, o que han estat capturats per imatges de satèlit i que francament realitzen accions difícils d’explicar...”
L’informe, com indica en aquesta entrevista en John Ratcliffe, diu que s’ha de publicar a principis del mes de juny, pel Departament de Defensa i les agències d'intel·ligència, en virtut d’una clàusula d’un paquet d’ajudes relacionades amb la COVID-19, i signat per Trump abaix de deixar la presidència dels Estats Units. Diu textualment
“Trump volia treure aquesta informació i desclassificar-la abans de deixar el càrrec però no vàrem tenir la capacitat de posar-la en format no classificat”.
DANTE
El passat dia 25 de març es va celebrar, com es fa des de que el govern italià ho decretés el passat 2020, el dia Dante, en memòria de una de les grans plomes de la literatura universal com fou Dante Alighieri. A més, es commemoren 700 anys de la mort de l’autor.
I ho volem recordar perquè resulta que en morir el genial escriptor, la seva obra magna, la Divina Comèdia no estava acabada. Faltaven alguns capítols o cants, concretament 13, què, teòricament, sí estaven composats però que no s’havien afegit a la resta de la obra. Davant aquest entrebanc, i com la obra havia de ser publicada, els dos fills del difunt, en Jacopo i en Piero, es diu que van passar mesos i mesos trescant per cada racó de la casa del seu pare, per tractar de trobar aquells cants perduts. Però no hi va haver manera. Els cants a partir del 13 no compareixien per enlloc.
Ja havien perdut tota esperança quan un vespre, en Jacopo va tenir un somni ben estrany a on li apareixia el fantasma de son pare. En tenir-lo a davant, el jove li demana si en realitat està acabada, i si es així, que li digui on son els documents.
En sentir la petició, aquell fantasma del somni d’en Jacopo li va mostrar un compartiment ocult dins el que havia estat el seu despatx en vida. I en Jacopo, clar, ràpidament es va despertar i va anar ben de pressa a avisar al seu germà, en Pietro.
Allà on havia dit el fantasma, de manera dissimulada, trobaren un forat a la paret. Aquesta obertura amagava un grapat de papers escrits.
En revisar-los, efectivament, eren els cants que mancaven de la divina comèdia així que segons aquesta història, tal i com apunten autors com Jesús Callejo, seria gràcies a un somni i a un fantasma que a dia d’avui podem tenir completa una de les obres mestres de la literatura universal.
Anecdòticament dir que una de les edicions més importants de la Divina Comèdia, una edició il·lustrada per Gustave Doré de la que diuen que es va basar en la Serra de Tramuntana mallorquina per il·lustrar-ho, però deixant de banda la part anecdòtica anem a una cosa del tot fascinant: Charles Berlitz diu a la pàgina 38 de “El Misterio de la Atlántida” referit a Dante:
"¿De qué fuente obtuvo Dante Alighieri su "visión anticipada" de la Cruz del Sur, doscientos años antes de que el primer europeo la hubiese visto o hubiese sabido acerca de ella? En La Divina Comedia describió lo que apareció ante sus ojos después de abandonar el infierno en la montaña del purgatorio. Lo que sigue es una traducción libre: "...Me volví hacia la derecha, mirando hacia el otro polo, y vi cuatro estrellas, nunca antes contempladas excepto por los primeros pueblos. El cielo parecía centellear con sus rayos. ¡Oh, desolada región del Norte, incapaz de verlas...!" Aparte del misterio de la Cruz del Sur, ¿a qué primeros pueblos se refería Dante?”
Segons això Dante feria referencia a la Creu del Sud. Aquelles 4 estrelles serveixen per orientar-se cap al sud, aquell equivalent a la Polar que actualment no es veu a l’hemisferi nord i que teòricament no podia conèixer.
També parla dels primers pobles, quan diu “nunca antes contemplada excepto por los primeros pueblos”, i aquí hem de dir que fa molts de segles l’estrella del sud era a l’actual hemisferi nord…
Aquell referent astronòmic no es va popularitzar fins el 1455, al manco en el que fa a temps moderns, perquè la veritat és que ja hauria estat conegut fa mil·lennis. La Divina Comèdia és de principis de 1300, i clar, damunt d’això un pot pensar que tal vegada sigui qualque exageració feta per Berlitz, que al fer un llibre damunt l’Atlàntida s’ho volia dur al seu terreny, encara que no és l´únic autor que s’ho planteja.
Però no acaba aquí, perquè Dante, 250 anys abans que en Colon, ens descriu un viatge que hom podria pensar que és a Amèrica.
Cant vint i sisè, ens parla del que hauria fet Ulisses, el de l'odissea d’Homer, al final de la seva vida i diu: (edició que de butxaca comentada de l’any 1935):
“Lancéme al alto y anchuroso mar con un solo bajel y los pocos compañeros que nunca me abandonaron. Vi una y otra costa hasta la España, hasta Marruecos, y la isla de los Sardos, y las demás que baña en torno aquel mismo océano. Eramos viejos y tardos yo y mis compañeros cuando llegamos a la estrecha embocadura donde Hércules fijó sus límites para que hombre alguno no pasase más allá, y dejé a mi mano derecha a Sevilla, como a la opuesta había ya dejado a Ceuta.”
«Oh hermanos míos —les dije—, que por entre cien mil peligros habéis llegado al Occidente! No neguéis a este breve goce que os queda de vuestros sentidos, el intento de encaminaros hacia el Sol al mundo deshabitado. Considerad cuál es vuestro origen, que no habéis sido hechos para vivir como los brutos, sino para adquirir virtud y ciencia.»
“Con esta breve arenga desperté en mis compañeros tal ansia de caminar, que a duras penas hubiera podido luego detenerlos; y vueltas al Levante nuestras popas, hicimos alas de los remos, siguiendo el insensato rumbo y torciendo siempre al costado izquierdo.”
“Por la noche veía ya todas las estrellas del opuesto Polo, y el nuestro tan sumamente bajo que no sobresalía de la superficie de las aguas. Cinco veces se había iluminado y otras tantas perdido su luz el inferior disco de la luna desde que habíamos entrado en el alto mar cuando se nos apareció una montaña a la que la distancia daba un color oscuro, la cual me pareció tan alta como no he visto ninguna otra. Fué grande nuestro alborozo, mas presto se trocó en llanto, porque de la nueva tierra salió un torbellino que, cayendo sobre la parte delantera de nuestro bajel, tres vueltas le hizo dar con las ondas arremolinadas, y a la cuarta levantó en alto la popa y hundió la proa como plugo a alguien, hasta que volvió el mar a cerrarse sobre nosotros.”
En aquesta edició es comenta que pot ser fa referència l’Atlàntida, però sembla com que descriu directament un viatge a Amèrica…
LLUMS I OMBRES
"The ninth door", la novena porta, una pel·lícula basada en la novel·la d’Arturo Pérez Reverte “El Club Dumas”.
DIMONIS
Seguim parlant de dimonis i situacions que catalogaríem d’absurdes relacionades amb això. Com el cas d’un dels que es coneixien com un “Cristià Nou”, originari del regne de Granada Lorenzo Fe, que va ser interrogat per la Inquisició, acusat de dir que tenia més de cent anys, de preveure coses mirant els estels, de que era quiromàntic, deia que veia persones absents mitjançant hidromància, o també va ser acusat per fer invocacions en àrab, però a més deia que havia volat amb uns dimonis, diu que per diverses terres… a que devia fer referència?
Està clar, que actualment totes aquestes històries de dimonis, de diables i éssers d’aquest estil ens sonen més o manco ridícules i fins i tot infantils, com per exemple a Eivissa i Formentera els fameliars.
Però a vegades en trobem que es converteixen en seriós, també relacionat amb la Inquisició, com el cas de 1675 a on per una situació estranya va haver intervenció del sant ofici, així ens ho diu l’autor, en Marià Torres Torres al seu llibre Antropologia d’Eivissa i Formentera quan ens parla d’aquests éssers mitològics:
“En aquest punt hem de dir que la fabulació oral i tradicional i la realitat s'han trobat en la història; dit d'una altra manera, tot allò que es presentava com a superstició i fantasia, conte i infantesa, ara resulta que la documentació històrica ens demostra que almenys els eivissencs de segles enrere ho vivien com a veritable necessitat, i per això les institucions de poder, sobretot de poder moral, han actuat sense cap tipus de vacil·lació, contra aquelles pràctiques considerades contràries a la norma.”
La inquisició demanant a un edicte de fe, si hi havia qualcú que sabés de ningú que hagués invocat o fins i tot que tingués un fameliar! però n’hi ha més: “Al segle XVIII existeix almenys un procés contra un home eivissenc per la compra d'un fameliar. L'any 1744 era denunciat Francesc Tur de Bartomeu «Fluixà» del terme de Porrals, Quartó de Santa Eulària, perquè havia volgut comprar un fameliar a Pere Antoni Puiggros, un mercader de 55 anys”.
CONTES I RONDALLES
ES CAP REMUI
La història comença amb en Toni i en Jordi, dos joves que des de feia molt eren amics. Un dia varen decidir anar a festejar a una casa, on hi havia una al·lota molt guapa, anomenada Maria. Quan la varen veure, tot dos varen quedar enamorats, però ella es va decantar per en Toni. Jordi estava realment encisat amb ella, i la decisió que ella havia pres de casar-se amb en Toni no li va caure gens bé. En Jordi a rel d’això va perdre el seny. Va jurar, després de considerar-la una traïdora, que aquella al·lota seria seva. Però pel moment, va decidir guardar-s’ho tot per ell i va fer com si no res hagués passat. Una nit, aquests dos antics amics, es trobaren a una xacota. Els dos s’assegueren un al costat del altre, i cantaren, begueren i menjaren. En Toni tot confiat però en Jordi l'únic que feia era com si tot fos normal.
Però al llarg de la nit en Toni va beure de més, fins el punt d’acabar completament gat. En Jordi va aprofitar l'ocasió per dur-se’l a ca seva. A mitjan camí, en Jordi va ficar an en Toni a una barraqueta de carboners, per veure si allà se li passava la gatera que duia. El va deixar allà tombat, a un caramullet de palla i en aquell moment fou quan li vingué la terrible idea...
Aprofitant l’estat del que havia estat el seu amic, en Jordi li va ficar va treure les claus de ca seva de la butxaca i , el deixa ben adormit i, baix la pluja, a ca seva que se’n va anar. Al arribar, sense encendre es llumener es va despullar, i na Maria li va dir:
-
Qué ets tu Toni? I, que fas a les fosques?
Però en Jordi per que no li reconegués per la veu es va ficar dins el llit sense dir cap paraula.
-
Què plou? Què dus es cap ‘remui’?, digué ella.
Ell tampoc li va contestar i... Ja satisfet, es va tornar a vestir i se'n anà a la barraqueta on havia deixat a en Toni.
En Toni encara dormia així que li tornà a amagar la clau a la butxaca i va esperar a que es despertés. Quan es va deixondir, li va agrair que l’hagués estat amb ell i un pic acabat de ploure, es va anar a casa seva. Allà va encendre es llumet, es va despullar i es ficà al seu llit matrimonial, però sense dir res tampoc, i acte seguit na maria li contestà:
-
Pero bono, Toni, me vols dir que es lo que et passa anit? Vens, et cales a jeure a les fosques, t’aixeques, te’n vas, tornes...I tot això sense dir gens cap parauleta. Què és el que tens?
Ell, encara una mica temorós de que li afinés de que s’havia passat amb l’alcohol l'únic que li digué va ser:
-
Jo? No tinc res, dona! Deus haver somiat, au, au! Dorm i calla que ara no són hores de tenir xarrera.
Però na Maria no estava conforme, estava recelosa i més encara quan li va tocar els cabells i els va trobar eixuts. I abans va notar que no era en Toni de sempre, i sabia ben cert que no ho havia somiat.
Però ell següent diumenge va aclarir les seves dubtes. A sortida de missa, estava ella conversant amb unes amigues quan en Jordi passà per davant i com qui no diu res, va amollar:
-
I què plou, què dus es cap ‘remui’?
Ningú va saber a que venia aquell comentari, excepte na Maria, amb una mescla d'emocions: tota rabiosa, avergonyida, afrontada…
Vol dir (va pensar) que era allò el que havia passat aquella nit? I malgrat saber-ho, no va dir res a ningú ni va mostrar cap sospita, fins que arribà a ca seva, i en Toni no sabia, no comprenia, perquè na Maria estrenyia i feia cruixir les dents.
Al cap de poc temps, feren matances, i en Jordi va anar convidat a sopar. Hi hagué broma i xarcota amb tots els convidats, i ell gastà algunes caraides parlant de ploure i de ‘remuiar-se’ els cabells. Però una altre vegada, sols na Maria l’entenia, i amb més ràbia que mai.
Aquest se’n va anar, tot folgós, ben menjat i ben begut. Però l’endemà el trobaren enmig del camp, a la vora d’un camí, amb una ganivetada just enmig del cor. I ningú mai va arribar a saber la causa de la seva mort...
Seguim amb el tema principal del programa, aqueixa historieta donaria peu a parlar de ciutats submergides avui hem citat l'Atlàntida i és que vinculat amb el dimoni, hi ha la llegenda, que ens parla de que una part de les illes s’hauria enfonsat:
“Segons la llegenda, les illes de Mallorca i Menorca havien estat unides per un braç de terra del qual s’havia apoderat el dimoni i hi havia aixecat una església endimoniada que havia convertit en centre de les seves malifetes. Per alliberar de mal tota aquella contornada. Nostre Senyor enfonsà el braç de mar i destruí el temple del dimoni i tot el seu camp d’operacions. Aquesta nit (la nit de sant Joan) hom creu que a l’indret on s’estenia la part de terra que unia les dues illes la mar rebull i que en surt una claror vermellosa provinent del temple del dimoni, el qual no per això ha deixat de fer de les seves des de sota de l’aigua”.
I si seguim amb presències demoníaques i el seu atacs a persones ens hem d’anar cap els vells llibres a on trobem un bon grapat, a biografies de religiosos i principalment religioses.
Com és el cas de Sor Clara Andreu. I per recordar algunes de les nombrosíssimes situacions viscudes per aquesta religiosa davant del maligne, ens podem centrar en el capítol V de l’obra de Joseph Barberi damunt la seva vida, publicada l’any 1807.
Aquest capítol duu per títol ‘Vexaciones y molestias que padeció del Demonio’. L’autor diu que estrany era el dia en el que no rebés qualque atac o malifeta del maligne.
“Mortificábanle la vista, con horribles apariciones de animales monstruosos, que le hacían inseparable compañía, o de hombres armados que hacían ademán de quererla embestir. Mortificábanle el oído con el desagradable estruendo de cadenas, grillos, calderos, desaforados gritos, horrendas blasfemias e imprecaciones contra Dios y sus divinos atributos”.
“Mortificábanle el olfato con vahos tan pestilentes que muchas veces se había de tapar las narices. Mortificábanle el paladar haciéndole beber vasos llenos de animales ponzoñosos y otras inmundicias, que le revolvían el estómago y le causaban por muchos días grandes inapetencias. Mortificábanle todo el cuerpo, unas veces hiríendola con alfileres y espadas desnudas, otras atándola con cadenillas sembradas de agudas puntas. Otras suspendiéndola en el aire y dejándola caer con desmedida crueldad. Otras poniéndola a tostar sobre hogueras encendidas cuyas chispas eran como bolitas de plomo, que a su parecer, le rompían los huesos. Otras apretándola entre dos tablas o encerrádola en lugares inmundos como estómagos de animales. Otras echándola de la cama, otras arrojándola por el suelo, otras azotandola sin compasión con látigos, varas, escorpiones, cadenas y pesadas mazas de hierro.
En fin, la mortificaban de día pero particularmente en las noches, turbándole aquellos ratos de descanso que Dios ha ordenado tomar a todo viviente para alivio de los fatigados miembros. Entonces empezaban sus temores, agonías y congojas que la tenían en un durísimo potro".
Segueix l’autor dient que les seves companyes monges la trobaven sovint estesa a terra, sense forces ni alè, a prop de la mort, sense ser capaç ni tal sols de dir el nom de Jesús.
Altres vegades no la trobaven enlloc. Fins que sentien la seva veu i altres renous que venien de dins la seva cel.la. El problema era que no hi havia forma d’obrir ja que era el maligne qui amb la seva força sobrehumana bloquejava aquella porta.
Una altra història contada al llibre ens narra que durant el mes de juliol de 1626, només 2 anys abans de la seva mort. Se diu que feia dos dies que anava acompanyada per ni més ni manco que un drac enorme que tenia un alé tan terrible que feia quedar fora respiració a la monja. Arriba el vespre, i com ja hem comentat, es envestida per un gran nombre de dimonis que la maltracten i assoten sense misericòrdia. Quan estan a punt de partir, un dels diables li tira per la cara certa immundícia i ella queda completament cega.
El primer que fa Sor Clara és anar a la mestra de novícies, na Sor Maria Nebot, i demanar-li un crucifix i besar-lo sense aturar durant una hora seguida. Malauradament la ceguera continuà i va estar així 8 dies seguits, durant els quals ha de ser ajudada per les altres monges constantment i durant els quals tampoc deixen de succeir els atacs dels dimonis.
El dia que feia 8 és conduïda per un capellà davant el Crist de l’església i clar, ella no el podia veure. Per això li demana per favor a Jesús que li lleves mal que patia. Sembla ser que veu mentalment un Crist Crucificat, i que la ferida del costat brolla sang, que li pega directament als ulls, curant-los miraculosament.
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Al nostre país s’està vivint la potser, situació més especial i anormal que s'ha viscut en els darrers decennis. Esperem que ja sigui la pitjor viscuda, i que no ens tornem trobar en una situació semblant i que a més, tot això no vagi a pitjor… i de pas que aprenguem de les errades fetes. En part és a les nostres mans, i no ho dic només pel tema de la pandèmia… això son les Utopies de la Mitjanit…
Vull contar una història, de la història… que encara que rocambolesca sembla que va succeir de bon de veres: Primera guerra mundial, front occidental, aquella terrible guerra de trinxeres. Pel dia de nadal de 1914 el kàiser va enviar un caramull d’arbres de nadal i racions especials als seus soldats, els alemanys, que eren a les trinxeres. Ells col·locaren els arbres amb llumetes (que en sí ja és una situació una mica surrealista) i es posaren a cantar nadalenques. Els enemics, que eren a les altres trinxeres, no donaven crèdit, però allò a poc a poc es convertí en una situació encara més estranya. Els soldats sortint de les trinxeres, primer aprofitaren per recollir els morts i ferits que eren al camp de batalla, ningú disparava, després es començaren a atracar i al final compartien menjar, cançons i fins i tot es posaren a jugar a futbol entre ells.
Allò es va convertir en un moment de germanor, que podia fer que aquella treva, no manada per ningú, es pogués consolidar. Però quan els que manaven es varen assabentar del que havia passat, va haver càstigs que fins i tot acabaren amb judicis sumaríssims amb afusellaments d’aquells que confraternitzaren amb l’enemic…
Una història del tot increïble, que a més va tractar de ser esborrada per les nacions implicades que crec que és digne de recordar-ho... els llibres de història ja ho comencen a contar com que va ser així.
Estaria be no oblidar-ho. Després d’això, aquella guerra encara va durar 3 anys més… i entre morts i ferits a prop de 50 milions de persones... qui sap que hagués passat si els que manaven haguessin callat. Ben segur que la història seria ben diferent…
Per acomiadar-nos ho hem fet precisament amb una cançó que narra aquesta història on es mostra com crec que és la vertadera naturalesa humana, tant dels uns com dels altres. Diu aqueixa, cançó: “però ells mai parlen de les trinxeres de Bèlgica, quan tots s’aturaren de lluitar i foren tots un. Un esperit més fort que la guerra va sorgir aquella nit, les fronteres desaparegueren, quan tots es varen unir i decidiren no lluitar…”
Crec que és el moment de seguir tots i totes junts i que hagi germanor, que ja estem ben malament per afegir-ne més, no ho trobeu? a bon entenedor, poques paraules…
