~ 26/12/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 16 ~
VICTIMES DEL MISTERI
MIRACLE DE SANT GENAR
La setmana passada va sortir una noticia a premsa internacional que pot ser hi hagi a qualcú que li pugui crear certa inquietud, perquè resulta que enguany no s’ha produït el miracle de la sang de sant Genar previst pel passat dia 16 de desembre. Segons diuen això només passa quan ha d’haver desgràcies. Enguany, probablement per les circumstàncies, ha estat més notícia del que és habitual. Un exemple, això diu el titular, estret de la vanguardia.com:
“Nápoles teme un mal presagio al no obrarse el "milagro" de su San Genaro” El conocido como "milagro" de la licuación de la sangre de San Genaro no se obró hoy en la ciudad italiana de Nápoles (sur) pese a las horas de plegarias de los fieles, que temen ahora que este sea un mal augurio en un año ya de por sí infausto.”
La notícia és d’una nota d’agències, de l’agencia EFE encara que n’hi ha més que s’han fet ressò. Recordar que aquest miraculós fet tracta de que allà tenen una capsuleta de vidre amb una mena de pasta eixuta vermellenca a dintre, en estat sòlid, que diuen que és la sang d’aquell màrtir del segle iv, i que segons la miraculosa tradició, resultaria que, des de el segle XIV, tres dies en l’any treuen aquesta capsuleta, l'exposen al públic, li donen una sacsejada i a vegades es torna liquida... Però a vegades no i aquest darrer pic, (16 de desembre de 2020) no s’ha produït el prodigi, i es creença que quan això passa es perquè venen mal dades. De fet, quan no succeeix la liqüefacció insisteixen per tractar d’aconseguir els favors de les deïtats:
“En la catedral se celebraron dos misas para comprobar si se producía el "milagro" pero ni siquiera en la última, de las 18.30 horas locales, se ha licuado la sangre, según recogen los medios locales, algo que no ocurría desde diciembre de 2016. Esto a pesar de que los fieles se habían congregado durante todo el día en el templo para rezar y pedir que se obrara el "prodigio", término con el que en realidad la Iglesia católica se refiere a este tipo fenómenos inexplicables".
Si mirem cap enrere qualcuna de les vegades que no s’ha tornat liquida podria fer que pensar, però tal vegada no sigui tot com sembla, perquè per exemple diuen que el 1980 no es va liquar, no s’hauria liquat, i després va haver un gran terratrèmol, que un davant d’això es pot fer preguntes... i això és el que he fet, fer-me preguntes i cercar respostes, i efectivament, el 23 de novembre de 1980 va haver un terrible terratrèmol a Itàlia amb uns 3000 morts, però... resulta que la darrera vegada abans del terratrèmol la sang sí s’hauria liquat. I per què ho dic?, idò és fàcil, com sempre basta anar a les hemeroteques, en aquest cas digital, i així ho diu el diari el país, edició de 21 setembre de 1980:
“San Genaro, el famoso santo de Nápoles, como todos los años desde 1389, realizó el viernes pasado el milagro de la licuación de su sangre, conservada en un precioso relicario en la catedral de la ciudad. El milagro tuvo lugar a las 10.03 horas, después de 48 minutos de oración de 6.000 fieles presididos por el arzobispo de Nápoles, cardenal Ursi, y los veinticuatro obispos de toda la región de la Campania.”
Es a dir, que segons la premsa de l’època sí s’hauria liquat. I en aquesta ocasió era especialment important, no per terratrèmols, més be per tema polítics i de creences, el titular de la noticia era: El milagro de la sangre de san Genaro, contra la ley italiana del aborto. El miracle es va produir i ningú no preveia que pogués, dos mesos després, haver el ferest terratrèmol.
Però curiosament, quan sí que és cert que no es va liquar va ser l’any 2016… i casualment, allà sí es preveia una catàstrofe. sabeu que pensaven que passaria? idò el desembre de 2016 va publicar la premsa, entre elles la BBC: ‘puede estar acercándose a una etapa crítica: el peligro que representa el supervolcan Campi Flegrei en Napoles’.
I poca broma, perquè des de llavors s’espera que pugui entrar en erupció en qualsevol moment… però apart del risc del volcà, parlant del miracle de la sang, que just quan es diu que pot ser entri en erupció el volcà no es torni liquida,,, no sé, però a jo me fa que pensar… a la vegada que me deixa una mica més tranquil. perquè cal recordar que l’any 2019 i fins i tot el març de 2020 també s’ha liquada, com si no res hagués de passar… ah, i podríem dir que com a resum, m’encanta aquesta anècdota: Resulta que l’any 1799 l'exèrcit francès entrà a Nàpols, i el general Championnet, al front de les tropes, va saber de la relíquia de San Genar i va dir que volia comprovar el miracle en persona. Li varen dir que això no funcionava així. Era un miracle i aquella sang es liquava quan tocava però no quan ells volien i en resum el que va passar és que ell va dir que si no es produïa el miracle en 5 minuts arrasaria la ciutat… i curiosa i… miraculosament, el prodigi es va produir…
CONTES I RONDALLES
Com es va anunciar fa uns programes, hi ha uns personatges de la ficció, dedicats al públic infantil que podria ser, segons certes teories, que amagarien al darrera un estrany missatge ocult, una suposada representació dels pecats capitals.
El millor exemple on podríem destacar aquest fenomen tal vegada seria en els barrufets. Les petites criatures blaves equivalents a gnoms o follets benignes que han protagonitzat una gran quantitat de series, pel·lícules, dibuixos animats incloent videojocs. Uns petits essers que viurien a un lloc màgic, amagats sota encisament, vivint a un bosc a una peculiar comunitat. I encara que la seva població seria d’un centenar si ens fixem, normalment se’n destaquen 7, i serien aquests els que representarien de qualque manera els pecats capitals.
La seva representació dins els barrufets vendria a ser: En golós representaria l’avarícia, el cuiner: la gola, el malhumorat: la ira, el vanitós ens mostraria la vanitat, el dormilega seria la peresa, el filòsof l'enveja, i la barrufeta la luxúria.
També hi hauria la teoria que Gargamel, el suposat vilà que volia acabar amb els barrufets realment era un sacerdot, sempre amb aquella vestimenta amb reminiscències religioses que vivia a una església ruïnosa. El seu objectiu realment era caçar aquelles petites criatures demoníaques, per acabar precisament, amb els pecats.
Però hi ha més, el que comanda als barrufets, el seu líder, el conegut com al seu ‘pare’, aquell amb barbes que fa us de la fetilleria amb els seus encanteris… i a qui podem identificar com el pare del pecat i més si el representem de color vermell? tal vegada a un ser demoníac…
També podem destacar que Gargamel va sempre acompanyat d’un moix que li ajuda a tractar de fer-se amb els barrufets, Azrael. Però resulta que amb aquest nom tenim el que algunes religions consideren que seria l’arcàngel encarregat de la mort dels pecadors. El que rep les animes dels morts per dur-les per ser jutjades.
Azrael surt al llibre de Sant Ciprià, el llibre de fetilleria, a on ens explica que per fer un mirall màgic s’ha d’invocar-ho:
“Tomad una placa luciente y bien pulimentada de acero, y escribid encima en los cuatro extremos, estos nombres: «Jehovan», «Eloim», «Mitratón», «Adonay» y poned dicha lámina de acero en un lienzo bien limpio, blanco y nuevo, y cuando veáis la luna nueva y a la primera hora después de haberse puesto el sol, acercaos a una ventana y mirando al cielo y a la luna con devoción decid: “¡Oh, rey eterno y universal! Tú que dominas sobre todas las cosas y eres sabedor de todos los misterios, dígnate concederme el don de la mirada que todo lo ve y haz que se digne el ángel Azrael aparecérseme en este espejo.» [...] «En este, por este, y con este espejo, pienso y deseo ser sabio, por la voluntad suprema, y por la intermediación del ángel de luz Azrael».
«Decid esta invocación tres veces, al arrojar los perfumes, después de lo cual, soplad sobre el espejo y recitad esta oración: «Ven, Azrael, y complácete en hacerme compañía en el nombre del que todo puede y lo ordena con sabiduría infinita». «Ven Azrael, en el nombre sacratísimo de Jalma; ven en mi nombre a este espejo y con amor alegría y paz, muéstrame las cosas que permanecen ocultas a mis ojos»
Curiosament, a una de les historietes dels barrufets Gargamel fa… un mirall màgic!
Hi ha també contarelles a on el protagonisme el tindria Azrael, l’Àngel de la Mort: “Cuéntase que este angel, pasando cierto dia bajo una forma visible junto a Salomon, miró fijamente a un hombre que estaba sentado a su lado. Este hombre preguntó quien ese que le habia mirado de aquel modo, y habiendole contestado Salomon que era el ángel de la muerte, le dijo: «Parece que me quiere para si, por lo que os suplico mandeis al viento que me lleve a la India. Hizolo al momento, y el ángel dijo entonces a Salomon: « No es de admirar que haya observado á este hombre con tanta atencion, puesto que tengo orden de ir a recojer su alma en la India, y me sorprendió encontrarle junto a ti en Palestina”.
Als barrufets hi figura cap Déu, només surt Gargamel, la personificació d’un pobre home vestit amb robes molts semblants als religiosos dominics, els fundadors de la Santa Inquisició, aquells que es pensaven amb la capacitat moral i teològica de jutjar i castigar als que consideraven pecadors…
Podria ser que en Gargamel en resum seria el que persegueix als pecadors, als dolents, encarnats en la figura dels barrufets i la barrufeta, liderats pel seu pare, el dimoni. I els cerca per dur-se’ls a casa seva, una mena d’església tètrica, feresta, com ho havien de ser les presons secretes de la Inquisició a on tanta de gent va patir i morir, precisament per jutjar-los i per això s’ajuda del seu propi Àngel de la Mort: Azrael…
ESTRELLA DE BETLEM
El dia 21 de desembre de 2020 va ser el dia en que millor es va poder veure l’alineació astronòmica dels planetes Júpiter i Saturn des de la perspectiva de la Terra fent que es veiessin com una gran estrella i que hi ha qui ho relaciona amb l’estrella de Betlem. Aquella estrella que l'imaginari relaciona amb l’arribada dels reis d’orient a Betlem per adorar al bon jesuset recent nat, però hi ha qui manifesta certes discrepàncies amb aqueixa teoria.
A premsa l’anomenaren quelcom com l’Estrella de Betlem: La Estrella de Belén 2020: así ha sido la conjunción de Júpiter y Saturno.
I molts d’altres també l’han anomenat de manera semblant, com donant per fet que l’estrella de betlem hagués estat aquest fenomen, però a dia d’avui, allò que coneixem com l’estrella de betlem, no se sap vertaderament que era. No sabem que era allò que hauria assenyalat el camí a uns savis per poder arribar a on havia nascut aquell del que parlaven les profecies.
A la Biblia poc se’n parla de l’estrella i dels mags, només surt a uns pocs paràgrafs de l’evangeli segons sant mateu, quan diu:
“Després d’haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de la Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d’orient arribaren a Jerusalem, i preguntaven: «On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l’orient la seva estrella, i hem vingut a fer-li homenatge». Quan el rei Herodes ho va saber, es contorbà, i amb ell tot Jerusalem. Va reunir, doncs, tots els grans sacerdots i els escribes del poble, i els preguntava sobre on havia de néixer el Messies. Ells li digueren: «A Bet-Lèhem de la Judea, perquè així ho ha escrit el profeta”
Llavors Herodes, d’amagat, cridà els mags, es va informar ben bé per ells del temps de l’aparició de l’estrella i, tot adreçant-los cap a Bet-Lèhem, els digué: «Aneu, i informeu-vos ben bé de l’infant i, quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber perquè jo també vagi a fer-li homenatge»
Ells, després d’escoltar el rei, sortiren, i l’estrella que havien vist a l’orient els anava al davant fins que s’aturà al damunt d’on era l’infant. En veure l’estrella, en van tenir una gran alegria. Entraren a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i, prosternant-se, li van fer homenatge, després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.
Això és el que surt als evangelis canònics, però no és l'única referència als antics llibres damunt d’aquests fets. Hi ha d’altres, però no és als ‘autoritzats’. Trobem altres referències als coneguts com ‘Evangelis Apòcrifs’. Protoevangelio de Santiago, cap XIX, versicle segon i tercer:
«Al llegar al lugar de la gruta se pararon, y he aquí que ésta estaba sombreada por una nube luminosa. Y exclamó la partera: «Mi alma ha sido engrandecida hoy, porque han visto mis ojos cosas increíbles, pues ha nacido la salvación para Israel». De repente, la nube empezó a retirarse de la gruta y brilló dentro una luz tan grande, que nuestros ojos no podían resistirla. Ésta por un momento comenzó a disminuir hasta tanto que apareció el niño y vino a tomar el pecho de su madre, María. La partera entonces dio un grito, diciendo: «Grande es para mí el día de hoy, ya que he podido ver con mis propios ojos un nuevo milagro».
Y, al salir la partera de la gruta, vino a su encuentro Salomé, y ella exclamó: «Salomé, Salomé, tengo que contarte una maravilla según rezan las Escrituras». Con esto les despachó e interrogó a los magos con estas palabras: «¿Cuál es la señal que habéis visto en relación con ese rey nacido?» Le respondieron los magos: «Hemos visto un astro muy grande que brillaba entre las demás estrellas y las eclipsaba, haciéndolas desaparecer. En ello hemos conocido que a Israel le ha nacido un rey y hemos venido con intención de adorarle». Entonces repuso Herodes: «Id y buscadlo, y, si dierais con él, comunicádmelo para que yo vaya también a adorarle». 3. Y en aquel momento la estrella aquella, que habían visto en el Oriente, volvió de nuevo a guiarles hasta que llegaron a la cueva, y se posó sobre la boca de ésta. Entonces vieron los magos al Niño con su Madre, María, y sacaron dones de sus cofres: oro, incienso y mirra».
Ens parla d’un nigul lluminós que vola amb autonomia i intencionalitat i que s’hauria aturat a voluntat per assenyalar un indret concret.
Un altra exemple és a l’Evangeli Armeni de la Infància. Capítol IX, versicle segon
«Y, dicho esto, vio nuestra primera madre Eva que se elevaba al cielo una nubécula partiendo de la cueva. Y por otro lado aparecía una luz centelleante que había venido a posarse ante el pesebre del establo. Y el niño se aplicó a los pechos de su madre para mamar, después de lo cual volvió a su sitio y se sentó. A vista de esto, José y nuestra primera madre Eva dieron, reconocidos, gloria a Dios y quedaron estupefactos de admiración ante los prodigios que acababan de tener lugar. Y decían: «En verdad que ¿quién ha oído jamás a nadie cosa semejante o ha visto con sus propios ojos prodigio parecido a este que acaba de realizarse?»
Tornant a l’Evangeli de Sant Mateu, quan diu: "Ells, després d’escoltar el rei, sortiren, i l’estrella que havien vist a l’orient els anava al davant fins que s’aturà al damunt d’on era l’infant. En veure l’estrella, en van tenir una gran alegria". Si ens fixem veim que diu que l’Estrella era cap a l’orient. Els reis anaven cap a l’orient. Segons el Papa Benet XVI el seu origen probablement hauria d’haver estat ni més ni manco que Tartessos. Si fos així no haurien anat d’Orient cap a Betlem, si no que haurien anat d’Occident cap a Orient i en aquest cas diu Tartessos que estaria ubicada a l’actual Andalusia, al sud de la península ibèrica. La curiositat aquí seria que qui formava part de tartessos eren les Pitiuses! Només faltaria que un dels mags fos de les nostres illes…
VICTIMES DEL MISTERI
El temps principal del programa l’hem dedicat a parlar de situacions a on el protagonisme ho tenen les víctimes del misteri. Casos a on allò que no tindria una explicació massa clara el que ha fet ha estat cobrar-se, d’una o una altra manera, víctimes. Ho hem volgut fer i plantejar com una crida a la sensatesa, a veure com no ens hem de creure tot allò que ens posin davant i també una crida a la prudència…
Hem començat parlant d’estranyes desaparicions, com per exemple, relacionat amb el que parlàvem la setmana passada que també ho podríem haver posat com a exemple d’estranys llums que a dia d’avui probablement estarien relacionats amb ovnis però que són anteriors a l’època dels coneguts com a ovnis. Segle XVI, el cas d’uns genovesos que fugiren del llatzeret que hi havia a on és l’actual Parc de la Quarantena de Palma, que es diu així perquè precisament era a on s’havia de passar la obligada quarantena, al Passeig Marítim, idò uns que fugiren per un tema de sacrilegi. Anaren fins al seu vaixell i quan tractaren de sortir de la badia, tot això segons una acta notarial, del cel un raig de llum se’ls va dur cap al cel, i això que era un dia clar i sense niguls…
Tots varen desaparèixer per una llum. No es va saber res més d’ells... Un altra cas, també per sacrílegs segons una antiga llegenda mallorquina, la de l’Era d'Escorca. A prop de Lluc, un grapat d’homes, dones, nines, nins i bísties foren engolides per la terra perquè al pas del viàtic no presentaren el degut respecte. Foren així castigats a estar fins el Judici Final allà baix... històries llunyanes i sense massa credibilitat.
Però n’hi ha d’altres… com aqueixa desaparició misteriosa de finals de segle XIX. Era a una època en què l'interès pels fenòmens sobrenaturals, com l’espiritisme i per l'heroic passat estaven realment en voga tant al Vell Continent com en el Nou Món. Ens situem concretament a la ciutat de Gallantin, Texas, el 23 de setembre de l'any 1880.
El forçós protagonista d'aquest relat, el granger David Lang, va sortir aquell dia de ca seva amb la seva dona mentre segons pareix, els fills de tots dos, de curta edat, jugaven tranquil·lament al jardí. Lang els va dir mentre s'allunyava que anava a comprovar que els cavalls estiguessin be, i que en tornar marxarien, junts, a la ciutat.
Aquestes van ser aparentment les seves darreres paraules.
Havia passat només un moment, l'home havia caminat unes poques passes, quan de sobte va ensopegar amb alguna cosa, potser una arrel o una pedra, i va caure a terra. En aquell mateix instant es va esvair davant la seva dona i els seus fills, que no varen ser els únics testimonis.
Justament en aquell moment un veí passava per allà amb el seu carruatge. Era el jutge Peck, qui per descomptat va quedar també mut de sorpresa davant tal esdeveniment. Es va analitzar el terreny, es va dur a terme una exhaustiva recerca i investigació, es va fins i tot foradar el terra. Però res estrany, apart de l’enigmàtica desaparició. Un misteri que a dia d’avui encara roman irresoluble.
Una altra de les opcions per poder ser víctima del misteri són les visions. Veure, o creure veure coses que no són o que no haurien de ser-hi. El problema és quan no ho hem provocat nosaltres si no que apareix de manera sobtada, inesperada….
Al llibre “brujas, médicos y el Santo Oficio” de José Luis Amorós, trobam una curiosa història vinculada a una parella de bruixes, mare i filla, de malnom Erissones, fetilleres de Menorca.
Any 1692. Ens trobem amb que en Sebastià Garcia es trobava malalt, molt greu, a ca sa mare. Ja havia rebut el viàtic i devora el llit on reposava se trobava la seva germana Jerònima. Quan els dos es trobaven tot sols, ell li va dir: “Mi hermana, no ves aquellas mujeres que están en la escalera: ellas me hacen tanto temer y me causan tanto espanto que no puedo vivir”. A partir d’aquest moment no va deixar de repetir aquella visió, i de demanar a la seva germana que se l’endugués a ca seva, ja que pensava que així es lliuraria d’aquelles dones.
Va ser tanta la insistència, que va arribar un punt que Jerònima va començar a creure les paraules del seu germà. va anar a l’escala a comprovar si veia aquelles estranyes figures. Però res, no va trobar cap presència estranya. Ell mentrestant seguia insistint en la presencia aquella.
Cada vegada més preocupada, Jerònima li va demanar si sabia qui eren les misterioses dones, i ell va respondre que sí. Que eren Les Erissones, mare i filla, i que no podia entendre com la mare havia permès que entressin dins ca seva.
Finalment, dies després, i cada vegada més turmentat per la visió d’aquelles bruixes, en Sebastià va morir, la germana va quedar més que convençuda que les culpables d’aquell terrible desenllaç havien estat precisament Les Erissones.
A més, resultaria que Sebastià, abans de posar-se malalt, ja havia tingut algunes visions paoroses, especialment els vespres. Per intentar calmar-se resava una i altra vegada el Via Crucis.
A vegades hi ha qui directament cerca, de manera directa o indirecta, trobar-se amb el misteri. Un dels casos més coneguts, i més darrerament, és el trist cas conegut com el ‘cas Vallecas’ que va succeir en aquella part de Madrid l’any 1992, concretament el 27 de novembre.
Aquell vespre, una família que vivia al carrer Luis Marin, va telefonar a la policia dient que dins ca seva succeïen coses estranyes. Deien que els objectes es movien sense control i que una ombra gran estranya i negra els observava des del passadís. Tres agents de policia que anaren cap allà van poder comprovar el que succeïa allà. De fet el seu informe, ja cèlebre entre els amants del misteri, comença referint-se com a una situació de “Misterio y Rareza”.
El problema dels objectes movent-se i d’aquella aparició, eren només alguns dels problemes de la família. També s’havia d’afegir la mort aparentment inexplicable de la seva filla Estefania que amb només 14 anys, va morir d’un estrany i desconegut mal pulmonar que de cop va fer que s’ofegués i morís.
Diuen que poc temps abans Estefania li havia agafat molta afició a una de les vessants de l’espiritisme, la Ouija, que practicava amb freqüència amb les seves amigues. Segons elles, en principi com a joc, però també per mirar de contactar amb l’al·lot d’una d’elles, que havia mort en accident de moto.
Però un dia a l’escola, una professora les va trobar i els va rompre el taurell de fusta que empraven per la Oouija. va ser, en aquell moment, segons testimoniaren, que va comparèixer un fum negre que va entrar dins es cos de Estefania. Poc després moria. L’informe policial deia:
“No habían salido de la sorpresa y comentando la misma, se produjo un fuerte ruido en la terraza donde pudieron comprobar que no había nadie con lo que las sospechas, por tanto, aumentaron y se reforzaron hasta confirmarse momentos después, pudieron percatarse y observar como en la mesita que sostenía el teléfono y, concretamente, en un mantelito, apareció una mancha de color marrón consistente identificada como babas. En la ronda por las habitaciones de la casa se observó un crucifijo en el que el Cristo estaba separado de la cruz, al tiempo que el póster sobre el que se ubicaba contenía las huellas de un arañazo”.
Ens pot recordar, per semblances, a una altra història ben sinistra, estranya i fosca i també molt propera. Va succeir, a la Plaça d’Espanya de Palma,(Per, lògicament, protegir la intimitat dels veïns no direm el lloc exacte) hauria succeït a principis dels anys 70 del segle XX i és un cas d'aquells que fan por i que a més conviden a reflexionar.
El protagonistes eren dos al·lots i una al·lota que després de conèixer a un altre que era un poc més major que ells i que prenent com a referència el famós “Ciprianillo” (el llibre de Sant Ciprià) van començar a jugar amb la màgia negra i el satanisme. Al principi tot semblava només un joc, però després van començar a succeir coses estranyes. Els tres haurien mort en poc temps a causa de malalties pulmonars de procedència desconeguda.
Sembla ser que dins aquell pis els fenòmens de procedència desconeguda continuaven. Els veïns, alertats, van informar per exemple que se sentien forts cops, sons de mobles arrossegant-se, crits, laments… D'aquesta manera un dels propietaris va entrar a la casa per a veure que succeïa, i l'única cosa que va trobar van ser les restes d'una missa negra i taques estranyes a la paret, ombres fantasmagòriques. Va abandonar l'immoble que va passar llarg temps abandonat. Sembla ser que els fenòmens amb el temps es van anar diluint…
Hem comentat un parell de vegades el llibre de sant Ciprià, i també un llibre estrany, que te relació amb la temàtica principal d’avui. Una obra de la qual es coneix molt poc, i que és molt enigmàtica.
És el Compendium rarissimum totius Artis Magicae sistematisatae per celeberrimos Artis hujus Magistros, la Enciclopèdia de les arts fosques. Raríssim Compendi de tot l'art de la màgia recopilat per celebérrimos doctors d'aquest art.
Aquest llibre és un còdex dedicat a la màgia. Al seu frontispici trobem una inscripció que posa que és de l’any 1057.
Aquesta informació no és real, perquè segons els investigadors la seva data seria aproximadament de 1775.
El volum està escrit en una mescla entre el llatí i l’alemany i podem trobar 31 il·lustracions policromades, monocromades en aquarel·la on es representen diversos dimonis.
També altres 3 planes amb símbols cabalístics i tot imprès sobre paper blanc, marró i verd-gris. A les il·lustracions trobem signes dels esperits elementals, objectes per a les sessions màgiques, imatges de les aparicions de Astarot, Belcebú, Asmodai, Dagol, Tiphor, Lilles, Amakbuel, o Wamidal. Els textos també són curiosos: composicions dels diferents tipus de sahumeris dels dimonis, descripcions de sortilegis per trobar i desenterrar tresors, sessions d’invocacions d’esperits malignes i les oracions necessàries per cada una d’aquestes sessions. Aquest llibre, es conserva a la Wellcome Library de Londres.... però també existeixen versions facsímils.
Com a exemple del seu contingut, un fragment: Sesión nigromántica en la que al principal espíritu convocado se le suele llamar Astarot. Comienza la hora undécima y dura hasta las 12 de la noche. Esta sesión es difícil y muy peligrosa, pues no es fácil que el espíritu convocado, se manifieste.
Oración: "Adonáis, santifícame a mi y todo lo que he utilizado en esta invocación, para que, santificados, el mundo sea digno de la comunión de los ángeles, por tu divina sabiduría y potestad sobre los malos espíritus, que solo por ti pueden ser vencidos. Amén".
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Fa poc, un conegut meu que fa anys ja havia perdut la vista d'un ull, va tenir un despreniment de retina, i va perdre la vista de l’altra. Va anar a urgències, i a la hora d'intervenir-lo va tenir una important pujada de pressió a l'ull. Li diagnosticaren que el més probable seria que no tornés a veure mai més.
Podem imaginar la situació… una cinquantena d'anys i de tenir un tipus de vida a quedar-se sense vista. Me va cridar l'atenció l'enteresa de la família, principalment de la dona. L'acceptació del que havia de venir, malgrat no aturaren en la lluita. Al final, al darrer moment, la ciència i el saber fer d'un equip mèdic va fer que avui, només unes setmanes després, ell pugui dur una vida que consideraríem relativament normal… ho dic per l’alegria obvia, però també perquè crec que ens pot servir com a exemple, i és que malgrat aquest any 2020 pugui haver estat un fàstic, principalment per la part de la tragèdia de la pèrdua de vides humanes, (el nostre condol i també el record per a totes aquelles persones que ens han deixat aquest 2020), i per l'altra principalment per la terrible situació econòmica que ens afecta a quasi tots. Però apart d'això, que tal si tractem de valorar el que encara tenim? No és en absolut conformisme. Imagineu la darrera pandèmia que va haver a nivell europeu, el grip del 18 a on, a més de mesures semblants a les d'avui, a més a Europa es mataven entre ells.
Amb això el que vull dir és que malgrat la situació, d’estar com estem, crec que hi ha dues coses a tenir present: tornarem estar com estàvem abans i per altra banda, què tal si aprenem a valorar el que tenim? Així tal vegada tindrem una bona base per seguir lluitant per aconseguir tornar, el més aviat possible, a la nostra anterior normalitat. I si amb això hem après, ja sabeu, Utopies de la Mitjanit, a valorar més el que tenim, a valorar les petites i grans situacions, ocasions, vivències… tot...vos puc garantir que sortirem reforçats i una mica més feliços… no vos podeu imaginar la felicitat del meu amic que torna veure i la quantitat de projectes que pot posar en marxa....
que el proper any sigui el més venturós, feliç i el de més abraçades i besades de la història de la humanitat i que marqui el camí d'un nou món, un món de respecte, seny i responsabilitat, i de pas: agrair-vos de tot cor, a totes i tots els qui feu possible que aquesta FdM sigui una realitat.
