~ 14/11/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 10 ~
LLUMS I OMBRES
Directament s’ha començat amb la secció llums i ombres a on en Xisco Garcia ens ha parlat de la pel·lícula ‘Recount’, una pel·lícula que 20 anys després ha tornat prendre protagonisme.
El protagonisme de les eleccions als EEUU, a on hi ha discrepància, tal vegada com a mai havia succeït, amb el recompte dels vots. Una altra ocasió que ens mostra com la història tendeix a repetir-se.
A més la premsa actual, com ara The Washington Post ha avisat dels possibles riscs de les properes actuacions de l’actual president nord-americà.
LLUMS MISTERIOSES
En aquesta edició reduïda del programa s’ha parlat de llums estranyes, ja sigui per desconeixement o verdaderament per no tenir massa explicació però que ens semblen misterioses.
Diferents casos de llums que persegueixen, que sembla que volen ser vistes o fins i tot que ataquen… i que no tenen perquè estar relacionades amb el tema OVNI.
Estem al mes de novembre, mes d’ànimes i de misteris. Ànimes dels morts que segons certes creences, es podrien manifestar de diferents maneres de les que sovint ens diu la tradició i podem dir que ho testifiquen certs testimonis, aquests fenòmens es produeixen més al voltant del mes de novembre.
Sovint, sempre segons certes creences, la manera que tenen de manifestar-se és amb forma de llums més o manco grosses i que anirien més o manco per terra, que fins i tot interactuen amb els humans o els animals, i que hi ha qui les associa amb visites d'éssers d’altres dimensions.
Deixant, com hem dit, de banda el que directament es podria catalogar com a fenomenologia OVNI, els llums que es veuen al cel i que hi ha qui associa amb suposades visites de naus amb origen extraterrestre, ens anem als que quedarien més a nivell terra... o mar!
Aquí començaríem amb uns que tenen una explicació científica i lògica: el cas dels coneguts com a focs de sant Telm, de sant elm, sant Antelm, etc. Són aquells llums que apareixen a la part d’adalt del mastelers dels vaixells i que resulten del tot misteriosos, per molta explicació que tinguin, clar.
Aquests llums es produeixen amb unes condicions meteorològiques determinades, per explicar-ho tenim aquest article del diari El Pais que ho explica de manera molt senzilla:
“Probablemente sea uno de los fenómenos naturales eléctricos menos conocidos y con el que es más difícil encontrarse, y aunque su nombre induce a confusión, no es ninguna clase de fuego (es un plasma), ni tampoco es una forma de rayo.
El fuego de San Telmo tiene su origen en la electricidad estática de la atmósfera y podríamos definirlo como una descarga luminiscente o resplandor luminoso semejante a pequeñas chispas que saltan de los objetos metálicos y punzantes durante una tormenta intensa.
Los objetos puntiagudos o buenos conductores de la electricidad empiezan a desprender pequeños chasquidos o llamaradas por la ionización del aire dentro del campo eléctrico que originan estas tormentas. El aire ionizado desprende esa luz entre azulada y violeta característica del fenómeno”
Lògicament es sabia de la seva existència de ben antic. I que millor que veure que s’opinava fa per exemple 200 anys, llibre de 1830, la electricidad de los meteoros, vol 2, primer capítol, ens diu que:
“en la mayor parte de las obras de los antiguos, y en casi todos los viajes de nuestros navegantes, se hace mención de aquellos fuegos que la antigüedad designó con los nombres de Helena, Castor y Pólux, los cuales aparecen en ciertas circunstancias en lo más elevado de los árboles de las embarcaciones” [...]
Los antiguos conocieron también los fuegos de que hablamos, á los que Plinio llama estrellas.
Estas estrellas, dice, lo mismo aparecen en la tierra que en el mar: yo vi una luz bajo esta forma sobre las picas de los soldados que estaban cierta noche de facción en la muralla; hánse visto también sobre las vergas y otras partes de los barcos, que hacían un ruido inteligible y mudaban de sitio con frecuencia.
Dos de estas luces anunciaban buen tiempo y viaje feliz, y perseguían á otra que estaba sola y tenía aspecto amenazador: los marineros dan á ésta el nombre de Helena y llaman á las otras Castor y Pólux. Suelen ponerse también sobre las cabezas de los hombres, y son buen presagio. Mas estas cosas estan en el número de los respetables misterios de la naturaleza”
Un exemple del que devien pensar els antics podria ser el que ens cita el divulgador eivissenc Jordi Pereyra al seu llibre "Las cuatro fuerzas que rigen el universo", on fa referencia a un cronista que anava amb Magallanes, (la primera oficialment circumval·lació del mon, fa 500 anys) i diu el cronista:
"Durante estas tormentas, el Santo Cuerpo, es decir san Telmo, se nos apareció muchas veces en forma de luz.
Una vez apareció durante una noche excesivamente oscura, con el brillo de una antorcha llameante, en el palo mayor, donde se quedó unas dos horas o más, para nuestra consolación, ya que estábamos entre lamentos.
Cuando esa luz bendita nos abandonó, tan deslumbrante era la luz que nos echó a los ojos que todos permanecimos más del octavo de una hora cegados y pidiendo clemencia, ya que creímos de verdad que éramos hombres muertos.
El mar se calmó de repente.”
Però la idea no és parlar ara dels que es coneixen com a llum o foc de sant elm o els que han de ser increïblement sorprenents, els focs fatus. (Aquelles flametes que es formen a poca alçada del terra o de l'aigua, en llocs a on hagi descomposició de matèria orgànica amb entre d’altres, gran quantitat de calç i fòsfor, com per exemple als cementiris).
Per començar hem comentat el cas del poble de Cambroncino, a les sempre fascinants Hurdes, a Extremadura, a on l’octubre de 1917 una d’aquestes enigmàtiques llums es va fer present, i misteriosament un dels testimonis directes, que va tractar de fer-li front, hauria acabat amb la carn desfeta com si hagués estat sotmès a certa radiació.
També s’ha parlat de la coneguda com ‘Luz del Pardal’ (El significat de Pardal en castellà no te res a veure amb el nostre). Per conèixer el cas s’ha fet amb una lectura del llibre ‘Engimas sin Resolver, 2 ” de Iker Jiménez:
“Ese lugar, indiscutiblemente, existe y se encuentra enclavado en una zona seca y extensa, plana y solitaria de La Mancha. «La luz del Pardal», como así la llaman quienes la han tenido a tan solo unos pasos, flota errante desde hace más de cincuenta años por una región muy concreta, de pueblos pequeños y gente recia nada dada a las bromas.
Como un candil que se enciende en plena noche, ha acompañado, ayer a los caballeros, hoy a los conductores y motoristas, a una cantidad inmensa de testigos, propinándoles casi siempre un susto de muerte.
A lo largo de estas décadas, la Guardia Civil la ha perseguido en sus todoterreno, algunos agentes han descargado su metralleta contra ella, y los pastores han visto, al pasar su blanca y silenciosa luz junto a sus viviendas, cómo todos los enseres se precipitaban contra el suelo y los objetos «empezaban a bailar solos».
Los terratenientes y los campesinos, los viajeros y los hombres y mujeres antes incrédulos, la han encontrado siempre del mismo modo: esférica, silenciosa, rojiza y a veces dejando un surco en el terreno.
Su misterio, desde los años cuarenta, sigue tan inquebrantable como el primer día que apareció, y algunos juraron haber oído una extraña voz junto a ella.
De pequeño tamaño, potente luminosidad y movimientos imposibles, la «luz del Pardal» continúa hoy (any 2000) amedrentando a los habitantes de la comarca albaceteña de San Pedro, Canada Juncosa, Casas de Lázaro y Casas de Abajo.
Ningún otro lugar cuenta con tantos testigos por metro cuadrado, ni con tanta persistencia en el tiempo. Es por ello que decidí viajar a estos lugares en repetidas ocasiones, con el objetivo de buscar el secreto motivo de tantos desvelos.
Las sorpresas que encontré superaban, con mucho, mis más optimistas previsiones…”
A continuació al llibre ens narra la seva apassionada investigació personal damunt d’aquest cas, del que també parla a altres llibres, com ‘el paraiso maldito’ a on la compara amb l’estranya llum de Las Hurdes:
"La «luz del Pardal» continúa apareciéndose, si cabe con menor intensidad que su homónima de los montes hurdanos, pero su misterio es el mismo.
También la centinela de La Mancha siempre surge de un asentamiento ibero de excepcional valor arqueológico.
A unos palmos del lugar donde desde hace décadas se aparece descendiendo veloz hacia la recta y triste carretera comarcal, se descubrió hace casi un siglo la universalmente conocida Bicha de Balazote, obra cumbre del arte ibérico y que encarna una misteriosa figura de toro con cabeza de hombre que, aún hoy en día, no se sabe muy bien qué papel ocupaba en aquella llanura yerma y solitaria”
I per semblances amb la llum i vinculats amb una figura de Toro (per proximitat) tenim un cas a Pina, Mallorca, que va ser recollit per Bernat Servera i publicat per l’ajuntament de Pina el 2019 a on se’ns conta que a Pina, de tant en quant compareixeria una llumeta petita i estranya, que acompanyaria els traginers i pagesos durant les nits més fosques i que en arribar a Son Reus els hi sortia la llumeta, sempre més o manco a la mateixa distància, devers 30 passes al costat, i que fins i tot, com si es mogués amb certa intel·ligència i curiositat, els hi passava per damunt els carros.
Per qualque motiu es va començar a dir que era la llumeta de Sant Telm, que les donava claror a les nits i els guiava. En certa ocasió, un grup de traginers disposats a desvetllar el misteri d’aquest llumeta de Sant Telm, el varen rodejar entre tots, però que quan es van acostar més i més, aquella lluminària va descomparèixer davant els seus ulls.
Si seguim a les nostres illes i parlant de llums estranyes i q, com deia en el cas de la llum del pardal, amb renous de cadenes que la precedirien, tenim el cas del que coneixem com a "Fantasma de Planícia", al que li vàrem dedicar una recreació.
Que en resum ens parla de que a Banyalbufar, Mallorca, octubre de l’any 1763, al predi de Planícia, actualment finca pública, es comença a dir que hi havia fantasmes i “visiones horrorosas” i que es sentien estranys renous. Els treballadors de la finca ho tenien ben clar, però no va ser fins que l’amo, el marqués de Campo-Franco ho va viure i va escriure una carta amb els fets al cronista i erudit, Bonaventura Serra, que no es va donar a conèixer.
Al vespre comença a sentir renous estranys, cops, passes i semblants a on no hi havia ningú. Li continuaren fenòmens que anomenaríem poltergeist , respiracions i també renou de cadenes.
I és això el que m’ha fet pensar amb el “llum del Pardal”: el renou de cadenes del que ens parla i a la vegada, que diu que hi havia un senyor, anomenat Pedro Ripoll que va fugir del Rafal, que va passar la nit allà però fora i que de matinada, una hora abans de sortir el sol:
“Pedro Ripoll vió desde el mar bajar una gran luz que de la torre se dirigía a Bañalbufar, siendo cierto que nadie habló ni se movió en toda la noche”
Una altra semblança és que sabeu quan es deia que es produïa el fenomen de la llum aquella del pardal? Idò al igual que els altres que hem comentat, als voltants del mes de novembre…
Davant d’això es podria pensar, que aquella llum que deien que es manifestaria després de sentir-se un renou de cadenes no és més que una casualitat puntual o una dèria determinada de qualcú, però hi ha més casos que podríem englobar dins aquest grup, per exemple l’antiga tradició de que els capellans i membres del clergue ofegats a la mar, segons quin moment de l’any surten a la superfície i, a indrets solitaris, celebraven una missa. I a la vegada que sortien a la superfície, en forma de llumetes, es sentia el só de les campanetes que ajuden a la celebració del ofici. O també, quantes troballes de Mare-de-Déus no hi ha amb fenomenologia semblant? en resum, totes aquelles que estarien dins els: “respetables misterios de la naturaleza”.
CONTES I RONDAIES
A la secció que anomenem ‘Contes i rondalles’ Irene Font ha comentat una rondalla menorquina de Francesc Camps i Mercadal, que diu que per devers Es gorg d'Albranca caminaven el rei moro de ses Coves Gardes i la seva garrida filla; ella ben mudada i adornada, com si anés a noces. Ell, carregat amb una caixa llarga, com si es tractés d'un enterrament. El rei sabia que sa seva filla estava en relacions, d’amagat, amb un jove d’un poble enemic.
Ja era prop de la mitjanit, i ells dos anaven per dins el llit sec del torrent que pega al gorg. Arriben. El rei posa damunt l’herba aqueixa caixa grossa que duia amb ell. La filla es seu a sobre, com si fos un banc, i li contesta:
—No, mon pare; no el puc oblidar, i manco me puc casar amb un altre homo: abans la mort. —Cert que, enamorada d'un inimic nostro i no volent-lo oblidar, mereixes la mort; però som ton pare i no et puc matar. Però encara que li havia dit això va seguir:
-“Vot he fet que si ara no renegues des teu aimador, te consagraré a la deessa d'aquest gorg, a s'esperit que regna dins aquesta aigua sense fons” Quan arribà la mitjanit el rei li digué:
—Ha arribada s'hora... Tria! —
Ell obrí la caixa. La filla, sense dir res, s'hi va ficar i es va tombar a dintre, com si fos un macabre llit nupcial. El rei clavà la tapa i la va empènyer, surant, cap enmig del gorg, a on quedà com si fos una barqueta.
Ell va agafar un pedra i pegà tres cops damunt la caixa a la vegada que deia: A fons! I en aquell moment el gorg se l'endugué cap abaix mentre aquell rei va fer una mena de maledicció:
—No sortiràs més, fins que aquesta mateixa pedra no caigui dins es Gorg.
I amb força, mogut per aquella ràbia i odi irracional, llançà aquella pedra encisada. La va tirar a un claper que hi ha pels voltants. Semblava que ningú no seria testimoni d’aquella barbàrie, però allà, amagat a un matissar hi havia un jove, probablement el causant indirecte d'aquella desgràcia de la que va ser testimoni.
Quan el rei se’n va anar, aquell jove va fer una afirmació talment com si estigués parlant amb la filla del rei:
-Jo et ‘desencantaré’.
Ell, estant amagat, va sentir caure la pedra, però ¡n’hi havia tantes! així que va començar a agafar-ne i dur-les cap el gorg, i totes cap a dintre.
Va acabar la nit sense aconseguir el seu propòsit, s’en torna a casa perquè ningú no s’adonés del que estava fent.
La nit següent hi tornà amb la mateixa intenció, però tampoc va afinar amb la pedra correcta. Ell hagués renunciat a tot el que tenia per trobar aquella pedreta perduda en Es Claperar.
Anys i anys, nit darrera nit anava a tirar pedretes dins l’aigua amb l’esperança d’alliberar-la, i ella, mentre, allà, al més fosc d’aquell Gorg.
“Si una vesprada calma os atansau an es Gorg d' Albranca, sentireu una remor com de singlots acompassats i planyívols. ¡No demanéu qué es; no cridèu! Es que, de-nits, avui encara, es jove enamorat de sa garrida Filla del Rei de ses Coves Gardes segueix tirant-hi pedres, amb esperança de trobar sa qu'es sa clau de s'encantament."
MONS DIVERSOS
Per acabar el programa s’han comentat dues noticies referides a l’antiguitat illenca. Per una banda un article que ha publicat la Universitat Complutense de Madrid, titulat: Puertas hacia el mundo simbólico: una nueva propuesta interpretativa acerca de los recintos de taula de Menorca.
I per altra banda, al Diario de Ibiza han publicat que aparecen restos prehistóricos de un tercer individuo en Formentera, fent referència a l’excavació de la cova 127 de la Mola.
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Hi ha una història d’un multimilionari brasiler, un tal Chiquinho Scarpa, que l’any 2013 va anunciar públicament que com a l'altra vida trobava que havia de poder gaudir dels mateixos privilegis que en aquesta, anava a soterrar un dels seus cotxes. Un Bentley, un vehicle de devers un milió d'euros.
La premsa, els curiosos, les xarxes socials, tothom atacant-lo… clar, vaja quin tipus més sonat. Destrossar i abandonar un cotxe com aquell amb aquella peregrina idea: emprar-lo a l’altra vida.
Just ja dins un forat, al moment de començar a tirar-li la terra, va fer aturar l'excavadora i va dir: M'han dit de tot per voler enterrar el cotxe pel seu valor. Però cada dia molta de gent dóna les instruccions per enterrar coses moltíssim més valuoses, tant com que no tenen preu, pulmons, fetges, ronyons, cors… quants acaben enterrats o incinerats? Ni el milionari fera us del cotxe ni la resta del nostre cos.
Aquesta història va ser publicada pel diari el mundo en 2014.
En aquestes ‘Utopies’ ens agradaria posar l'objectiu en la imperiosa necessitat dels trasplantaments d'òrgans. Quina millor herència poder deixar això: vida, esperança i salut. I sense cap cost! I a més, si pensem que hi res més a l'altra vida, quina millor manera de guanyar molts de punts, sigui el que sigui el que hi ha al darrera… ? I és que...la mortalla no te butxaques!
“jo era un bandoler, me penjaren l’any 25, però encara som viu. Me varen enterrar en aquella gran tomba que no coneix el silenci, però estic aquí prop, sempre estaré a prop d’aquí, i perduraré”
Dels Highwaymen, "Highwaymen", dels Bandolers, "Els bandolers".