~ 15/05/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 32 ~
SONS A L'ESPAI
En aquesta edició reduïda de FdM hem començant replegant un parell de noticies relacionades amb son a l’espai.
Des de el so que fa l’ingenuity volant a Mart, al so que capta la sonda Voyager-1 que ja es troba al espai interestelar i la sonidificació de les senyals que arriben de l’atmosfera de Venus influenciada pels cicles solars.
Sons inquietants i curiosos que serveixen d’excusa per seguir mirant a l’espai i de pas reflexionar: Ahir 15 de maig de 2021 la sonda XinesaTianwen-1 va amartitzar i gairebé ha passat desapercebut. Estarem a sobre.
CONTES I RONDALLES
EL CONTE D'EN PATUFET
El Conte d’en Patufet, extreta del llibre “Recull de Contes i Succeïts”, de Margalida Marí i Tur, un recull de rondalles d’Eivissa i Formentera, ens conta d'una parella que tingué un fill molt petitet, tan petitet que de nom li varen posar Patufet. (patufet vol dir nin petit).
Un dia mentre el seu pare estava fent feina fora casa, la mare estava fent el sopar i es va adonar que no li quedava safrà.
En patufet es va oferir a anar ell a cercar-ne. Però sa mare, en principi li va dir que no l'autoritzava ja que en patufet era tan petit, tan petit, que li podia passar qualsevol desgràcia.
Va insistir tant que va aconseguir es permís de sa seva mare. Aquesta li va donar dos canets i li va dir que comprés mig argent de safrà. (Un canet és, segons el Diccionari Català Valencià Balear, com es coneixia a Eivissa la moneda de 5 cèntims de pesseta)
I així ho va fer en patufet, va marxar camí a la botiga cantant:
"Patxim, patxam, homes i dones del carrer, patxim, patxam, no fonyeu en patufet. patxim, patxam, en patufet no heu de fonyar."
Quan arribà a la botiga, va saludar a na catalina, la dependenta. Aquesta es va assustar perquè sentia una veu però tan petit era en Patufet que no veia a ningú en cap lloc de sa tenda.
-
No us assusteu, va dir en Patufet. Cercau dos canets que hi ha en terra. Venc perquè vull mig argent de safrà. Doneu-me es safrà, i llavors agafeu els dos canets.
-
Al sentir allò, na catalina es va tranquil·litzar una mica, li va donar el safrà i va agafar els canets
-
Ves amb seny patufet, que no et trepitgi cap carro pel camí.
En patufet se'n va anar ben feliç cap a ca seva cantant la mateixa cançó. I de cop i volta, es va posar a ploure, i una bona pluja, i vinga aigua.
I en patufet tot assustat va decidir amagar-se'n baix una pinya de col. Però mentre estava allà, va passar un bou amb molta fam, i al veure sa pinya, se la va empassar, i amb ella... a en patufet!
Com que no arribava a casa i amb la pluja que queia, quan es pare va arribar de sa feina va veure a sa mare tota nerviosa, plorant pel que li podria haver succeït al seu fill. Varen anar a la botiga on Patufet havia anat pel safrà.
I mentre anaven cap allà, l’anaven cercant i cridant:
-
Patufet, on ets?
-
-
Estic a sa panxa des bou, on no hi neva ni plou.
Però òbviament no el sentien ja que estava dins la panxa.
Els pares insistien, cridant desconsoladament per intentar trobar al seu fillet i ell tornava a dir on era, i ben be que ho repetia, però no el sentien.
Temps després, els pares arribaren a la botiga, però na Catalina els hi va dir que el nin s’havia anat feia molt de temps.
Desconsolats, tornaren cap a ca seva fent un altra volta, però al cap de molta estona, el seu pare el va sentir. era una veu llunyana, però va parar atenció i se’n va adonar del que deia:
-Està dins sa panxa del bou!- digué.
Es varen atracar al bou i varen sentir els crits d’en Patufet. Per treure-ho varen decidir donar-li molt de menjar al bou, tant li donaren que al cap d’una estona el bou explotà, i així va sortir en Patufet tot sà i condret de dins la seva panxa.
Els seus pares ja alleujats i contents li abraçaven, ja que, lògicament, ho havien passat realment malament.
I tots contents i feliços se’n varen anar cap a ca seva.
I sa rondalla s’ha acabat, i si no es mentida, serà veritat.
LLUMS I OMBRES
DINOSAURES
Ens hem demanat la pregunta de si a les Balears hi va haver dinosaures, i per respondre hem consultat a Carol Constantin, directora del Museu Balear de Ciències Naturals. El resum és que en aquella època les illes eren submergides i per aquest motiu com a molt es poden trobar restes d’animals aquàtics. Però volem parlar de dinosaures i de misteris i enigmes a rel d’un article del diari El país:
Una història molt curiosa que té com a protagonistes unes estatuetes i unes troballes arqueològiques, amb forma de dinosaures.
Mes de juliol de 1944. En aquest moment el comerciant alemany Waldemar Julsrud passejava amb el seu cavall per Acámbaro, a Guanajuato, Mèxic, quan es va topar amb una peça de ceràmica semienterrada. Aquesta troballa no era estranya. Ja feia temps que exploradors i col·leccionistes trobaven restes ceràmiques en la zona, vestigis del poble Purépecha. Però l'objecte que va trobar semblava un rèptil prehistòric amb un humà muntat al seu llom.
Fascinat per la troballa, Julsrud li va proposar a un dels seus ajudants locals, Odilón Trujillo, un tracte per cercar més vestigis: un pes per cada figura d'argila que ell i la seva gent aconseguissin desenterrar. Va aconseguir una col·lecció de més de 30.000 peces de ceràmica. Des de la seva petita ferreria en el nord de Acámbaro, en Julsrud rebia ses figures que Trujillo i els seus ajudants desenterraven sense aturar.
Els dinosaures, dracs, monstres bípedes i els humans que els acompanyaven apareixien en grans grups. Només a dos o tres metres davall terra. O almanco això li deien a ell… Trujillo li duia centenars cada setmana. L’any 1947, Julsrud va decidir donar a conèixer les seves troballes. En un fulletó que va titular Enigmes del Passat, el comerciant convertit en arqueòleg presumia de la seva afició per les petjades dels purépecha, que van poblar Guanajuato fins a l'any 300 de la nostra era.
“Però no és d'aquests vells panteons de què vull parlar”, escrivia en el pròleg d’aquest fulletó, “sinó d'un altre descobriment d'una importància i antiguitat infinitament major, les restes de la qual daten gairebé del bressol de la humanitat, els detalls de la qual confio donaran noves llums a la història”.
En resum: unes figures que haurien estat fetes fa uns milers d’anys però que representarien situacions viscudes fa milions d’anys.
Va arribar un moment on es va descobrir que aquestes figures, no podien de ser de veres.
Charles Di Peso, un arqueòleg estatunidenc, va visitar les excavacions de Acámbaro en 1952 i també va examinar la quantiosa col·lecció.
A la seva vista i experiència va dictaminar que les figures eren fetes recents perquè no presentaven els senyals habituals dels objectes que han estat davall terra molt de temps. També se sap que ell mateix va conèixer a una família que fabricava les peces i que li eren venudes a Julsrud.
A causa del primer resultat de datació, molta gent es va creure aquesta cronologia, i donada la peculiaritat de les peces, la col·lecció va crear molta expectació entre els especialistes.
No obstant això, la col·lecció no va poder amb el pes de l'anàlisi científic i va passar a ser un exemple dels fraus arqueològics, així com un fenomen a la regió perquè, Julsrud hauria estat enganyat per les gents d’aquell indret durant uns anys...
Aquest tema es podria dir que qui ho va acabar de popularitzar va ser en Charles Bergier al seu Libro de lo inexplicable, a on va publicar un article d’en Ronald J. Willis, i l’anunciava dient:
“constituye nada menos, que un trastorno total de nuestras ideas sobre el pasado. Se trata de estatuillas que parecen haber sido fabricadas hace dos mil años, las cuales, sin embargo, representan a la vez hombres, animales prehistóricos y animales totalmente desconocidos.”
Si la informació del llibre de Bergier és certa sí que hi ha una qüestió que crida l’atenció: la datació de carboni-14, any 1968:
“es quizás interesante señalar que la edad estimada por la datación, de 3.600 años, es decir, 1.600 a. de J. C., coincide con ese extraño período entre el 1700 y el 1500 -a. de J. C. durante el cual se produjeron tantas cosas. Grandes catástrofes naturales asolaron el Mediterráneo, la isla volcánica de Santorín hizo explosión, Creta y Egipto entraron en decadencia; en la India, la civilización del valle del Indo se hundió bruscamente.
Han llegado hasta nosotros numerosas leyendas relativas a esos acontecimientos. Si la datación por el C 14 es correcta al situar las figurillas de Acambaro en ese período, ¿no podría, quizás, haber alguna relación entre las catástrofes sufridas por esas otras civilizaciones y el extraño florecimiento de la cultura Julsrud en México?”
UTOPÍES DE LA MITJANIT
L'altra dia, a un grup del que formo part, ens varen compartir una historieta senzilla, però adient per aqueixes Utopies de la Mitjanit.
Teòricament és una història zen, que diu que era un monjo que estava passejant per un bosc, quan de sobte li compareix un tigre.
Ell comença a córrer fins arribar a un arbre, un cirerer, que era just devora d'un penya-segat. Aconsegueix pujar-hi abans que l'animal l'aglapís.
Es sentia a salv, però de seguida veu com aquell tigre també comença a pujar-hi. En aquell moment se n’adona que ja només li queda triar com volia morir, o de la caiguda pel penya-segat o be devorat per aquell famolenc animal.
I just pensava amb això quan es va fixar que hi havia un bon caramull de cireres a la branca a on ell era, eren al seu abast, així que va començar a menjar-ne.
I sabeu? Va resultar que aquelles cireres estaven boníssimes… així idò, ja ho sabem, a gaudir de les cireres...
Se t’ha acabat la sort i el motiu de la teva preocupació, el tràfic està atascat, no et mous cap a cap banda.
és un dia preciós, el cel cau damunt tu, però sents que és un dia preciós, no el deixis fugir.
