~ 09/01/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 18 ~
ASTEROIDE
Per si la situació actual no fos el suficientment dramàtica hem llegit aquesta mateixa setmana a "20 minutos":
"La NASA comunica la fecha de impacto posible (pero remoto) de un asteroide "peligroso" que destruiría La Tierra. El asteroide '2009 JF1' ha sido considerado por la NASA como "potencialmente peligroso". La agencia espacial norteamericana, que tiene un registro de las rocas espaciales en riesgo de colisionar contra la Tierra, ha puesto fecha al impacto de este asteroide: 6 de mayo de 2022".
Apart del ‘20 minutos’ també ho va publicar: "El Periódico" o "Diario de Mallorca" amb el titular: "Un asteroide podría chocar contra la Tierra en 2022. La NASA cataloga al '2009 JF1' como el quinto objeto con más peligro de impactar contra el planeta".
Encara més cridaner, perquè per a titular el que va publicar "La razón" el dia 5 de gener: "La NASA pone fecha a la destrucción de la Tierra: el 6 de mayo de 2022" que ja un diu, el que ens faltava… si és que fos cert.
Veritablement hi ha un asteroide amb aqueix nom, amb relativament probabilitats d’impactar contra la Terra. Però amb el seu tamany, 13 metres, no representa massa perill.
Aquest és l’enllaç amb la informació a la plana web de la NASA.
VÍCTIMES DEL MISTERI
Al programa hem dedicat el temps principal a parlar de víctimes innocents del misteris per tal de tractar de donar visibilitat a les bestieses comeses emprant el misteri com a excusa i amb la intenció de donar-li visibilitat i tractar d’evitar la seva repetició.
Hem començat amb les víctimes relacionades amb els exorcismes mal entesos. Un exorcisme, a on es tracta d’alliberar a qualcú de dimonis, si es fa mitjançant una imposició de mans, una mica d’aigua beneïda i quatre oracions, en principi no li fan a ningú. El problema és quan s’escolta i es fa cas als que no s’han d’escoltar i es fa el que no s’ha de fer. Acabant massa sovint en tragèdia. Exorcismes com a tal hi ha hagut sempre i també n’hi ha que haurien estats fets per gent molt coneguda tan és així com que un dels personatges més famosos que n’haurien dut a terme seria directament el bon Jesús!
El bon jesús com a exorcista, o al manco així surt als evangelis, com al de sant Mateu, (4, 23): “recorria tota la Galilea ensenyant a les sinagogues, proclamant el missatge joiós del Regne i curant entre el poble tota mena de malalties i de mals. La seva fama s’escampà per tota la Síria. I li duien tots els qui estaven malalts, afligits de malalties i sofrences diverses, endimoniats, llunàtics i paralítics, i els guarí.”
O una mica més endavant on diu: “Jesús, en arribar a la casa de Pere, veié la seva sogra al llit amb febre. Li tocà la mà, i la febre va deixar-la; aleshores es va llevar, i el servia. Ja al vespre, li presentaren molts endimoniats, i va expulsar els esperits amb la seva paraula, i va curar tots els qui estaven malalts, perquè es complís l’oracle del profeta Isaïes: Ell prengué les nostres malalties i es carregà amb els nostres mals.”
O aquest altra, un dels més sorprenents: Mateu 8, 28: "Arribat a l’altra banda, a la regió dels gadarens, li anaren a l’encontre dos endimoniats que sortien dels sepulcres, tan furiosos, que ningú no podia passar per aquell camí. I es posaren a cridar: «¿Per què et fiques en nosaltres, Fill de Déu? Has vingut aquí abans d’hora a turmentar-nos? [...] »Lluny d’ells hi havia un gran ramat de porcs que pasturava. I els dimonis li demanaven: «Si ens treus, envia’ns al ramat de porcs». Ell els digué: «Aneu-hi».“Sortiren i se n’anaren als porcs; aleshores tot el ramat es precipità pel pendís fins al llac, i moriren a l’aigua. Els pastors fugiren, i se n’anaren al poble a contar-ho tot, com també el cas dels endimoniats.”
N’hi ha més, però en serveix com a exemple de exorcisme i de víctimes, que tenien que veure aquell ramat de porcs amb aquella història?
Altres personatges famosos dels que es diu que els haurien fet serien l’actual Sant Joan Pau II, i l’actual pontífex, el Papa Francisco, i en ambdós casos ho haurien fet sense massa floritures, una oració i una imposició de mans, res més (encara que falta que el Vaticà ho reconegui).
Ja que estem, afegir que, anecdòticament, a qui li haurien fet un exorcisme, just abans de morir, hauria estat a la mare Santa Teresa de Calcuta i també s’hauria fet només amb unes oracions.
Faig tanta al·lusió a la manera de dur a terme els exorcismes perquè sempre ha hagut bàrbars que s’han cregut no sé sap quines històries i que, dient que qualcú està sota la influència del conegut com a maligne, han comés les més ferestes i terribles abusos com és el cas d’uns dels més clars exemples: el del mal anomenat Exorcisme de Albaicin, però és que a més, malauradament, no és l’únic.
_JPG.jpg)
_JPG.jpg)
He consultat la Prensa de Ibiza, crec que és una manera de no posar ni llevar massa. I segons la premsa, al judici, el principal acusat, “aseguró que "Encamación Guardia nos decía cada uno de los pasos que teníamos que dar para expulsarle el demonio del cuerpo”.
Declaracions al judici: "No soy brujo ni hechicero, aunque mi madre era medium. Soy llamado porque José, un primo fallecido de Encarnación, hablaba a través de ella, y se dirigía a los presentes, y más tarde es la abuela de Encarnación quien hablaba a través de ella y de otros de los presentes y acusaba a Encarnación de poseer el demonio y decía que se lo debíamos sacar”.
Això va succeir el 30 de gener de 1990. Segons ell “el espíritu de la abuela dice a Encarnación que se quite la ropa, se tiren las joyas que lleva por el retrete porque están poseídas por el demonio, y que le suministremos vasos de agua" després ja la cosa ja empitjora, per que li donen “una pócima compuesta por vinagre, naranja, agua, aceite y sal, de la que tomó una importante cantidad", tanta com per morir per una ingesta masiva de sodi.
Però encara hi ha més, perquè segons els acusats, la víctima hauria dit que el dimoni que tenia a dintre era per a la seva cosina, que volia engendrar amb ella, i la cosina el que hauria fet va ser:
"Josefa -agregó- introdujo hasta diez veces la mano en la vagina de Encarnación hasta que la extrajo una masa maloliente mientras decía ya lo tengo aquí', y los demás la sujetábamos porque parecía como loca, daba saltos y quería matarnos".
Els forenses digueren que apart de per la ingesta masiva de sal, presentava ‘multiples lesiones en todo el cuerpo y desgarros en la vagina y en el ano”, a més d’haver estat empalada.
Aquell mateix any de 1990 en va haver un altra encara pitjor, a Almansa, Albacete. Una víctima encara més innocent... una nineta, torturada durant 48 hores:
“Su madre, conocida en el pueblo como Rosa "La Curandera", pensaba que su hija había sido poseída por el demonio y estaba embarazada y, ayudada por otras tres mujeres, entre ellas una tía de la niña, decidió extirpar el supuesto fruto de la posesión. Rosa murió desangrada, después de que se le extrajeran los intestinos por la vagina, según confirmó el forense”.
Una altra víctima del misteri seria la persona protagonista d’aquests fets relacionats amb la Passió de Crist. Un cas d’allò més criminal, terrible, ferest i que s’hauria fet precisament per temes de creences. Tot un absurd, si és que mai va ser cert…
Anem amb aquest cas: Any 1489, durant la processó de l’Assumpció del Corpus, a Toledo, i segons el llibre "Historia natural del canibalismo":
“Torquemada mandó prender a dos judíos y seis conversos, que después de ser torturados confesaron el crimen. El niño fue crucificado el día de Viernes Santo, como burla a la Pasión de Cristo, y su sangre mezclada con una hostia consagrada para realizar conjuros que les librasen de la Inquisición y para envenenar las fuentes de los cristianos. Los judíos confesaron haberlo llevado a la villa de La Guardia por su parecido con Palestina. A pesar de una búsqueda exhaustiva, el cuerpo del niño nunca apareció. La razón que se esgrimió fue que, naturalmente, el Santo Niño había sido elevado al cielo en cuerpo y alma después del martirio. Todos los inculpados fueron quemados en la hoguera. El decreto de expulsión de los judíos de España de 1492 estuvo fuertemente influido por el proceso del Santo Niño de La Guardia, ya que fue utilizado por Torquemada (un judío converso que pronto se haría famoso como Primer Inquisidor) para presionar a los Reyes Católicos, que no estaban totalmente de acuerdo con esta medida”.
Crida l’atenció, i molt, que amb la quantitat de dades que hi ha al respecte d'aquest cas, que fins i tot es suposa que hi ha actes inquisitorials amb noms llinatges, etc., Diu aquest i molts d’altres llibres que també van en la mateixa direcció que no va succeir mai. Tant és així que acaba el paràgraf dient: “El Santo Niño de La Guardia (el niño que nunca existió) fue canonizado por Pío VII en 1805, aunque actualmente ha sido eliminado del canon eclesiástico”
El fet aquesta barbàrie comesa pels jueus hauria estat el detonat per a l’expulsió dels jueus d’Espanya, estem davant d’una realitat, d’un altra cas de fake news o de manipulació històrica?
Seria un cas que formaria part de la història, ja que va arribar a ser canonitzat, d'aquí el nom: "Santo Niño de la Guardia" per després ser llevat del Canon Eclesiàstic. En qualsevol cas el fet seria que el misteri de la mort i resurrecció del bon jesús hauria estat imitat en aquest cas amb una finalitat també màgica, heretge i per descomptat criminal: la tortura i mort d’un infant.
I encara que aquest cas hi ha qui diu que mai va succeir, i com aquí, a les illes, sempre ho hem de tenir tot, resulta que tindríem una versió molt semblant (i anterior) i amb moltes semblances. Estret del volum primer del llibre ‘La Sinagoga Balear o Historia de los Judíos de Mallorca’, editat a València l’any 1857 i se'ns narra una historia semblant a on enlloc d’un nin s’hauria descarregat la furia de la turba damunt d’un esclau:
“En tiempo de D. Alonso el Magnánimo, el año de 1435, siendo lugar-teniente de este reino Juan Dez Far, y obispo D. Gil Sánchez Muñoz, denunciaron á este prelado que unos judíos habían renovado los misterios de la Santísima Pasión de nuestro Redentor, escogiendo para perpetrar tan bárbaro atentado a un moro, esclavo del principal corifeo del judaismo.
En tropel, pues, y con palos y armas, y gran vocería, le prendieron, dominándoles otra vez el influjo del infierno del infierno y á empellones le presentaron al Rabino mayor, ó sea al príncipe de la Sinagoga, donde le escarnecieron, hirieron y escupieron, arrodillándose también. Fué azotado inhumanamente y vistiéndole de burla, se mofaron de él, hasta que determinaron cargarle una cruz y conducirle al lugar que previnieron para crucificarle, siendo por lo regular un paisaje retirado.”
L’esclau encara que destrossat, va aconseguir sobreviure. Aquests fets s’haurien produït, com en el cas del nin que he dit de Toledo, durant la setmana santa. La víctima va denunciar, resultant els més culpables: Estruch, Sibili, Farric i Estellada. Podem imaginar que va passar: si es convertien serien penjats del coll i cremats i si no directament serien cremats vius… Finalment, els condemnats varen optar pel bateig i la conversió…
Segons aquest llibre, davant d’això més de 200 jueus es convertiren… i de pas, i aquí estaria tal vegada el quid de la qüestió, donava diríem que legitimitat als catòlics per cometre les persecucions contra els jueus, ja que podia servir com a excusa ja que podien dir que els jueus havien començat primer.
Segons el llibre “La Fee Triunfante”, el llibre de Francisco Garau que parla d’aquests fets i d’altres relacionats, quan fa referència a aquesta crucifixió d’un esclau per imitar la Passió de Crist, diu que:
“quien apresando a los Judíos para declarar los otros cómplices, halló ser muchos y entre ellos diez y seis que por cierto tumulto estaban ya en la cárcel. Y en fin concluída la causa se les dió sentencia de ser quemados vivos a cuatro los más culpados en el crímen, más porque no se faltase a la piedad cristiana, se templó la sentencia para que en caso de que se hicieran cristianos, muriesen ahorcados y quemados sus cuerpos después. Ya el jueves a diez y seis de mayo, intimada la sentencia, se disponía la ejecución”.
Unes altres ‘víctimes del misteri’ serien les utilitzades per fer ungüents. Un dels més tristament coneguts seria el conegut com a Juan Díaz Garayo. Un tipus definit com a lleig, feréstec, amb el cap notablement desproporcionat, i que va viure durant tota la seva vida, a la segona meitat de segle XIX al País Basc. A ell se li atribueixen sis ferotges crims contra dones joves, entre els anys 1870 i 1879.
D'una banda va assassinar a diverses prostitutes. A la primera d'elles, la va ofegar, la va violar després de morta i va esbudellar. A la segona sembla ser que la va torturar salvatgement abans de donar-li mort. I l'altra, la tercera, li va clavar un punxó amb reiteració al pit, per després també violar-la i esbutzar-la.
També va matar una jove de només 13 anys. La va convèncer perquè se separés de les seves amigues i el seguís per un bosc. Allà, va ser colpejada assassinada i violada, per després procedir al ritual de llevar-li els greixos, al igual que amb les dues darreres víctimes de les que després de mortes va utilitzar els seus greixos tant com a ingredient de cuina com per a combustible de làmpades i altres estris.
A més al darrera hi havia un tèrbol negoci, la tuberculosi estava a l'ordre del dia en aquells anys, i havia qui creia que els greixos dels nins o de les al·lotes joves podien alleujar tals patiments. D'aquesta manera, els rics que patien tal malaltia, pagaven a aquests desgraciats i descerebrats personatges com Garayo perquè els subministressin aquell funest material.
Afortunadament no va poder seguir amb els seus crims, encara que va ser per una situació atzarosa. Es va topar amb una altra al·lota jove, que sense conèixer-lo de res però terroritzada per la seva patològica lletjor, va començar a cridar que havia de ser l’assassí tan cercat per la policia. I Garayo, sorprenentment, va caure presa del més terrible remordiment. Es va esfondrar i va confessar les seves innombrables malifetes.
Durant el judici va argumentar que tot havia succeït perquè el diable en persona se li havia aparegut i li havia ordenat executar els assassinats. El seu final, la mort de Garayo, va ser amb el garrot vil.
Aquesta història ens recorda d’altres, també esgarrifoses, de gent que pensant en suposades propietats miraculoses o màgiques, creien que llevar els greix o la sang a segons qui servia per no sé sap ben bé el que.
No conec cap cas directe a les Illes però sí que hi ha constància d’una d’aqueixes persones acusades de tan ferests crims que va estar per aquí. Enriqueta Martí, la coneguda com a vampira de BCN.
Molt breu, estret del diari "El Pais". Crónica Negra, signat per Pedro Costa, titular de la crònica: Enriqueta Martí, ‘La Vampira de Barcelona’. Sotstitular: "Secuestraba, prostituía y asesinaba a niños para extraerles la sangre, las grasas y el tuétano de los huesos y elaborar pócimas que sus clientes consideraban mágicas".
"Sembró de horror en la Barcelona de 1912. Secuestraba, prostituía y asesinaba a niños para extraerles la sangre, las grasas y el tuétano de los huesos y elaborar pócimas que sus clientes consideraban mágicas. El relato de las dos niñas que liberó la policía fue recogido por la prensa de la época con buena dosis de morbo.
Tras el delicado nombre de Enriqueta Martí se esconde una de las personalidades criminales más feroces de la historia negra de España. Secuestradora, prostituta, alcahueta, falsificadora, corruptora de menores, pederasta, bruja y asesina son algunas de las actividades que ejerció durante su vida esa mujer a la que el pueblo de Barcelona bautizó como la Vampira del Carrer Ponent o la Vampira de Barcelona".
Aqueixa persona, Enriqueta Martí va viure una temporada a Mallorca, i quan es va descobrir el que feia, va ser titular de premsa a les Illes pel fet de la seva estada, encara que es creia que no havia comès cap del seus maleïts delictes.
Afegir que darrera d’aqueixa història, encara que no sembli possible, pot ser encara més ferest del que pensem,,, sigui com sigui… és esgarrifós i absurd!
CONTES I RONDALLES
Irene Font ha contat una rondalla ubicada a Capdepera, Mallorca. Està extreta del llibre Rondaies Mallorquines, de Pere Orpí i Ferrer, editat per Lleonard Muntaner, Editor, l’any 1996 i es titula ‘Sa Cusseta Negra’ i conta que hi havia un fadrí de Capdepera que festejava a la finca de ses SetCases.
Aquells vespres, normalment dimarts, dijous i dissabtes, caminava per anar se'n a veure a l’al lota per fer ‘sa festejada’, però amb la presència de la sogra. Aquesta no els llevava la vista de damunt, com si fos un sergent guardià.
Un dels vespres, el fadrí estava pensant com s’enginyaria per, ficar mà sense que sa mare, se’n temés. Va davallar del Sitjar cap Es Quatre Cantons, i va seguir per avall. Un poc abans d'arribar a el Pou de Ses Matetes va girar cap a s’esquerra, pes camí des Murtar. Va continuar pel torreró des Canyaret i quan va esser per devers s´Agret, li va aparèixer una cusseta negra.
Aquesta no li va mossegar, ni lladrar ni envestir, sinó que li va anar davant-davant un bon tros de camí. Una mica abans d'arribar a Ses Set Cases, pel Moll, aquesta cusseta va desaparèixer, com si fugís d'alguna cosa. Quan arribà a les cases, va trobar, com sempre, a l'al·lota i la mare assegudes a la cuina. Ell es va asseure amb elles i varen xerrar una bona estona fins l'hora de marxar, però sense esmentar l’aparició d‘aquella cusseta.
Durant tres vespres seguits, quan anava a la casa a festejar, es tornava a trobar amb la mateixa cusseta, però mai arribava al punt conegut com Ses Set Cases, abans fugia. Ell, actuant d'una manera natural, lògic per altra banda, arribava a la casa, xerrava fins a l'hora d'anar-se'n però en cap moment pensava en cussetes o cussons. Però a la tercera nit de trobar-la, ja que apareixia quan volia, li va cridar:
-”Cussona de mil dimonis! Jo te n’he de fer una que ten recordaràs tota sa vida! Me fa cara que no ets cosa bona, i si et penses que em duràs a perdre, per ventura hauràs de trobar sabata de ton peu!”
Així que la següent nit, va agafar un garrot d'ullastre i se’n va directe cap a ca l’al·lota a fer li escolts a s’oreia .
En tornar a ser per s’Agret, li va tornar a comparèixer la cusseta, ell li va fer cas i atencions, li va fer xicota, però en un moment donat li va ficar amb el garrot una bastonada amb moltíssima força per devers les costelles. Sa cusseta va fugir, v i no li veren pus el pel.
Quan va tornar a les cases, va trobar-se'n a l’al·lota asseguda a una cadira amb un braç romput i un parell de costelles consentides, sofrint del mal que tenia. Li preguntà què havia succeït, i ella li contestà: què ha estat? Ja ho saps tu, que ha estat!
L´home va lligar caps, la cusseta negra, el verdanc d'ullastre, l’al·lota amb un braç i costelles cruixides…
Va fer un pensament ben fet, va girar cul en coa sense dir res i tornà fins ca seva ben aviat. Ben segur que en aquella casa havia acabat les feines, que no tornaria pus a festejar. Allò que havia passat, no podia ser més que cosa de bruixes.
LLUMS I OMBRES
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Aquesta setmana s’han produïts uns fets que encara que si ens fixéssim no ens haurien de sorprendre. Crec que són una conseqüència lògica d’una constant crida. Però una cosa no lleva l’altra i sí que ens haurien de fer reflexionar. La massa de gent, la turba, és capaç de moltes barbaritats sense pensar ni en els límits ni en les conseqüències.
Avui hem vist algun al programa més d’un cas a la història a on la massa de gent s’hauria deixat dur amb també conseqüències funestes. Però ara vull fer referència al que ha passat el dia 6 de gener de 2021, fa uns dies, als EEUU.
Ara tothom es fa creus, i és que no hi ha per manco, a més de tot no hem d’oblidar que va haver com a mínim 5 vides humanes perdudes de la manera més absurda.
Què tal si es deixen de fer crides a cometre absurds? A més, sovint, mentrestant el que fa la crida està ben assegurat i a salv li diu a la gent que faci o deixi de fer. I els altres, què tal si tractem de ser una mica més racionals i objectius? Que tal si com a Utopia de la Mitjanit tractem de seguir essent civilitzats i ens deixem de segons quins coverbos... crec que seria una pena que això se’ns anés de les mans i és que al final tots ens pensem que tenim la raó, que la nostra opció és l'única certa, però clar, confronta amb la del de davant, que pensa el mateix però des de l’altra banda, i comença la brega... i després com ho aturem?
