~ 16/01/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 19 ~
EEUU, TWITTER I OVNIS
D’una manera que fa poc temps hagués estat impensable, s’ha silenciat al propi president dels EEUU tancant-li el seu perfil de Twitter. S’ha fet justificant que era a rel dels successos dels EEUU referits a l'ocupació del capitoli de Washington del dia 6 de gener de 2021.
Va haver silenci per part de twitter fins que han fet declaracions: El CEO de Twitter admet que el veto a Trump suposa un "precedent perillós"
(un CEO es el que es el director de tota la vida d’una empresa).
Segons l’Ara.cat, aquest senyor: defensa que es va tractar de la "decisió correcta", però fa autocrítica i reconeix que pot suposar un precedent perillós."
No celebro ni m'enorgulleixo d'haver hagut de censurar el compte @realDonaldTrump a Twitter", admetia. "Sento que el veto, al final, és símptoma del nostre fracàs a l'hora de promoure una conversa sana. I ens obliga a reflexionar sobre les nostres operacions i l'entorn que hi ha al nostre voltant". també diu que: “La gota que ha fet vessar el got van ser els tuits i vídeos que Trump va penjar la setmana passada, que es podien entendre com una incitació a assaltar el Capitoli, tal com va passar. “
I davant d’això un es pot demanar: qui i com ho va decidir? va ser només aquest senyor que mana a Twitter? I si hagués estat pro-Trump, què haguessin fet?
Apart de la seva repercussió des del punt de vista històric perquè els tuits del President dels Estats Units estan considerats com Arxiu Històric, i com a tal s’han de guardar als registres dels Estats Units. A 2017, ho explicava així el diari El Pais:
"Covfefe, el palabro inexistente y ya de fama mundial, nacido de una errata de Donald Trump mientras tuiteaba, ya ha alcanzado la categoría de propuesta de ley en Estados Unidos gracias a la iniciativa de un congresista demócrata que ha presentado un proyecto con ese nombre. La COVFEFE Act establece que ningún mensaje en Twitter del presidente pueda borrarse, sino que quede como documento oficial e histórico en los Archivos Nacionales".
"En concreto, el proyecto legislativo plantea modificar la llamada Ley de Registros Presidenciales para incluir el concepto "redes sociales" como un material documental más, habida cuenta de lo mucho que Trump usa esta vía de comunicación y que su portavoz, Sean Spicer, dejó claro hace poco que esos mensajes pueden ser considerados "declaraciones oficiales del presidente de Estados Unidos".
"Para hacer coincidir su acrónimo con la palabra COVFEFE, la propuesta de ley se llama Communications Over Various Feeds Electronically for Engagement. "Para mantener la confianza pública en el Gobierno, los cargos públicos electos deben responder por lo que hacen y lo que dicen, y esto incluye los tuiteos de 140 caracteres", dijo en un comunicado el padre de la idea, Mike Quigley, congresista por Illinois y que preside el Caucus por la Transparencia".
"Si el presidente utiliza las redes sociales para hacer declaraciones repentinas sobre políticas públicas, tenemos que asegurarnos de que estas declaraciones sean conservadas para futuras referencias. Los tuits son poderosos, y el presidente debe hacerse responsable por cada uno de ellos..."
Seguint amb els EEUU sembla que en menys de mig any hi haurà novetats respecte a la versió oficial damunt del tema de la fenomenologia OVNI
Deia el titular de la CNN de l’onze de gener de 2021: ”Debido al covid-19, las agencias de inteligencia de EE.UU. tienen 180 días para compartir lo que saben sobre los ovnis”
“Cuando el presidente Donald Trump firmó el proyecto de ley de alivio y financiamiento gubernamental por el coronavirus de US$ 2,3 billones en diciembre, comenzó la cuenta regresiva de 180 días para que las agencias de inteligencia de EE.UU. le informen al Congreso lo que saben sobre los objetos voladores no identificados, u ovnis”.
“El director de Inteligencia Nacional y el secretario de Defensa tienen ahora poco menos de seis meses para entregar a las comisiones de inteligencia y servicios armados del Congreso un informe no clasificado sobre «fenómenos aéreos no identificados».
“Lo que debe contener el informe: Ese informe debe contener análisis detallados de datos e información de inteligencia sobre ovnis recopilados por la Oficina de Inteligencia Naval, la Fuerza de Tarea de Fenómenos Aéreos No Identificados y el FBI, según la directiva de la comisión de inteligencia del Senado. También debe describir en detalle «un proceso interinstitucional para garantizar la oportuna recopilación de datos y el análisis centralizado de todos los informes de fenómenos aéreos no identificados para el Gobierno Federal» y designar a un funcionario responsable de ese proceso. Finalmente, el informe debe identificar cualquier amenaza potencial a la seguridad nacional planteada por los ovnis y evaluar si alguno de los adversarios de la nación podría estar detrás de dicha actividad, dijo la comisión.”
Pot ser arribarà l’hora de explicar que hi ha al darrera de molts d’albiraments? No ho creiem, pensem que finalment diran que per “motius de seguretat” no ho poden fer públic. però estarem a sobre.
AUTOMOMIFICACIÓ
A occident tenim por a ser enterrats vius, a altres bandes hi ha qui aspira a aconseguir-ho. El curiós fenomen de la pràctica coneguda com
l’automomificació o sokushinbutsu.
És una pràctica religiosa associada al budisme. Un procés mitjançant el qual el monjo compleix amb el asceticisme fins al punt de morir i entrar en momificació mentre encara estan vius. Diuen que centenars de monjos ho han intentat al llarg de la història, encara que només hi ha constància de 24 que arribessin a completar el procés amb èxit.
Aquesta pràctica està associada a una secta del budisme japonès anomenada Shugendo, popularitzada durant el segle XV i ja extinta en el present. L'últim monjo automomificat hauria estat l'any 1877, l'any en què l'emperador Meiji ho va prohibir. La idea darrere d’això era que una vegada aconseguit la momificació completa el monjo passava a aconseguir la il·luminació, convertint-se així en un Buda.
Per aconseguir-ho el monjo havia de seguir una dieta a base de llavors i fruita seca durant 1000 dies, eliminant completament tot cereal i gra. A aquesta dieta extrema cal sumar llargs períodes de mediació i exercici físic extrem.
Una vegada finalitzada aquesta etapa, durant altres mil dies més, el monjo sols s'alimentava de llavors, un dejuni extrem que eliminava tot el greix i aigua del cos. És prohibia l'aigua i aquesta era substituïda per un te a base de l'escorça del urushi, un arbre amb un agent químic extremadament tòxic i que es manté en el cos fins i tot després de morir.
Aquest verí provocava grans vòmits ajudant a l'eliminació de fluids. Finalitzada la purga, el monjo era introduït en una caixa de fusta que es segellava excepte per una canya perquè el monjo pogués continuar respirant, i una campana que tocava una vegada al dia per a indicar que seguia amb vida.
Dins la caixa el monjo tenia arrels amb les quals continuar alimentant-se i dedicava tot el seu temps a la meditació. Quan la campana deixava de sonar els altres monjos retiraven la canya i segellaven la caixa. Passats mil dies més, s'obria la caixa i es veia si el procés s’havia culminat. Si era així el col·locaven a un altar i era adorat. En cas contrari era enterrat amb tots els honors.
DIMONIS
Per entrar dins el tema principal del programa ho fem amb un aclariment referent al programa de la setmana passada. Quan parlarem d’aquells exorcismes del bon jesús vàrem comentar un a on Jesús feia entrar dimonis dins el cos dels porcs, com pot ser? els porcs per al poble jueu son impurs.
Aquest és text al que faig referència, és del Evangeli segons sant Mateu 8, 28, diu:
“Arribat a l’altra banda, a la regió dels gadarens, li anaren a l’encontre dos endimoniats que sortien dels sepulcres, tan furiosos, que ningú no podia passar per aquell camí. I es posaren a cridar:
«¿Per què et fiques en nosaltres, Fill de Déu? Has vingut aquí abans d’hora a turmentar-nos? »
Lluny d’ells hi havia un gran ramat de porcs que pasturava. I els dimonis li demanaven:
«Si ens treus, envia’ns al ramat de porcs». Ell els digué: «Aneu-hi».
Tenim en aquest text dimonis parlant i dient al bon jesús el que havia de fer… i que el bon jesús els hi fa cas amb a la demanda dels dimonis. I he dit bé, no dels endimoniats si no dels dimonis, perquè diu l’evangeli:
“Sortiren i se n’anaren als porcs; aleshores tot el ramat es precipità pel pendís fins al llac, i moriren a l’aigua. Els pastors fugiren, i se n’anaren al poble a contar-ho tot, com també el cas dels endimoniats.”
Manuel de Miguel, teòleg, historiador i arqueòleg, ens ha concretat que el porc és un animal impur per els jueus, però al·legòricament per als jueus el porc feia referència als romans ja què moltes de les insígnies romanes duien un porc senglar. El porc senglar era un símbol per als romans, fins i tot al nivell de Mart però en temps de pau… així el porc era una manera de referir-se despectivament als romans.
El programa s’ha fet dia 16 de gener, la nit de sant Antoni, la revetla, del dia d’un sant de qui tenim una imatge que va sempre vinculat a la figura del dimoni per què sempre es representa a sant Antoni amb dimonis al seu voltant? fins a on es important la figura del dimoni en sant Antoni?
Aquesta informació està estreta de la seva hagiografia, que diuen que va escriure sant Atanasi, a on resultaria que aquest Antoni, hauria nascut fa uns 18 segles per devers Egipte. De família acomodada, es va quedar orfe de jove.
En resum, va decidir vendre-ho tot i dur una vida eremítica, duta al extrem, de fet està considerat el primer eremita(tal vegada el segon perquè sant Pau ja hi era?). I com que en aquells temps es creia que el dimoni habitava en el desert, hi va per a enfrontar-se cara a cara amb el dimoni.
En poc temps la seva fama de santedat va recórrer tots aquells indrets, i clar, “el demonio, temiendo que de tan grandes y gloriosos principios había de resultar algun gran daño suyo, determinó asaltar al santo mozo, y hacerle guerra con fuerza y con maña. Al fin, ¿qué harás, le decia el demonio, aquí apartado? ( recordem que es va anar tot sol a malviure a una cova al desert) Tú has dejado con poco consejo tu hacienda por hacer espuertas, y con el sudor de tu rostro ganar un pedazo de pan?
Li diu que millor haver-se quedat amb la seva vida anterior, i deixar aqueixa vida solitària i ‘hedionda y vil, con peligro de tu salud y de tu vida’. També li recrimina haver abandonat a la seva germana petita, encara que la va deixar en una situació econòmica ben acomodada.
El dimoni segueix tractant-lo de convèncer emprant la lògica: que si no tenia cap sentit el que feia, que acabaria malament i que al final la gent se’n riuria d’ell. La pena és que en aquest cas no ens descriu sota quina figura se li presenta el dimoni. Ja després sí que s’ens especifica.
El dimoni segueix amb les seves intencions: “afligia las noches con voces, gritos, y alaridos horribles, juntando el deleite con el espanto, y los halagos con las amenazas, y la blandura de la carne con el tormento del espíritu. Más Antonio, armado con la gracia y favor de Dios, fuerte como una roca, no daba entrada al enemigo, ántes acrecentaba más su ánimo y constancia con las duras batallas y peleas; las cuales, aunque los hombres no las veían, veíalas el Señor y asistía a su soldado.”
Tenim aquell home, tot sol en el desert i essent temptat pel dimoni: “Poníale el demonio delante, como cebo, los apetitos blandos y deleitosos de la carne. Pero él, con el escudo de la fe, con ayunos y vigilias domaba su carne y de ellos se defendía.” I com que no ho aconseguia el dimoni anava superant-se: “Aparecióle algunas veces en figura de una doncella sobremanera hermosa y lasciva, para provocarle á mal”
Com que el dimoni no aconseguia res, va optar per canviar d’estratègia: “el demonio, corrido y confuso por ver que habiendo él tenido ánimo para pelear con Dios, era vencido de un hombre, se embraveció, y determinó motrarse â Antonio tan oscuro y feo en la vista, como en las batallas pasadas se había mostrado fiero y malicioso. Tomó, pues, la figura de un muchacho feo, requemado y asqueroso y echóse à los piés de Antonio, dando gritos con voz humana, y diciendo: à muchos he engañado, á muchos grandes hombres he derribado, pero de ti me hallo vencido”
Qui seria sant Antoni va imaginar que era una altra estratagema i el va provocar encara més dient-li:
“Por cierto que tú debes de ser una cosa muy despreciada y vil; pues confiesas ser vencido de un mozo tan flaco, y de tan poca edad como yo; y tu misma figura de muchacho y tu oscuridad lo testifican. Ya yo no te temo: pelea contra mi con todas tus fuerzas é ingenios; que el Señor que hasta ahora me ha defendido, también de aquí adelante me defenderá: y diciendo esto, comenzó a cantar aquel verso del salmo: «El Señor es en mi favor, y yo haré burla de mis enemigos”
El dimoni davant d’això desapareix i ell “se determinó a darse una vida más áspera y dura, y así comenzó a macerar su cuerpo y a afligirse más. Estaba toda la noche en oración, comía un poco de pan con sal y bebia agua, algunas veces se pasaba dos y tres dias sin comer bocado, dormia cuando la naturaleza le forzaba, tendido en el suelo y vestido de cilicio” a la vegada que seguia amb la seva lluita personal contra el dimoni, que “convocó sus infernales ministros, y azotóle, y maltratole de tal manera, que le dejó sin sentido, sin voz, y casi sin vida.
Fueron los golpes y las heridas que le dieron tan crueles y dolorosas que el mismo santo después decía que ningún tormento de los de acá se le podía comparar”. Se’l varen trobar mig mort, se’l dugueren a curar. Ell va voler tornar a la seva mísera cova devora un sepulcre al desert a seguir amb el desafiament contra el dimoni, que va convocar a les seves hosts i va preparar ‘l’atac final’
”¿Habeis visto como no se ha dejado vencer, ni del espíritu de la fornicación, ni de las heridas que le hemos dado; antes como vencedor hace burla de nosotros y nos desafia? Tomad, tomad las armas, y demos sobre él con mayor ímpetu y furor: sienta el necio con quien se toma. A esta voz se estremeció todo el edificio, y las paredes se abrieron, y salieron aquellos infernales monstruos en campo contra Antonio, tomando, para más espantarle, varias y horribles figuras de leones, de toros, de lobos, de áspides, de serpientes, de escorpiones, de osos y otras bestias fieras, dando cada una sus bramidos y sus voces, conforme a su naturaleza de figura.
Acométenle con su vista espantosa, con sus garras, con sus dientes, con sus cuernos, hacen presa en él despedazando sus carnes con un dolor terribilísimo: y el valeroso é invencible soldado de Cristo estaba intrépido, puestos los ojos y el corazón en Dios y haciendo burla de sus enemigos, les decía: Muy flacos y cobardes debeis de ser; pues venís tantos contra uno solo. ¿No puede uno de vosotros pelear con un hombrecillo?”
I ja per acabar, el que va passar, sempre segons la seva biografia que he estret del llibre La leyenda de oro para cada dia del año, volum 1, 1853, diu:
‘en esto vio resplandecer sobre sí, y en todo aquel aposento una luz del cielo tan esclarecida, que luego se deshizo toda aquella oscuridad y desapareció aquella cuadrilla de monstruos infernales y Antonio se halló sano” Per a ell era el bon jesús que se li va comparèixer i varen establir una conversa…
Però no és l’únic cas, en tenim d’altres, com per exemple el d’un religiós molt vinculat al convent de Montisión de Palma, fra Jeroni Moranta. Furió ens diu que va néixer a Palma l’any 1574 i que es va formar com a religiós amb els jesuïtes. Més tard fou a Mèxic a evangelitzar als indis Tepeguanes.
Però el dimoni va aparèixer, posseint el cos i l’ànima d'un ancià, probablement un xaman. Es diu que fins i tot canviava de forma a voluntat.
El natiu va fer creure als seus que era entre altres coses la reencarnació del Déu Sol i evidentment els va posar en contra del jesuïta Moranta.
Un dia, quan Jeroni Moranta va sortir, com era el seu costum a predicar i convertir, es va veure atacat per una multitud d'indis enfervorits qui sense cap mirament dispararen fletxes fins matar-lo. A més van llançar les seves restes a un costat del camí per fer què el cos fos devorat per les bèsties. D'aquesta manera, el dimoni havia vençut.
El més curiós d'aquesta història és que passats tres mesos des d'aquell terrible succés, passava per aquells camins don Gaspar de Alucar, governador de Nova Biscaia, qui va ser alertat per uns cans. Quan es va acostar va topar amb tres formidables animals que lladraven, sí, però també custodiaven el cos de fra Jeroni Moranta, que després de noranta dies, es conservava perfectament incorrupte.
Un altra apunt, en aquest cas de San Vicenç Ferrer i el dimoni, estret de la revista valenciana ‘Saó’:
Una d’aquestes disputes es produí al municipi de Pollença, on el predicador feu tres sermons a principis d’octubre de 1413. S’explica que el sant predicava al camp i se sentiren unes veus d’infant a baix de la muntanya.
La gent s’esverà, ja que pensaven que un xic havia caigut. El sant ordenà que ningú no es mogués perquè allò era el dimoni. Dit això, les veus es deixaren de sentir i mai es trobà qui les hauria pogudes provocar.
Una altra historia te com a protagonista a una monja de les caputxines de Palma, Sor Jacinta Maria Rosa Poderós, que va professar com a religiosa al primer terç del segle XVIII. Al llibre on apareix la seva biografia, publicat l’any 1796 es conta que aquesta dona estava contínuament assetjada per forces demoníaques en forma, per exemple, de dracs. però anava més enllà perquè el dimoni va arribar a prendre la forma d’aquesta dona, per fer males obres i desacreditar la gran feina diària de pietat que feia.
Segons aquest llibre, la superiora se’n va entémer de l’engany, però decidir castigar i mortificar a la monja... amb el pretext de donar satisfacció a la comunitat..
Un altra cas el trobem al convent de Sta Magdalena de Ciutat a on una religiosa valldemossina, que segons Furió va ser protagonista de fets insòlits:
Fué imitadora perfecta de la primera Catalina que por su santidad fué el honor de aquel monasterio y de la religión agustiniana Tuvo mucho que padecer de los demonios con las terribles persecuciones arrastrandola unas veces de los cabe llos por los dormitorios dislocándole los huesos y haciendole padecer todo género de males hasta que llena de triunfos subiò á gozar de la eterna bienaventuranza el año 1697.
O també tenim el que li hauria succeït a una altra Valldemossina, nascuda el 3 de novembre de 1659 i que seria coneguda com Sor Juana Tomasa Torres. Les seves primeres trobades amb el maligne les tindria només amb dos anys d'edat. Se li apareixia en formes terribles i monstruoses i ella tancava els ulls de por per no veure-ho.
A el mateix temps, com la família no la volia, la maltractaven constantment, donant-li sacs per vestir, fent-la treballar més que ningú i donant-li també el pitjor menjar que tinguessin.
Però diuen que ella rebia el consol, ni més ni menys, que amb regulars visites de Jesucrist. De fet, va tenir una trobada amb ell que la va marcar especialment. Aquest se li va aparèixer ferit per tot arreu, completament ple de sang i li va demanar que pregués per ella. Joana, al fer-ho va poder veure com davant dels seus ulls, aquell Jesucrist ferit es transformava en un nin petit i se li col·locava en els seus braços. I així ho va tenir una hora sencera.
Sent adolescent va a Ciutat i aconsegueix ser admesa a Olivar. I és en aquest moment en el qual tornen els turments del Dimoni.
Tant la va torturar i va colpejar que va acabar deixant-invàlida en un llit ... fins al dia de la seva mort.
Una vegada morta, quan exposaren el seu cos, es diu que va sortir d’ell un líquid molt aromàtic. Sabeu el que es va fer amb ell? Donar-ho de beure als malalts, que miraculosament van sanar de tots els seus mals.
CONTES I RONDAIES
La setmana passada vàrem comentar la rondalla de la Cusseta negre, una rondalla relacionada amb bruixes. Ara en duim una altra molt semblant, titulada “Sa Cusseta Negra i es Moix Negre” amb girs inesperats. Es situa a Mallorca, concretament per Santa Maria i Consell. Extreta del recull de Mossen Antoni Maria Alcover, (Jordi d’es Recó). Del volum 5è de les Rondalles Mallorquines:
SA CUSSETA NEGRA I ES MOIX NEGRE
En Joan Soberano, un al·lot de Santa Maria anava fins a Consell a festejar una al·lota, però a la mateixa vegada, festejava un parell d’altres al seu poble. La noia de Consell el va descobrir i li va cridar: -”T’hi posaràs sa mà!”
Una nit de lluna plena ell caminava anant cap allà, no passava molta gent quan en un moment se li va creuar una cusseta negra, i així com va aparèixer, va desaparèixer. Ell pensà què seria aqueix dimoni de cussa. No li va donar més importància, va deixar de pensar en lo que havia succeït i va continuar cap a Consell.
Un altre vegada, quan duia una part d’es camí feta, se li va tornar a comparèixer. Ell va recordar que ja li havia comparegut i que va desaparèixer i clar, va trobar que hi havia cosa rara, fins i tot es va plantejar tornar al seu poble, però es va armar de valor, va agafar, per si un cas, una pedra com dos punys de grossa i va continuar el seu camí. I li va tornar passar el mateix quan duia un parell de minuts caminant. Li va tirà sa pedra per devers les costelles però no li va fer res. Aquesta tornà a desaparèixer.
A en Joan li va entrar una suor freda fins el punt de que se va tenir que asseure. Quan forçat per ell mateix arribà a Cconsell, se presentà a ca la al·lota. Aquesta va obrir un finestró i li va dir: -”No res! ja les me comanaràs molt a ses altres que festeges devers santa maria!” I va li tancar la finestra en els nassos.
En Joan romangué plantat en mig del carrer sense saber que li passava. A la fi decideix tornar cap a Santa Maria, regirat com ara un cuc, havent vist cussetes des de negres a virades i de tots els colors. De tornada va passar per casa d'un amic seu, i com que va veure una llum encesa va tocar a la porta. Estaven fent bunyols. Van veure a Joan totalment trastornat però clar, sense saber el perquè. Ell va contar el que li havia succeït amb la cusseta negra. Però en aquell moment, mentre ell contava allò de la cusseta que misteriosament apareixia i desapareixia el que va succeir fou que de sobte va comparèixer un moix negre desconegut, que va començar a desbaratar-ho tot.
Varen sortir de sa casa atemorits i quan tot el renouer i escàndol que se sentia a dintre havia acabat varen tornar a entrar. Aquest moix havia desaparegut, s’havia volatilitzat també com a per art de màgia, i clar, tots varen arribar a la mateixa conclusió: la al·lota de Consell, aquella al·lota amb la que festejava en Joan, era clarament una bruixa. Ell no hi tornà pus, i tant de sort que va tenir que ella no s’empatxà pus d ell!
LLUMS I OMBRES
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Al programa hem comentat el tancament, per part en aquest cas de Twitter, de les comptes d’aquells que els que manen a la xarxa troben que no han d’estar.
Es pot o no estar d’acord i més en el cas puntual que s’ha fet famós aquests dies. Però n’hi ha d’altres, de gent més anònima, que tal vegada no estiguin tant justificats. Està clar que hi ha casos que són obvis, però si puntualitzem podem demanar-nos… per a qui? Qui, com i quan decideix que es pot publicar o no a les xarxes?
He dit Twitter com a exemple, però hi ha més casos: Un exemple, pot ser sigui molt banal, però tal vegada no tant, aquesta mateixa setmana a un grup de whatsapp, tema apart whatsapp, idò ens compartiren una publicació de Facebook. Era una foto a on sortia un elefant travessant una carretera amb una lleona a devora i un lleonet petit agafat que anava com engronsat a la trompa. El text deia quelcom com quina imatge més idíl·lica, quant hem d’aprendre de la natura. Animals fugint del perill, (no record quin era el perill, tan se fa) i ells, els animals salvatges, ajudant-se…
Jo ho vaig agafar com un conte, una faula, poc més. La foto era un muntatge, sí, però el missatge de cooperació, d’ajuda, de deixar les diferències i tot això crec que no és dolent, ans al contrari… Però Facebook ha decidit que no és certa i per tant l’ha considerada falsa. I tant que és falsa! també ho és, per exemple, la ventafocs, les carabasses no acostumen a convertir-se en carruatges.
I clar, un es demana: Per què han de decidir per nosaltres? realment ha d’haver qui ho decideixi botant-se el nostre criteri? fins a on pot arribar això?
Estaria be, com a Utopia de la Mitjanit que no fes falta, en cap cas, que ningú hagués de vetar, censurar o semblants el que qualque capbuit diu sense pensar-hi o sense mantenir el més mínim respecte. Estaria be que no fes falta que s’hagués de dir el que és bo o dolent, que ens baséssim en el respecte, en la lògica, la empatia (ja sé que sempre hi ha qui no, clar, però en general… i per això ho dic, perque fins a on pot arribar aqueixa mena de direccionament? El temps ens ho dirà...
