~ 06/03/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 23 ~
EARTHLING PROJECT
S’està sentit parlar d’una iniciativa molt curiosa, anomenada Earthling Project, ‘Projecte Terrícola’ a on tenen la intenció d’aconseguir ajuntar veus, cançons i sons dels humans per enviar-los a l’espai, per si un cas qualque dia ho troben els extraterrestres.
Darrera d’això està el conegut com a SETI, un institut nord americà que es dedica, des de fa una cinquantena d’anys, a la recerca de vida intel·ligent a l’espai, no només de vida, si no de vida intel·ligent.
Són aquells que fins març de 2020 feien amb ordinadors compartits, una recerca de vida a l'espai. El SETI Home, allò de connectar-te a ells amb el teu ordenador i que ells empraven la potencia de milions d’ordinadors al mon per analitzar les senyals rebudes a telescopis, com el d’Arecibo.
I ara sorprenen amb aquest nou projecte: l’enviament d’unes gravacions de veus humanes cap a l’espai. Una mica allò dels discs daurats de la “Voyager”, aquells que van ser enviats una sonda a l’espai, a on es va afegir informació de la terra amb l’objectiu de que si qualcú, ja fos els humans del futur o vida extraterrestre ho trobessin, sabessin de qui era i d’on venia aquella sonda.
Ara el que està previst fer és enviar sons. Al seu darrera està el SETI, Jill Tarter, una astrònoma de renom i també un músic mexicà: Felipe Pérez Santiago, a més resulta que és participatiu i està obert a totes aquelles persones que vulguin contribuir, teniu tota la informació aquí.
I parlant de l’espai, ja han arribat els primers sons de Mart, i tal i com diguerem, aquí els teniu.
PORCS "GAMERS"
Una sorprenent noticia ens ha cridat l’atenció ens parla de que:
"LOS CERDOS PUEDEN APRENDER A JUGAR A VIDEOJUEGOS CON EL HOCICO!"
Sembla que hi ha espècies de porcs amb la capacitat de poder moure un personatge dins un videojoc, donant-los menjar com a incentiu s’ha aconseguit entrenar-los per jugar-hi. però va arribar un moment que encara que no els hi donessin la recompensa, ells seguien jugant, ens ho expliquen aquí.
ARQUITECTURA
Em aquest programa hem seguit parlant del maligne, i ho hem fet una mica com a nexe entre els dos temes principals. Fa uns programes vàrem parlar (aquí ho teniu) del diable com a constructor, com a arquitecte deia en Joan Amades.
Vàrem comentar historietes a on es deia que construïa ponts i semblants de manera màgica, i hi ha més exemples, com a la illa Canària de la Palma. Allà, construïda entre les localitats de Santa Creu i Garafía, s'aixeca encara a dia d'avui un mur, que fins l'any 1926 va rebre el nom de Paret del Diable. Es diu que temps enrere havia dos amants joves i apassionats, que sempre es reunien en aquell lloc. Una nit, el dimoni, per pura enveja, va aixecar aquesta paret.
Quan va arribar el moment de la següent trobada amorosa, els joves amants es toparen amb aquest obstacle. L’al·lot desesperat, va tractar de rodejar-la fins i tot d'escalar-la però no hi va haver manera. Era completament insalvable. Per això, mentre estava agafat al mur, va pronunciar la frase: “Va el alma por pasar". I com a resposta, només el poderós udol de vent.
A continuació va dir: “Va el alma y el cuerpo por pasar”. I just en aquell moment a la paret que havia construït el príncep de les tenebres en una sola nit, es van obrir grans i terribles forats.
Tot d'una van brollar flames infernals, es va obrir l'abisme, i a ell van caure tant el jove enamorat com el cedre que ocultava les seves trobades. En aquest mateix instant també es va obrir una bretxa a la paret que permetia el pas, que es pot observar encara avui dia.
A l'endemà uns pastors van trobar el cadàver de la jove, que va ser enterrada al costat de la paret maleïda. Des d'aquest dia, sobre la seva tomba neix el pensament blau (Viola Palmensis), flor que va adoptar el mateix color que els ulls de la donzella.
A dia d'avui aquesta paret es coneix amb un altre nom: Paret de Roberto, i és que a la Palma Roberto és, precisament, el nom que rep el Maligne ...
Una altra construcció podria ser aqueixa que està estreta del opuscle “El Diable Arquitecte” que ens conta, textual:
El poble, que no sap història ni li interessa, explica d'una altra manera ben poètica la construcció atrevida de la catedral gironina: Quan aquesta va ésser a mig fer, l'arquitecte va tenir l'orgull de fer-la sense que hi hagués res que l'aguantés, i així va anar seguint la seva empresa, però quan ja era quasi bé a l'acabament, que havia de fer la volta, aquesta de cap manera se li volia aguantar, havent-ho provat vàries vegades sense aconseguir-ho.
L'home desesperat i tement caure en el descrèdit, va invocar al dimoni en la seva ajuda. Aquest li va comparèixer i es va comprometre a acabar-li l'obra sense que ningú s'adonés de res i podent fer veure ell que era feta seva, sols que li entregués la seva ànima en morir.
En resum: el diable fent la catedral. El final ja és un altra tema, perquè acaba que aquell arquitecte o be va fugir per sempre i ningú el va tornar veure, o també diuen que després, conscient del que havia fet, va llevar-s’hi la vida.
Tot això ho ve perquè des de que els éssers humans tornen sedentaris havien de menester qui pensés sistemes d’adequació i també de protecció. I també qui els hi fes els temples per als seus déus o les seves creences, rituals o necessitats (i que molts encara es mantenen, basta veure talaiots, taules, navetes, la cova de na Patarrà, o les coves funeràries del Puig dels Molins per dir uns exemples, que es mantenen a menys que qualcú els hagi destruït (com el cas del talaiot d’Almallutx, que qualque desaprensiu ha destruït o jaciment del del Puig de’n Canals a Sóller.
I deia això perquè volia assenyalar que si un profà parla d'arquitectura a les nostres illes fins, i demana noms d'arquitectes illencs fins els anys 70 del segle XX, la majoria jo crec que citaran a Gaspar Bennàssar, (de fet es conegut com l'Arquitecte), i pocs més. Sí que sabem que tenim obres arquitectòniques importants i peculiars, però gairebé oblidats els autors. Un exemple? L’edifici de GESA a Palma.
Jo, personalment, també m’hauria d’incloure dins el grup anterior, encara que és cert que coneixia un parell, ara més a rel de preparar el programa, però els que sabia era més be per qüestions anecdòtiques, com per exemple: Guillem Reynés Font, (que era amic de Costa i Llobera, de Gaudí, client d’en March… que va comprar la col·lecció del Cardenal Despuig que ara tenim al museu de la ciutat que està al castell de Bellver perquè no es perdés i que després un altra arquitecte, Guillem Forteza, com a batle de Palma, li recomprés a ell). Altres podrien ser: Gabriel Alomar Esteve, Pere d'Alcàntara Penya, que entre d'altres també va exercir com arquitecte. O fins i tot Alcover, (el del diccionari i les rondalles), que també va fer d'arquitecte, seves són la Capella de la Pedra Sagrada, a Calvià o l’església de Son Carrió al Llevant de Mallorca), o un altra, Guillem Sagrera, el de la Llotja de Palma.
I entre ells observo una particularitat comuna: varen vetllar per protegir, conservar i donar visibilitat al nostre patrimoni, ja fos el material com l’immaterial.
N'hi ha molts d'altres que també han passat a la posteritat per les seves obres, per la seva feina i implicació però entre d'altres ja dic, n'hi ha un que em va sorprendre que hagi quedat tan invisibilitzat i oblidat… Un arquitecte que, a causa segurament de qualque tipus de conspiració contra ell, faci 53 anys que fos assassinat i encara a dia d’avui sigui:
el gran oblidat
Per saber més d'ell, de la seva obra, de l'empremta que va deixar a les nostres illes a una època fonamental, hem parlat amb Judit Vega com a historiadora de l'art. Ella està duent a terme una investigació i recopilació de dades per tractar de tornar posar al lloc que li correspon a Josep Ferragut Pou, “l'arquitecte oblidat”.
LLUMS I OMBRES
CONTES I RONDALLES
S'HOME QUE CERCAVA ES TRESOR DE NA FÀTIMA
A la secció ‘Contes i Rondalles’ Irene Font n’ha contat dues del llibre ‘Rondaies de Mallorca’ de l’Arxiduc Lluís Salvador. Totes dues es situen a Puigpunyent, un poblet de Mallorca que es troba passat Galilea, a la Serra de Tramuntana.
La primera es titula S’home que cercava es tresor de na Fàtima i conta que era un home que tenia un ca que rebia el nom de Tomeu, aquest estava decidit i determinat en anar a cercar es tresor de na Fàtima.
Per fer això se'n va anar a demanar informes a un senyor endevinador de Ciutat, però que no havia estat mai a Puigpunyent i li va fer una sèrie de preguntes respecte a la ubicació d’on podia estar aquell misteriós tresor.
Aquest li va dir que devora es Collet des Forn del Vidre, hauria d'haver una terrassa, i tindria que mirar arreu en recerca d'una porrassa amb dos albons. També li va dir que en aquella porrassa tindria que fer el forat per trobar les joies. Però li va advertir que si no trobava el tresor a la primera, ja no podria trobar-ho mai pus.
Amb aquesta informació es va acomiadar de l’endevinador i es va decidir dur-ho a terme, amb ajuda de dos homes ben forts i la companyia del seu ca Tomeu.
Després de caminar i caminar, varen trobar la porrassa i el primer que varen fer va ser posar-se’n a cavar, però al poc temps de començar, la terra va fer com un ullal, es va enfonsar i es va fer un forat ben gros i el que es suposava que era el més brau no va tenir coratge per entrar-hi. Els altres dos es varen mirar i ells sí que varen decidir ficar-se en el forat. Quan ja eren a dintre, varen trobar un empedrat amb un referit que semblava molt antic, vell i amb degotissos. Tenien molta por, però encara així, varen continuar camí endins. Després d'avançar una mica varen trobar un gorg d'aigua, però aquesta no era com aigua comú, no era aigua normal, sinó que aquesta era negra. Sense aturar-se a pensar el que perdrien si no seguien endavant, optaren per sortir, la por els hi va vèncer. Tant era l’esglai que cap dels dos volia anar darrere. Al sortir encara els hi estava esperant allà fora aquell que poc va tenir de valent. Varen tenir que deixar a un costat l’encantament, i amb ell, oblidar-se del forat que mai més s’ha pogut tornar a trobar.
Així que diuen, que encara a dia d’avui aquell tresor roman esperant a que qualque persona valenta es decideixi a anar a trobar-lo.
L’altra rondalla triada conta com hi havia un home que feia llenya, en ‘Es Puig de na Fàtima’, i mentrestant una altre li comparegué dient-li si volia ser ric i ell, evidentment va dir que sí, que clar que volia, i va demanar que era el que havia que fer per aconseguir-ho. Aquest estrany ser li va dir que devia anar a comprar tres ciris i els hauria de fer beneir el dia de Sant Joan i els hauria de dur al mateix lloc de la trobada al sendemà.
Però li va dir que tenia que triar de quina manera volia que es tornès a comparèixer, perquè no podia tornar fer-ho de la mateixa manera en que ho estava fent en aquell moment. Li va donar a triar entre la forma d'una serp o d'un bou. Si triava la serp, hauria d’anar amb una llesca de pa a l'església es dia de Sant Blai i li hauria de dur. Per altra banda, si triava es bou, hauria de encendre tres ciris: el primer a la llàntia de l'altar major, i amb aqueix hauria d'encendre els altres dos i els havia de posar a les banyes de la bístia. L’altre, l’espelma que li quedava, l’hauria de dur amb la mà i amb l’altra mà hauria de remenar-li la cua, per després anar se'n al penyal de na Fàtima, on trobaria el tresor de l'encantament.
Després li va dir que quan arribin en el penyal, aquest s’obriria, però ell s’hauria de guardar molt de amollar la cua. I allà dins hi hauria un edifici d'or. També li va dir que era imprescindible que el bou anés davant d’ell, i que quan l’animal toqués aquella mena d’edifici que trobarien, tot rebentaria i es tornaria amb or massís i de cop tornaria al penyal.
Però quan a l’hora de la veritat arribà adalt i aquell home va entrar dins el penyal, va ser tanta la por que va tenir que va amollar al bou, i va sortir corrent cap al poblet, però era ell qui anava davant i no el bou.
I el bou, en aquell moment, li va dir només una única frase, el va maleir a ell i a tots els seus:
-Tu i tota sa teva descendència sereu pobres miserables per sempre.
Es diu que hi havia més de 100 persones que varen sentir aquelles paraules, però que cap d'elles havia vist el bou. Històries relacionades amb això de la recerca i la troballa de tresors amagats… Sí, històries perquè no només són llegendes o rondalles. També n'hi ha amb la seva part històrica i tràgica: gent a les presons de la Inquisició per afirmar poder trobar o rompre encisaments dels tresors amagats.
VALLDEMOSSINES I EL DIMONI
Hem reprès una mica el tema de les aparicions del dimoni, o atribuïdes al dimoni, amb més intervencions demoníaques a valldemossines, en aquest cas d’una nascuda a Valldemossa en 1675 i que fou priora del convent de Santa Catalina de Siena i que va tenir un bon grapat de trobades amb el Maligne. De fet, llegirem un fragment del llibre “Vida de la Venerable Anna de el Santíssim Sagrament”, que així nomia, publicat en 1741. Concretament un fragment del capítol XIX on es relata les seves trobades i enfrontaments amb el Dimoni.
“Es animal muy cansado e inoportuno el enemigo y así en sus persecuciones jamás tiene quietud. Atrevióse por diversas veces a pedir a la Venerable que le diese su alma, y ella, burlándose como siempre de tan maldita canalla, respondío:
Espíritus inmundos, yo no quiero trabar cuentas con vosotros, apartaos de mi que toda mi alma es de mi esposo Jesús”
En otra ocasión se le apareció el demonio en forma muy horrenda y abominable diciéndola:
“Todo cuanto escribes y trabajas os ha de echar en perdición al confesor tuyo, a otra persona y a ti, pues está todo lleno de errores y disparates” Y ella respondió a la astuta serpiente, que estaba muy rendida y conformada con la voluntad de Dios, haciéndole con ello menosprecio de sus burlas y tentaciones".
Anem amb un cas en què ella no es va veure afectada directament sinó en el que va donar un cop mà per posar-lo en fugida. El cas de sor Cecília de Santa Anna. Va tenir un terrible enfrontament amb el dimoni, que es va prolongar en el temps dos anys sencers. Cada nit, a les 10 en punt, apareixia entre aquests murs i revolucionava a totes les religioses. En el cas concret de Sor Cecilia, era arrossegada per terra donant-se cops de cap per tot arreu i segons conten les cròniques, era alçada fins al sostre i colpejada contra el terra després. Acabant sempre amb el cos i la cara coberta de cops i blaus.
Moltes de les seves companyes de la Congregació també van acabar emmalaltint però en aquest cas del espant. Va arribar un punt en què el Confessor del convent, apiadant-se dels patiments de la monja, va demanar ajuda a la superiora a Sor Maria Anna, que li va "receptar" un remei per a lliurar-se del Maligne. Consistia en una sèrie d'oracions i súpliques a Jesús, perquè intercedís per ella.
Sor Cecilia va començar a aplicar-se amb aquesta solució, i passades algunes jornades va quedar alliberada d'aquesta presència demoníaca, justament quan era precisament la vigília de Tots Sants …
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Hem tornat comentar allò del dimoni com a constructor, semblant al que diguérem dels ponts construïts pel diable a canvi d’un ànima. I ja al seu dia vaig dir que me resultava curiós que el diable, encara de ser enganat, sí que complia amb la seva part del tracte. Però és que si ho pensem la cosa te la seva gràcia, ell, que seria el dolent, compleix la seva part, no fa us del seu suposat poder per fer qualcuna de grossa, en canvi, l’altra part, el que li hauria encarregat la feina a canvi d’una ànima, que seria teòricament la bona persona, el que fa és, des del principi, pactar amb ell directament amb la intenció d’enganar-li.
Que hem de fer davant d’aqueixes ensenyances rere el nostre llegendari? i més ara que s’estan censurant i fins i tot llevant del catàleg infantil, segons quines obres, ja clàssiques, perquè el missatge que es podria treure no és adient amb els nous temps.
Utopies de la mitjanit, però crec que fa falta una mica més de sentit comú. Crec, i per això dic tot això, que no hem d’amagar la història, ans al contrari, l’hem de mostrar precisament per saber el que ha passat al llarg del temps per tal d’evitar que es tornin a repetir les bestieses que s'han anat produint, i que, malauradament, a dia d’avui, tal vegada canvia el lloc el temps i les persones però es segueixen produint arreu del mon…
De’n bob dylan, "Hurricane", huracà, una cançó a on Dylan es va dedicar a denunciar les irregularitats al judici de Rubin ‘Hurricane’ Carter, al que acusaren de triple assassinat i que fins 20 anys després no pogueren demostrar la injustícia que s’havia comés amb ell… i que el va tenir 20 anys empresonat, probablement impedint-li ser campió del mon de boxeo, i tot aquest injust patiment bàsicament pel seu color de la pell.
Un altra cas, com tants d’altres, que no s’ha d’oblidar, ni mirar cap a l’altra banda. Avui Rubin ‘Hurricane’ Carter tindria 83 anys... no fa tant d’això…
