Per explicar aquest cas i ser el més objectiu possible, tal vegada el més adient sigui fugir de llibres ‘de misteri’ per anar a un llibre de viatges  de​ la sèrie de’n Josep Maria Espinàs, ‘A Peu per Andalusia’ dedicat a Sierra Màgina, a on al mateix pròleg ens parla precisament d'això:

 

“escenari​ dels llunyans combats entre cristians i musulmans, i de les històries dels «maquis» en la postguerra; el misteri de les famoses cares de Bélmez, que van aparèixer fa trenta anys en una casa del poble i que Espinàs ha vist; els records de qui guanyava tres pessetes al mes en un cortijo...​”

​

Crida​ l'atenció com ens explica el com va despertar-li la curiositat d’anar a interessar-se per les cares. Ja havien arribat a on havien de dormir, a Bélmez de la Moraleda, i diu: 

​

“Avisem la noia, la Juani, que mentre ens preparen les habitacions farem una primera volta pel poble. I de seguida ens recomana:

​

—Pues vayan a ver las caras.

 

M’ha agafat desprevingut. Ja sé que a Bélmez hi ha les misterioses «cares» que van aparèixer fa anys en una casa, se’n va parlar molt. Quan projectava aquest viatge per Sierra Mágina, i vaig veure que un dels pobles de l’itinerari era Bélmez de la Moraleda, vaig recordar l’expectació que va provocar aquell fenomen en ple franquisme. He arribat a Bélmez pensant que potser em seria difícil parlar amb algú d’aquell fet. I el primer consell que em donen és «vaya a ver las caras»”.

​

I directament li dedica un apartat que titula “El​ cas de les «cares de Bélmez»” ​i diu textual:

​

“És el moment, penso, de fer per al lector un resum dels fets. En una casa del carrer Real, el 23 d’agost de 1971 María Gómez va descobrir que en el terra de la cuina, prop de la llar de foc, hi havia aparegut una cara estranya. Diuen que, espantada, va sortir al carrer, cridant, i que els veïns van sortir de les seves cases i van entrar a la cuina. Quan van veure la figura l’enrenou va ser extraordinari, i la notícia de l’aparició va córrer per tot el poble.”

​

“María Gómez i el seu marit, Juan Pereira, vivien sols, els fills ja s’havien casat i havien deixat la casa. El cas no va ser conegut més enllà de Bélmez fins que un periodista del diari Jaén, que passava pel poble per recollir informació sobre un conflicte entre cooperatives d’oli, es va trobar amb l’excepcional notícia. Va fotografiar la cara i va publicar una crònica. A partir d’aquí, tota la premsa va enviar periodistes a Bélmez.

 

La cara angoixava el matrimoni que vivia a la casa, i un dels fills, Miguel, va picar el terra, va fer desaparèixer la cara i ho allisà tot amb ciment. Però pocs dies després, i en el mateix lloc, es va començar a dibuixar una nova cara. Segons els testimonis, les cares no apareixien completament formades, primer es distingien els ulls i després s’anava definint el nas, la boca… L’Ajuntament ordenà que es retallés un bloc del terra, de quaranta per seixanta centímetres, on hi havia la segona cara. S’havia d’investigar.​”

​

“Van aparèixer més rostres. Bélmez es va convertir en un centre d’atracció. Hi arribaven autobusos plens de curiosos. A començaments de 1972 van presentar-se agents de la Dirección General de Seguridad, de Madrid. Les autoritats civils i eclesiàstiques van actuar per frenar l’expectació. Es va arribar a precintar la casa, segons he llegit (referència de Lorenzo Fernández Bueno, que va publicar un llibre sobre les cares de Bélmez), i quan es va tornar a obrir, al cap de tres mesos, les cares havien canviat de posició.

​

La primera reacció lògica, pensar que es tractava d’un frau, que algú havia pintat les cares, no va tenir el suport de cap prova. El matrimoni que vivia a la casa va quedar immediatament descartat. No hi havia ningú, al poble, capaç de fer aquelles pintures i, a més, apareixien noves cares quan la casa estava vigilada.”

 

Acaba amb un altra apartat que va titular:  El​ que jo he vist​:

 

“S’han​ publicat molts detalls sobre l’aparició i les característiques de les cares de Bélmez. No estic preparat per confirmar ni per desmentir res. He arribat a Bélmez de la Moraleda amb el record, això sí, del ressò que van tenir en tots els mitjans de comunicació els fets de Bélmez. Vaig viure aquella expectació, que va durar força, i sospito que se’n va deixar de parlar quan les autoritats es van convèncer que no podien acusar ningú, i que era millor no reconèixer un enigma que no podia agradar ni a Franco ni a l’Església.

I ara sóc aquí. Per mirar. Per dir el que veig. I el que veig, primer, des del carrer, és una casa que no es diferencia en res de les dels costats. Una casa blanca, baixa, senzilla. Amb una porta estreta. No hi ha cap rètol que digui: «Aquí, les famoses cares de Bélmez». O sense el «famoses». Cap estímul visible per entrar-hi, doncs” i es decideixen a entrar i a continuació ens narra com va ser el seu contacte personal amb les cares i també, i principalment, amb Maria Gómez Cámara, la senyora de la casa a que ui hom li atribueix no per frau, més be per fenomenologia paranormal,  l’autoria de les cares. 

​

Un bon resum de la visita, experiència i entrevista podria ser aquesta reflexió: 

​

“Leonardo da Vinci va escriure que qui no fos capaç d’imaginar una batalla en una taca d’humitat no podia ser pintor. Magnífic. Però jo no he hagut de posar a prova la meva imaginació, el que m’ha sorprès, precisament, és que algunes de les cares que he vist fossin tan evidents, tan contrastades en negre sobre gris. La fantasia només goso aplicar-la a l’etimologia del nom del poble, Bélmez, que realment ignoro. Però encara que Bélmez va néixer molts segles abans de l’aparició de les cares, és realment xocant que, en euskera, belmezu pugui significar «missatge negre».” 

​

Ara, aquí, cadascú que tregui les seves pròpies conclusions de si estem davant de cosa estranya, un frau, si no és més que un conjunt de pareidòlies a base de taques al ciment.