~ 26/09/2020 ~ TEMPORADA 9 PROGRAMA 4 ~
PAREIDOLIES
Arrel d'haver comentat la passada setmana, amb allò de les notícies curioses d’aquest estiu, en aquest programa 321 hem volgut aprofundir en el tema de les pareidòlies. Al programa 320, quan es varen comentar algunes notícies, entre elles va haver-hi una que havia de menester la seva ampliació. Era referida al que es coneix com a “Pareidolies”. Què són? i de pas cercar alguns exemples de com, simple procediment psicològic es podria convertir en un fenomen inquietant.
Es va comentar una noticia publicada per ‘ABC’que en resum ens diu que:
La notícia és ampliada, es posen exemples i segueix:
I què vol dir tot això? A què fa referència això de les pareidòlies? Vendria a ser, senzillament: veure coses amb sentit quan, en principi no ho tindria.
Un exemple seria veure en el fum que sortia de les torres bessones de Nova Iork, quan el terrible atac del 11 de setembre de 2001, un rostre demoníac.
O per exemple les cares que podem creure endevinar al frontal d’un cotxe, com el que ens diu aquest interessant article que ens parla de la utilització d’aquest fenomen com a sistema per ampliar vendes de vehicles.
I com no, un altra cas és el de les emoticones. Les caretes que fem servir a les xarxes. A dia d’avui ja son dibuixets, però la seva popularitat es va produir quan es va voler humanitzar una mica això d’internet. Tractar d’expressar sentiments de manera fàcil i senzilla mentre escrivies, i per fer-ho era mitjançant els símbols i lletres del teclat. Uns exemples: :-) això és una cara que somriu, :’-( això una que plora, i aqueixa una q dona besades :* o moltes besades :***
Però si és el primer pic que un ho veu, tal vegada, quelcom com això xD no tindria cap sentit, però els més avesats entendran que es una bona rialla, és a dir, la pareidòlia s’ha confós amb la simbologia. Però hi ha altres casos a on veiem, per exemple imatges recognoscibles als niguls, o veure cares en els llums i la part frontal dels cotxes.
I ara anem amb una de les pareidòlies misterioses (i polèmiques). Hi ha qui creu en la possibilitat de que a la superfície de Mart hi pugui haver un rostre humà, tal i com es va veure a unes fotos. La Viking l’any 1976 va ser enviada a Mart, a on va fotografiar la superfície del planeta i va enviar les imatges a la Terra.
D’entre totes aquelles, 16.000 segons sa web de "Time", es va trobar una en particular que va cridar molt l’atenció perquè obria directament la possibilitat a fer elucubracions i fins i tot a creure en la vida a Mart, és a dir, vida extraterrestre intel·ligent com a tal. Resulta que a la coneguda com a regió de Cidonia, a Mart, es va fotografiar el que semblava, i la veritat és que sens dubta ho sembla un rostre humà fet en pedra, de colossal grandària, que mira cap a l’espai.
Es varen fer tot tipus d’elucubracions damunt del que podia ser, fins i tot es va parlar d’una civilització que havia habitat el planeta i que es va veure obligada a fugir, deixant aquella immensa estàtua amb forma de cara humana com a missatge cap a la Terra…
Damunt d’això hi ha un llibre d’aquells que no te desperdici, “La esfinge en Marte”, que precisament tracta d’això: “Evidencias de una civilización desaparecida”. Quasi 200 pàgines, amb fotos, bibliografia, documents, a on a la contraportada ens resumeix el que trobarem a dintre:
“EL ENIGMA DE LA POSIBLE VIDA EN MARTE APARECE DE NUEVO: Las sondas espaciales Viking y Mariner de EEUU generaron decenas de miles de fotografías de Marte, mostrando que es un planeta inerte y árido, con abundancia de cráteres y azotado por vientos. Muchos científicos han declarado que nunca hubo vida ahí. Pero dos investigadores de la NASA descubrieron con asombro en varias imágenes fotográficas, lo que parece ser un engimático y colosal rostro mirando hacia el espacio. Juntos idearon una técnica computadorizada de intensificación de imagen, la cual pudo revelar que el rostro posee una expresión y rasgos característicos de individuo humano, incluyendo globos oculares y un tocado estilo faraónico. Difícilmente esto puede ser resultado de la erosión natural en formaciones rocosas. Tal es el Rostro de la Esfinge en Marte”
A més parla de que “las fotos de la NASA revelaron cúmulos de formas piramidales”. Segueix més envant: “además está la llamada Ciudad Inca y muchas otras estructuras, todas próximas a las costas de un antiguo mar. Estas configuraciones ¿son advertencias o mensajes para la Humanidad? De repente ha surgido de nuevo la posibilidad de que efectivamente existió una civilización en Marte, y de que fue destruida por algún terrible holocausto. En muchas de las mitologías y leyendas terrenas se habla de lo anterior. Ahora la ciencia de la Era Espacial nos hace llegar la controversial existencia de evidencias e indicios firmes”
Devant d’això la NASA va respondre dient que no són més que pedrotes marcianes erosionades però que per la incidència del sol donen aquesta sensació de, per exemple, una cara humana (o restes de piràmides, o… construccions com les inques!..).
Sense entrar a analitzar el llibre, el resum de tot això tal vegada sigui que els que volien creure ja deien que fins que no enviessin més imatges no es creurien la versió oficial, però un pic quan s’aconsegueix fer –ne més, com amb la ‘mars express’ o el ‘Curiosity’ aquells que sí o sí tenen la intenció de suposar que hi ha cosa rara, tornen dir que no, que estan manipulades per amagar la veritat… la polèmica va estar perquè els que més hi volen creure poden pensar que efectivament després la NASA (i la ESA) va dir que no era real perquè la primera fotografia se’ls hi va colar i ara el que volen es dissimular i com sempre no reconèixer la vida extraterrestre.
Seguim amb altres casos de pareidòlia més senzills i propers. Una muntanya per exemple, o a una simple pedra, com alguna referida a dones i homes, a on la toponímia ens ho mostraria com per exemple el cas de l’home mort:
Entre Cala Petita i es caló d’en Rafelino, a Porto Cristo, Mallorca, hi ha un indret que rep el nom de ‘Racó de S’home mort'.
A l’escrit que va fer Antoni Pascual Andreu per les vuitenes jornades d’estudis locals de Manacor, trobem que per tractar d’explicar perquè aquest lloc es diu així, hi ha tres teories.
Per una banda, tindríem un hipotètic relat amb la aparició d’un anònim home mort dins aquella platja. Bé podria ser un nàufrag que arriba i la mar el treu, o per ventura algú que morís allà mateix per distintes circumstàncies. El cas és que allà és on es trobaria el cadàver donant lloc al topònim.
A més terra endins, hi ha un indret que rep el nom de Sementer de ‘s’home mort’, o simplement ‘s’home mort’,
Però anem amb una altra teoria que exposaria que el nom ve d’una de les roques d’aquell indret, que tindria forma antropomorfa, i que semblaria precisament un home mort, però en realitat no hi ha gaire acord sobre si és una roca o altra.
Finalment, anem a la possibilitat més fascinant de totes. Això d’home mort faria referència a unes restes humanes fossilitzades a l'esplanada de roca d’aquell lloc. I si aquesta fos la vertadera explicació?
Segons apunta Antoni Pascual, la primera referència a aquesta teoria la trobem a 1864, a las “Noticias Histórico-topográficas” d’en Bover, on diu, a la plana 288, que:
“es digna del examen de los geólogos, porque se asegura que existen restos humanos incrustados en las peñas”.
Seguint amb el text de Pascual, diu que no ens hem de deixar dur per la idea de Bover, perquè romp la teoria establerta. Pascual argumenta també, sense cap prova més enllà de que és molt difícil que fossin humans, que “possiblement” fossin restes de myotragus.
Malauradament, els investigadors locals que trobaren aquestes restes, no les varen estudiar en profunditat. Estam parlant de l’any 1892 i dels germans Amer i de Mn Andreu Pont.
De tota manera, durant aquesta primera ‘campanya d’investigació’ no es van extreure totes les restes si no que van romandre allà fins a una època indeterminada, entre els anys 60 i 70 del segle XX, moment quan uns investigadors haurien aprofitat l’estada a Mallorca per espoliar el jaciment i endur-se'n les restes. A dia d’avui no es sap res més. I si fossin realment restes humanes i que canviessin, i molt, la teoria sobre la presència humana a les nostres illes?
Un altra cas de pareidòlia a on tenim que l’origen del nom li vingués per la forma d’una roca seria “sa dona de penya mabre qui seu” i també els dels gegants de la Cova des Coloms. Va ser tractat al programa 243, a on el nostre recull de llegendes en parla de gegants dintre aquella cova que haurien estat convertits en pedra.
Ens varen enviar aquestes fotos a on es veu perfectament el fenomen de la pareidòlia a una de les columnes naturals d’aquella cova. Es pot distingir, amb facilitat, el que hom reconeix com a un rostre antropomòrfic, un rostre que transmet un sentiment, com d’angoixa, patiment: amb imaginació o predisposició seria com si ens volgués transmetre qualque missatge.
La predisposició a veure una cara és encara major si un coneix la ‘història’ d’aquella Cova dels Coloms, també coneguda com la catedral, al municipi menorquí de Es Migjorn Gran:
"Allà hi vivien un grapat de gegants, i aquella majestuosa i immensa cova era la seva casa, però va resultar que a prop d’ells hi vivien uns altres gegants, però clar, sovint la convivència és difícil i entre aquells clans de gegants hi havia rivalitats.
Al final acaben barallant-se i, imagino que per art de màgia i d’encanteris alguns d’aquells gegants, derrotats, indefensos i impotents es convertiren en pedra... i allà romanen encara..."
Però un dels casos de pareidòlia més famosos pot ser el del fenomen conegut com les ‘Caras de Bélmez’ a Bélmez de la Moraleda, Jaén.
Per explicar aquest cas i ser el més objectiu possible, tal vegada el més adient sigui fugir de llibres ‘de misteri’ per anar a un llibre de viatges de la sèrie de’n Josep Maria Espinàs, ‘A Peu per Andalusia’ dedicat a Sierra Màgina, a on al mateix pròleg ens parla precisament d'això:
“escenari dels llunyans combats entre cristians i musulmans, i de les històries dels «maquis» en la postguerra; el misteri de les famoses cares de Bélmez, que van aparèixer fa trenta anys en una casa del poble i que Espinàs ha vist; els records de qui guanyava tres pessetes al mes en un cortijo...”
Crida l'atenció com ens explica el com va despertar-li la curiositat d’anar a interessar-se per les cares. Ja havien arribat a on havien de dormir, a Bélmez de la Moraleda, i diu:
“Avisem la noia, la Juani, que mentre ens preparen les habitacions farem una primera volta pel poble. I de seguida ens recomana:
—Pues vayan a ver las caras.
M’ha agafat desprevingut. Ja sé que a Bélmez hi ha les misterioses «cares» que van aparèixer fa anys en una casa, se’n va parlar molt. Quan projectava aquest viatge per Sierra Mágina, i vaig veure que un dels pobles de l’itinerari era Bélmez de la Moraleda, vaig recordar l’expectació que va provocar aquell fenomen en ple franquisme. He arribat a Bélmez pensant que potser em seria difícil parlar amb algú d’aquell fet. I el primer consell que em donen és «vaya a ver las caras»”.
I directament li dedica un apartat que titula “El cas de les «cares de Bélmez»” i diu textual:
“És el moment, penso, de fer per al lector un resum dels fets. En una casa del carrer Real, el 23 d’agost de 1971 María Gómez va descobrir que en el terra de la cuina, prop de la llar de foc, hi havia aparegut una cara estranya. Diuen que, espantada, va sortir al carrer, cridant, i que els veïns van sortir de les seves cases i van entrar a la cuina. Quan van veure la figura l’enrenou va ser extraordinari, i la notícia de l’aparició va córrer per tot el poble.”
“María Gómez i el seu marit, Juan Pereira, vivien sols, els fills ja s’havien casat i havien deixat la casa. El cas no va ser conegut més enllà de Bélmez fins que un periodista del diari Jaén, que passava pel poble per recollir informació sobre un conflicte entre cooperatives d’oli, es va trobar amb l’excepcional notícia. Va fotografiar la cara i va publicar una crònica. A partir d’aquí, tota la premsa va enviar periodistes a Bélmez.
La cara angoixava el matrimoni que vivia a la casa, i un dels fills, Miguel, va picar el terra, va fer desaparèixer la cara i ho allisà tot amb ciment. Però pocs dies després, i en el mateix lloc, es va començar a dibuixar una nova cara. Segons els testimonis, les cares no apareixien completament formades, primer es distingien els ulls i després s’anava definint el nas, la boca… L’Ajuntament ordenà que es retallés un bloc del terra, de quaranta per seixanta centímetres, on hi havia la segona cara. S’havia d’investigar.”
“Van aparèixer més rostres. Bélmez es va convertir en un centre d’atracció. Hi arribaven autobusos plens de curiosos. A començaments de 1972 van presentar-se agents de la Dirección General de Seguridad, de Madrid. Les autoritats civils i eclesiàstiques van actuar per frenar l’expectació. Es va arribar a precintar la casa, segons he llegit (referència de Lorenzo Fernández Bueno, que va publicar un llibre sobre les cares de Bélmez), i quan es va tornar a obrir, al cap de tres mesos, les cares havien canviat de posició.
La primera reacció lògica, pensar que es tractava d’un frau, que algú havia pintat les cares, no va tenir el suport de cap prova. El matrimoni que vivia a la casa va quedar immediatament descartat. No hi havia ningú, al poble, capaç de fer aquelles pintures i, a més, apareixien noves cares quan la casa estava vigilada.”
Acaba amb un altra apartat que va titular: El que jo he vist:
“S’han publicat molts detalls sobre l’aparició i les característiques de les cares de Bélmez. No estic preparat per confirmar ni per desmentir res. He arribat a Bélmez de la Moraleda amb el record, això sí, del ressò que van tenir en tots els mitjans de comunicació els fets de Bélmez. Vaig viure aquella expectació, que va durar força, i sospito que se’n va deixar de parlar quan les autoritats es van convèncer que no podien acusar ningú, i que era millor no reconèixer un enigma que no podia agradar ni a Franco ni a l’Església.
I ara sóc aquí. Per mirar. Per dir el que veig. I el que veig, primer, des del carrer, és una casa que no es diferencia en res de les dels costats. Una casa blanca, baixa, senzilla. Amb una porta estreta. No hi ha cap rètol que digui: «Aquí, les famoses cares de Bélmez». O sense el «famoses». Cap estímul visible per entrar-hi, doncs” i es decideixen a entrar i a continuació ens narra com va ser el seu contacte personal amb les cares i també, i principalment, amb Maria Gómez Cámara, la senyora de la casa a que ui hom li atribueix no per frau, més be per fenomenologia paranormal, l’autoria de les cares.
Un bon resum de la visita, experiència i entrevista podria ser aquesta reflexió:
“Leonardo da Vinci va escriure que qui no fos capaç d’imaginar una batalla en una taca d’humitat no podia ser pintor. Magnífic. Però jo no he hagut de posar a prova la meva imaginació, el que m’ha sorprès, precisament, és que algunes de les cares que he vist fossin tan evidents, tan contrastades en negre sobre gris. La fantasia només goso aplicar-la a l’etimologia del nom del poble, Bélmez, que realment ignoro. Però encara que Bélmez va néixer molts segles abans de l’aparició de les cares, és realment xocant que, en euskera, belmezu pugui significar «missatge negre».”
Ara, aquí, cadascú que tregui les seves pròpies conclusions de si estem davant de cosa estranya, un frau, si no és més que un conjunt de pareidòlies a base de taques al ciment.
I directament relacionat amb Belmez i sense sortir del tema de les pareidòlies, entrariem en un altra possible tipus, que serien les sonores.
Un cas podria ser el de les psicofoníes. Les psicofoníes serien aquelles estranyes gravacions que s’aconsegueixen a qualque dispositiu electrònic que de simple oïda no es sent però sí a la hora de reproduir-la, i de les que es desconeix la seva procedència, però que hi ha qui pensa que seria d’un origen intel·ligent. I per il·lustrar-ho, que millor que amb una que Miguel Blanco, de RNE, va emetre al seu ‘Espacio en Blanco’ l’any 2013. La psicofonia en qüestió és aquesta.
Per concloure i donar-li un aire diferent a això de les pareidòlies sonores, ara una mica de broma. Quan escoltem una cançó en un altra idioma a vegades podem trobar paraules o frases que ens sonen com si les poguessim entrendre, un cas típic és el de la Electric light orquestra, i el seu ja mític:
Realment el que diu és: ‘quan veus sortir el teu vaixell’, i ho diu en francès.
O un altra, en Michael Jackson, moment també mític, a on sembla que diu:
Però vertaderament diu: But the kid is not my son, “però l’al·lot no és el meu fill”.
Un altra? ara d’en Bob Marley, que sembla que diu:
¿dónde está Julia? ¿Hoy vendrá al estudio?
Aqui teniu un video d'uns al·lots parodiant aquest mateix fenomen.
Altres posibles casos tal vegada serien els que parlarien de cançons satàniques, o missatges escoltant cançons a l’inrevés...Però aquest tema de missatges amagats a cançons, millor ho deixem per a un altra dia…
LLUMS I OMBRES
Aquesta setmana en Xisco García, al seu llums i ombres va dir que ja ho feria, que tendria sentit, però que no tenia res a veure amb el continguts del programa. I ens va parlar de la pel·lícula: ‘El lladre de bicicletes’.
I apart de la tria per ser una obra mestra del cinema, el motiu va ser per que aqueixa mateixa setmana, dia 22 de setembre de 2020, teníem previst fer, com des del seu inici feim, col·laborar en els actes de la ‘Setmana de la mobilitat europea’ que organitza l’Ajuntament de Palma, juntament amb moltes ciutats europees per tal de donar vissibilitat a un transport més sostenible, més ecològic i amb manco emissions, una ruta en bicileta mostrant els misteris i històries més amagades de la Ciutat de Palma, (podeu veure anys anteriors aqui)
I com per mor de la COVID19 es va decidir susprender-ho, al final el que s’ha fet ha estat un video a on mostrem una ‘ruta virtual’
CONTES I RONDAIES
El peix Nicolau
A la secció d’aquesta setmana de Irene Font hem aprofundit amb una rondalla, en aquest cas de Mallorca, a on el protagonisme ho tenen els mitològics sirènids. Les sirenes i els tritons.
La rondalla ve a dir que en un petit poble pescador hi vivia un al.lotet anomenat Nicolau, que tenia una exagerada addicció per la mar.
Des de ben petit anava a la platja i es passava la majoria des temps dins l´aigua. Quan tornava a casa, practicament per menjar i dormir, arribava amb els dits arrugats i els ulls ben vermells de tant de temps que es passava en remull. Un dia, la mare, cansada de tenir-lo que avisar tantes vegades perquè sortís de l'aigua i tornés a la casa li va dir enfadada i sense pensar-ho:
-Mal tornasses peix!
I així fou, Nicolau anar a la mar i segons certes rondalles, com la que es va contar en aquest programa, va desapreixer a dintre de l’aigua, per devers Saluet (una platja situada entre Santa Margalida i ses muntanyes d Artà, a Mallorca).
Hi ha d’altres versions d’aquesta rondalla, però seran objecte d’un altra ‘Contes i rondalles’
UTOPÍES DE LA MITJANIT
Sovint el camí més senzill és el més adient, a vegades el més simple és el més satisfactori, sovint per arribar a la felicitat, o no tant, només a un estat de goig, de tranquilitat, de pau, sovint és més fàcil del q pensem, però aquesta voràgine que tenim, aquest mon q vivim a on tot és presa, immediatesa, ens impideix entendre i dur-ho a terme.
Aquesta setmana llegint el llibre de n’Espinàs, ‘A peu per Andalusia’ he trobat un fragment q de senzill q és m’ha fet adonarme’n del q volia dir: ens narra q havia sortit del poble de les cares, de Belmez,q havia caminat una bona estona i diu “M’he assegut sobre una pedra, per apuntar coses al bloc. Canta una puput, a l’arbre, exactament sobre el meu cap. Són uns moments quietíssims, plàcids. Encara no ens havíem aturat, des que hem sortit de Bélmez, a seure cinc minuts. No sé si escriuré res, escolto la puput, el seu so rítmic i sedant, aspiro l’aire de l’ombra. Però al cap de dos minuts, la puput se’n va, a cantar més enllà. Aleshores anoto: «puput», i aquesta paraula m’evocarà, d’aquí a un temps, les imatges d’aquest matí”.
Quantes vegades sentim els ‘puputs’ i els ignorem? Estaria be tractar de fer una mica l’esforç de sentir-ho, per a nosaltres mateixos, per desintoxicar-nos una mica de la voràgine diaria i centrar-nos una mica en nosaltres mateixos. Així, tal vegada, veient i escoltant el nostre interior aprendriem a veure els dels altres…
“i li demano al home del mirall, i el missatge no podia haver estat més clar, si vols que el mon sigui un lloc millor, mira’t a tu mateix i fes un camvi, tu ho saps…”
De’n michael jackson, "man in the mirror", l’home del mirall