~ 27/02/2021 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 22 ~
TRIANGLE DE LES BERMUDES
A les Illes Balears hi ha el que es coneix com el “Triangle del Silenci”, una zona que estaria compresa entre Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears i a on es suposa que es produirien successos estranys, com per exemple aparicions de llums que hom atribueix a OVNIS i OSNIS i fins i tot desaparició de naus i aeronaus.
Curiosament podem trobar informació d’aquest anomenat com Triangle del Silenci als expedients desclassificats per l'Exèrcit de l’Aire de l’estat espanyol. Una altra cosa és que la casuística sigui superior o inferior a altres bandes i que sigui possible atribuir-ho a fenòmens estranys.
Deixant de banda el ‘nostre triangle’ volem parlar del vertaderament popular, el conegut com a ‘Triangle de les Bermudes’, que ha tornat ser noticia aquests dies a diferents planes d’internet com “El Comercio” a on s’han publicat titulars molt sorprenents: “El hallazgo de un barco desaparecido hace 100 años pone en duda el mito del Triángulo de las Bermudas”.
"La localización de la icónica embarcación SS Cotopaxi -desaparecida en 1925- desacredita una popular teoría: que el Triángulo de las Bermudas estuvo involucrado de forma directa con la extraña pérdida del barco.
El granelero de emergencia, que pertenecía a la Corporación de Flotas de Diseño 1060 de Estados Unidos, se dirigía desde Charleston, Carolina del Sur, hacia La Habana, en Cuba. De acuerdo con un reporte del portal Livescience, un grupo de investigadores descubrió que los restos del SS Cotopaxi no se encuentran en el Triángulo de las Bermudas, que se extiende desde Bermudas hasta Florida y Puerto Rico.
Michael Barnette, biólogo y jefe de la misión de exploración que descubrió el deteriorado barco, afirmó que el hallazgo es una muestra del mito construido sobre el Triángulo de las Bermudas. "Si realmente se mira en el mapa, la mayoría de las historias asociadas con el Triángulo ni siquiera están en los límites. Es una basura total", dijo.
Al retroceder las páginas de la historia mundial, Barnette recuerda que el mito del Triángulo de las Bermudas no existía cuando el SS desapareció, en 1925. Él relató, en cambio, que no fue hasta 1960 que se acuñó el término en una revista estadounidense y, en 1974, salió a la venta el libro 'El Triángulo de las Bermudas' de Charles Berlitz".
OUMUAMUA
Fa uns quatre anys la premsa internacional es va fer ressò d’una noticia referida a l’aparició a l’espai, (relativament pròxim a la Terra), d’un objecte que hi ha qui diu que estaria fet artificialment per qualque civilització alienígena.
Darrerament ha tornat ser noticia, i és que resulta que hi ha un científic, de primer nivell, Abraham Loeb, Avi Loeb, Director de l'Institut d’Astronomia de la Universitat de Harvard que just fa dos anys, febrer de 2019, va sortir a premsa perquè deia que podia ser que hi hagués una nau, o les restes, que s’hagi atracat a la Terra, i que podrien ser d’origen extraterrestre.
Al seu dia va ser sorprenent per a la comunitat científica, i també per al públic en general. Han passat dos anys i s’ha tornat a publicar ara, una altra vegada, aqueixa teoria d’aquest científic, perquè ara ha tret un llibre a on es veu que amplia tot això. Un llibre a on, diari ABC, diu: "El primer objeto interestelar observado por el hombre mientras cruzaba el Sistema Solar, no es una roca llegada de otras estrellas, sino un objeto de origen artificial. Así lo afirma el investigador en su nuevo libro «Extraterrestrial: The First Sign of Intelligent Life Beyond Earth»" (Extraterrestre: la primera senyal de vida intel·ligent més enllà de la Terra) en el que asegura que «nuestro Sistema Solar fue visitado recientemente por tecnología alienígena avanzada procedente de una estrella distante".
Aquest objecte al que es fa referència és el que s’ha anomenat "Oumuamua", que a Hawaii vol dir ‘el primer missatger llunyà’ (te un nom en hawaià perquè el primer pic que es va detectar va ser des de l'observatori de la universitat hawaiana, fa 5 anys). Es va dir que podria ser que fos un cometa, però no sembla que ho pugui ser perquè no deixa cua, i a més diuen que fa uns moviments i acceleracions estranyes, atípiques i sense massa sentit.
No es sap que pot ser, però gairebé ningú no fa afirmacions, més bé negacions, en qualsevol cas la majoria diuen que pot ser qualsevol cosa, manco la que afirma el director de l'institut d’astronomia de la universitat de Harvard: un objecte artificial que està vagant sense rumb per l’espai. Com si fos una mena de sonda espacial, com per exemple la Voyager, que va ser enviada des de la Terra cap a l’espai i ja és fora del nostre sistema solar i aviat es perdrà el contacte i es quedarà vagant per la immensitat.
Pot sonar absurd i ridícul, però tal vegada s’hauria de pensar que la Voyager està pensada també amb aquesta finalitat i és que per això du missatges per si hi ha qui ho troba, (i no exclouria éssers d’altres mons). perquè amb aquesta intenció es va enviar amb uns missatges, de com som els humans, de on i que hi ha a la Terra. I amb el cost que va representar afegir-ho, si ho varen fer fou per qualque motiu.
La reflexió podria ser: i si Oumuamua fos una mena de Voyager perduda d’altres civilitzacions? Que cadascú, com sempre, tregui les seves pròpies conclusions, però crec que és important recordar que per exemple, l’Stephen Hawking va dir més o manco allò de: deixeu d’enviar missatges des de la Terra dient aquí estem, no sigui cosa que hagi qualcú que els rebi i siguin semblant als terrestres, als éssers humans, i venguin a arrasar-ho tot.
Aquest fet de 2017 ha tornat ara a agafar protagonisme per la publicació del llibre: «Extraterrestrial: The First Sign of Intelligent Life Beyond Earth» (Extraterrestre: la primera senyal de vida intel·ligent més enllà de la Terra) a on l’autor, Abraham Loeb, ha recollit tota la informació quetenia i que varen poder recopilar quan aquest objecte va passar relativament a prop de la Terra i en resum, convida a la reflexió, a la imaginació. Diu que hauria estat creat per qualque civilització molt llunyana i que l'objecte aqueix hauria estat vagant per l’espai durant molt de temps.
Aqueixes declaracions l’han fet ser objecte de les crítiques. Cosa curiosa també, perquè fa una menció precisament als científics, diu que la comunitat científica es divideix en dues parts: els que miren i fan cas de les proves i els que prefereixen no fer-ne cas i segueixen les corrents dominants, perquè segons diu, en aqueix cas, les explicacions que se donen per tractar d’explicar que pot ser l’Oumuamua evitant la seva opció, no tenen gaire sentit.
Segons l’ABC aquest reputat científic de Harvard diu: “Todo lo que hemos observado en Oumuamua no encaja con las explicaciones al uso, por eso hay que considerar seriamente el origen artificial. En la playa puedes encontrar muchas conchas, pero de repente puede aparecer una botella de plástico. Oumuamua es lo mismo, pero en el espacio. Una botella de plástico, algo artificial, en medio de muchas «rocas» y «conchas» naturales. Una botella, además, con un mensaje dentro.” i referent a les crítiques diu que ell s’ha decidit per sortir de la zona de confort.
Reconeix que les seves idees son especulatives, però afirma que molt probables, i que el que s’ha de fer és investigar: “Si hay extraterrestres avanzados, habrá tecnología, tanto actual como, más probable, de antiguas civilizaciones ya extintas. Se necesita una nueva disciplina en ciencia, la arqueología espacial. Tenemos un mensaje en una botella, y hay que descifrar ese mensaje. La civilización que la hizo podría estar muerta ya.”
I perquè no s’investiga? el científic respon dient que seguim una mica com als temps d'en Galileu. Com si afirmar el contrari del que està acceptat i estès fos motiu de càstig, d’ostracisme, que si ho pensem tal vegada pugui tenir raó: “muchos insisten en que somos el «centro biológico» del Universo. Y tampoco es así. Los niños pequeños se creen únicos, hasta que van a la guardería y se encuentran con otros niños. Los científicos asumen nuestra situación privilegiada de «única especie inteligente» y no investigan. En este sentido, la ciencia ficción ha hecho mucho daño, porque ha dado una imagen equivocada de los posibles aliens y de sus intenciones. Yo creo que hay que estudiar la posibilidad de que existan civilizaciones extraterrestres como una disciplina científica más. Y buscar pruebas, y formular teorías y contrastarlas. Pero la comunidad científica está en el punto opuesto al que debería estar".
Qui sap si aqueixes declaracions serviran per anar rompent aqueixa tendència i que tal vegada les noves generacions de científics aniran obrint-se més a pensar que tal vegada no estem tot sols a l’Univers, que mai ho hem estat i que fins i tot, qui sap si, qualque dia, dins la immensitat hi haurà l'evidència, la constatació i el contacte amb altres civilitzacions… En aquell cas, esperem que en Hawking anés errat i siguin precisament més civilitzats que l'espècie humana.
TRACTAT D'EPIDEMIOLOGÍA
A Font de Misteris acostumem a dir que la història tendeix a repetir-se i ho dic per un llibre a on veiem com les mesures adoptades per aturar una epidèmia són, moltes d'elles, com a massa actuals. I sorprèn perquè han passat més de 4 segles. És un tractat d’epidemiologia contra la pesta a Sardenya, publicat l’any 1598 per un metge, Quinto Tiberio Angelerio, a l'Alguer que va deixar recollides les diligències per combatre aquella pandèmia de pesta.
Diu aquest text de 1598: “la primera dificultad es que aquí dicen que no hay peste perquè no muere mucha parte de la gente ni se divulga por el pueblo”. Parla també del que avui coneixem com els asimptomàtics i la seva possibilitat de contagi, diu que hi ha èpoques de l’any amb més repercussió per les condicions climatològiques i parla de les diligències que s’han de fer: “lo primero: hice quitar todos los ayuntamientos como son bailes, comedias, escuelas y cosas semejantes, y quanto más presto y lejos de la gente se apartase tanto era más seguro”.
També es va ordenar que es repartissin gents per les poblacions per tal de fer-la net i d’informar de la situació de cada un, també guardar emparedant-la, la roba que no fos necessària per si estigues contagiada. També deia que si a una casa hi havia dubta de contagi no es pogués sortir ni tenir cap tipus de relació. Ningú podia mudar-se de casa, tampoc anar a servir a altres cases, com per exemple les cosidores i rentadores. Res de visitar malalts de pesta i també marcar, amb una creu vermella, les cases a on hi havia un contagi.
Els malalts havien de ser tractats a les cases, no fos cosa que contagiessin als hospitals, i si es podia, a hospitals allunyats. Els fossers havien de ser gent que hagués superat la malaltia. Les cases amb contagis havien de ser vigilades perquè no entrés ni sortís ningú. Els morts enterrats fora i amb calç. Els doblers, les monedes, s’havien de fer netes amb vinagre, les cartes encalentides al màxim al foc per eliminar el mal.
Comerç de robes i teles prohibit, anar alerta amb els presos i posar-los a lloc segur, els metges, cirurgians, confessors, fossers i qualsevol que hagi pogut tenir contacte amb els malalts no podien estar en contacte amb la resta de la gent ni tan sols amb la seva família. El vespre purgar l’aire fent fogateres. Si passava un cadàver per a prop tancar finestres i portes i cremar coses de bona olor (encens, i semblants, i si no tenen: mel o pólvora de arcabús), prohibir al de fora vila anar a les ciutats. Posa limitacions per evitar aglomeracions als llocs de venda de menjars i begudes i semblants…
Provisió de cabres amb llet per poder donar llet als infants que les mares estiguessin contagiades. Obligar a fer quarantena (fins després de la següent lluna minvant perquè en aquests temps es quan el mal està més fort). Les robes valuoses encalentides a prop d’un forn fins el punt de gairebé cremar-se, les contagiades cremades directament i les que es pugui, com a cuiros i semblants netes amb vinagre.
Per descontaminar les cases ficar a dormir cabrons (desconeixem el propòsit) i després emblanquinar i sen cas de no poder, fer foc a on no es pugui Els confessors dins una caixa de vidre… (no tenien metacrilats)
Mesures que es semblen molt a les actuals però adaptades, digne de reflexió, però al meu cas, sabeu en que em quedo? que si fa 400 anys se’n sortiren nosaltres també ens sortirem… cal tenir una mica de paciència i respecte, seny i responsabilitat.
CONTES I RONDALLES
LA NUVIA D'ALGENDAR
La Nuvia d’Algendar, del llibre "Leyendas y cuentos casi olvidados de las Islas Baleares", d’en Gabriel Sabrafín.
Les cases de Algendar, a Menorca (terrenys que anaven des de Ferreries fins a la platja de Santa Galdana) estaven en festa. El primogènit de la família es casava amb una jove coneguda per la seva bellesa. A la festa les taules estaven plenes de oloroses carns, rostides en les fogueres del pati, rebosteries i abundant vi. Tot servit pels criats d’aquella acomodada família.
Entre alegries i rialles, es tractaven de dissimular els comentaris que circulaven entre els convidats. Tots sabien i recordaven el romanç que havia viscut la jove amb un esclau moro, també d’una potent família al seu cas africana, que havia estat alliberat temps enrere després d'un important rescat. Però es seguia rumorejant que la jove encara sentia cosa per ell, que ella encara estimava al que havia estat esclau, ara ja a terres sarraïnes. Els convidats, ansiosos, intentaven trobar gestos o expressions que confirmessin aquesta evidència. Però no en trobaven cap.
Quan la festa estava arribant a la seva plenitud, una inesperada aparició va crear un gran i dens silenci i tensió en l’ambient. Una vella, desconeguda, d'aspecte miserable i encorbada, va entrar al saló i es passejava amb dificultat entre els convidats, amb ajuda d’una vella filosa, mirant amb desafiament als nuvis i salmodiant la següent cobla amb la seva veu trencada: "La nuvía d’aljandar, avui és en terra, demà serà en mar. Avui menja capons i gallines Demà menjarà sardines... A la vora de la mar"
Aquestes cobles varen augmentar l’estranyesa d’aquella inesperada aparició. L'anciana no havia encara acabat l'estrofa quan, de sobte, una munió de moros va irrompre amb violència a la sala, causant destrosses i tirant-ho tot, mobles, persones, tot. Amb l’espasa en la ma, el que semblava ser el líder, va arribar a la taula dels nuvis, i prenent la mà de la jove recent casada, la va estirar obligant-la a seguir-lo sense que ningú no es fixés en un detall, cap resistència per part d’ella. Poc després arribaren a la seva nau, ancorada a Santa Galdana i varen prendre rumb a Àfrica amb la jove a bord. Els convidats, un pic refets de l’esglai, compartiren el mateix parer: l'atac de moros havia estat causat, ni més ni menys, que per l'esclau enamorat, que havia tornat a Menorca amb els seus homes, a la recerca de la dona a la qual estimava. Però l'alegria de la retrobada dels dos enamorats va durar ben poc. A prop de les costes africanes, una terrible tempesta va fer trossos l'embarcació, donant com a resultat una única supervivent: la jove. Va ser trobada a la costa per un pescador, que la va fer captiva i objecte de les seves vexacions durant molts d’anys.
Es conta que un dia, perduda ja tota la ufanor i deixades molt enrere la seva joventut i la seva bellesa, la dona, l'antiga núvia de Algendar, va aconseguir escapar i embarcar-se a l'atzar en el primer vaixell que salpava d'aquelles costes. Va romandre amagada fins que per la fam no va tenir més remei que mostrar-se. Els marins no varen tenir compassió per ella i la van deixar abandonada en una platja solitària. Tot i el temps transcorregut, aquest lloc despertava en la dona adormits records... La blancor de la sorra, el color de l'aigua, el barranc profund que s'allunyava terra endins ... I allà lluny, les velles cases que dominaven a la part alta d'un paisatge massa evocador. Era ni més i ni menys que a casa seva, a l’Algendar! La platja era la mateixa Santa Galdana. Quan va reconèixer aquell lloc, presa d’una desesperança sense límits, la dona va perdre el seny.
Des de aquell dia, la imatge d’una vella esparracada, vagant demanant almoina, apareixia en qualsevol lloc de l'illa. Prima, envoltada de misèria i plena de brutor, s’ajudava en el seu lent caminar amb una vella filosa, demanant amb l’altre mà unes monedes o un boci de pa. No xerrava amb ningú, només salmodiava una estranya cantarella, mentre els seus ulls es perdien en algun llunyà record perdut en el temps… "La nuvía d’aljandar, avui és en terra, demà serà en mar. Avui menja capons i gallines Demà menjarà sardines... a la vora de la mar"
ASTERIX A LA UNED
Hem conversat amb en Xisco Rotger, professor de la UNED, del curs que coordina.
LLUMS I OMBRES
DIMONIS
És curiós, sembla com si el dimoni fos esquiu, cada vegada que volem parlar del tema ens sorgeixen altres d’aquells que també trobem interessants i els hem de contar, i clar, li llevem temps al dimoni. Al programa 338 (9 x 21) vàrem comentar que és difícil identificar qui o que pot ser el dimoni o si podria ser una altra cosa. De fet no sempre el que un te davant pot ser el que un vol o no vol creure que sigui, estem parlant d’aparicions estranyes al llarg del temps. I ho férem amb el cas d’un que estava escrivint una carta, fa 700 anys, si fos ara seria un missatge de Whatsapp o Telegram, i mentre escriu aquell missatge te pensaments eròtics, libidinosos, que res a dir, però en aquell moment, a aquell senyor de fa 700 anys li compareix una aparició a la seva habitació, que va ser atribuït a jesús, principalment perquè, li apareix un home crucificat. Faig referència a Ramón Llull.
Uns fets que contribuïren a convertir-lo en l’anomenat Dr. Il·luminat. Encara que no sempre ha estat així, perquè no sé si sabíeu que al llarg de la història hi ha hagut persones que han volgut desmitificar la figura de Llull i fins i tot enfonsar-la, pel motiu que sigui, que ara no ve al cas, però no perquè no ha arribat a sant? perquè es va quedar en beat si fins i tot a l’illa de Mallorca es venerava com a sant?
I on ens du tot això? idò a que a en Ramon Llull el varen tractar de desprestigiar per part de l’ordre religiosa a la que ell no va voler entrar, l’ordre dels dominics, que a més tenien molt de poder. Una de les coses que deien era que la visió que va tenir no era de crist, si no... del dimoni!
Argumentaven que a un pecador com ell no se li podia el bon Jesús i molt manco en una situació com la descrita.
Ens ho narra Rosa Planas a un treball a la Analecta Sacra Tarraconensia de 1987 : “Llull era un ignorant i per això sembla impossible que de sobte es transformés en il·lustrat i escrivís llibres. Segons aquest raonament, la paradoxa admetia dues probabilitats: 1) que es tractés d’inspiració del cel, 2) que fos obra del dimoni. L’autor no dubta a declarar-se partidari de la darrera opció i Llull passa a ser un «sujeto iluso y engañado del demonio, y que sirve de ministro a Satanás por escribir libros y publicar errores...» “Una vegada assolit l’objectiu de desacreditar la persona, l’autor intenta desacreditar el caràcter revelat de l’Art. Primerament, en nega l’origen diví. Llull és presentat com un ignorant presumptuós, d’inclinacions lascives: «Y el Venerable Lulio siendo un ignorante, y muy entregado al vicio de la torpeza [fuerte conjetura para creer diabólicas sus apariciones...]» També considera una presumpció el seu intent de convertir els infidels, i cita unes paraules de sant Vicent Ferrer, en què fa fills de la supèrbia els desitjos de visions i aparicions. Acaba dient: D’això es dedueix que tot plegat és «engaño del demonio».
L’escrit es basa en un altra del segle XVIII on un autor, tal vegada un tal Sebastià Rubí, dubta de la figura del beat il·luminat. Un altre exemple: “En el retrat que presenta l’autor, Llull passa de ser un home que dubta, a ser un sacríleg, i d’aquí, només hi ha un pas per convertir-lo en col·laborador del diable, cosa en la qual es converteix en el raonament de La Verdad. Sotmeses a l’anàlisi implacable del dominic, les aparicions que Llull atribuí a Jesucrist crucificat, es transformen en aparicions infernals: «La primera aparición... escribiendo unos versos lascivos a cierta señora que torpemente amaba...» La sinceritat amb què Llull explica tot el procés de la seva conversió, ajuden el detractor a condemnar-lo. Conclou així que les aparicions són d’origen diabòlic”
Clar, davant d’això la conclusió era obvia: “les aparicions no poden ser considerades com a proves de santedat.“
Resulta que no seria l’únic cas de gent considerada com a venerable a qui se li hauria aparegut el dimoni fent-se passar per éssers celestials. Un altra és el cas de la inquera sor Clara Andreu, dona de grans prodigis segons les seves biografies. Molt desconeguda i amb el procés de canonització damunt la taula. Aquesta monja, a més d’altres situacions prodigioses viscudes a la seva vida, també en va patir relacionades amb el que comentem, com quan “estando recogida en su celda le apareció un ermitaño, no menos respetable por sus canas, que por la modestia de su semblante” i conclouen que es el propi dimoni que li ha comparegut, i que li va deixar un paper que posava: “me llamo Macario” , que sona a acudit, però curiosament san Macari va ser un ermità que va lluitar precisament contra el dimoni.
No és massa comprensible el perquè s’el considera el dimoni i no directament, per exemple, el propi san Macari. Una altra situació: “En otra ocasion le apareció el mismo espíritutentador, tomando la forma de Sor Eufrasia Mesquida, que había muerto en aquel Convento con fama y olor de extraordinaria virtud, como se ha dicho en otra parte. Un dia entrando la Venerable Madre en su celda, vió á la dicha Sor Eufrasia que hacía oracion. No se turbó la Sierva de Dios, como tan acostumbrada á semejantes visiones, sino que pensando que seria para darle exemplo, se puso á su lado, y estuvieron ambas de rodillas por espacio de dos horas”.
Aquesta visió també l’atribueixen al dimoni. Una altra que també va tenir, en aquest cas d’un nin, que hom podria pensar que era el bon jesuset, però no, també ho atribueixen al maligne, encara que sorpressivament també te aparicions atribuïdes, ara sí, al bon Jesús: “En el año 1624, tiempo en que empezó á dedicarse á este caritativo exercicio, hallándose un dia muy fatigada, á causa del concurso de gentes que había acudido á ella tanto de fuera casa, como del Convento, se retiró á orar en el atrio, que llaman del Algibe, delante una cruz colorada, que todavía se conserva. A breve rato perdió los sentidos, y le apareció su dulce Esposo con una muy pesada cruz sobre sus hombros, acompañado de varios santos.”
Així doncs la tenim amb visions d’una i d’una altra banda, fins el punt que diu la seva biografia: “Quando el Demonio volvía á inquietarla, JesuChristo la esforzaba con nuevas visiones, manifestandole particularmente lo mucho que le habia costado la salvacion del género humano.”... interessant com a debat, quines de les visions, molt paregudes atès el que diuen, devien respondre a una o una altra causa?
UTOPÍES DE LA MITJANIT
No sé quin criteri ha seguit Irene Font per haver triades aquestes dues darreres setmanes les dues llegendes que ha comentat: la de la dona d’aigua de can Garrit de Pollença i la de la Núvia d’Algendar.
A ambdues, quan les vaig llegir per primera vegada, ja fa molts d'anys, els hi vaig veure un rera fons que no m’agradava, un pensar que, si tenien certa base real, donava el que es coneix com a mal rollo. Després, donant-li una volta, vaig pensar que era millor mirar-ho per l'altra banda i tractar de treurer-li un aprenentatge, una advertència. I és que com ben be va dir na irene, l'actitud de Biel Perxanc dient li que si era la dona que feia les feines a casa seva també podria ser la seva dona, era d’allò més masclista, producte d’una època que hauria d’estar totalment superada, (recordem que les rondalles aqueixes tenen com a mínim 100 anys). Ella li diu que si l’ataca, al seu cas dient-li dona d’aigua, ella desapareixerà. I aquest és el resum: Si estau amb qualcú que vos tracta de fer mal, que vos ataca encara que sigui amb paraules allà a on creu que pot fer més mal, ja ho sabeu: fugiu! No val la pena estar amb qualcú que no et respecta. Vull pensar que això seria el que hauria fet la Dona d’Aigua de Pollença, agafar el seus fills i tornar a casa seva.
Per altra banda, la Núvia d’Algendar obligada a casar-se. Ella estimava a un altra, però no estava be, i al final varen tudar la seva vida…
Han passat 100 anys, ara tenim al nostre abast més informació, més llibertat, però malauradament encara queden massa casos, també aquí, a la vella Europa, de ‘dones d’aigua de Pollença’ o de ‘nuvies d’Algendar’. Com a Utopia de la Mitjanit estaria be que mai més ningú pugui entendre aquesta semblança que he fet.
I fins que arribi aquell moment recordau que existeix el telèfon gratuït 016, que no deixa rastre i et donaran una mà.
Davant d’un abús, denunciau, no estau totes soles. I recorda que si no te respecta ni t'estima ni molt manco et mereix.
Dels menorquins "s’Albaida",