~ 21/11/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 11 ~
EXPOSICIÓ
S’ha inaugurat a la sala d’exposicions de la tercera planta del Centre Cultural la Misericòrdia, a Palma, L'exposició “La societat arqueològica lul·liana: els primers 25 anys”.
Recomanem la consulta del seu bolletí que teniu al vostre abast digitalitzat al web: www.arqueologicaluliana.com
VIDRES I VIDRIERS
El tema principal del programa ha versat damunt vidres i vidriers, principalment del conegut com a vidre de buf, el vidre bufat.
I per començar, la seva antiguitat. Des de quan es deu conèixer el vidre bufat? Des de quan es va adquirir aqueixa tècnica que permet fer recipients de vidre?
En Luis Ripoll, del que s’han complit ara 20 any de la seva mort ens parlava al seu llibre "Las Islas" que al temps dels fenicis ja hi havia vidre bufat a les nostres illes. I podem veure exemples a la col·lecció de vidres d’en Picarol.
.jpg)
Vol dir això que fa més de dos mil anys que es fa vidre bufat? Idò sembla que sí. Vidre per fer joies, símbol de prestigi i de poder, però també el vidre bufat, vidre que a dia d’avui diríem artesà i que fins i tot és una recomanable visita turística.
Però això que avui és ‘artesà’ abans era l’única opció que hi havia per fabricar aquell material tan feble i fràgil… o pot ser no tant?
Evidentment que sí, un exemple és el del protagonista de una de les ‘Novelas Ejemplares’ de Miguel de Cervantes: "El Licenciado Vidriera".
Aquesta obreta tracta de la vida d’un nin, en Tomàs, que vol sortir (i ho aconsegueix), d’una vida dedicada al camp, per això es posa a servir a uns cavallers a canvi d’estudis. També es va enrolar a l’exèrcit, viatja per Europa. Torna a la península, acaba sent llicenciat en drets. Coneix una dona que s’enamora d’ell i com que ell només estava amb el tema de l’estudi i no tenia ganes de romanços... (mai millor dit):
“Finalmente, ella le descubrió su voluntad y le ofreció su hacienda; pero como él atendía más a sus libros que a otros pasatiempos, en ninguna manera respondía al gusto de la señora, la cual, viéndose desdeñada y, a su parecer, aborrecida, y que por medios ordinarios y comunes no podía conquistar la roca de la voluntad de Tomás, acordó de buscar otros modos, a su parecer, más eficaces y bastantes para salir con el cumplimiento de sus deseos. Y así, aconsejada de una morisca, en un membrillo toledano dió a Tomás unos destos que llaman hechizos, creyendo que le daba cosa que le forzase la voluntad a quererla”
L’únic que va aconseguir va ser emmalaltir-lo de cos, però també d’enteniment, i “aunque le hicieron los remedios posibles, sólo le sanaron la enfermedad del cuerpo, pero no de lo del entendimiento; porque quedó sano, y loco de la más extraña locura que entre las locuras hasta entonces se había visto. Imaginóse el desdichado que era todo hecho de vidrio, y con esta imaginación, cuando alguno se llegaba a él, daba terribles voces, pidiendo y suplicando con palabras y razones concertadas que no se le acercasen, porque le quebrarían; que real y verdaderamente él no era como los otros hombres: que todo era de vidrio, de pies a cabeza.”
Amb aquesta curolla volia sempre mantenir la distància: “que le hablasen desde lejos, y le preguntasen lo que quisiesen, porque a todo les respondería con más entendimiento, por ser hombre de vidrio y no de carne; que el vidrio, por ser de materia sutil y delicada, obraba por ella el alma con más promptitud y eficacia que no por la del cuerpo, pesada y terrestre”
No deixa de ser curiosa l’explicació del perquè… (per saber com acaba, digitalitzat per la BNE).
El cas d’un home que es sent de vidre i que per això tindria més enteniment però més fragilitat.
Obvi, el vidre és fàcil que es rompi, i més antigament, depèn de la gruixa, clar, i amb això podem anar a una tradició afortunadament perduda.
A la Ciutat de Palma era costum que:
”La mainada de Ciutat de Mallorca anava a rebre els Reis amb trompetes de vidre foses expressament per a aquesta funció. La vigília d’avui, -nit de reis- com que ja havien perdut llur utilitat, -la utilitat d’aqueixes trompetes era des de dalt de les murades que peguen cap a la mar, fer-les sonar per tal de cridar l’atenció dels Reis d’Orient- fou costum que a la sortida d’escola la mainada anés en colles als barris dels jueus per tal de trencar les trompetes pel cap dels infants fills de xuetes.
Aquest costum havia donat lloc a escenes violentes i tumultuoses que havien fet necessària la intervenció de les autoritats, les quals moltes vegades havien dictat ordres comminatives que no havien bastat per a reprimir l’abús infantil consentit pels grans…”
Cal recordar que per xuetes es coneix a alguns dels possibles descendents dels jueus conversos, afortunadament a dia d’avui és irrellevant, però antigament era un tema molt present, tant com per ser constant objecte de burla, ofensa i fins i tot d’abusos de tot tipus, esperem al manco que el vidres de les trompetes no fossin massa gruixuts i es rompessin amb facilitat per la fragilitat del vidre.
No hi ha dubta de la fragilitat del vidre, però segons velles, creences populars això de la fragilitat del vidre s’hauria pogut solucionar, però la supèrbia de qualcú ho va evitar. Així ens ho conta una curiosa llegenda que te com a protagonista al rei Pere el Cerimoniós, (Pere IV d’Aragó, 1319-1387, aquell rei que va acabar amb la vida de Jaume III, el besnet de Jaume I, i que també va acabar definitivament amb el regne de Mallorca com a tal.
Diu aquesta llegenda que aquell rei que sempre duia a sobre un punyalet sempre volia ser el més savi de tots, ell ho havia de saber tot. I si qualcú sabia quelcom que ell no sabia el feia anar a que li expliqués i ensenyés els seus coneixements. Un pic ben aprés allò que no sabia i que li acabaven de contar treia el punyalet, i s’ha acabat!
Així ell, el rei, seria l’únic que ho sabria. També diu la llegenda, que això sí que me va cridar molt l’atenció, que hi havia qui tenia aqueixa mort com un gran honor, així que hi havia qui cercava coses que poguessin interessar al rei, per donar-li a conèixer i ser mort per ell…
Diuen que hi havia un famós vidrier, súbdit del rei Pere el Cerimoniós, que va trobar la manera de fer vidre que no es trencava. Va fer una ampolla ben polida, i li presentà al rei per que aquest comprovés la seva ductilitat i com vertaderament era impossible de rompre. Li va fer de tot a la botella aquella, i, efectivament, no hi havia manera de rompre-la. Es deformava però tornava a la seva forma original. I podem imaginar com acaba…:
“La cosa meravellà al rei, que se sentí joiós de l'invent; però tot d'una clavà punyalada al savi vidrier, gelós que sabés més que el rei. Mort l’inventor que posseïa el secret, l'invent quedà perdut i mai més no hi ha hagut qui el descobrís.”
Vidre mal·leable, com sempre les llegendes tenen el seu origen, cert o inventat, tal vegada una exageració de qualque coneixement anterior, no ho sé, però anant més lluny en el temps, als voltants de l'any cero, en Plini el vell a la seva obra ‘Historia Natural’ fa 2000 anys, ja parlava del vidre com a cosa de luxe, però normalitzada. La definició que feia del color del vidre és molt semblant al de qualcuna foto del llibre que hem comentat abans.
Però parlant vidre irrompible, i crec que és molt sorprenent, Historia Natural de Plini el Vell:
“libro 36, cap 66, Esta masa vuelta a fundir, da puro cristal y vidrio blanco. Este arte ha pasado, a la Galia y a España, donde la arena se trata de la misma manera. Se dice que durante el reinado de Tiberio se dio con una mezcla de un vidrio flexible, y que la fábrica del artista fue destruida para que no bajase el cobre, la plata y el oro. Y este rumor ha sonado durante mucho tiempo siendo más común que cierto, pero ¿pero qué importa?”
Crida l’atenció la repetició de la llegenda o creença de que el vidre en qualque moment va ser mal·leable… i que s’hauria fet desaparèixer per evitar que competís amb els metalls com coure, plata i or… És una quimera? ¿O tal vegada és la recerca d’una mena de pedra filosofal?
És un coneixement que vertaderament s'ha perdut? I en aquell cas? Perquè en Tiberí o en Pere el Cerimoniós varen lluitar per que fos oblidat i desaparegués aquell suposat coneixement del vidre flexible?
Pot ser interessant donar-li una volta a això. Resulta que l’il·lustrat, el pare Benito Jerónimo de Feijoo, devers l'any mil set cents vint i cinc, al volum IV del Teathro Crítico Universal ja ho planteja, i de manera sorprenent i molt actual
Ho fa al discurs 61 del volum IV parla del que titula: Del vidrio flexible i diu:
“que Plinio dice hacia cierto Artífice en tiempo de Tiberio, y por mandado del Emperador se destruyó su Oficina y todos sus instrumentos (otros añaden, que se le quitó la vida al mismo Artífice”... segueix amplianti ampliant la informació i ens situa aquesta història com un cas idèntic al de Pere el del Punyalet i segueix: “porque una preciosidad tan exquisita no envileciese los más ricos metales: no sé qué juicio haga. No ignoro que muchos tiene por imposible la flexibilidad del vidrio, fundándose en que es incompatible con la transparencia; porque esta (dicen) consiste en la rectitud de los poros; y al doblarse el vidrio, necesariamente habían de perder los poros la rectitud, doblándose con él”
Diu que això de la transparència no és una explicació i passa a parlar de la flexibilitat: “Por otra parte no puede negarse que tiene el vidrio alguna flexibilidad: lo primero, porque es cuerpo sonoro; pues el sonido no puede formarse sin un movimiento de tremor, en que las partículas del cuerpo sonoro se desvíen algo de la situación que respectivamente tienen cuando están quietas, lo cual necesariamente se ha de hacer doblándose algo, y deponiendo la rigidez. Lo segundo, porque tiene resorte; pues dos bolas de vidrio, si se encuentran con violencia, retroceden.
[...] “Lo tercero, porque se experimenta (como ya lo he experimentado varias veces), que una lámina de vidrio algo corva, comprimiéndose un poco con la mano sobre un cuerpo plano, se blandea tanto cuanto. Finalmente”.
I de sobte ens posa un altra cas:
“Finalmente he leído que en Alemania se hacen ciertas botellas de vidrio sumamente delicadas en el fondo; el cual soplado ó recogiendo el aliento por la boca de ellas, se dilata hacia fuera, o encoge hacia dentro notablemente, haciéndose ya cóncava, ya convexa una y otra superficie”. ¿a qué deu fer referència? estaríem parlant, un altra pic, de vidre mal·leable?
I ara una altra curiositat, Feijoo fa aquí referència a un dels grans de la ciència al llarg de la historia, un d’aquells homes que malgrat ser actualment gairebé desconeguts va fer molt: Inventor, físic, científic, naturalista, casualment era conegut al seu temps com el Plini del segle XVIII.
“Monsieur Reaumur, de la Academia de las Ciencias, reflexionando sobre que el vidrio cuanto más delgado ó sutil se fabrica, tanto más flexible se experimenta, llegó a discurrir y proponer, que se podría formar el vidrio en hilos tan sutiles que fuesen capaces de tejerse en tela, y así se podría hacer un vestido de vidrio. En efecto, él mismo hizo hilos de vidrio casi tan sutiles como los de las telas de arañas; pero nunca pudo arribar a prolongarlos tanto que sirviesen de tejido".
Encara que soni absurd un vestit de vidre, no ho és tant si pensem que actualment es fan teles de botelles d’aigua, de PET convertit en filets, fils molt prims. Però vidre? idò la fibra de vidre i la fibra òptica.
Un gran avanç va ser trobar una herba que va substituir a les sals minerals que eren emprades per la elaboració del vidre, aconseguint així que el vidre sigui més transparent, més pur, i probablement més digne de ser emprat per reis. Tal vegada tingui relació amb que en temps del Rei Ferran de Nàpols, (fill d’Alfons el Magnànim, segle XV), el cuiner del rei li hauria aconsellat beure en recipients de salicorn , que defineix com un tipus de vidre molt fi que tenia una particularitat: si entrava en contacte amb un verí es trencava. I clar, era interessant per garantir que no et podrien enverinar amb una beguda.
Anecdòticament és curiós i res més, però clar, al seu dia parlàrem dels alicorns, animal mitològic del que les banyes servirien com antídot per salvar-se d’un verí. Hi havia importants mandataris que en tenien amb aquesta única finalitat.
Fins i tot el temible inquisidor Torquemada tenia sempre amb ell el que es pensava que era una banya d’alicorn, i era amb aquesta curiosa finalitat. I sorgeix la pregunta: que devia ser això del vidre de salicorn?
Abans que he dit això d’una planta per fer que sigui més transparent el vidre, sabeu quina planta és? És la coneguda com a salicornia , que per les seves propietats va carregada de sals però sense tantes impureses com les sals minerals.
Article de la BBC, de setembre de 2019, ens parla de la ‘hierba de cristal’ així l’anomena. Ens diu que és una planta que creix devora la mar, fins i tot es pot regar amb aigua salada. El seu nom és salicornia europea, que vol dir banyes salades d’Europa, encara que te altres noms comuns, segons el DCVB també se la coneixeria simplement com ‘salada’ mireu si en deu tenir de sal. I és aquesta sal la que li va convertir en l’element essencial per a la fabricació de vidre, per exemple a Murano, i per quins motius? Diu aquest article que “cuando la quemas, obtienes un material puro muy limpio que agregaron al sílice para hacer vidrio".
Sorprendentemente, la ceniza de esa planta marina redujo significativamente el punto de fusión del silicio y eso les permitió mantenerlo a una temperatura en la que el vidrio estaba lo suficientemente líquido como para que las pequeñas burbujas e impurezas llegaran a la superficie y explotaran.”
Així que aquest vidre molt més pur va ser creat gràcies a la troballa d’aquesta planta, que te un nom molt semblant a alicorn, i vol dir, i ho semblen: banyetes salades… i és que a més, estan ben salades.
I també va ser gràcies en aqueixa planta que es varen començar a fer de manera artesanal els vidres qu e s’han emprat per fer les lents òptiques, però aquesta ja és una altra història. Tot això venia per la semblança entre salicorn i alicorn , per cert… aquesta sorprenent semblança és en la nostra llengua…
L’ús del vidre per les illes el tenim datat de ben enrere en el temps, no tan sols perquè en Ramon Llull ho citi, (ho tenim al Llibre de la Contemplació, he consultat l’edició a cura de Gabriel Ensenyat, editat el 2005, a la pag 150 quan parla de gremis diu:
“Nos veem quel vidrier fa vidre de pera e derba, e per gran forsa de calor fa lo vidre: del qual vidre fa ampolles e copes e enaps e gots e d altres vexells.”
En Llull és del segle XIII, va morir més o manco el 1315) ho deia pel temps qu e fa que hi ha vidre per aquí, a més, com a confirmació, tenim qu e a les antigues cròniques ens parlen de vidriers l’any 1327, i que a més ja feien peces que crec que són xocants, devers l’any 1350, trobem que es feien... rellotges d’arena! N’hi havia de dos tipus, segons el pare Llompart, el d’una i el de 12 hores, i estaven fets de vidre.
I ja que estem amb usos curiosos del vidre, a Eivissa, tenien els anomenats "frascos de fuego” de vidre. D’us: frecuentísimo en nuestro corso ibicenco. i segueix dient Macabich:
"Estos frascos iban llenos de pólvora, y los extremos de su mecha de estopa cubiertos de pergamino están cebados con un mixto inflamable. Para emplearlos se quitan los pergaminos, se encienden las mechas y se lanzan a mano los frascos sobre la cubierta del barco enemigo, donde se rompen al caer y la pólvora se desparrama, inflamándose al contacto con la mecha. Poseemos multitud de documentos que comprueban su uso frecuente por los corsarios durante todo el siglo XVIII”
A un combat entre un corsari anglès i un vaixell eivissenc, any 1796, els eivissencs llançaren 168 d’aquests pots de foc.
Aquests pots de vidre hom pot pensar que serien com a granades de mà, idò resulta que no ho devien ser perquè altra us pel vidre era precisament aquest: ”granada de mano de vidrio grueso” que ja s’empraven, com a mínim al segle XVII, (1684)
Fa uns mesos parlàrem amb un amic, Jose Antonio Penedo, que afirma i demostra, amb més d’un miler de persones que ho han experimentat, que es pot caminar damunt dels calius l i damunt de vidres romputs? Ens ho ha explicat, pots escoltar-ho aquí.
http://www.chakracoaching.es/quien-soy/
LLUMS I OMBRES
Profecies darrera els vidres, vidres per endivinar, vidres com a dit en Xisco per guardar informació, al LLums i Ombres.
Xisco Garcia ens ha parlat de la pèl·lícula ‘Cristal oscuro’.
CONTES I RONDAIES
A la secció de Irene Font, ‘Contes i rondalles’ ha explicat una treta del llibre Rondaies de Formentera a on l’autor, en Joan Rosselló Guasch, ens explica que a prop de la Savina, el port de l’illa, hi ha un estany, una llacuna, de certa fondària, uns 4 metres, i d’on avui dia treuen sal.
Un estany que temps enrere era pudent, d’aquí el nom, però que a dia d’avui ja no ho és.
La rondalla ens conta el perquè ja no és pudent:
S’ESTANY PUDENT
Hi va haver un bisbe, Basili Carrasco que a mitjans del segle XI, i de sa seva butxaca, va fer un canal per fer que l’aigua de s’estany es mogués cap a la mar evitant així febres i malalties provinents dels moscards que allà hi havia.
També gràcies en això es va convertir, diu, en un viver de peixos i també un meravellós indret per observança d'ocells.
També ens diu en Castelló Guasch que hi ha una curiositat i és que a dintre de l’estany hi ha unes quantes fonts d’aigua dolça, i ja després d’aquests quatre apunts ens conta la rondalla.
.jpg)
Ja fa moltíssims d’anys, aquest estany era una hisenda de terra de conreu molt bona i molt rica, amb unes cases grosses a on hi vivia una dona viuda amb dos filles seves, que eren molt envejoses.
Quan morí sa mare, en lloc de fer hereva a sa major, com era l’antiga costum, i deixar una llegítima a sa petita, va deixà sa hisenda i ses cases meitat per hom. Mitja per una filla, mitja per a l’altra. Això no li caigué molt bé a sa més major; però tampoc a sa més petita, ja que cadascuna s’havia fet sa idea que seria ella l’hereva.
I si una era envejosa, l’altra encara ho era més. Es veu q, a més, es deien de tot.
Idò un dia que sa porfídia era més encesa que mai, sa petita es descabdellà de mala manera. I acabà per dir a sa major:
—Mala fi puguis tu fer, i sa hisenda també! —Lo que desitges, tenguis! —respongué aquesta!
I Conten que a punta d’alba del sendemà envestí un cop de mar tan gros i tan fort que va negar sa hisenda de cap a cap. Cases, germanes i tot.
“Testimoni d’això, diuen es formenterers vells, són ses ruïnes de ses cases que, es dies de calma, es veuen en es fons de s’Estany Pudent; sobretot una columna de pedra que arriba casi a cara d’aigua.”
Sempre m’ha sorprès la informació que es pot treure d’aquestes contarelles, i en aquest cas, també perquè efectivament, aquest bisbe: Basilio Carrasco Hernández va existir i fou un bisbe com a mínim atípic.
Pel que he trobat, per exemple, quan una terrible sequera l’any 1847 “ olvidando sus más precisas necesidades ha cedido dos terceras partes de lo que cobre del erario de la asignación señalada a su alta dignidad)” per socórrer als jornalers en aquella situació extrema per a molta de gent.
També sembla que va fer de la seva butxaca aquella obra del estany pudent per evitar les malalties dels formenterencs, fins el punt, diu Isidoro Macabich, que a causa de repartir lo seu entre els necessitats, ell, tot un bisbe de mitjans del segle XIX va veurer-se en la necessitat de menjar precisament de la almoina que li donaven a ell. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat que quan es va voler suprimir la diòcesis d’Eivissa i Formentera per afegir-la a la de Mallorca, ell va decidir no mourer-se d’allà, fent que el tràmit fos més complicat.
Podria semblar que s’aferrava al càrrec, però jo diria que no, perquè per manat reial, se’l va anomenar senador del regne, i ell va renunciar, també l’anomenaren arquebisbe de València, i també renuncià. Ell volia, com així fou de manera sobtada pocs mesos després, morir a Eivissa, junt al que des de feia uns anys considerava els seus.
En aquesta rondalla també trobem allò de sa columna de pedra que ens pot recordar al gorg blau de Mallorca, a on hi havia l’antic jaciment d’Almallutx i que justament a la carretera, hi ha una columna que es va treure d’allà enmig del gorg.
Pot ser hagi restes que encara romanen per descobrir dins s’estany pudent? la història parla de que fa anys per allà enmig del estanyes varen trobar restes de pedres possiblement de construccions, però haurien estat eliminades a base d’explosions amb la finalitat de fer us de la llacuna com a base d’operacions dels hidroavions al hidroport que hi va haver a Formentera els anys 40 i 50 del segle XX.
MONS DIVERSOS
A la UIB, la universitat de les Illes Balears, s’ha estrenat un portal web, amb motiu d’una investigació, on els interessats podran consultar un total de 497 elements arquitectònics medievals de Mallorca, una part d’ells ja desapareguts. Aquest és l’enllaç.
A GenBeta llegiem: La Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España ya es descargable en formatos abiertos, libres y reutilizables.
La Biblioteca Nacional de España ha anunciado que el texto completo de las publicaciones de dominio público de la Hemeroteca Digital ya pueden descargarse en formatos abiertos libres y reutilizables. Gratis, por supuesto.
La institución ha incorporado una nueva página a su web en la que se recoge un listado de los títulos de dominio público cuyo texto al completo puede ser descargado.
Estos textos, explican, se obtienen a partir de un proceso de reconocimiento óptico de caracteres u OCR. Lo que implica que su calidad pueda variar en función de la tipografía y condiciones del documento original.
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Avui hem tornat citar les capacitats que probablement tenim i que ignorem perquè ben segur no les hem posades a prova, penso que pot ser digne de reflexió i també objecte d’aquestes utopies de gairebé la mitjanit plantejar-nos que som capaços d’aconseguir, parlo de gent normal, com vosaltres i nosaltres.
Hi ha qui camina damunt de calius, o damunt de vidres… en ambdós casos, un camí que es preveu difícil, per no dir impossible, un camí que tal vegada, un pic arribat a l’altra banda ens farà adonar-nos de les nostres pròpies capacitats.
Però, sabeu?, abans d’arribar al final del camí, que tal si tractem de gaudir i d’assaborir totes les passes que anem donat? Més que res perquè al cap i a la fi, la vida està feta de petits moments, cadascú el seu camí i la seva destinació, sí, però pas a pas, no només mirar l’objectiu final.
Cal quedar-nos amb les petites coses del dia a dia que són, ja dic, el que ens permetrà avançar… i si el camí no és el correcte, crec que sempre podem ser a temps de canviar-lo, això sí, amb respecte, seny i responsabilitat.
“ Mai no és massa tard per tornar a començar, per sortir a buscar el teu tresor, camins, somnis i promeses, camins que ja són nous. No és senzill saber cap a on has de marxar, pren la direcció del teu cor.”
Dels Sopa de cabra, "Camins".