LA PESTA DE 1820
Demostrant una mica de previsió, poc abans, 1817, es va crear el q a dia d'avui coneixem com a protocol. Malgrat això la situació se'ls va anar de les mans, produint-se una tragèdia. No només pel desconeixement de la malaltia: “Confesemos que las actuales luces que nos alumbran, todavía no alcanzan á iluminar estas obscuridades” sino també pel fet de les imprudències i tal vegada negligències.
I efectivament, hi havia obscuritats, aquest era el tractament per al tifus.
Malgrat les “obscuritats” que reconeixien es tractava de lluitar, cercar consol i remei, i no perdre, com a mínim, la humanitat.
I quin és el remei actual per a la pesta bubònica? Idò segons podem veure a la pagina oficial de la OMS te el que podríem anomenar ‘mala cura’.
En aquell antic protocol i a més per experiència pròpia varen tractar d’evitar el contagi, però no va ser possible, la temuda i innombrable pesta bubònica va entrar a Mallorca, i el maig de 1820 es va començar a sentir per la zona del llevant de l’illa.
No entrarem a valorar semblances amb, per exemple, l’actualitat de l’any 2020 arreu del mon, anem amb les dades: la primera víctima, 9 de maig de 1820 va ser atribuïda a una altra causa, el motiu de la mort inicialment va ser que va caure d’un arbre, però una setmana després ja es varen adonar que la realitat podia ser una altra: ja hi havia més de mitja dotzena de morts. Encara així, al principi no veien massa perill i ho deixaren com a cosa interna, sense imaginar que podria ser, com sí era, la pitjor de les opcions possibles. Passades dues setmanes se’ls hi havia anat de les mans i ja començaren a pensar q podria tractar-se de la pesta, però un enviat governamental, el Dr. Pasqual sembla que no acceptava q fos la pesta ni tan sols res contagiós; uns dies després ja va haver d’acceptar la realitat. En menys d’un mes la malaltia estava estesa per tot el municipi de Son Servera. S’hagueren de fer hospitals de campanya per allunyar als malalts, els cadàvers eren conduits fora vila a on eren enterrats directament amb calç, les robes cremades i les cases dels contagiats tancades… la situació de cada pic s’agreujava i es tornava més dramàtica… i malgrat això hi havia qui pensava que no, que no podia ser que fos pesta:
Tot ens feria pensar que sí, però fou al contrari: “continuó el contagio, aumentó el terror y espanto, y el desórden e inobediencia amenazaban consecuencias fatales sin que bastasen la actividad y cuidado de estas Autoridades para hacer observar las mas precisas reglas sanitarias como son enterramiento de muertos y espurgo de las casas. Por dínero nadie queria trabajar, cayendo enfermos casi instantaneamente los que se obligaban a la fuerza a desempeñar tales servicios.”
A 1820, sembla que hi havia qui no respectava les mesures, i qui sap si també va influir que qui va ser enviat per les autoritats, el Dr. Pasqual, hagués negat el que ja semblava una evidència (Tal vegada podrien estar confosos per la situació de fam al Llevant Mallorquí d’aquells anys que els hi fes pensar abans en altres malalties que no en una de les pitjors i més extremes). En qualsevol cas, fos com fos, al final, dia 14 de juny, era el propi Dr. Pasqual qui moria pel contagi, però just abans va reconèixer que la malaltia era la temuda pesta…
Al llibre “Noticias y relaciones históricas de Mallorca”. de Juan Llabrés, trobem noticies de l'època que ens resulten sorprenents: dia 26 de maig a Palma s’assabenten de l’epidèmia de Son Servera que cataloguen com ‘funebre noticia’ i ens detalla que l’origen va ser un vaixell provinent d’Àfrica a on hi havia qualque malalt q va anar al poble produint-se el contagi que el situen en dia 15 de maig… però hem vist q la primera mort segons els sanitaris va ser el dia 9.
Davant de la noticia, que es fa des de Palma? Primer de tot s’envia un destacament inicial de 300 soldats per acordonar la zona. Poc després serien més de 2000. Entre ells hi havia presidiaris armats, emprats per evitar q la gent es botés el cordó sanitari i per ajudar a les tasques que ningú no volia fer: “Los diez presidiarios armados que pasaron a Artá al mando del teniente D. Antonio Canela, enterraron en un día todos los cadáveres de los apestados, algunos ya corrompidos, y a los insepultos en el lazareto; no había sepultureros, nadie se prestaba a semejante cometido y los enfermos huían del lazareto de Bellpuig. Otros diez fueron a Son Servera con el oficial D. Pascual Saco y amplios poderes para imponer el orden y hacer cumplir las disposiciones de sanidad”. També es varen demanar voluntaris per allistar-se i ajudar en aquestes tasques a la ciutat de Palma, també varen desallotjar el Convent de Jesús extramurs, (a on avui hi ha l’hospital psiquiàtric de l’Ibsalut) perquè el llatzeret era massa petit pel q preveien que se’ls hi venia a sobre. El poble de Son Servera i els seus voltants, incloent-hi la banda de la mar, va ser acordonat. Es separaven els sans dels malalts i també del personal sanitari i autoritats. En qüestió d’un mes ja hi tenien barraques-hospitals. És interessant no perdre la perspectiva, parlem de fa 200 anys, no imaginem hospitals com els entenem a dia d’avui. Els sanitaris tractaven, en la mida del possible de socórrer als malalts. La situació, límit, se’ls hi anava de les mans. Finalment el poble va ser tancat, es varen prendre mesures més serioses i això podria servir com a resum: “En una palabra se vio palpablemente, lo que insinuaba la comisión de medicina en su juicio del 1º de Agosto, que la policía y orden son las armas con que se debe atacar la peste, y que con ellas y no con medicinas deben libertarse del sepulcro millares de personas” (Breves apuntes sobre las enfermedades que se manifestaron en Son Servera á principios de mayo de 1820“
Aquesta epidèmia va fer que per evitar la propagació s’enterressin els cadàvers amb calç, i poc després es va estendre la mesura: prohibició d’enterrar dins les esglésies…. (curiosa aquesta mesura profilàctica, perquè resulta que ja hi havia una prohibició molt anterior a enterrar dins les esglésies: A finals del segle XVIII, en Carles III ho va prohibir, però ningú va fer massa cas, després a principis del XIX, 1804, ho tornen prohibir, en aquest cas Carles IV, sense tampoc massa èxit, fins q per mor d’això: “Prohibió la Junta Superior de Sanidad los enterramientos en las iglesias y ordenó a los Ayuntamientos que todos los cadáveres sin excepciones, se sepultasen en los cementerios con una capa de cal viva, y en las villas donde no hubiera se habilitase un terreno a tal efecto”. Aquest és el motiu de la ubicació de molts dels cementiris actuals, encara q hi ha, com a Formentera o Eivissa Vila q el cementiri nou és molt recent, les poblacions han crescut tant que el cementiri, apart de petit, ha quedat engolit per les cases.
Altres fets que podem considerar anecdòtics alhora que tràgics seria el que succeí amb uns recent arribats: “Habiendo llegado á Palma procedentes del Lazareto de Mahón cuatro individuos á quienes se inoculó el típhus bubonario en Tánger el año anterior, se les envió a esta de Son Servera a servir de sepultureros. Persuadidos estos individuos por la inoculación que sufrieron se creían libres de contraer la enfermedad y en su consecuencia despreciando mis avisos y de los otros facultativos, no quisieron sujetarse á ningun método de precaución entregándose á los mayores excesos”
Tres varen acabar contagiats, i el quart... “pasado por las armas el otro el 27 de Junio por un atentado atroz que cometió el 25 del mismo” i el motiu: “Fué fusilado Antonio O..., uno de los cuatro enfermeros procedentes del lazareto de Máhón, inoculados dé1 tifus bubonario en Tánger el año anterior, y enviados como sepultureros a Son Servera, por el delito de violación de una joven convaleciente de la calle de las Creus, en cuya casa entrara con el pretexto de dar unas fricciones de aceite” i com a cosa curiosa, va ser afusellat per un grup dels presidiaris armats i ho feren “en el Tancat de Ca s'Hereu, junto al tronco de un olivo próximo al lugar que actualmente ocupa la caseta del paso a nivel del ferrocarril” i sabeu? Un any després aquella olivera va morir, diuen que per mor d’aquella execució…
El cas d’aquells tres també ens pot servir per il·lustrar com la història es repeteix: es creien a salv, en el seu cas perquè havien estat inoculats amb el bubó. Idò sembla q la inoculació no servia, (la OMS a dia d’avui desaconsella la vacunació pels casos de pesta bubònica) i la ignorància q hi havia amb la malaltia els duia a pensar coses com que “No obstante de los recelos q tenia de que las enfermedades aumentarían en número y gravedad en razón directa del calor se vió lo contrario. A proporción que crecía este, disminuían notablemente los enfermos, presentando el contagio un carácter menos mortifero”
Fins final d’aquell any 1820 no tornà la normalitat a la zona després d’haver deixat un rastre de mort i desesperació, les xifres de dos dels municipis afectats així ho reflecteixen “Son Servera, de sus 1.684 habitantes habían fallecido del contagio, 1.040 personas de las 1.340 atacadas por la enfermedad. De los siete médicos que prestaron asistencia, perecieron tres.
En Artá, desde el 26 de mayo, fecha del primer caso advertido hasta el 23 de agosto, de sus 3.626 habitantes murieron
1.267”.
Unes dades aborronadores que afortunadament ens duen a pensar que qualsevol temps passat va ser pitjor… però, no penseu que no estaria de més aprendre del passat?